7/22/2009

Crònica d'una discussió de merda

El setembre de l’any passat es va publicar la troballa d’uns copròlits de fins 14.000 anys d’antiguitat a Pasley Caves (Oregon). L’estudi de l’ADN d’aquests va mostrar que era humà i va, juntament amb la troballa d’unes eines amb algues incrustades al jaciment de Monteverde de també 14.000 anys, acabar d’evidenciar la presència d’humans abans dels Clovis (en vam parlar en més detall aquí i aquí).

Però la cosa dels copròlits ha resultat no està tan clara per alguns. Que hi ha hagut bufetades, vaja. Molt entretingut. L’equip de Thomas Gilbert, de la Universitat de Copenhaguen, els autors dels anàlisis dels copròlits, ha hagut de fer front a dues publicacions al Science en forma de « Technical comment » que els deixen verds. Us comentaré les acusacions i les rèpliques en ordre cronològic.

1) L’article original.

Tres dels copròlits analitzats daten de 14.000 anys d’antiguitat i segons els anàlisis genètics són humans. Admeten contaminació de les mostres, cosa inevitable degut a que l’excavació ho és tot menys estèril, i també la presència d’ADN de cànid en els copròlits. La primera contaminació es resol veient l’haplotip de tots els membres de l’excavació, cap d’ells tenia haplotip de nadiu americà, i si que es troba en la mostra. El problema dels cànids s’explica pel fet que és molt probable que els gossos pixessin sobre les caques dels seus amos. Un altra font de contaminació de l’ADN és el filtratge (leaching) d’ADN extern als copròlits a través del sòl, aquesta s’exclou mitjançant dos tests. Un prova d’amplificar ADN de rosegador dels copròlits i surt negatiu. L’altre prova d’amplificar ADN humà en 14 mostres de sediment proper agafades a l’atzar, algunes surten contaminades d’ADN humà, però cap amb l’haplotip de nadiu americà. Finalment, la datació d’artefactes associats d’obsidiana mitjançant la tècnica de la hidratació de l’obsidiana dóna una època similar.

2) Poinar i col·legues ataquen

We question the aunhenticity of their DNA results and argue that in the absence of intact stratigraphy and diagnostic artifacts, and in view of carbon isotope anomalies, the radiocarbon dates of the oldest specimens are unreliable”.

Ni un dels punts de l’article original queda indemne segons aquests autors. Critiquen la tècnica d’amplificació i seqüenciació, critiquen la falta de quantificació de les quantitats d’ADN endògen respecte el contaminant, només posen els ratios i aquests només afavoreixen la presència de l’haplotip americà en una de les mostres i aquesta és de només 6000 anys i no serveix per res, que per aquestes èpoques ja se sap que estava a rebentar d’americans.

També es carreguen els test del leaching d’ADN a través del sòl. No hi ha prou controls de la sensibilitat del test, diuen. També qüestionen el fet que hi hagi tan poca contaminació d’ADN humà en les 14 mostres de sediment que miraven per descartar el leaching. Segons Poinar et al. El leaching està molt lluny de ser descartat.

També diuen que a jutjar pel tipus d’anàlisi realitzat els copròlits tenen tantes possibilitats de ser humanes com de cànid. També critiquen que per tal de descartar la contaminació del grup de treball, s’hauria de poder atribuir l’ADN contaminant a persones determinades del grup, per exemple, seqüenciant la regió hipervariable mitocondrial (aquí es passen una mica, si). Com que no sabem de qui és què, diuen, la contaminació pot haver vingut de qualsevol lloc i que ells no tenen perquè creure’s que el jaciment només ha estat contaminat per l’equip d’en Gilbert, i que entre els contaminants anònims bé podria haver-n’hi un amb l’haplotip americà.

La datació de l’obsidiana també se la passen pel forro. Com pot ser que un artefacte es dati en 16.900 anys d’antiguitat, 2.500 anys més vell que la bonyiga del mateix estrat?
I per últim, es fiquen amb els anàlisi de C13 de les mostres de copròlits, que segons Poinar, cauen en el rang de del què s’esperaria d’una dieta herbívora, i no d’un omnívor. Els és igual que sigui de gos que de vaca, mentre no sigui humana.

3) Rèplica d’en Gilbert et al.

The arguments of Poinar et al. neither challenge our conclusions nor would contribute to the verification of our data. We counter their questions about the authenticity of our ancient DNA results and the reliability of the radiocarbon data and stand by the conclusion that our data provide strong evidence of pre-Clovis Americans

Segons Gilbert, ells han aplicat els millors controls en ADN antic que s’han aplicat fins el moment. “These controls were stricter than those used by our critics in related studies on coprolites, ancient humans, or both” Toma ya, que s’han pensat aquests, criticar és molt fàcil.

Sobre això d’haver d’identificar qui del grup va contaminar les mostres, els autors diuen que això va ser impossible degut al nivell de contaminació i a la degradació de l’ADN. Posen de manifest que la font de contaminació més probable és de la gent de l’època. Seria molt sorprenent, diuen, que humans i els seus gossos no defequessin tots a la mateixa zona. Els és igual, la qüestió és que hi ha ADN amb haplotip americà a les bonyigues.

Sobre el tema del requeriment de dades més quantitatives sobre de l’ADN, els autors diuen que no és freqüent de presentar-les en aquest tipus d’estudi i cita dos articles del grup de Poinar per refregar-li per la cara que ell tampoc no ho fa (com nens). Gilbert explica amb tot detall perquè això no és un problema amb la tècnica de seqüenciació que ells utilitzen. Els primers que fan servir han d’amplificar tots o res, i l’única manera de que la sensibilitat del primer afectés és que diferències al·lèliques (d’un sol nucleòtid, eh, SNP) dels fragments afectessin la unió del primer, la qual cosa és una burrada, en principi.

El tema del leaching d’ADN sobre els copròlits si que els preocupa més, però posar-se a fer PCR de tota la cova és una bestiesa. Els autors consideren que han fet prou controls, i si les mostres de sediment no estaven tant contaminades d’ADN modern com els copròlits és perquè els copròlits els toquetejaven i el sediment anava directe als contenidors perquè no era tant divertit per jugar.

Sobre el contingut vegetal dels cagallons, els autors diuen que és que precisament van agafar només matèria vegetal fibrosa del copròlit per datar. Per altra banda, en Gilbert fa notar que en Poinar en un treball similar va agafar el copròlit i el va matxacar abans de datar-lo, per la qual cosa és normal que observi aquestes diferències en el contingut de C13. Sobre els artefactes d’obsidiana, estan ben datat si punt, i si els estrats fan formes rares no és culpa de ningú tret de la capritxosa geologia de les coves.

4) Goldberg ataca

Results of our micromorphological and Fourier transform infrered spectroscopy analyses of one of the reported coprolites are difficult to reconcile with the DNA results identifying the coprolite as human

Va nois, una mica més que ja acabo amb la brasa. Al 2007, el grup d’en Gilbert va encarregar un anàlisi del coprolit al grup de Goldberg. Però en Gilbert va decidir no incloure els resultats a la publicació. Analitzant la famosa merdarufa, Goldberg i col. van trobar-hi restes vegetals, fibres que podrien ser plomes, petits ossets i brutícia (?). De tot això van agafar petits trossets i en van fer l’anàlisi micromorfològic (és a dir, mirar les formes al microscopi). On van veure la tira de fibres vegetals i fitòlits. Externament tenien claríssim que s’assemblaven molt a la cagada d’un herbívor. L’analisi de Fourier per veure els compostos, va ensenyar que hi havia molts silicats i matèria orgànica (de la corrupció dels compostos orgànics), però molt poc fosfat. Els zurullos humans són ben rics en fosfats (6% de mitjana).

En una altra mostra analitzada el 2009 d’un copròlit hi van veure un fragment de ploma encara queratinitzada, la qual cosa indica que potser no va passar pel tracte digestiu de ningú, sinó que va caure allà sobre. Tampoc es veia en cap de los dues mostres el típic ciment groguenc repulsiu que es troba en les defecacions dels humans o carnívors.

A més, quan els humans mengen cel·lulosa com que no la poden digerir bé es veu a les cacotes perquè és birefringent al microscopi. En aquest copròlits no es vèia birefringència, la qual cosa indica un cel·lulosa ben digerida.

Res tu. Que això és un herbívor, una caca de vaca. Què me’n dius d’això Gilbert?

5) Rèplica de Rasmussen del grup d’en Gilbert

We argue that the diagnostic capability of the technics used by Goldebrg et al. are limited, and we present new genetic data that support our original claims

Ni curts ni mandrosos, Rasmussen i col. s’en van a rescatar una caca humana de l’interior del cul d’un mòmia núbia, o més aviat de l’evaginació postmortem del cólon, per si no era prou desagradable. A part de tenir un bon nombre de fitòlits, també, demostren la incosistència del mètode alhora d’identificar els components amb aquesta tècnica.

Les coses trobades en el copròlits americans no tenen res d’extranys, diuen els autors tot citant un apassionant treball de dos autors (Bryant i Cummings) que s’han dedicat a analitzar centenars de merdes humanes i animals per tot arreu. La merda humana varia enormement. Pot tenir la tira de coses incloses les plomes i les llavors trobades a Pasley Caves, i poden ser fàcilment confoses per caca d’herbívor. Sobre el tema dels fosfats, altres han vist que varia molt amb la dieta i l’aigua dels autors de la cagada. Sobre les llavors tampoc n’hi ha per soprendre’s tant, s’ha vist que algunes poblacions de nadius americans mengen llavors de 161 espècies de plantes diferents.

De totes maneres els autors tornen a engrapar les pipetes per fer PCR i descobrir si es troba en els corpòlits ADN d’herbívor. Però no, totes les seqüències d’ADN de mamífer eren humanes... i una mica de Bos taurus (vaca). Hostia! Però traquil tothom, la vaca encara no havia arribat a Amèrica en aquelles èpoques i no ho faria fins que la portessin els europeus, a més, és un contaminant freqüent en els reactius de laboratori.

I ja està. Ja veieu quin festival. Això no està gaire clar, encara, oi? Sens dubte el tema no s’acabarà aquí. El poblament pre-Clovis però cal recordar que no sols es basa en aquestes tifes. Seguirem informant.

Referències en ordre cronològic:

1) DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America.
Gilbert MT, Jenkins DL, Götherstrom A, Naveran N, Sanchez JJ, Hofreiter M, Thomsen PF, Binladen J, Higham TF, Yohe RM 2nd, Parr R, Cummings LS, Willerslev E. Science. 2008 May 9;320(5877):786-9. Epub 2008 Apr 3.

2) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America".
Poinar H, Fiedel S, King CE, Devault AM, Bos K, Kuch M, Debruyne R.
Science. 2009 Jul 10;325(5937):148; I la rèplica

3) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America". Goldberg P, Berna F, Macphail RI. I la rèplica.

Dodger

7/14/2009

Trepanació a consciència

Si teniu ganes d'eliminar tota una sèrie de pensaments dolents i desitjos egoïstes del vostre interior, no esteu sols. Parlo d'aquelles males passades que ens juga la ment a vegades, com quedar-te els diners de la cartera que has trobat al terra, o fer-te el dormit quan puja una iaia al metro per no haver de ser tu el que s'aixeca.
Estic segur que després us inunda un sentiment de mala persona, segur que us agradaria alliberar el cervell de la presó en què es troba, ser una persona més pura, tenir plena consciència, ser més clarivident i més innocent...
Existeixen varies opcions: 1) passar d'aquesta xorrada neo-hippie, deixar d'agobiar-vos i esperar que comenci el nou capítol del Gran Hermano. 2) intentar canviar aquests pensaments amb força de voluntat. 3) trucar ràpidament per demanar visita a el Gran Maestro Mandango, aleja los malos pensamientos con el mango. 4) foradar-te el crani.

Si, això mateix. Aquesta és la opció que va triar Bart Hughes per tal de deslliurar el cervell de la presó en què es troba. Corria l'any 1962 quan ell se'n va assabentar que el grau de consciència d'hom està relacionat amb el volum de sang que arriba al cervell (potser va ser la mescalina el que va fer que se n'adonés...).
Per ell, era evident que l'evolució s'havia equivocat al posar-nos el cervell per sobre del cor; l'havia d'haver posat arran de terra!!
Per sort hi ha maneres de corregir aquest petit defecte. Qui no s'ha posat mai cap avall amb la intenció d'augmentar el nivell de consciència? Llàstima que és un pèl incòmode... Hi ha altres maneres d'incrementar el reg en el cap, com les drogues, però totes tenen la pega de que són temporals... Bart Hughes volia arribar a un nivell visionari perpetu.
Ell pensava que els nens tenien un estat mental més elevat i ho va relacionar amb el fet que neixem amb el crani per segellar, de fet, fins entrada l'adolescència no s'acaba de tancar. Al créixer el crani se'ns va tancant, i per això els adults perden el contacte amb els somnis, la imaginació i les percepcions perden intensitat. Creia, que per aquesta raó l'estat mental de l'adult s'omplia d'egoïsme i neurosis varies (i això que encara no s'havia fet el forat!). Així, que la trepanació era la solució.
La trepanació, com ja us imagineu, consta en fer un tall a l'òs i extreure'n un bocinet, deixant un forat.
En Bart Hughes al llarg dels anys va anar acumulant deixebles i seguidors dels llocs més inhòspits del planeta (un total de 2): en Joseph Mellen i la seva companya, n'Amanda Fielding.
La senyora Amanda va acabar grabant un video en directe de la seva pròpia trepanació, s'anomenava HeartBeat in the Brain i el van anar passant arreu d'Europa i Amèrica a grups de doctors i altres persones interessades.
En Joseph va ser a qui més li va costar... Després de força intents fallits i visites a urgències per pèrdua de consciència, el metge li va dir que li havia anat d'un mil·límetre de palmar, i que desistís en el seu intent. En Joseph va tornar a casa, i aprofitant el forat que ja tenia, va seguir burxant fins a foradar-se el crani. I no només això, sinó que més endavant se'n va fer un altre. Així demostrava dues coses: que els metges no sempre l'encerten; i que estava com un llum de ganxo.
Però bé, això no és una cosa nova, i si no que li ho preguntin al registre fòssil, que ens ha anat deixant cranis trepanats, convertint-se en un dels mètodes més antics coneguts de cirurgia.
Sembla que els cranis més antics trepanats pertanyen a el jaciment Vasilyevica II, a Ucraïna, i tenen una antiguitat d'uns 8000 anys. Posteriorment, ho han practicat els antics egipcis, els xinesos, indis, romans, grecs,...
Les primeres trepanacions es pensa que es podrien haver realitzat amb pedres afilades com l'obsidiana o sílex, per acabar convertint-se en estris molt complicats en l'edat mitjana, o en un trepant elèctric en el cas d'en Bart. (Segurament el Memecio ens podria demostrar l'evolució cultural mitjançant la filogènia dels estris trepanandors).
El per què les civilitzacions antigues practicaven trepanacions és encara una incògnita, ja que molts cops eren realitzades en absència de traumatismes. A diferència d'avui en dia, que encara ho utilitzem en casos de tumors cerebrals o en traumatismes cranials per alliberar l'hemorràgia interna que es produeix. Justament aquest fet és el que indica que d'alguna manera, ja havien relacionat el comportament amb el cervell, i ho podien utilitzar en casos de mals de cap, epilèpsies, desordres mentals, supersticions rituals,...
Finalment, el que si és comprobable, és que l'operació tenia un gran èxit de supervivència. S'han estudiat col·leccions cranials inques i pre-inques, on un 6% dels cranis són trepanats. Dels quals, un 60% presentaven signes de formació d'òs nou abans de la mort. Una xifra no gens menyspreable...

Finalment per acabar, us deixo el link d'un video d'una trepanació en directe duta a terme per la tribu dels Kisi (Kenya). Aviso de nou, és una trepanació en directe, si us impressionen aquest tipus de coses (no sou extranys), millor no veureu-ho.



Links:
- http://neurophilosophy.wordpress.com/2007/06/12/an-illustrated-history-of-trepanation/
- http://www.trepanationguide.com/history.htm
Frij

7/12/2009

Sinapsis iròniques

Fa pocs dies li vaig demanar el cotxe al meu pare, no per mi, ja veus tu, sinó per ajudar a ma germana a fer un trasllat. Va costar que acceptés, com sempre. És la seva eina de treball i li fa por que el llenci al Besós o escales avall per la boca del metro. Tranquil·litzant-lo amb tota la retòrica forjada per milenis d’evolució cultural, amb la selecció de les millors frases extretes de generacions de joves demanant la mula, el carruatge i ara el cotxe al seus pares, vaig aconseguir el meu universal propòsit.

Conduïa com si estés transportant un carregament de plutoni sobre un llit de mines antipersona. Les àrees d’atenció del meu cervell brillaven a través del crani sense necessitat d’un equip de neuroimatge, i enlluarnaven la meva germana. Però tot va anar com una seda. Vam fer el viatje i ja tornàvem que va trucar el meu pare per dir que s’esperava a la porta del parking. Just vaig girar la cantonada del carrer que el vaig veure, vaig extremar encara més les precaucions. I vaig estampar el cotxe contra una merda de pirulo negre dels collons. La sorpresa del meu pare va guanyar la indignació (només durant una estona, curta) i la meva germana encara s’està descollonant.

Explico aquesta tragèdia perquè des de llavors m’he dedicat a buscar altres pistes que m’acabin de confirmar que sóc subnormal profund. N’he trobat algunes altres, si, però també he trobat una cosa encara més interessant (si cap) al Science de la setmana passada.

L’article es diu: “com pensar, dir o fer exactament la cosa pitjor a cada ocasió”. Parla justament d’aquest tipus d’errors. D’aquells que estem concentrats intentant evitar. Els típics errors de les comèdies. Et diuen que no mencionis a fulanet el nom de manganeta i tot just te’l trobes que al cap de dues frases i sense que puguis fer res per evitar-ho ja no només has mencionat a manganeta sinó que li estàs ensenyant un àlbum de fotos d’ella i pensant com puc ser tan burro. O veus un bassal al final del carrer i hi acabes amb els dos peus. És aquesta una classe d’errors especial, l’error previst i comès igualment. Com si tinguéssim un dimoniet que ens avisa del perill i sàdicament ens hi llença de cap.

Afortunadament, la majoria de vegades, els sistemes de vigilància que activem per evitar un perill serveixen per evitar-lo. El nostres cervell ens fa imaginar el pitjor i d’aquesta manera sentim que ens avancem i tenim el control. Però per què altres vegades és el mateix mecanisme que ens fa tenir presents un perill el que ens hi porta? És el què els autors anomenen « procés irònic de control mental ».

Queda perfectament il·lustrat amb un fet ben estudiat, quan et diuen no pensis en una cosa, no penses en altra cosa. No pensis en un ós blanc, i l’ós blanc està en tot moment en el teu cap. Seria un altre exemple del procés irònic. Quan es pregunta a la gent en els estudis, diuen que el pensament que s’intenta suprimir torna una vegada per minut com a mínim. Hi ha gent més hàbil suprimint pensaments, però a la majoria fer-ho de forma conscient ens resulta complicadot. El problema es dona pel fet que per tal de suprimir un pensament hem de tenir una part del cervell recordant que ha de suprimir el pensament. El procés irònic té dos components: el primer és un esforç conscient per mantenir un estat mental desitjat, intentant per exemple pensar en altres coses. El segon és inconscient, i intenta justament arribar a l’estat mental que volem suprimir, ens manté incosncientment alerta de qualsevol cosa que ens pugui fer entrar el pensament prohibit. Aquest procés, que en principi va bé, de tant en tant comet erros. Quan estem sota determinats estressors que interfereixen en el nostre esforç cosncient de pensar en altres coses, llavors el segon component pren les regnes i ens planta de ple en l’estat mental que manteniem a ratlla. Estressors o el fet de dormir : Quan es diu a unes persones que intentin suprimir uns pensaments neutres just abans de dormir, després expliquen que han somiat més freqüentment en ells.

És un procés ocult tant poderós que s’observa a diari i en molts estudis. Per exemple, quan a unes persones els investigadors els prohibeixen dir un determinada paraula i els posen en un exercici d’associació de paraules sota pressió se senten inclinats a pronunciar justament aquella paraula. Em recorda al fet de com més ens concentrem en no dir paraulotes més en diem si ens posen sota pressió.

Aquest sistema però, normalment funciona esporàdicament. El més normal, en condicions de vida quotidiana, el primer mecanisme acaba per desplaçar la necessitat de que el segon continui funcionant. Si no volem pensar en un os blanc, deixarem de pensar en ell quan deixem de pensar que hem de deixer de pensar en ell (buf), perquè ens hem distret amb èxit amb altres pensaments.

De tota manera, el procés irònic és prou important per afectar a la memòria. Els records o pensaments que hem intentat suprimir és més probable que es quedin allà instal·lats. També pot afectar a altres nivells. Persones a qui s’ha prohibit que pensin en sexe es troben més excitades. O els homes molt homofòbics presenten una resposta d’excitació sexual exagerada a imatges de sexe homosexual.

Els desitjos prohibits són més forts, i ara que parlem del procés irònic es veu més clar. En un estudi de laboratori, es van aparellar de manera aleatòria unes quantes persones i se les va convidar a fer peuets (“footsie”) per sota la taula (quin estudi més raro, no?). Les parelles sentien més atracció mutua després de l’experiment si se’ls havia demanat que mantinguessin les seves activitats en secret. Una enquesta també va mostrar que el desig que evocava un amor passat era major quan aquest havia començat en secret. El procés irònic hi està present en tot això, com quan es demana a una persona que no pensi en una relació passada, aquesta mostra una major excitació psicofisiològica que recordant-ne d’altres quan després se li permet de pensar-hi.

Quan estem intentant manetnir una informació en secret, el procés irònic també ens juga males passades. En un experiment hi ha unes targetes amb figures. Totes estan a la vista i una oculta. La oculta és un triangle gran, i sobre la taula n’hi ha un de més petit. Quan la persona que coneix la carta oculta ha da descriure les cartes que estan sobre la taula descriu el triangle descobert com un triangle petit. Incosncientment està dient que n’hi ha un de gran.

El procés irònic també pot estar darrera de les expressions de prejudicis sexuals, racials o etnics justament quan s’està intentant ser políticament correcte però sota pressió. El procés irònic ens pot fer treure un prejudici de manera exagerada justament a qui estava més preocupat per ser just i equànim.

No sempre es tracta de cagar-la en públic respecte les demandes de la societat. També afecta les tasques o objectius que nosaltres ens marquem. Si agafem un péndol i el volem fer oscil·lar en una direcció determinada, és molt probable que el pèndol oscil·li justament en la direcció oposada. Ocorre segons la teoria del procés irònic, l’efecte és més clar si estem sent distrets al mateix temps i l’intent de suprimir el pensament que ens ensenya com destruir la nostra tasca per tal d’evitar-ho ens fa cometre incoscientment l’error.

Els psicòlegs de l’esport estan molt familiaritzats amb aquest procés, el fet de fer un moviment que és justament el que es pretenia evitar. Golfistes que els diuen no tiris tan fort, quan estan sota estrés és exactament el què faran.

Els autors ja ens avisen que l’error irònic és molt menys freqüent que l’èxit del procés en evitar perills. En molts experiments l’error irònic ha estat provocat per estressors artificials i d’altres pressions que el magnfiquen. Hi ha persones que se’ls dona molt bé evitar els errors del procés irònic, són més capaces de controlar els seus pensaments, com per exemple les persones més susceptibles a la hipnosis, que presenten per alguna raó menys errors irònics.

El què sembla que funciona per la resta dels mortals és un el rotllo Zen: Relaxem-nos alhora d’intentar controlar tant les coses, acceptem les coses tal com són. Encara que els autors ja diuen que és aviat per recomenar determinades pràctiques clíniques abans de tenir estudis ben fets. Encara que les investigacions actuals apunten efectivament a que la clau és evitar l’evitament. Be water, my freind.

Referència:

- How to Think, Say, or Do Precisely the Worst Thing for Any Occasion. Daniel M. WegnerScience 3 July 2009: 48-50.

Dodger

7/02/2009

Mems


Amb la invenció de la roda, no només les mercaderies van poder viatjar d'una banda a una altra, sinó que també la idea de la roda va poder viatjar d'un cervell a un altre.*

Així que, a través dels nostres cervell viatgen una gran (grandiosa) quantitat de unitats d'informació que van infectant un cervell rere l'altre. I molts cops sense l'ajut de la nostra voluntat anem escampant tota aquesta informació que així aconsegueix transmetre's en la societat.
Aquest mecanisme té una gran similitut amb els gens, d'aquí que a aquests paquets d'informació se'ls anomeni mems (també pel joc que dóna l'arrel de la paraula amb memory i mimesis), paraula que va introduïr Richard dawkins en el seu llibre El gen egoista. I així com la genètica estudia de quina manera es dóna l'herència d'una generació a la següent, la memètica intenta estudiar l'evolució cultural a través dels mems.
Ara, en aquest vagó de metro us en puc dir alguns de mems que han arrassat: el calçat, bosses de mà, ulleres de sol, clips del cabell,... Tots ells han estat grans idees que algú va tenir en el seu dia i que amb el temps s'han extès en la població, degut en gran part, a que són molt funcionals. Però també s'extenen molts d'altres mems l'avantatge dels quals no és tant evident. En aquest vagó també n'hi ha molts: gorres amb la visera al revés, pantalons caiguts a mig cul, pantalons amples on hi caben 3 cames per camall, les corbates de les que va parlar al seu dia sa monea, sabates de taló d'agulla de pam i mig. També pot haver-hi grans paquets d'informació que l'un sense l'altre no són res, vindríen a ser com els gens que regulen la formació de la cama, tots junts formen un gran mem, com per exemple qualsevol de les religions que professen més de la meitat dels individus que m'acompanyen en aquest vagó.
A l'igual que els gens "lluiten egoïstament" entre ells per ser el millor replicador, els trets culturals es transmeten a través de la replicació de mems.

Els mems, al igual que els gens, que es repliquen i s'expandeixen, estan sotmesos a les lleis de la sel·lecció natural. Els replicadors més eficients continuaran presents en el patrimoni memètic. I així com els gens, els mems no triomfen perquè siguin bons per se, sinó que simplement són més bons replicadors que els mems amb els que competeixen. Només així es pot explicar l'èxit d'alguns temes musicals que s'escolten arreu del territori com aquest.
A diferència dels gens però, els mems no estan sotmesos a un sistema darwinià de sel·lecció, sinó que és més aviat lamarckià (com les girafes que estiren el coll). Els mems ens els transmetren, habiten en el nostre cervell, fins i tot de forma totalment inconscient, els podem modificar i transmetre'ls de nou.

Bé, per il·lustrar-vos més en la matèria us convido a visitar el blog del Memecio, que està sempre al lloro de tot el que té a veure amb la propagació dels mems.
A més, us deixo una xerrada del mestre Daniel Dennet sobre mems perillosos que no té pèrdua.



* Daniel Dennet. La conciencia explicada

Frij