Fa pocs dies li vaig demanar el cotxe al meu pare, no per mi, ja veus tu, sinó per ajudar a ma germana a fer un trasllat. Va costar que acceptés, com sempre. És la seva eina de treball i li fa por que el llenci al Besós o escales avall per la boca del metro. Tranquil·litzant-lo amb tota la retòrica forjada per milenis d’evolució cultural, amb la selecció de les millors frases extretes de generacions de joves demanant la mula, el carruatge i ara el cotxe al seus pares, vaig aconseguir el meu universal propòsit.
Conduïa com si estés transportant un carregament de plutoni sobre un llit de mines antipersona. Les àrees d’atenció del meu cervell brillaven a través del crani sense necessitat d’un equip de neuroimatge, i enlluarnaven la meva germana. Però tot va anar com una seda. Vam fer el viatje i ja tornàvem que va trucar el meu pare per dir que s’esperava a la porta del parking. Just vaig girar la cantonada del carrer que el vaig veure, vaig extremar encara més les precaucions. I vaig estampar el cotxe contra una merda de pirulo negre dels collons. La sorpresa del meu pare va guanyar la indignació (només durant una estona, curta) i la meva germana encara s’està descollonant.
Explico aquesta tragèdia perquè des de llavors m’he dedicat a buscar altres pistes que m’acabin de confirmar que sóc subnormal profund. N’he trobat algunes altres, si, però també he trobat una cosa encara més interessant (si cap) al Science de la setmana passada.
L’article es diu: “com pensar, dir o fer exactament la cosa pitjor a cada ocasió”. Parla justament d’aquest tipus d’errors. D’aquells que estem concentrats intentant evitar. Els típics errors de les comèdies. Et diuen que no mencionis a fulanet el nom de manganeta i tot just te’l trobes que al cap de dues frases i sense que puguis fer res per evitar-ho ja no només has mencionat a manganeta sinó que li estàs ensenyant un àlbum de fotos d’ella i pensant com puc ser tan burro. O veus un bassal al final del carrer i hi acabes amb els dos peus. És aquesta una classe d’errors especial, l’error previst i comès igualment. Com si tinguéssim un dimoniet que ens avisa del perill i sàdicament ens hi llença de cap.
Afortunadament, la majoria de vegades, els sistemes de vigilància que activem per evitar un perill serveixen per evitar-lo. El nostres cervell ens fa imaginar el pitjor i d’aquesta manera sentim que ens avancem i tenim el control. Però per què altres vegades és el mateix mecanisme que ens fa tenir presents un perill el que ens hi porta? És el què els autors anomenen « procés irònic de control mental ».
Queda perfectament il·lustrat amb un fet ben estudiat, quan et diuen no pensis en una cosa, no penses en altra cosa. No pensis en un ós blanc, i l’ós blanc està en tot moment en el teu cap. Seria un altre exemple del procés irònic. Quan es pregunta a la gent en els estudis, diuen que el pensament que s’intenta suprimir torna una vegada per minut com a mínim. Hi ha gent més hàbil suprimint pensaments, però a la majoria fer-ho de forma conscient ens resulta complicadot. El problema es dona pel fet que per tal de suprimir un pensament hem de tenir una part del cervell recordant que ha de suprimir el pensament. El procés irònic té dos components: el primer és un esforç conscient per mantenir un estat mental desitjat, intentant per exemple pensar en altres coses. El segon és inconscient, i intenta justament arribar a l’estat mental que volem suprimir, ens manté incosncientment alerta de qualsevol cosa que ens pugui fer entrar el pensament prohibit. Aquest procés, que en principi va bé, de tant en tant comet erros. Quan estem sota determinats estressors que interfereixen en el nostre esforç cosncient de pensar en altres coses, llavors el segon component pren les regnes i ens planta de ple en l’estat mental que manteniem a ratlla. Estressors o el fet de dormir : Quan es diu a unes persones que intentin suprimir uns pensaments neutres just abans de dormir, després expliquen que han somiat més freqüentment en ells.
És un procés ocult tant poderós que s’observa a diari i en molts estudis. Per exemple, quan a unes persones els investigadors els prohibeixen dir un determinada paraula i els posen en un exercici d’associació de paraules sota pressió se senten inclinats a pronunciar justament aquella paraula. Em recorda al fet de com més ens concentrem en no dir paraulotes més en diem si ens posen sota pressió.
Aquest sistema però, normalment funciona esporàdicament. El més normal, en condicions de vida quotidiana, el primer mecanisme acaba per desplaçar la necessitat de que el segon continui funcionant. Si no volem pensar en un os blanc, deixarem de pensar en ell quan deixem de pensar que hem de deixer de pensar en ell (buf), perquè ens hem distret amb èxit amb altres pensaments.
De tota manera, el procés irònic és prou important per afectar a la memòria. Els records o pensaments que hem intentat suprimir és més probable que es quedin allà instal·lats. També pot afectar a altres nivells. Persones a qui s’ha prohibit que pensin en sexe es troben més excitades. O els homes molt homofòbics presenten una resposta d’excitació sexual exagerada a imatges de sexe homosexual.
Els desitjos prohibits són més forts, i ara que parlem del procés irònic es veu més clar. En un estudi de laboratori, es van aparellar de manera aleatòria unes quantes persones i se les va convidar a fer peuets (“footsie”) per sota la taula (quin estudi més raro, no?). Les parelles sentien més atracció mutua després de l’experiment si se’ls havia demanat que mantinguessin les seves activitats en secret. Una enquesta també va mostrar que el desig que evocava un amor passat era major quan aquest havia començat en secret. El procés irònic hi està present en tot això, com quan es demana a una persona que no pensi en una relació passada, aquesta mostra una major excitació psicofisiològica que recordant-ne d’altres quan després se li permet de pensar-hi.
Quan estem intentant manetnir una informació en secret, el procés irònic també ens juga males passades. En un experiment hi ha unes targetes amb figures. Totes estan a la vista i una oculta. La oculta és un triangle gran, i sobre la taula n’hi ha un de més petit. Quan la persona que coneix la carta oculta ha da descriure les cartes que estan sobre la taula descriu el triangle descobert com un triangle petit. Incosncientment està dient que n’hi ha un de gran.
El procés irònic també pot estar darrera de les expressions de prejudicis sexuals, racials o etnics justament quan s’està intentant ser políticament correcte però sota pressió. El procés irònic ens pot fer treure un prejudici de manera exagerada justament a qui estava més preocupat per ser just i equànim.
No sempre es tracta de cagar-la en públic respecte les demandes de la societat. També afecta les tasques o objectius que nosaltres ens marquem. Si agafem un péndol i el volem fer oscil·lar en una direcció determinada, és molt probable que el pèndol oscil·li justament en la direcció oposada. Ocorre segons la teoria del procés irònic, l’efecte és més clar si estem sent distrets al mateix temps i l’intent de suprimir el pensament que ens ensenya com destruir la nostra tasca per tal d’evitar-ho ens fa cometre incoscientment l’error.
Els psicòlegs de l’esport estan molt familiaritzats amb aquest procés, el fet de fer un moviment que és justament el que es pretenia evitar. Golfistes que els diuen no tiris tan fort, quan estan sota estrés és exactament el què faran.
Els autors ja ens avisen que l’error irònic és molt menys freqüent que l’èxit del procés en evitar perills. En molts experiments l’error irònic ha estat provocat per estressors artificials i d’altres pressions que el magnfiquen. Hi ha persones que se’ls dona molt bé evitar els errors del procés irònic, són més capaces de controlar els seus pensaments, com per exemple les persones més susceptibles a la hipnosis, que presenten per alguna raó menys errors irònics.
El què sembla que funciona per la resta dels mortals és un el rotllo Zen: Relaxem-nos alhora d’intentar controlar tant les coses, acceptem les coses tal com són. Encara que els autors ja diuen que és aviat per recomenar determinades pràctiques clíniques abans de tenir estudis ben fets. Encara que les investigacions actuals apunten efectivament a que la clau és evitar l’evitament. Be water, my freind.
*
