Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estrès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estrès. Mostrar tots els missatges

12/03/2008

D'estrès i hormones

Fa uns dies sentia l'Eduard Punset en una entrevista a la ràdio. En algun moment va començar a parlar de la relació entre estrès i disminució de la memòria. L'Eduard Punset té una sort, i és que sempre té amics que li expliquen coses. En aquest cas, parlava d'un amic que li havia explicat la relació que es dóna entre viure amb estrès i la pèrdua de la memòria.
Els que no tenim tants amics, hem de regirar entre piles i piles de publicacions per conèixer alguna cosa més sobre aquests mecanismes, i així ho he fet.
El cert, és que hi ha suficients experiments com per poder afirmar que l'estrès prolongat perjudica la memòria. Sinó, proveu d'estudiar Biologia Cel·lular amb una agulla d'estendre roba pinçant-vos els testicles.

L'hipocamp, és una estructura del cervell que està relacionada amb la memòria declarativa. També se la coneix com a memòria explícita, i és aquella que inclou els records conscients, com per exemple, el com, quan i on vaig escriure per última vegada al blog. Per altra banda tenim la memòria no-declarativa o implícita (no relacionada amb l'hipocamp) i és la que intervé en les habilitats automàtiques com conduir o donar patades a les llaunes pel carrer.
En la malaltia d'Alzheimer l'hipocamp degenera i es perd la memòria declarativa, en canvi, la no-declarativa resta intacte.
Una de les respostes que es produeixen durant l'estrès és un augment en el nivell de glucocorticoids en sang, que són unes hormones sintetitzades per l'escorça adrenal.
L'hipocamp és la regió on es troben més receptors de glucocorticoids en el cervell dels mamífers, la qual cosa el fa una diana perfecte en situacions d'estrès.
Se sap, que en malalties en les que s'han d'administrar glucocorticoids diariament (com el síndrome de Cushing), es dóna una espècie de demència, que no apareix en els pacients que no se'ls medica amb glucocorticoids. A més, en individus que han patit un estrès post-traumàtic, depressió, o han estat sotmesos a altes dosis de glucocorticoids, a l'analitzar el seu cervell post-mortem s'ha vist que tenien un hipocamp més petit del normal.
Com s'ho fan aquestes hormones?
Els glucocorticoids, al interactuar amb els seus receptors (GR), són capaços de produïr atrofia de les dendrites, neurotoxicitat, inhibir la neurogènesi,...Tot un conjunt d'accions que acaben tenint un impacte en la supervivència de les neurones i la consolidació de la memòria a l'hipocamp.

Estudis en ratolins han acabat de confirmar aquestes hipòtesis. Quan se'ls posava en presència d'un gat (o només la seva olor) els ratolins eren incapaços de recordar. També, a ratolins que se'ls administraven elevades dosis de glucocorticoids els disminuïa la memòria. I com he comentat abans, individus amb malalties inflamatòries que se'ls tracta amb glucocorticoids durant uns dies, ja és suficient per deteriorar la memòria explícita.
Ara bé, com sabem, en ciència no tot és tant senzill, i pel que sembla no només els glucocorticoids estan relacionats amb el deteriorament de la memòria, ja que (perquè sempre hi ha alguna cosa que no quadra?) s'ha vist que en alguns casos, individus amb alts nivells de glucocorticoids no presentaven cap descens en la memòria. La qual cosa ha fet sospitar d'altres factors que acompanyarien la resposta d'estrés i podrien produïr aquest efecte junt amb els glucocorticoids. S'han suggerit neurotransmissors com els opioides, las serotonina o el glutamat com a possibles cooperadors en aquest mecanisme.

Per acabar-ho de complicar, l'estrès és capaç de potenciar també la formació de records. Jo, recordo perfectament el dia que vaig demanar per sortir a la meva primera nòvia. Recordo perfectament com vaig fer la pena, recordo cada paraula (si home!! No, no... No ho diré), recordo cada gest vergonyós, com em suava tot, l'olor de la seva colònia,...en canvi, no en tinc ni punyetera idea del que vam fer 5 minuts després o què estava fent 5 minuts abans. En aquest cas, l'estrès (vaya cabrón) m'ajuda a recordar aquell moment com si fós ara.
Aquesta potenciació de la memòria en situacions estressants es ben adaptativa, ja que si un dia som capaços d'escapar de les urpes d'un lleó, és interessant recordar per sempre més com ho vam aconseguir.
Com s'ho fa l'estrès per produïr respostes oposades en la consolidació de la memòria? La veritat és que no està gens clar. A més, la cosa es complica quan hi afegim en el joc l'amigdala, estructura involucrada en les emocions i que és capaç de modular la formació de records en l'hipocamp.
Una de les explicacions possibles però, la va donar Ron de Kloet. Resulta que en l'hipocamp hi trobem 2 classes de receptors de glucocorticoids: els d'alta i els de baixa afinitat.
Quan es dóna una resposta amb una pujada moderada de glucocorticoids (estrés puntual, ens ataca un lleó) l'efecte de l'hormona estarà mediat pel receptor d'alta afinitat, en canvi, si ens trobem amb una alta concentració de glucocorticoids (estrès post-traumàtic, depressió), es produïrà un efecte mitjançant el receptor de baixa afinitat.
Resulta doncs, que l'estimulació del receptor d'alta afinitat reforça la potenciació a llarg plaç (LTP) involucrada en la memòria, mentre que a l'estimular el receptor de baixa afinitat es produeix tot el contrari.
Com sempre, l'estrès presenta aquesta naturalesa dual. És absurd discutir sobre el significat evolutiu de l'estrès, és de sobres demostrat que qui s'estressa davant un lleó té més numeros de sortir-ne viu, però per altra banda avui en dia ens trobem amb tot conjunt de situacions estressants (a les que fa referència l'Eduard Punset) de tipus psicològic, emotiu, suggestiu,....que poden durar molt temps i que produeixen en el nostre cos la mateixa resposta que si estéssim escapant d'un lleó.


Referències:
- Kim J. and Diamond D. The stressed hippocampus, synaptic plasticity and lost memories. Nat Rev Neurosci. 2002 Jun
- Porqué las cebras no tienen úlcera. R. Sapolsky.
Frij

11/07/2008

Eh! Que jo control·lo...

Ara que ja és ben entrada la tardor, dubto qe algú s'hagi escapat del primer encostipat post-estiu.
En tot moment sents algú que es moca (o que en el seu defecte s'estira els mocs cap endins com i li haguessin de foradar el cervell), algú que es rasca algun gargall que se li anava gola avall o simplement algú que et llença a la cara un regiment de virus quan t'estornuda a la cara...Que bé, és temps d'encostipats.
El cert és que en aquesta vida tan estressada que portem (aixeca't d'hora, vés a treballar, t'has deixat la roba a la rentadora tres dies, torna-la a rentar, ja no et queden "gallumbos", posa't aquells sense goma, intenta entrar en el metro carregant contra alguna iaia, arriba a casa i esciur al blog,...) el sol fet de l'estrès ens pot ajudar a patir aquests refredats recurrents.
Això ja se sap des de que al 1946 van començar els estudis per erradicar l'encostipat en el Centre del Refredat Comú a Gran Bretanya, on s'agrupava la gent en dos grups, estressats i no-estressats, es va poder comprovar, que després de ruixar a la gent a la cara amb aerosols del virus que causa el refredat, els estressats tenien molts més números d'encostipar-se.
Com ja sabem, el cervell té un control general sobre el nostre entorn i el nostre interior. Control·la que els nostres músculs se n'ocupin de la digestió, reb informació de l'exterior a través dels sentits, dirigeix moviments voluntaris,... I pel que sembla, de tot aquest control no se n'escapa el nostre sistema immunològic. Així és, el cervell també està comunicat a través de fibres nervioses amb el sistema immunològic (com podria alguna cosa escapar al control del cervell?).
Fa molt temps que els metges ja saben que l'estrès acaba provocant a vegades dermatitis o eczemes per exemple, i a més, s'han trobat una sèrie de molècules que podrien mediar la informació entre sistema nerviós i immunològic i que estan presents en ambdós (substància P, Neuropèptid Y, serotonina, endorfines, melatonina, etc.).
Prova d'això és l'experiment que es va realitzar ja al segle passat quan a un home al·lèrgic a les roses se li va deixar a l'habitació una rosa de plàstic (mentre ell pensava que era real). Aquesta persona va desenvolupar una resposta al·lèrgica completa en absència de cap factor al·lergènic. Així quedava demostrada la gran capacitat del cervell a l'hora de desenvolupar alguna malaltia (que no, que no és el mateix que doblegar culleres!).
Però no acaben aquí les evidències, tota una sèrie d'experiments realitzats en els darrers anys venen a aportar més proves per a concloure el mateix, la gran capacitat del cervell per a intervenir en el sistema immunològic.
A uns ratolins se'ls administrava una droga immunodepressora (que provocava una gran devallada en els sistemes de defensa de l'organisme) acompanyada de cert estímul. Lògicament, posteriors anàlisis sanguinis confirmaven l'efecte de la droga. Però que passava si un cop els ratolins estaven condicionats se'ls administrava tan sols l'estímul? Doncs, s'observava la mateixa devallada en les defenses.
De fet, qui no té un d'aquells amics hipocondríacs que són capaços de desenvolupar una malaltia o els seus símptomes per culpa, no de la invasió de patògens, sinó per la simple qüestió d'estar convençuts que patiran la malaltia?
Els encostipats no escapen a aquest control del cervell i l'estrès pot fer que se sigui molt més sensible a patir-lo o no.
Així que, vigileu, no us estresseu més del compte! A...a....a.....Atchííís!!!

Referències:
- Shepherd AJ, et al. Without nerves, immunology remains incomplete -in vivo veritas. Immunology. 2005 Oct;116(2)
- ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Robert Sapolsky
Frij