La química de l'amor

Fa dies que no menjo gaire, tinc un sentiment de buit en el meu interior. No sé perquè no deixo de pensar en aquells ulls i en el seu somriure de cotó que em mou les ales i em treu a passeig entre perfums orgàsmics i músiques juganeres. Ment, cos i cor, inseparables, caminen cap a la seva porta,...l'obriré.

Bé, suposo que coneixeu aquest sentiment, se'n diu estar enamorat (tu que vas de dur segur que també hi has estat algun cop). Sentiment de falta, necessitat insaciable,...i tot un conjunt de pastelades que ens avergonyeix que els demés escoltin.Però, com coi podem explicar l'amor? I, el colom que hi ha tot moix a l'arbre que veig a través de la finestra, està enamorat?
L'amor és un procés molt complex i tot just ara sembla que comencem a avançar en el coneixement d'aquesta follia que és l'amor... Marees de neuropèptids que difonen pel cervell podrien explicar aquest estat irracional.
L'amor està inclòs dins del que anomenem els lligams socials. Hi ha molts animals que poden establir lligams entre individus de la mateixa espècie. El que salta més a la vista és el lligam mare-fill, moltíssimes espècies el posseeixen. A part, també hi ha un gran nombre d'espècies monògames, que si bé, potser no saben què és l'amor, creen uns vincles evidents.
Sembla clar doncs, que aquest tipus de relacions haurien de tenir uns mecanismes, estructures i/o substàncies preservats al llarg de l'evolució.
I sembla ser que la substància amb més numeros és l'oxitocina. S'ha vist que aquesta substància està en la base de l'establiment de lligams entre humans i en altres espècies.
Al talp de Nord-Amèrica (Microtus ochrogaster), quan a una femella se li dóna una infusió d'oxitocina, s'enganxa al primer mascle que troba. El mateix passa si li donem a una ovella; s'aparella ràpidament al primer xai foraster.
Curiosament, hi ha certes evidències que en la formació dels llaços maternals hi intervé també la mateixa substància. Durant el part, un mar d'oxitocina banya tot el cervell, sembla que en relació a l'estimulació vaginocervical que es produeix. A més, en ovelles s'ha vist que l'oxitocina altera l'activitat del bulb olfactori i el prepara per deixar l'empremta del perfum de la descendència.

També durant l'activitat sexual aquesta hormona surt a dojo dels seus magatzems per invaïr el torrent sanguini i el cervell. Sembla que podria ser aquesta mol·lècula la que ha fet que durant anys i anys haguem preferit practicar el sexe cara a cara, establint vincles amb allò (hi ha parelles que si no és així no s'explica) que tenim al davant al moment de l'orgasme.
Fins i tot, podria ser que aquest mecanisme hagués ajudat en el desacoplament del desig sexual i la fertilitat en la dona humana (tema que mereix ser tractat per separat). L'estimulació del cèrvix i els mugrons (nanos ja ho sabeu!!) són potents alliberadors d'oxitocina en el cervell i podrien tenir una funció important en el reforçament del lligam de parella.

L'oxitocina es produeix en l'hipotàlam i s'emmaguetzema a la glàndula pituitària des d'on s'allibera a regions perifèriques.
L'oxitocina interacciona amb el sistema de recompensa orquestrat per la dopamina (n'hem parlat aquí i aquí), com també ho fan moltes drogues d'abús.
Les àrees del cervell relacionades amb la recompensa s'activen quan a una mare se li ensenya la foto del seu fill o a una persona la del seu estimat/da. Mitjançant aquest mecanisme podríem obtenir l'explicació de molts dels estats als que ens aboca l'enamorament.
L'oxitocina també interacciona amb l'amígdala. Una estructura que control·la la resposta a la por (entre altres). Sembla clar que l'oxitocina fa minvar l'activitat de l'amígdala, punt clau per facil·litar les interaccions socials i augmentar la confiança.
L'oxitocina pertany a una família de neuropèptids conservats des de fa 700 milions d'anys i que s'han identificat en hidres, cucs, insectes i vertebrats. De la mateixa família és la vasopresina, formada per duplicació d'un gen homòleg a la oxitocina en la base dels vertebrats.
Sembla que totes dues juguen un paper important en la modulació de comportaments socials i reproductius i sembla que la variació del comportament entre espècies es podria deure a l'expressió dels seus diferents receptors. Per exemple, aquests neuropèptids produeixen comportaments diferents en espècies monògames o polígames.
Els dos llinatges de neuropèptids (vasopresina i oxitocina) presenten diferències sexuals. Així, l'oxitocina influeix sobre comportaments sexuals femenins com el part, l'alletament, la cura maternal, etc. I de froma contrària, la vasopresina té un paper en comportaments masculins com l'erecció, l'ejaculació, l'agressió, territorialitat, etc.
Per altra banda, Antonio Damasio sosté una altra teoria, seria la que l'oxitocina augmenta la confiança. Sense confiança no hi ha amor, amistat, carinyo ni lideratge. Així, un augment d'oxitocina podria conduir a un augment de confiança i succeir coses similars a les que ocorren en desordres genètics com la Síndrome de Williams, on els nens que la pateixen s'acosten als desconeguts amb absoluta confiança.

Encara falta molt camí per arribar a conèixer veritablement els mecanismes de l'amor en el cervell, però els científics han trobat un filó sobre el qual continuar la recerca.

Se m'ocorren moltes preguntes: podria ser que alguns líders polítics es ruixessin amb una essència d'oxitocina per tal de promoure la confiança cega que alguns tenen en ells? Podria ser que personatges com la Duquesa de Alba haguessin pagat una fortuna per l'eau d'oxitocine, perquè no m'explico com s'ho fan per lligar? Podria ser que amb una mica d'ambientador escampat per l'habitació una estona abans d'una cimera pogués convèncer d'atacar aquí o allí? O em convencerien a mi?
Buf, masses preguntes que em fan por...
De moment, jo aquesta tarda tinc lliure. Algú s'apunta a prendre quelcom? Tinc una infusió molt bona....

Ref:
- Love: Neuroscience reveals all. Larry Young. Nature vol.457. Janury 2009

Frij