Cerca. Lejos.

Recordo de petit (bé, de fet ho recordo més per les conyes recurrents que s'han anat fent en anys posteriors) un programa que tots hem vist, a la tele on sortia un bitxet blau que t'ensenyava la diferència entre prop i lluny.

Després de practicar amb en Coco, encara avui desconec si "a cagar a la via" està aprop o lluny...
Al final però, sembla que res d'això caldria, perquè el cervell ja té unes estructures que permeten diferenciar allò que és proper del que és llunyà. Vaja, que ningú de nosaltres és capaç d'adonar-se'n, però utilitzem zones diferents per discernir-ho. No només això, sinó que homes i dones tenim diferències en aquesta capacitat, com sembla corroborar un estudi recent.
Com comentavem fa uns dies, els homes tenen més puntuació en proves d'orientació i llançaments a dianes; i les dones són més bones en treballs minuciosos o en el reconeixement de cares. Com es corrobora en aquest treball, els homes són millors en les coses a distància i les dones en tot allò proper.
Si això és així, em començo a explicar aquell dia que un company de la Universitat, des de dalt de la facultat de Química i Física (qui no ho sàpiga, és un edifici prou alt amb uns vidres que et permeten contemplar la pau i la calma de la Diagonal) va exclamar: Osti quin cul aquella!! Resulta que l'aquella en qüestió estava asseguda a la parada de l'autobús. Lluny, lluny, lluny,... Sempre he sabut que aquest amic era un mascle autèntic; ara ja entenc la seva exagerada capacitat visual. El que encara no m'explico són els rajos X que ha de posseïr per veure el cul d'algú assegut. Algun dia....tot això se sabrà.
Tornant al nostre cervell; de totes les coses properes se n'encarrega la via visual dorsal i són aquelles que podríem tocar estirant la mà, a saber: el teclat, el bolígraf, els collonets,.. I en aquestes habilitats, tots sabem que les dones són molt millors (glups!). En canvi, de les coses llunyanes, que són la resta, se n'encarrega la via visual ventral, i ara mateix podren ser: la porta de l'habitació, la calva del veí de sota o la lluna. la cosa canvia però, si em doneu un bastó. Ara les coses a què puc arribar estirant la mà, augmenten. Per exemple, ara ja puc tancar la porta de l'habitació (la calva del veí segueix inabastable). En el meu cervell ja ha passat a ser processat com a espai proper. Si em cau el bastó ho tornarà a interpretar com a espai llunyà.Aquesta diferenciació en dues estructures queda pal·lesa en estudis amb humans que han patit algun tipus de lesió en el lòbul parietal. Alguns d'ells disminueixen les seves habilitats en espais llunyans mentre queden intactes les habilitats properes, d'altres a l'inrevés, etc. depenent de la zona afectada.
En l'estudi aquest, han demostrat que les dones tenien més habilitat a l'hora d'encertar el punt mig d'una línia propera amb un punter làser, mentre que els homes eren superiors al fer-ho en línies llunyanes.
Això no fa més que suportar la hipòtesi que l'evolució va fer la seva feina en els nostres cervells de caçadors-recol·lectors. Un home amb una bona punteria portava més preses a casa i una dona més eficient en la recol·lecció i amb més facilitat per captar els petits canvis en la propera cara del seu nadó hauria aconseguit tirar més fills endavant.
Aquest estudi, però, li faltaria una cosa, poder descartar que els subjectes d'estudi no s'havien passat toda la vida jugant a dards o fent punt de creu, la qual cosa hauria ajudat en la especialització diferencial.

Frij

Sinapsis iròniques

Fa pocs dies li vaig demanar el cotxe al meu pare, no per mi, ja veus tu, sinó per ajudar a ma germana a fer un trasllat. Va costar que acceptés, com sempre. És la seva eina de treball i li fa por que el llenci al Besós o escales avall per la boca del metro. Tranquil·litzant-lo amb tota la retòrica forjada per milenis d’evolució cultural, amb la selecció de les millors frases extretes de generacions de joves demanant la mula, el carruatge i ara el cotxe al seus pares, vaig aconseguir el meu universal propòsit.

Conduïa com si estés transportant un carregament de plutoni sobre un llit de mines antipersona. Les àrees d’atenció del meu cervell brillaven a través del crani sense necessitat d’un equip de neuroimatge, i enlluarnaven la meva germana. Però tot va anar com una seda. Vam fer el viatje i ja tornàvem que va trucar el meu pare per dir que s’esperava a la porta del parking. Just vaig girar la cantonada del carrer que el vaig veure, vaig extremar encara més les precaucions. I vaig estampar el cotxe contra una merda de pirulo negre dels collons. La sorpresa del meu pare va guanyar la indignació (només durant una estona, curta) i la meva germana encara s’està descollonant.

Explico aquesta tragèdia perquè des de llavors m’he dedicat a buscar altres pistes que m’acabin de confirmar que sóc subnormal profund. N’he trobat algunes altres, si, però també he trobat una cosa encara més interessant (si cap) al Science de la setmana passada.

L’article es diu: “com pensar, dir o fer exactament la cosa pitjor a cada ocasió”. Parla justament d’aquest tipus d’errors. D’aquells que estem concentrats intentant evitar. Els típics errors de les comèdies. Et diuen que no mencionis a fulanet el nom de manganeta i tot just te’l trobes que al cap de dues frases i sense que puguis fer res per evitar-ho ja no només has mencionat a manganeta sinó que li estàs ensenyant un àlbum de fotos d’ella i pensant com puc ser tan burro. O veus un bassal al final del carrer i hi acabes amb els dos peus. És aquesta una classe d’errors especial, l’error previst i comès igualment. Com si tinguéssim un dimoniet que ens avisa del perill i sàdicament ens hi llença de cap.

Afortunadament, la majoria de vegades, els sistemes de vigilància que activem per evitar un perill serveixen per evitar-lo. El nostres cervell ens fa imaginar el pitjor i d’aquesta manera sentim que ens avancem i tenim el control. Però per què altres vegades és el mateix mecanisme que ens fa tenir presents un perill el que ens hi porta? És el què els autors anomenen « procés irònic de control mental ».

Queda perfectament il·lustrat amb un fet ben estudiat, quan et diuen no pensis en una cosa, no penses en altra cosa. No pensis en un ós blanc, i l’ós blanc està en tot moment en el teu cap. Seria un altre exemple del procés irònic. Quan es pregunta a la gent en els estudis, diuen que el pensament que s’intenta suprimir torna una vegada per minut com a mínim. Hi ha gent més hàbil suprimint pensaments, però a la majoria fer-ho de forma conscient ens resulta complicadot. El problema es dona pel fet que per tal de suprimir un pensament hem de tenir una part del cervell recordant que ha de suprimir el pensament. El procés irònic té dos components: el primer és un esforç conscient per mantenir un estat mental desitjat, intentant per exemple pensar en altres coses. El segon és inconscient, i intenta justament arribar a l’estat mental que volem suprimir, ens manté incosncientment alerta de qualsevol cosa que ens pugui fer entrar el pensament prohibit. Aquest procés, que en principi va bé, de tant en tant comet erros. Quan estem sota determinats estressors que interfereixen en el nostre esforç cosncient de pensar en altres coses, llavors el segon component pren les regnes i ens planta de ple en l’estat mental que manteniem a ratlla. Estressors o el fet de dormir : Quan es diu a unes persones que intentin suprimir uns pensaments neutres just abans de dormir, després expliquen que han somiat més freqüentment en ells.

És un procés ocult tant poderós que s’observa a diari i en molts estudis. Per exemple, quan a unes persones els investigadors els prohibeixen dir un determinada paraula i els posen en un exercici d’associació de paraules sota pressió se senten inclinats a pronunciar justament aquella paraula. Em recorda al fet de com més ens concentrem en no dir paraulotes més en diem si ens posen sota pressió.

Aquest sistema però, normalment funciona esporàdicament. El més normal, en condicions de vida quotidiana, el primer mecanisme acaba per desplaçar la necessitat de que el segon continui funcionant. Si no volem pensar en un os blanc, deixarem de pensar en ell quan deixem de pensar que hem de deixer de pensar en ell (buf), perquè ens hem distret amb èxit amb altres pensaments.

De tota manera, el procés irònic és prou important per afectar a la memòria. Els records o pensaments que hem intentat suprimir és més probable que es quedin allà instal·lats. També pot afectar a altres nivells. Persones a qui s’ha prohibit que pensin en sexe es troben més excitades. O els homes molt homofòbics presenten una resposta d’excitació sexual exagerada a imatges de sexe homosexual.

Els desitjos prohibits són més forts, i ara que parlem del procés irònic es veu més clar. En un estudi de laboratori, es van aparellar de manera aleatòria unes quantes persones i se les va convidar a fer peuets (“footsie”) per sota la taula (quin estudi més raro, no?). Les parelles sentien més atracció mutua després de l’experiment si se’ls havia demanat que mantinguessin les seves activitats en secret. Una enquesta també va mostrar que el desig que evocava un amor passat era major quan aquest havia començat en secret. El procés irònic hi està present en tot això, com quan es demana a una persona que no pensi en una relació passada, aquesta mostra una major excitació psicofisiològica que recordant-ne d’altres quan després se li permet de pensar-hi.

Quan estem intentant manetnir una informació en secret, el procés irònic també ens juga males passades. En un experiment hi ha unes targetes amb figures. Totes estan a la vista i una oculta. La oculta és un triangle gran, i sobre la taula n’hi ha un de més petit. Quan la persona que coneix la carta oculta ha da descriure les cartes que estan sobre la taula descriu el triangle descobert com un triangle petit. Incosncientment està dient que n’hi ha un de gran.

El procés irònic també pot estar darrera de les expressions de prejudicis sexuals, racials o etnics justament quan s’està intentant ser políticament correcte però sota pressió. El procés irònic ens pot fer treure un prejudici de manera exagerada justament a qui estava més preocupat per ser just i equànim.

No sempre es tracta de cagar-la en públic respecte les demandes de la societat. També afecta les tasques o objectius que nosaltres ens marquem. Si agafem un péndol i el volem fer oscil·lar en una direcció determinada, és molt probable que el pèndol oscil·li justament en la direcció oposada. Ocorre segons la teoria del procés irònic, l’efecte és més clar si estem sent distrets al mateix temps i l’intent de suprimir el pensament que ens ensenya com destruir la nostra tasca per tal d’evitar-ho ens fa cometre incoscientment l’error.

Els psicòlegs de l’esport estan molt familiaritzats amb aquest procés, el fet de fer un moviment que és justament el que es pretenia evitar. Golfistes que els diuen no tiris tan fort, quan estan sota estrés és exactament el què faran.

Els autors ja ens avisen que l’error irònic és molt menys freqüent que l’èxit del procés en evitar perills. En molts experiments l’error irònic ha estat provocat per estressors artificials i d’altres pressions que el magnfiquen. Hi ha persones que se’ls dona molt bé evitar els errors del procés irònic, són més capaces de controlar els seus pensaments, com per exemple les persones més susceptibles a la hipnosis, que presenten per alguna raó menys errors irònics.

El què sembla que funciona per la resta dels mortals és un el rotllo Zen: Relaxem-nos alhora d’intentar controlar tant les coses, acceptem les coses tal com són. Encara que els autors ja diuen que és aviat per recomenar determinades pràctiques clíniques abans de tenir estudis ben fets. Encara que les investigacions actuals apunten efectivament a que la clau és evitar l’evitament. Be water, my freind.

Referència:

- How to Think, Say, or Do Precisely the Worst Thing for Any Occasion. Daniel M. WegnerScience 3 July 2009: 48-50.

Dodger

Cervells diferents (2)

Fa uns dies vam deixar un post una mica penjat. Vam avançar que en el cervell podem trobar algunes diferències entre homes i dones que sembla que podrien tenir una base genètica; tal com vam dir, el cervell dels homes està més lateralitzt i està més ben preparat per a visualitzacions espaials, entre altres, en canvi, el cervell femení sembla que està més ben comunicat entre hemisferis i és capaç de captar millor les emocions i el llenguatge.

Però, sobre aquesta base que ja ve de sèrie hi pot actuar l'ambient de diferents maneres.

Per exemple, enmig d'aquesta guerra, els qui defensen que l'ambient és el que ens diferencia han proposat que és la manera d'educar-nos quan sóm nens el que ens prepara per a fer aquestes tasques de forma diferent. Els nens quan són petits són educats per assemblar-se al pare, i com que tots els pares són uns grans llançadors de dards i matemàtics imiten aquest comportament i així es van comvertint en uns erudits del raonament matemàtic. Per la seva banda, les nenes que es fixen en la seva mare acaben tenint un gran domini del llenguatge. Avui en dia, aquesta teoria per si sola és incapaç d'explicar la diferència entre sexes i té molt pocs seguidors, ja que per exemple, l'ortografia és un tret que molt dificilment es pot transmetre de pares i fills, i tot i així, les dones, segueixen sent superiors als homes en aquest aspecte.
En canvi, hi ha un altre factor en l'ambient que si que sembla que podria ser de gran importància en el desenvolupament del cervell: les hormones sexuals.

La diferenciació del cervell degut a les hormones sexuals és de gran importància durant la vida fetal. La presència d'un o altre cromosoma sexual (l'X o l'Y) determina el desenvolupament d'uns òrgans sexuals o uns altres.
Bé, de fet, no és ben bé així, sinó que és la presència del cromosoma Y el que determina que es fomrin els òrgans masculins i la seva absència la que deteremina que es formin els femenins. Un cop s'han format els òrgans sexuals, aquests comencen amb la producció en sèrie de les hormones sexuals masculines (andrògens i progesterona) o les femenines (estrògens i progesterona). I aquestes hormones viatgen fins al cervell i intervenen de forma molt complexa en la formació dels circuits nerviosos. De fet, tots posseïm una mica de totes les hormones sexuals, i les seves concentracions depenen de l'època de la vida i també de l'estació de l'any (sobretot en l'home), això explica tots els canvis que van lligats a la primavera i que segur que tots coneixeu tant bé (no?); que curiosament coincideix amb els nivells més baixos de testosterona...
I quina millor manera d'estudiar l'efecte de les hormones sobre el cervell que fixar-nos en algunes de les malalties que són causades per alteracions en la seva síntesi o recaptació?
Una d'aquestes malalties és la síndrome d'Androgenització fetal, que ocorre per què el fetus està exposat a alts nivells d'andrògens durant el tercer mes de vida, ja sigui degut a que la mare prèn un medicament per no abortar o bé de forma natural, quan els seus òrgans sexuals en produeixen quantitats anormals. El resultat, és un efecte masculinitzant en les nenes que tenen comportaments més agresius i una elevada habilitat espaial.
També pot passar, que un fetus masculí, per raons desconegudes desenvolupi una resistència a les hormones masculines, aquests nens tenen el que s'anomena Insensibilitat andrògena. Els seus nivells d'andrògens són els normals, però en són insensibles, per tant, es desenvolupen com si fóssin noies. Els seus òrgans masculins no es desenvolupen (externament) i creixen com si fossin noies, i són molt més bons en les habilitats verbasl que en les matemàtiques.
La Síndrome de Turner, està caracteritzada per una anomalía genètica. Són noies que els falta un cromosoma X, així, es desenvolupen amb nivells molt baixos d'hormones sexuals. Aquestes noies tenen deficiències en les habilitats visuo-espaials i en jutjar les emocions.
Veiem doncs, que la diferenciació del cervell també pot estar control·lada per factors externs com les hormones sexuals.
I no només intervenen en l'estadi fetal, sinó que durant la vida adulta també trobem fluctuacions, i s'ha comprovat que dones amb nivells alts d'hormones masculines són per terme mig més bones en tasques espaials que les que tenen nivells més baixos, o que durant la primavera, quan els homes tenen els nivells d'andrògens més baixos el seu rendiment en proves espaials millora.
Aquest últim fet és curiós, per què també, els homes que tenen els nivells més alts d'andrògens realitzen pitjor les tasques espaials, el que vindria a demostrar que hi ha un nivell òptim d'hormones masculinitzants per realitzar aquest tipus de proves i si, ens sobrepassem d'aquest rang, les nostres habilitats empitjoren.
En resum, l'ambient és un factor molt important a tenir en compte en el desenvolupament del cevell i que interactúa amb la base genètica per tal de formar les estructures anatòmiques. Aquest fet és molt visible en el cervell, gràcies a la gran plasticitat que ens ha donat l'evolució en aquesta estructura.

Link:
http://www.ludusvitalis.org/textos/25/25_burges.pdf

Frij

Neurociència a través dels premis Nobel (2)

Continuem amb els premis Nobel otorgats en el camp de les neurociències que vam començar aquí amb els descobriments de Ramon y Cajal i Golgi. El següent premi es va otorgar l’any 1932 a la parella d’investigadors sir Charles Scott Sherrington i lord Edgar Douglas Adrian. “Sir” i “lord”, eh, poca conya.

I què van descobrir aquests senyors? Nem poc a poc.

En Sherrington, fan indisutible de Cajal, va voler anar més lluny del fet de mirar pel microscopi i dibuixar (sense desmerèixer, òbviament, les verídiques i enginyoses observacions que Cajal va fer amb aquest mètode) i va dedicar-se a estudiar com funcionava tot plegat. Molt bé, tenim les neurones, però com s’organitza una xarxa per donar una funció determinada?

Sherrington va posar la banya a la medul·la espinal del gat. Els nervis passen la informació sensorial de la pell a la medul·la i aquesta pot emetre una resposta en direcció contrària cap als nervis que controlen el moviment muscular. Aquest moviment pot ser totalment incosncient i no necessitar per res que la informació arribi al cervell i es faci conscient, això és l’arc reflex, com quan ens donen copets a la ròtula d’aquella forma tant irritant, amb aquell instrument especial per donar copets a l ròtula, que algun llest haurà patentat i ara s’estarà forrant gràcies a que l’interès d’alguns per donar copets a la ròtula sembla no esgotar-se mai.

Amb aquest senzill model, el seu equivalent en gats, compost per un senzill circuit neuronal, Sherringotn va descobrir que no totes les neurones exciten la neurona següent, sinó que algunes la inhibeixen. D’aquesta manera el circuit excitatori que fa que la cama es llenci endavant quan es colpeja la ròtula, té associat un altres circuit inhibitori que impedeix el moviment contrari, llençar la cama cap enrera. Després s’ha descobert que la majoria de neurones inhibidores són interneurones. D’aquí, en Sherrington va deduir que les funcions del cervell funcionaven mitjançant la integració de senyal excitadores i inhibidores.

L’aportació de l’altre premiat, Lord Adrian, va partir dels descobriments del segle XIV de Herman von Helmholtz. Aquest havia vist que els axons de les neurones produien electricitat. I no ho feien com a resultat de la seva activitat, sinó activament per tal de transmetre informació d’un lloc a un altre. En un experiment al 1959, Helmholtz va aconseguir mesurar la velocitat en què viatjava el missatge elèctric per l’axó, i va veure que la cosa era ben diferent a com ho fa per un cable de coure. En un cable metàl·lic, la velocitat viatja a una velocitat propera a la de la llum, encara que la força es va deteriorant pel fet que es transporta de manera passiva. Si per l’axó es propagués de manera passiva, una persona ja hauria mort de vella abans d’enterar-se de que quan tenia 18 anys es va fotre un cop al peu. A l’axó, el senyal viatja a uns 30 metres per segon (una persona de 30 metres d’alçada, trigaria un segon en adonar-se que s’ha fet mal al peu). I no perd força durant el viatge. Aquestes senyals més tard es varen començar a anomenar potencials d’acció.

En Lord Adrian es va interessar per com carai el cervell es servia dels potencials d’acció per interpretar un estímul. Va desenvolupar mètodes per enregistrar els potencial d’acció que es propagaven per neurones sensorial individuals de la pell. Conectant l’electrode que punxava l’axó a un altaveu, va ser el primer en escoltar l’activitat de les neurones. Quan tocava la pell, una sèrie de dispars es podies escoltar per l’altaveu.

Va veure que el potencial d’acció sempre és el mateix. La mateixa durada i amplitud a tot arreu. Una vegada es dispara, sempre és igual. Llavors, es va preguntar, com s’ho fa el cervell per interpretar estímuls més o menys intensos? Va veure que estímuls més intensos provocaven major nombre de potencials d’acció, i vicerversa. Era un tema de quantitat, els potencials eren exactament iguals.

A diferència de Cajal i Golgi, en Sherrington i l’Adrian van ser molt amiguets. Quan els van donar el Nobel, l’Adrian li va escriure una autèntica carta d’amor:

I won’t repeat what you must be almost tired of hearing- how much we prize your work and yourself- but I must let you know what acute pleasure it gives me to be associated with you like this. I would not have dreamt of it, and in cold blood I would not have wished it, for you honor should be undivided, but as it is I cannnot help rejoicing at my good fortune.

Referència:

In search for memory. Eric Kandel.

Dodger

Cervells diferents

L'altre dia estava parlant amb la meva mare. Bé, parlant, jo ho intentava, estava rascant el típic paperet de la lotto 6/49 que rascavem de petits amb la ungla (o un duro) i era incapaç de mantenir l'atenció a les seves explicacions fins que em va fotre un crit perquè no l'escoltava. Incapaç de dur a terme dues accions de tant complicada execució: escoltar i rascar. La meva mare, en canvi, estava mirant la televisió (que jo no sabia ni que estava encesa), m'estava planxant una samarreta, m'estava parlant i estava pendent que jo l'escoltés.
Encara no entenc com ho podia fer tot a la vegada. I no és una cosa tan sols de la meva mare, tot i que de petit pensava que era la única, ho comparteixen totes les dones del món.
Perquè jo sóc incapaç de fer-ho? Hi ha alguna cosa en el meu cervell que m'impedeix escoltar la meva companya de pis mentre estic escrivint això?
No tinc resposta per aquests dubtes, però el que si és cert és que els nostres cervells tenen algunes diferències. Per posar un exemple, podem fer referència a aquest estudi que conclou que els homes miren als ulls a les dones despullades, no com les dones (jeje).



















Definitivament, els nostres cervells són diferents, i no només en els pensaments, cosa que podem comprovar amb les nostres observacions diàries i mundanes, sinó també anatòmicament.
Històricament el que s'ha cregut era que l'home era superior intel·lectualment a la dona; això es justificava per un cervell més gran en els mascles. Després amb el temps, hem sabut que la intel·ligència no depèn de la grandària absoluta del cervell, sinó de la grandària relativa respecte la grandària del cos. Fins i tot, a finals del segle XIX, un deixeble de Paul Broca (que va descriure les regions implicades en el llenguatge, deia:
"Hi ha nombroses dones que tenen una mida del cervell més pròxima del goril·la que no pas del cervell masculí. Aquesta inferioritat és tant evident que hom no pot posar-la en dubte ni un instant; només el seu grau pot ser objecte de discusió. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de les dones reconeixen que presenten una forma inferior de l'evolució i que són més properes del nen o el salvatge que de l'home civilitzat".
Bé,està clar que no calen comentaris....
Sembla, que els nostres cervells són diferents pel que fa a la lateralitat. Com ja sabem, els nostres cervells tenen una dominància pel que fa als hemisferis. Els dretans tenen dominància de l'hemisferi esquerre i els esquerrans tenen dominància de l'hemisferi dret. A part, moltes de les funcions del cervell estan també lateralitzades, així, trobem que una part de l'hemisferi esquerre està especialitzat en el llenguatge, mentre que en el dret podem trobar regions especialitzades en habilitats espaials. Diversos estudis senyalen que les dones tenen menys lateralització, o sigui, que les dones tenen més repartides les funcions cognitives entre els dos hemisferis mentre que els homes tenen centrades les habilitats verbals en l'esquerre i les espaials en el dret. Això permet, que les dones tinguin un major domini del llenguatge en proves de fluidesa verbal (per exemple). I els homes més habilitats en rotació d'objectes o en llençament a blancs.
Per altra banda, també s'han trobat diferències intrahemisfèriques. Les dones tenen les regions del llenguatge localitzades en una zona anterior, mentre que en els homes les trobem desperdigades i difoses al llarg de l'hemisferi esquerre. A favor d'aquesta hipòtesi, trobem que lesions en l'hemisferi esquerre produeixen moltes més afasies i apraxies en homes que en dones, degut, segurament, a que la gran majoria d'aquestes lesions es donen en regions posteriors del cervell.
Una altra diferència, és el tamany del cos callós. Aquesta estructura és l'encarregada de connectar els dos hemisferis. Per ella travessen milions d'axons que transporten informació entre un hemisferi i l'altre. Sembla ser, que el cos callós és més llarg en les dones. I com que ningú es posarà a contar el numero de fibres que hi passen en els dos sexes, es pensa que n'hi ha més, el que comporta una comunicació major entre hemisferis en les dones. Això les hi podria otorgar una major sensitivitat a la comunicació emocional i podria estar relacionat amb la famosa "intuició femenina". Aquest fet, seria un desavantatge pels homes, i per això ens és molt més difícil expressar les emocions (i aquesta excusa no val per justificar a la mare que no li dius que l'estimes).
Hi ha una altra estructura que connecta els dos hemisferis, és la comissura anterior, que comunica informació visual, olfactiva i auditòria, i sembla que també és més gran en les dones que en els homes. En aquesta estructura s'hi va fixar Allen quan va comparar el cervell d'homosexuals i d'heterosexuals, va trobar, que aquesta regió era més gran en homosexuals.
Finalment, hi ha una altra zona del cervell que sembla que podria ser diferent, és l'hipocamp. L'hipocamp està involucrat en l'aprenentatge espaial, i sembla que podria ser més gran en homes que en dones.
Totes aquestes diferències podrien dur-nos a les diferències que observem entre uns i altres i que ja he comentat abans. Les dones, per terme mig, són més hàbils en el domini del llenguatge, la qual cosa ens pot portar erròniament (no?) al tòpic que les dones parlen més que els homes com ens il·lustra aquesta vinyeta. I els homes se'n surten molt millor amb la rotació d'objectes o en el raonament matemàtic.
Val a dir, que tot aquest conjunt de diferències només són vàlides si les observem a nivell global, i que està clar que cada individu tindrà les seves habilitats pròpies que poden ser superiors o inferiors a les d'un individu del sexe contrari en concret.

Tot això, no pot deixar de fer volar la meva imaginació cap a uns quants milers d'anys enrere, quan els nostres avantpassats practicaven la caça i la recol·lecció. Ja veig aquells homes descuidats, amb el seu taparrabos anant a la caça d'algun gran mamífer. Tots en silenci, afinant la punteria, interpretant els moviments de la presa,....està clar que els que tinguessin un cervell amb unes condicions per interpretar l'espai més elevades obtindrien més preses, en canvi, el llenguatge els hi seria de ben poc servei, ja que si els sentissin els animals fugirien corrents. I què dir de les dones, duent a terme la dura tasca de la recol·lecció i la cura dels nens. Sembla lògic pensar que un cervell que els permetés explotar les habilitats de precisió, captar les emocions amb facilitat i parlar amb la canalla i entendre'ls, els hi seria molt beneficiós.
Podríem dir doncs, que el nostre cervell, tot i que té moltíssimes més semblances entre sexes que diferències, ha estat modulat per l'evolució de tal manera que homes i dones poguessin diferir en petites capacitats que els donarien prous avantatges.
De tota manera, això no és tot, i com ja hem dit altres vegades, el cervell és altament plàstic (aquesta si que és una característica que ens ha permès tenir un èxit evolutiu bestial) i pot variar en certs aspectes depenent de l'ambient (hormones, rols que es donen en la nostra cultura,...) com ja explicaré el pròxim dia perquè avui això s'està fent molt llarg i serà infumable.

Frij

Schadenfreude

És fàcil entendre que el dolor físic s'hagi lligat evolutivament a tota una circuiteria cerebral que ens provoca dolor i rebuig (per corroborar-ho podriem preguntar-los-hi als que corrien davant de les porres ara fa uns dies...). És altament comprensible, que si no evitem lesions físiques el nostre èxit reproductiu pot veure's afectat de forma dràstica.
Ara bé, poden els fets psicològics produir-nos aquest tipus d'experiències també? Tots els que esteu llegint això sabeu prou bé que si. I com pot ser això? La resposta directa és senzilla: perquè utilitzem les mateixes estructures cerebrals per a processar-les.
Aquesta és la conclusió a la que van arribar uns científics japonesos en un article publicat a la revista Science, ara fa uns mesos.
Van observar que els nuclis del dolor s'activaven de forma creixent quan més gran era l'enveja que els voluntaris sentien per una persona. Val a dir, a més, que la correlació era exacta entre les possessions de la persona que se li presentava i l'activació d'aquestes regions. O sigui, que el nostre cervell interpreta igual un dolor físic que l'enveja que pot sentir vers algú. D'aquí va néixer la frase: "em cau com una patada als collons". Aquestes regions consistien en el tàlam i l'escorça cingulada dorsal anterior entre d'altres.
Per altra banda, en l'estudi es va poder constatar un altre fet que tots algun dia hem experimentat. Es podria definir com el plaer pel dolor aliè, però que els investigadors han preferit anomenar: Schadenfreude (així ningú entèn res).
O sigui, la cosa era que si a aquesta persona que tenia tantes possessions i li tenien tanta tirria, li ocorria algun fet desafortunat, automàticament, a l'envejós se li activaven les zones relacionades amb el plaer i la recompensa, per ser exactes, el nucli estriat ventral (del qual el component més important és el nucli accumbens).
Siguem sincers, qui no ha volgut mai que se li cagués un colom tamany Nyu de la sabana en tot el tarro al president del govern o al de l'oposició (en aquest cas les possessions venen a ser les mateixes) en la presentació d'algun acte oficial?


Doncs bé, no us preocupeu per tenir aquests desitjos tant deplorables. Si aconseguissim que un dia se li cagués a sobre, experimentariem un plaer semblant a un orgasme, a una abraçada, a un bany després de passejar-nos amb abric per Barcelona en ple agost o a una dosi de la nostra droga preferida. Si més no, s'activaria la mateixa àrea cerebral.
Llavors, tornant al principi. Què ha fet que l'evolució hagi actuat a nivell cerebral de manera que es mantinguin les mateixes xarxes neuronals relacionades amb el dolor físic i les experiències psicològiques? Tot apunta a que les relacions interpersonals han estat d'una importància cabdal en l'evolució de l'espècie i que ha valgut la pena que ens fés mal la pèrdua d'algun ésser estimat o que algí fós deshonest amb nosaltres, per tal d'envoltar-nos de gent cooperativa i honesta, amb la qula cosa, augmentavem la nostra supervivència.
Aquests mecanismes han estat amb tota seguretat, un dels substrats per a crear i promoure el manteniment dels vincles grupals, als quals avui dia estem "addictes".

Frij

Neurociència a través dels premis Nobel (1)

Per donar resposta a moltes coses en aquesta vida, esbrinar com funciona el cervell és “la madre del cordero”. No és d’extranyar, per tant, que la branca de la neurociència s’estigui començant a doblegar per culpa del pes dels premis Nobel orotgats. Aquest grapat de Nobels marquen les grans fites que en qüestió d’un segle han esclarit considerablement molts aspecte de les cosetes que pasen en el merder de neurones contingudes dins els nostres cranis.

Aquest és el primer d’una sèrie de post que pretenen explicar el què hi ha darrera de cada un d’aquest premis en el camp de la neurociència.

Nobel 1 (1906) Santiago Ramón i Cajal i Camillo Golgi.

Així resumint, en Cajal va tirar per terra amb alegria la teoria reticular vigent a l’època. Aquesta, defensada per tot cristo, inclòs en Golgi, afirmava que la unitat funcional del sistema nerviós era una xarxa immensa de connexions. Realment això és el què es veia en les preparacions microscòpiques, menys amb el mètode de tinció de Golgi. Aquest mètode, Cajal el va util·litzar en cervells en desenvolupament (que tenien menys neurones) i va veure que aquella xarxa infernal i incomprensible es podia dividir en cèl·lules. Cèl·lules raretes, si, no s’assemblaven gens a cap altra del cos, però cèl·lules al cap i a la fi.

Donant voltes a tot plegat i observant els seus preciosos dibuixos d’allò que veia pel microscopi, en Cajal va anar més lluny i va deixar anar al món la teoria neuronal i els seus 4 principis:

1) La neurona és la unitat funcional i estructural del cervell. Una neurona util·litza les seves dendrites per rebre senyals d’una altra neurona i els axons per enviar-la a la neurona següent.

2) Va inferir que la comunicació entre els axons i les dendrites es produïa en llocs especialitzats (que més tard es van anomenar sinapsis). També, que les sinapsis entre dues neurones es caracteritza per un petitíssim espai (més tard anomenada fenedura sinàptica), però que mai s’arribaven a tocar. Aquí Cajal va forçar la vista de veritat.

3) Les neurones no formen sinapsis com els dona la gana, sinó que segueixen circuïts específics. Els senyals circul·len segons patrons predictibles.

4) La polarització dinàmica, amb el que pretenia explicar que el senyal viatja en una única direcció: de la dendrita a l’axó, i no al revés.

El més curiós de tot plegat és que aquestes observacions no les hauria pogut realitzar si no hagués estat pel mètode de Golgi, però en Golgi va morir sense creure’s un borrall del que deia en Cajal. Tot i tenir un premi Nobel a la xemenèia per aquest descobriment. A la xerrada que havien de donar cadascú en rebre el premi, en Golgi va aprofitar per tornar a carregar-se la teoria neuronal amb tota la obcecació que va aconseguir reunir en el seu interior, però va ser prou “polite”: “In my opinion, we cannot draw any conclusion, one way or the other, from all that has been said… in being for or against the neuron doctrin”.

Més tard, en Cajal escriuria: “What a cruel irony of fate to pair, like Siamese twins, united by the shoulders, scientific adversaries of such contrasting character.”

Refrència:


- Les memòries d'Eric Kandel. In Search of Memory. Ed. Norton and Co.2006.

Dodger

Cultura diferent, dislèxia diferent

L'altre dia vam anar a veure l'exposició sobre la Xina al CCCB. Hi ha coses ben curioses i impactants que junt amb altres coses la fan recomanable, al meu parer. Una de les que em van semblar interessants és la diferència que existeix entre les àrees del cervell emprades per aprendre a llegir el xinès en comparació amb els llenguates alfabètics que nosaltres aprenem. Sobre aquest tema tractarà el post d'avui, perquè mentre que els llenguatges del món comparteixen universals també presenten diferències, algunes tan importants que efecten els circuits neuronals.

Investigant una mica sobre el tema, un s'adona que tard o d'hora s'acaba topant amb un nom: Tan li Hai. Aquest senyor forma part del laboratori de ciències cognitives i del cervell de la universitat de Hong Kong i ha dedicat tota la seva exitosa carrera a l'estudi de les àrees involucrades en l'aprenentatge del xinès, així com les àrees que fallen en la dislèxia d'aquest idioma. Gran part del què se sap sobre el tema porta la seva firma.

El caràcter xinès no es pot descomposar en sons com a nosaltres ens ensenyen a fer quan aprenem a llegir sinó que s'ha d'aprendre sencer, de memòria pura i dura. Els nens xinesos han d'aprendre que aquest caràcter en forma de quadradet vol dir tal cosa i es pronuncia de tal manera; i axí centenars de caràcters. Necessàriament, l'aprenentatge del xinès ha d'involucrar molt més, i així s'ha trobat, les àrees de memòria visuo-espacial i zones de la meitat esquerra del lòbul frontal, per la memòria de treball verbal. Reconèixer la figura, quin so representa i quin significat, implica diferents zones del cervell que han de treballar en paral·lel i ben coordinades.

Com sempre que s'estudia quines àrees implica determinada funció cognitiva, és de gran ajuda observar què no funciona a les persones que tenen dificultats duent a terme aquestes funcions. En el cas del llegir tenim la dislèxia. La dislèxia es caracteritza per una dificultat en la lectura que no té res a veure amb la intel·ligència de qui la pateix, ni amb una escolarització deficient ni tampoc amb problemes socioculturals. Els estudis de neuroimatge realitzats sobre dislèxics de llenguatges alfabètics han mostrat que realment hi ha certes zones que no xuten gaire bé. Bàsicament són tres: La que s'encarrega de la conversió d'una lletra en un so (zona temporal-parietal esquerra); la que s'encarrega de l'analisi dels sons (zona mitja-superior esquerra del temporal); i la que sembla que funciona com un sistema ràpid de reconeixament de paraules (zona esquerra inferior del girus temporo-occipital).

La dislèxia s'ha considerat “linguocèntricament”, un fenòmen universal causat per les mateixes disfuncions cerebrals. Però en Tan li Hai i col·laboradors van acabar amb aquesta idea fa quatre anys. Partien de la idea de que mentre que la dislèxia en llenguatges alfabètics era causada per problemes alhora de relacionar ortografia amb sons, en el xinès això no es podia aplicar. Mentre es llegeix en xinès, treballen en paral·lel tan les àrees que connecten grafia amb so, com les que connecten grafia amb significat. El què van observar mitjançant tècniques de neuroimatge, va ser que a diferència de la dislèxia en llenguatges alfabètics, la disleia xinesa estava associada a un reducció de la funcions localitzades en una àrea de la part mitja esquerra del girus frontal (a diferència de les zones posteriors afectades en els dislèxics d'idiomes occidentals). Aquesta àrea sembla que funciona coordinant diferents inputs per la memòria de treball.

La qüestió és interessant perquè representa un exemple de com una diferència cultural, com és util·litzar idiomes diferents, comporta diferències en el cervell tan funcionals com morfològiques. La dislèxia, que es considerava un desordre universal que afectava les meteixes regions del cervell, s'ha de considerar ara com a mínim dos desordres diferents que afecten diferents zones, i que s'ha de tenir molt en compte quin llenguatge s'ha après de petit.

Referències:

-Siok, W.T., Niu, Z.D., Jin, Z., Perfetti, C.A., & Tan, L.H. (2008). A structural-functional basis for dyslexia in the cortex of Chinese readers. Proc. Natl. Acad. Sci., 105, 5561-5566

-Siok, W.T., Perfetti, C.A., Jin, Z., & Tan, L.H. (2004). Biological abnormality of impaired reading is constrained by culture. Nature, 431: 71-76.

Dodger

La química de l'amor

Fa dies que no menjo gaire, tinc un sentiment de buit en el meu interior. No sé perquè no deixo de pensar en aquells ulls i en el seu somriure de cotó que em mou les ales i em treu a passeig entre perfums orgàsmics i músiques juganeres. Ment, cos i cor, inseparables, caminen cap a la seva porta,...l'obriré.

Bé, suposo que coneixeu aquest sentiment, se'n diu estar enamorat (tu que vas de dur segur que també hi has estat algun cop). Sentiment de falta, necessitat insaciable,...i tot un conjunt de pastelades que ens avergonyeix que els demés escoltin.Però, com coi podem explicar l'amor? I, el colom que hi ha tot moix a l'arbre que veig a través de la finestra, està enamorat?
L'amor és un procés molt complex i tot just ara sembla que comencem a avançar en el coneixement d'aquesta follia que és l'amor... Marees de neuropèptids que difonen pel cervell podrien explicar aquest estat irracional.
L'amor està inclòs dins del que anomenem els lligams socials. Hi ha molts animals que poden establir lligams entre individus de la mateixa espècie. El que salta més a la vista és el lligam mare-fill, moltíssimes espècies el posseeixen. A part, també hi ha un gran nombre d'espècies monògames, que si bé, potser no saben què és l'amor, creen uns vincles evidents.
Sembla clar doncs, que aquest tipus de relacions haurien de tenir uns mecanismes, estructures i/o substàncies preservats al llarg de l'evolució.
I sembla ser que la substància amb més numeros és l'oxitocina. S'ha vist que aquesta substància està en la base de l'establiment de lligams entre humans i en altres espècies.
Al talp de Nord-Amèrica (Microtus ochrogaster), quan a una femella se li dóna una infusió d'oxitocina, s'enganxa al primer mascle que troba. El mateix passa si li donem a una ovella; s'aparella ràpidament al primer xai foraster.
Curiosament, hi ha certes evidències que en la formació dels llaços maternals hi intervé també la mateixa substància. Durant el part, un mar d'oxitocina banya tot el cervell, sembla que en relació a l'estimulació vaginocervical que es produeix. A més, en ovelles s'ha vist que l'oxitocina altera l'activitat del bulb olfactori i el prepara per deixar l'empremta del perfum de la descendència.

També durant l'activitat sexual aquesta hormona surt a dojo dels seus magatzems per invaïr el torrent sanguini i el cervell. Sembla que podria ser aquesta mol·lècula la que ha fet que durant anys i anys haguem preferit practicar el sexe cara a cara, establint vincles amb allò (hi ha parelles que si no és així no s'explica) que tenim al davant al moment de l'orgasme.
Fins i tot, podria ser que aquest mecanisme hagués ajudat en el desacoplament del desig sexual i la fertilitat en la dona humana (tema que mereix ser tractat per separat). L'estimulació del cèrvix i els mugrons (nanos ja ho sabeu!!) són potents alliberadors d'oxitocina en el cervell i podrien tenir una funció important en el reforçament del lligam de parella.

L'oxitocina es produeix en l'hipotàlam i s'emmaguetzema a la glàndula pituitària des d'on s'allibera a regions perifèriques.
L'oxitocina interacciona amb el sistema de recompensa orquestrat per la dopamina (n'hem parlat aquí i aquí), com també ho fan moltes drogues d'abús.
Les àrees del cervell relacionades amb la recompensa s'activen quan a una mare se li ensenya la foto del seu fill o a una persona la del seu estimat/da. Mitjançant aquest mecanisme podríem obtenir l'explicació de molts dels estats als que ens aboca l'enamorament.
L'oxitocina també interacciona amb l'amígdala. Una estructura que control·la la resposta a la por (entre altres). Sembla clar que l'oxitocina fa minvar l'activitat de l'amígdala, punt clau per facil·litar les interaccions socials i augmentar la confiança.
L'oxitocina pertany a una família de neuropèptids conservats des de fa 700 milions d'anys i que s'han identificat en hidres, cucs, insectes i vertebrats. De la mateixa família és la vasopresina, formada per duplicació d'un gen homòleg a la oxitocina en la base dels vertebrats.
Sembla que totes dues juguen un paper important en la modulació de comportaments socials i reproductius i sembla que la variació del comportament entre espècies es podria deure a l'expressió dels seus diferents receptors. Per exemple, aquests neuropèptids produeixen comportaments diferents en espècies monògames o polígames.
Els dos llinatges de neuropèptids (vasopresina i oxitocina) presenten diferències sexuals. Així, l'oxitocina influeix sobre comportaments sexuals femenins com el part, l'alletament, la cura maternal, etc. I de froma contrària, la vasopresina té un paper en comportaments masculins com l'erecció, l'ejaculació, l'agressió, territorialitat, etc.
Per altra banda, Antonio Damasio sosté una altra teoria, seria la que l'oxitocina augmenta la confiança. Sense confiança no hi ha amor, amistat, carinyo ni lideratge. Així, un augment d'oxitocina podria conduir a un augment de confiança i succeir coses similars a les que ocorren en desordres genètics com la Síndrome de Williams, on els nens que la pateixen s'acosten als desconeguts amb absoluta confiança.

Encara falta molt camí per arribar a conèixer veritablement els mecanismes de l'amor en el cervell, però els científics han trobat un filó sobre el qual continuar la recerca.

Se m'ocorren moltes preguntes: podria ser que alguns líders polítics es ruixessin amb una essència d'oxitocina per tal de promoure la confiança cega que alguns tenen en ells? Podria ser que personatges com la Duquesa de Alba haguessin pagat una fortuna per l'eau d'oxitocine, perquè no m'explico com s'ho fan per lligar? Podria ser que amb una mica d'ambientador escampat per l'habitació una estona abans d'una cimera pogués convèncer d'atacar aquí o allí? O em convencerien a mi?
Buf, masses preguntes que em fan por...
De moment, jo aquesta tarda tinc lliure. Algú s'apunta a prendre quelcom? Tinc una infusió molt bona....

Ref:
- Love: Neuroscience reveals all. Larry Young. Nature vol.457. Janury 2009

Frij

Bolinga!!

Fa més de 6 mesos que he deixat de fumar i no vegis com em costa resistir-me a l'hàbit aquests dies després de tants menjars copiosos i les embolingades posteriors. Serà malparit aquest dimoniet que m'apareix al cervell dient-me que per un pitillo no passarà res...?
Perquè ens fan això les substàncies addictives?

Primer cal que repassem les etapes del fenòmen de l'addicció:
- es consumeix per primer cop la droga
- es consoliden els efectes de l'acció reforçada per la droga
- es manté el consum de la droga
- progressa l'addicció com una forma d'hàbit après

I en aquest últim punt és on ens trobem tots els desgraciadets que intentem fer front a la deshabituació.

Podríem dir que totes les drogues d'abús convergeixen en el que anomenem sistema límbic, activant els mateixos circuits que activen els comportaments relacionats amb la supervivència. El seu efecte se centra sobretot en el circuit mesolímbic dopaminèrgic que inclou les neurones de l'area tegmental ventral (VTA) i les seves neurones diana que es troben en el nucli accumbens (NAc).

*

Les neurones del VTA alliberen dopamina en el NAc, produïnt efectes de recompensa i plaer. Ho poden fer tant per via directa com indirecta mitjançant altres estructures com l'amigdala, l'hipocamp, l'hipotàlam, etc.

Com ja he dit, aquest circuit VTA-NAc s'activa també, almenys en part, en els comportaments addictius, agradables i plaents que trobem de forma natural en els humans com menjar, les interaccions socials, el sexe o fer-se burilles (en sé d'un que està addicte a tirar bombes però no sé si va per la mateixa via).
La cronicitat en la ingesta de la droga produeix tota una sèrie de canvis a nivell molecular que n'explica la necessitat de prendre-la i en dificulta molt (ja us ho dic jo) la deshabituació. Per exemple, es redueix l'activitat dopaminèrgica normal en aquestes zones per contrarrestar el gran augment que produeix la droga. S'indueix un estat de potenciació a llarg plaç (LTP) en les neurones del VTA a través d'un increment del GluR1. Entre d'altres també es modifiquen les projeccions cap al VTA i el NAc des del cortex frontal, que alliberen glutamat i estan relacionades amb la impulsivitat i la compulsivitat.

Ja ens ho podem imaginar, però en diferents estudis s'ha comprovat que quasi totes les poblacions humanes han consumit alguna planta o substàncies que produeixen plaer, per contra, no està tant clar si la resta d'animals ho fan en el seu hàbitat natural.
Està clar que als animals se'ls pot induïr estats d'addicció fora del seu entorn, per exemple en la rata, o el cas d'un ximpanzè que havia estat capturat per servir de distracció en un bar. Quan el van recuperar, s'havia convertit en un alcohòlic i un fumador compulsiu. El que no estava tant clar era si els animals mostraven aquest tipus de conductes també en condicions naturals per pur plaer.
Doncs apa, mireu aquest video i caureu de cul.

La fruita en qüestió prové d'un arbre anomenat Marula (Sclerocarya birrea) que creix en algunes regions de l'Àfrica. Quan el fruit cau al terra fermenta i llavors és el moment en que tots els convidats es posen les millors gal·les i surten a fer el que aquí anomenem: botellón.
I a Sudàfrica, que es dedicaven a espiar als elefants, van veure que esperaven que el fruit fós al terra per consumir-lo i, copiant aquest comportament van crear un licor anomenat Amarula que s'obté del fruit fermentat.
L'Amarula es va començar a produïr el 1989 i avui en dia es comercialitza a tot el món. A més, és el guanyador per tercer any consecutiu del concurs Wine and Spirit Award que premia els millors licors del món.
Jo, ja l'he demanat als reis. A què espereu?

PD: Merci a la Janu per passar-me el video. Quin fart de riure!

*Imatge extreta de Is there a common molecular pathway for addiction? Nestler E.
Nature Neuroscience Oct.2006

Frij

D'estrès i hormones

Fa uns dies sentia l'Eduard Punset en una entrevista a la ràdio. En algun moment va començar a parlar de la relació entre estrès i disminució de la memòria. L'Eduard Punset té una sort, i és que sempre té amics que li expliquen coses. En aquest cas, parlava d'un amic que li havia explicat la relació que es dóna entre viure amb estrès i la pèrdua de la memòria.
Els que no tenim tants amics, hem de regirar entre piles i piles de publicacions per conèixer alguna cosa més sobre aquests mecanismes, i així ho he fet.
El cert, és que hi ha suficients experiments com per poder afirmar que l'estrès prolongat perjudica la memòria. Sinó, proveu d'estudiar Biologia Cel·lular amb una agulla d'estendre roba pinçant-vos els testicles.

L'hipocamp, és una estructura del cervell que està relacionada amb la memòria declarativa. També se la coneix com a memòria explícita, i és aquella que inclou els records conscients, com per exemple, el com, quan i on vaig escriure per última vegada al blog. Per altra banda tenim la memòria no-declarativa o implícita (no relacionada amb l'hipocamp) i és la que intervé en les habilitats automàtiques com conduir o donar patades a les llaunes pel carrer.
En la malaltia d'Alzheimer l'hipocamp degenera i es perd la memòria declarativa, en canvi, la no-declarativa resta intacte.
Una de les respostes que es produeixen durant l'estrès és un augment en el nivell de glucocorticoids en sang, que són unes hormones sintetitzades per l'escorça adrenal.
L'hipocamp és la regió on es troben més receptors de glucocorticoids en el cervell dels mamífers, la qual cosa el fa una diana perfecte en situacions d'estrès.
Se sap, que en malalties en les que s'han d'administrar glucocorticoids diariament (com el síndrome de Cushing), es dóna una espècie de demència, que no apareix en els pacients que no se'ls medica amb glucocorticoids. A més, en individus que han patit un estrès post-traumàtic, depressió, o han estat sotmesos a altes dosis de glucocorticoids, a l'analitzar el seu cervell post-mortem s'ha vist que tenien un hipocamp més petit del normal.
Com s'ho fan aquestes hormones?
Els glucocorticoids, al interactuar amb els seus receptors (GR), són capaços de produïr atrofia de les dendrites, neurotoxicitat, inhibir la neurogènesi,...Tot un conjunt d'accions que acaben tenint un impacte en la supervivència de les neurones i la consolidació de la memòria a l'hipocamp.

Estudis en ratolins han acabat de confirmar aquestes hipòtesis. Quan se'ls posava en presència d'un gat (o només la seva olor) els ratolins eren incapaços de recordar. També, a ratolins que se'ls administraven elevades dosis de glucocorticoids els disminuïa la memòria. I com he comentat abans, individus amb malalties inflamatòries que se'ls tracta amb glucocorticoids durant uns dies, ja és suficient per deteriorar la memòria explícita.
Ara bé, com sabem, en ciència no tot és tant senzill, i pel que sembla no només els glucocorticoids estan relacionats amb el deteriorament de la memòria, ja que (perquè sempre hi ha alguna cosa que no quadra?) s'ha vist que en alguns casos, individus amb alts nivells de glucocorticoids no presentaven cap descens en la memòria. La qual cosa ha fet sospitar d'altres factors que acompanyarien la resposta d'estrés i podrien produïr aquest efecte junt amb els glucocorticoids. S'han suggerit neurotransmissors com els opioides, las serotonina o el glutamat com a possibles cooperadors en aquest mecanisme.

Per acabar-ho de complicar, l'estrès és capaç de potenciar també la formació de records. Jo, recordo perfectament el dia que vaig demanar per sortir a la meva primera nòvia. Recordo perfectament com vaig fer la pena, recordo cada paraula (si home!! No, no... No ho diré), recordo cada gest vergonyós, com em suava tot, l'olor de la seva colònia,...en canvi, no en tinc ni punyetera idea del que vam fer 5 minuts després o què estava fent 5 minuts abans. En aquest cas, l'estrès (vaya cabrón) m'ajuda a recordar aquell moment com si fós ara.
Aquesta potenciació de la memòria en situacions estressants es ben adaptativa, ja que si un dia som capaços d'escapar de les urpes d'un lleó, és interessant recordar per sempre més com ho vam aconseguir.
Com s'ho fa l'estrès per produïr respostes oposades en la consolidació de la memòria? La veritat és que no està gens clar. A més, la cosa es complica quan hi afegim en el joc l'amigdala, estructura involucrada en les emocions i que és capaç de modular la formació de records en l'hipocamp.
Una de les explicacions possibles però, la va donar Ron de Kloet. Resulta que en l'hipocamp hi trobem 2 classes de receptors de glucocorticoids: els d'alta i els de baixa afinitat.
Quan es dóna una resposta amb una pujada moderada de glucocorticoids (estrés puntual, ens ataca un lleó) l'efecte de l'hormona estarà mediat pel receptor d'alta afinitat, en canvi, si ens trobem amb una alta concentració de glucocorticoids (estrès post-traumàtic, depressió), es produïrà un efecte mitjançant el receptor de baixa afinitat.
Resulta doncs, que l'estimulació del receptor d'alta afinitat reforça la potenciació a llarg plaç (LTP) involucrada en la memòria, mentre que a l'estimular el receptor de baixa afinitat es produeix tot el contrari.
Com sempre, l'estrès presenta aquesta naturalesa dual. És absurd discutir sobre el significat evolutiu de l'estrès, és de sobres demostrat que qui s'estressa davant un lleó té més numeros de sortir-ne viu, però per altra banda avui en dia ens trobem amb tot conjunt de situacions estressants (a les que fa referència l'Eduard Punset) de tipus psicològic, emotiu, suggestiu,....que poden durar molt temps i que produeixen en el nostre cos la mateixa resposta que si estéssim escapant d'un lleó.


Referències:
- Kim J. and Diamond D. The stressed hippocampus, synaptic plasticity and lost memories. Nat Rev Neurosci. 2002 Jun
- Porqué las cebras no tienen úlcera. R. Sapolsky.

Frij

Eh! Que jo control·lo...

Ara que ja és ben entrada la tardor, dubto qe algú s'hagi escapat del primer encostipat post-estiu.
En tot moment sents algú que es moca (o que en el seu defecte s'estira els mocs cap endins com i li haguessin de foradar el cervell), algú que es rasca algun gargall que se li anava gola avall o simplement algú que et llença a la cara un regiment de virus quan t'estornuda a la cara...Que bé, és temps d'encostipats.

El cert és que en aquesta vida tan estressada que portem (aixeca't d'hora, vés a treballar, t'has deixat la roba a la rentadora tres dies, torna-la a rentar, ja no et queden "gallumbos", posa't aquells sense goma, intenta entrar en el metro carregant contra alguna iaia, arriba a casa i esciur al blog,...) el sol fet de l'estrès ens pot ajudar a patir aquests refredats recurrents.
Això ja se sap des de que al 1946 van començar els estudis per erradicar l'encostipat en el Centre del Refredat Comú a Gran Bretanya, on s'agrupava la gent en dos grups, estressats i no-estressats, es va poder comprovar, que després de ruixar a la gent a la cara amb aerosols del virus que causa el refredat, els estressats tenien molts més números d'encostipar-se.
Com ja sabem, el cervell té un control general sobre el nostre entorn i el nostre interior. Control·la que els nostres músculs se n'ocupin de la digestió, reb informació de l'exterior a través dels sentits, dirigeix moviments voluntaris,... I pel que sembla, de tot aquest control no se n'escapa el nostre sistema immunològic. Així és, el cervell també està comunicat a través de fibres nervioses amb el sistema immunològic (com podria alguna cosa escapar al control del cervell?).
Fa molt temps que els metges ja saben que l'estrès acaba provocant a vegades dermatitis o eczemes per exemple, i a més, s'han trobat una sèrie de molècules que podrien mediar la informació entre sistema nerviós i immunològic i que estan presents en ambdós (substància P, Neuropèptid Y, serotonina, endorfines, melatonina, etc.).
Prova d'això és l'experiment que es va realitzar ja al segle passat quan a un home al·lèrgic a les roses se li va deixar a l'habitació una rosa de plàstic (mentre ell pensava que era real). Aquesta persona va desenvolupar una resposta al·lèrgica completa en absència de cap factor al·lergènic. Així quedava demostrada la gran capacitat del cervell a l'hora de desenvolupar alguna malaltia (que no, que no és el mateix que doblegar culleres!).
Però no acaben aquí les evidències, tota una sèrie d'experiments realitzats en els darrers anys venen a aportar més proves per a concloure el mateix, la gran capacitat del cervell per a intervenir en el sistema immunològic.
A uns ratolins se'ls administrava una droga immunodepressora (que provocava una gran devallada en els sistemes de defensa de l'organisme) acompanyada de cert estímul. Lògicament, posteriors anàlisis sanguinis confirmaven l'efecte de la droga. Però que passava si un cop els ratolins estaven condicionats se'ls administrava tan sols l'estímul? Doncs, s'observava la mateixa devallada en les defenses.
De fet, qui no té un d'aquells amics hipocondríacs que són capaços de desenvolupar una malaltia o els seus símptomes per culpa, no de la invasió de patògens, sinó per la simple qüestió d'estar convençuts que patiran la malaltia?
Els encostipats no escapen a aquest control del cervell i l'estrès pot fer que se sigui molt més sensible a patir-lo o no.
Així que, vigileu, no us estresseu més del compte! A...a....a.....Atchííís!!!

Referències:
- Shepherd AJ, et al. Without nerves, immunology remains incomplete -in vivo veritas. Immunology. 2005 Oct;116(2)
- ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Robert Sapolsky

Frij

Els homuncles

Sentim, olorem, toquem, ens aixequem i ens comencem a moure; fem gestos complicats, notem; llepem i agafem; apretem, sentim la forma i ho deixem. El nostre cervell està constantment interpretant el que els nostres sentits capten i reaccionant a aquests estímuls dirigint el nostre cos en complicats moviments amb màxima precisió.
Per dur a terme tot això, en el nostre cervell hi existeixen uns mapes neurals del nostre cos, on hi ha representats cadascun dels racons a través dels quals sentim i ens movem. Són el que anomenen els Homuncles.
Els homuncles són una forma d'il·lustrar la localització i la quantitat d'espai en el cervell destinat a una determinada funció. Els homuncles, els podem trobar en les àrees somatosensitives del lòbul parietal en l'escorça cerebral. Si tenim en compte les aferencies sensitivesprimàries (o sigui, el que percebem a través dels sentits i arriba a l'escorça), parlem de l'homuncle sensitiu. En canvi, si parlem de la zona que controla la sortida de les senyals motores, fem referència a l'homuncle motor.
Aquest mapa resulta que conserva la relació de veïnatge entre zones, així, zones pròximes en l'escorça cerebral, controlen zones del cos veïnes. Podem veure per exemple, que en la zona medial del cervell s'hi veuen representats els peus, i a mida que anem cap a una zona més lateral del cervell (o sigui, cap a l'oïda), trobem representats la cama, la cuixa, el tronc i les extremitats.

L'homuncle sensitiu que avui coneixem, el va el·laborar un neurocirurgià anomenat Wilder Pienfield mentre operava transtorns cerebrals i epil·lèptics.
Mentre tenia els pacients anestesiats, Penfield estimulava diferents zones de l'escorça somatosensitiva primària, i preguntava als pacients què sentien. Així va trobar que depenent d'on tocava produïa sensacions tàctils en diferents parts del cos i en el costat contrari del cos. Amb el temps s'ha vist que en realitat, hi ha 4 mapes complerts en l'escorça somatosensitiva, i que cada un d'ells interpreta un tipus d'informació diferent. Un reb informació dels músculs i les articulacions, un altre de la pell, i en les dues àrees restants es combinen ambdues informacions.
En els homuncles (sensitiu i motor), la massa que representa qualsevol part del cos, no es relaciona amb la quantitat de zona que se li dedica, sinó amb el grau d'inervació de la zona. Així doncs, tenim que per exemple els llavis representen en l'homuncle sensitiu més superfície que tot el tronc sencer; o en l'homuncle motor, la zona dedicada a les mans és tan gran com la resta del cos.
Com que el cervell és una estructura que es va formant durant el nostre desenvolupament, podem trobar que si bé, més o menys tots compartim l'espai dedicat a cada part del cos, és possible trobar diferències entre individus, així, per exemple, la zona dedicada a la mà d'un pianista no serà igual que la que hi dediqui un nadó. Aquest petit detall trenca amb la teoria que s'acceptava fins fa poc, que els mapes corporals estaven integrats de fàbrica en el cervell, i en canvi s'observa que poden variar entre individus, fins i tot des d'adults.
Un dels experiments curiosos per demostrar aquest fet el van realitzar entrenant a micos a tocar discos (al més pur estil Dj). Al cap d'un temps van observar que la zona de l'escorça dedicada a les puntes dels dits s'havia expandit notoriament a expenses de les falanges veïnes. En altres experiments el que es va fer va ser lligar-li dos dits als micos de forma que es moguessin sempre junts. Es va veure que la representació cortical dels dos dits s'havia fusionat.
Algunes malalties i deformitats congènites també han ajudat a estudiar els homuncles. És el cas de les persones amb sindactilia congènita. En aquestes persones (que tenen com un munyó enlloc de dits) es va observar que no tenien organització somatotòpica; un cop realitzada una operació per separar els dits els espais somatotòpics en el cervell es van reorganitzant de forma semblant a una mà normal.
O qui no coneix el cas del membre fantasma...un pacient que nota la presència d'un membre absent, el sent, el belluga i li fa molt mal.
Val a dir, que si entre nosaltres mateixos ja trobem diferències entre homuncles, que es reorganitzen, guanyen terreny unes zones, en perden les que no usem o no tenim,... és evident que el nostre homuncle difereix del que trobem en altres espècies. Per exemple en el conill està molt representat el musell i la cara, en el gat els bigotis, en els micos la cua...
Com sempre, venim amb un llibre d'instruccions per tal de muntar un cervell, una eina que ens serveix per entendre i interpetar el nostre entorn, però no acaba aquí, el cervell és capaç de reorganitzar-se si les coses no van com esperavem, si de cop i volta perdem una mà o un ull, o al contrari, ens trobem en un entorn on és necessari potenciar algun dels nostres sentis, no perdem temps ni espai en representar allò que ja no podem utilitzar, es reorganitza per tal de poder captar amb més detall l'entorn.

Referència:
- E. Kandel, J. Schwarz i T. Jessell. Principios de Neurociencia. Ed. McGraw Hill

Frij

I have a dream

Fa uns dies, el nostre amic d'Homorgasmus ens va animar a escriure sobre el somnis en animals, i per compensar-li tota la fe que va dipositar en nosaltres, no podiem fer altra cosa que dedicar un post als somnis.
Per situar-nos. Els somnis (normalment) es donen durant el son. El que coneixem com el son es divideix en varies fases cícliques, definides per uns patrons característics que s'observen amb l'ajut d'encefalogrames (registre d'activitat cerebral), d'electrooculogrames (mesuren el moviment dels músculs dels ulls) i d'electromiogrames (activitat elèctrica dels músculs perifèrics). Es divideix en dos grans estadis:

- El primer és caracteritza perquè és un son sense moviments oculars ràpids (No REM). Aquest estadi es divideix en 4 fases ( Fases I, II, III i IV) on l'activitat cerebral és escasa i el metabolisme i la temperatura cerebral es redueixen als mínims. Les 4 fases es diferencien per l'amplitut i la la freqüència de les ones que s'observen en l'electroencefalograma. Com a curiositat, durant la fase IV és quan es dóna el sonambulisme.
- Al segon estadi se'l coneix com a son de moviments oculars ràpids (rapid eye movement, REM). Aquesta fase reb aquest nom (obviament) degut a que es donen moviments ràpids dels ulls. Es caracteritza per un to muscular nul (paràlisi), cap múscul presenta activitat menys els músculs dels ulls. Durant el son REM l'activitat cerebral és molt semblant a la que es pot registrar durant la vigília. És la fase en la qual, generalment, somniem, tot i que no està clar, ja que molts cops es donen somnis fora d'aquesta fase. També diuen que és la fase en que es presenten els malsons (em pregunto si es deu a la paràlisis muscular...).

Ja fa uns dies, comentavem en un altre post el cas d'un noi que se'l privava de dormir durant 11 dies i es trobava en plenitut de condicions. També sabem d'altra banda, que rates a les que se les priva el son durant dues setmanes, acaben morint. El son REM per sí sol, ja sembla ser molt important, perquè rates privades tan sols de son REM també acaben morint, en aquest cas al cap de 4 setmanes. El cas és que el son sembla funcionalment important ja que ha persistit al llarg de l'evolució d'aus i mamífers (i molt segurament en formes anteriors).
Però, i els somnis? Per què coll...dimonis somniem? Tenen els somnis una funció adaptativa?
Hipòtesi evolutiva

Hi ha varies teories proposades per explicar la funció dels somnis. Una d'elles, i potser la més acceptada en la comunitat científica, és que no tenen cap funció, són simplement resultat d'una activitat neural aleatòria. Hobson i McCarly suggereixen que es produeix una activació aleatòria en el tronc encefàlic que es transmet a través del tàlam i s'interpreta en forma de somni. Així, el somni no tindria cap sentit, sinó que seria el resultat que obtindriem quan algunes zones del cervell intenten montar una història a través d'informació totalment trivial.
Aquesta teoria però, podríem dir que coixeja, perquè no s'acaba d'entendre quin avantatge adaptatiu podria tenir el somni, a part, tampoc explica el fet que nombrosos estudis apuntin a que els individus tenen majoritàriament somnis realistes i amb una història connectada.
Fa uns anys, l'any 2000, A. Revonsuo va proposar una nova hipòtesi que intentava explicar la funció adaptativa dels somnis. Si avui en dia tots somniem, deu ser que en algun moment somniar va tenir, o encara té, algun avantatge adaptatiu respecte dels que no experimentaven somnis. Per a ell, la funció biològica dels somnis és estimular el cervell alhora que assajar comportaments davant de situacions d'amenaça.
Hem d'intentar entendre aquesta hipòtesi en un context on l'home es trobava en continua situació d'amenaça, ja fós degut a atacs d'altres espècies animals o a fenòmens naturals. Així, els individus que havien millorat el seus mecanismes de resposta a les amenaces durant el somni, eren capaços de respondre millor quan es trobaven durant la vida real enfront aquestes situacions que els individus que no havien somniat. Això els va suposar un cert avantatge adaptatiu per als qui desenvolupaven nous comportaments davant de les amenaces.
Aquesta hipòtesi l'han corroborada diversos estudis, que han trobat per exemple que els individus es troben en situacions d'amenaça durant el somni en un 94% dels casos, de les quals, un 65% són amenaces de mort o de lesió greu. Aquests estudis també troben que l'amenaça més freqüent que podem trobar en els somnis és la de fuga o persecució, que suggereix que els somnis podrien haver tingut un gran servei en temps en que l'ambient no era tant segur com avui en dia.
Per acabar d'explicar molts dels somnis que encara no encaixen amb aquesta teoria evolutiva, A. Zadra, ha proposat que molts dels somnis actuals es veuen distorsionats pel llenguatge, que alliberat del control prefrontal que s'inhibeix durant el son REM, actua sobre els somnis creant metàfores que a primera vista sembla que no encaixin en l'explicació dels somnis.

Els animals tenen somnis?

Sabem que tots els humans poden somniar, tret d'alguns casos en que es pateix alguna malaltia relacionada amb el son, i ho sabem perquè ens ho podem explicar. Ara per ara, les altres espècies animals no ens poden donar cap informació dels seus processos mentals i, és curiós, però cap humà ha sigut capaç encara de preguntar-li a algun altre animal què havia somniat. Així doncs, respecte a aquest tema hi ha una gran controvèrsia.
De totes formes, sembla que els animals si que podrien somniar; la imatge que segurament a tots ens vindrà al cap és la d'un gat dormint sobre el sofà de l'avi.
L'any 2001, K. Louie i M. Wilson van realitzar un estudi en rates. A les rates se'ls hi feia una prova diària, es tractava de posar-les en un laberint dia rere dia durant una bona estona. Els investigadors van poder observar que durant la prova s'activaven la mateixa zona de cèl·lules de l'hipocamp i en el mateix ordre que durant el son REM. Semblava, que els animals practicaven durant la fase REM els moviments que havien de realitzar durant la vigília. Per confirmar aquesta hipòtesi es va canviar la prova que havien de superar. El dia que feien una prova nova, l'estadi REM anterior no tenia res a veure amb les zones que s'activaven durant la nova prova, però si que concidien amb el somni REM posterior, demostrant que els animals es tornaven a posar a prova durant la fase REM, per al que podríem anomenar, les amenaces del dia següent.
Aquest experiment, no confirma que els animals somnïin, però si que invita a pensar que es dóna algun procés durant el son REM que té molt a veure amb les proves que han tingut al dia anterior, i de forma conscient, nosaltres a això els anomenem somnis.
De fet, no seria tant extrany, ja que si en nosaltres el somni podria haver funcionat en condicions d'ambients amenaçants, perquè no podria haver-ho fet també en altres animals, o perquè no podria ser ja una activitat molt antiga en el procés evolutiu, que si voleu, s'ha complicat més en l'Homo sapiens?

Referències:

- Antti Revonsuo. The reinterpretation of dreams: An evolutionary hipotesis of the function of dreaming. Behavioral and Brain Sciences (2000) 23, 793-1121
- A. Zadra, S. Desjardins and E. Marcotte. Evolutionary function of dreams: A test of the threat simulation theory in recurrent dreams. Consciousness and Cognition 15 (2006) 450-463
- K. Louie and M. A. Wilson. Temporally structured replay of awake hippocampal ensemble activity during REM sleep. Neuron, Vol.29 (2001) 145-156

Frij

Origen subaquàtic comú de la vocalització social a nivell neuronal, toma ya

Fa uns mesos vam tocar molt per sobre alguns aspectes de l’evolució del llenguatge (el gen FOXP2 i els universals innats). Avui l’actualitat ens porta a parlar d’un aspecte molt i molt més antic: els orígens de la vocalització social en els vertebrats.

Aquestes vocalitzacions bàsiques s’anomenen de manera general sons de crida i són innates. Entre els humans els nadons són els majors experts en comunicar-se amb aquest registre. Però aquest tipus de sons els produeixen no només els mamífers sinó també alguns amfibis, rèptils-ocells, i també, peixos. Si, peixos sota l’aigua, si. Les balenes també ho fan i no poseu pas aquesta cara. Mireu els videos pujant el volum.

La qüestió és que els organs per on passa l’aire per produir el so són ben diferents entre els grups de vertebrats. Mentre que els mamífers, rèptils i amfibis utilitzen la laringe, per on passa l’aire des dels pulmons, o les aus la siringe, els peixos utilitzen un altre mètode que val la pena d’explicar amb més detall.

Els peixos es poden dividir en dos grans grups: condrictis i osteoictis. Els primers (taurons, rajades, etc) tenen un esquelet cartilaginós, mentre que els altres el tenen ossi. Els osteoictis es poden subdividir en dos altres grups: actinopterigis i sarcopterigis. Els actinoptergis són el grup més diversificat de vertebrats i es caractaritzen per posseir unes aletes radiades amb espines òssies. Els sarcopterigis tenen aletes carnoses o lobulades i estan molt emparentats amb els tetràpodes (és a dir, amfibis, rèptils-aus i mamífers).

Doncs bé, un òrgan que es pot trobar a l’interior d’un actinopterigi és la bufeta natatòria. És com un sac que el peix pot omplir o buidar de gasos per controlar la seva flotabilitat sense haver de nadar com un boig per pujar, baixar o mantenir-se en una determinada profunditat. Encara que ho podria semblar, la bufeta no és l’òrgan que va derivar cap als pulmons. Els pulmons moderns i la bufeta natatòria són solucions independents que provenen d’un “pulmó” primitiu.

Els peixos que vocalitzen utilitzen uns músculs especialitzats que fan vibrar la bufeta natatòria que fa de cambra de resonància pel so produit per la vibració. Aquests músculs són els de contracció més ràpida que podem trobar en els vertebrats i poden vibrar a uns 200Hz.

El fet que els sons de crida es produeixin en diferents línies de vertebrats però de manera tan diferent ha fet pensar que aquesta particular habilitat ha evolucionat de manera independent diverses vegades. Però ahir es van presentar unes dades a Science que apunten a un origen comú de la vocalització, que hauria aparegut abans de la divergència entre actinopterigis i sarcopterigis/tetràpodes de la qual cosa ara, a veure, que acabi de passar el minut, ja en farà uns… 400 milions d’anys.

Andrew Bass i col·laboradors, del departament de neurobiologia i comportament de la Cornell University, s’han dedicat a investigar la bases neuronals de la vocalització en peixos actinopterigis que produeixen sons per tal d’atraure parelles i per marcar territori, com el peix gripau (Opsanus tau); i ho han comparat amb sarcopterigis, amfibis, ocells, rèptils i mamífers.

El resultat és que han localitzat la població neuronal que s’encarrega de muntar el sistema per la vocalització en una zona propera al cerebel i part de la medul·la espinal. Els sistema i la localització d’aquestes neurones específiques és molt similar en tots els vertebrats estudiats, la qual cosa suggereix un avantpassat compartit entre tots on es va originar aquesta xarxa neuronal. Però no tota la xarxa està organitzada tan igual; els músculs encarregats de la vocalització, encara que tenen també el mateix origen (del somita occipital) en el desenvolupament, tant en peixos com en tetràpodes, curiosament estan innervats per nervis diferents (veure la figura). La bufeta natatòria està controlada pel nervi occipital, la siringe pel nervi hipoglós i la laringe a la resta dels tetràpodes ho està pel nervi vagus.

Per acabar quedem-nos amb una pregunta interessant. Daniel Margoliash i Melina Hale, de la universitat de Chicago, es qüestionen, en un article del mateix número de Science, si l’aprenentatge vocal, que és una cosa rara en els animals, -es dona més en ocells, alguns mamífers (nosaltres i pocs més, balenes i ratpenats)-, podria tenir també un origen comú pel que fa a la seva base neuronal.

De moment ens quedem amb la idea que el hardware neuronal de la vocalització, però no tots els perifèrics (bufeta, laringe, siringe), provenen d’un avantpassat comú que va viure fa com a mínim 400 milions anys.

Referències:

- Evolutionary Origins for Social Vocalization in a Vertebrate Hindbrain–Spinal Compartment Andrew H. Bass, Edwin H. Gilland, and Robert Baker Science 18 July 2008: 417-421

- Vertebrate Vocalizations. Daniel Margoliash and Melina E. Hale Science 18 July 2008: 347-348.

Dodger