Les Fleurs du mal

Eh, que maco. Eh quin tio més romàntic en Frij. Jo també vull parlar de floretes inspirat per tanta rosa de Sant Jordi. Rosa, per cert, que té poc a veure amb la planta silvestre que era abans de patir segles de selecció artificial. Fa temps que em fixo que a la majoria els ha sortit una espiga i un embolcall plasticós al voltant. Un espant les desferres que podem arribar a fer a partir de qualsevol forma de vida, mireu el xiguagua, convertit en una alimanya acondroplàsica, i imagineu el llop del qual prové.

No. Jo sóc del parer de regalar flors de tipus més salvatge. I de fet, tinc un parell de propostes pel Sant Jordi que vé : la Trillium erectum i l’Amorphophallus titanum. Aquí sota apareixen en l’ordre en què les he anomenat :

Són maques, eh? Bueno, potser no és l’adjectiu més adient. Però la vermelleta és mona. L’altre és una mica obscena, és com una col hipertrofiada en zel, que no es diu penis ampof (amorphophallus) perquè si.

Color forma i fragància són els atributs que les flors mostren per seduir el bitxo que les ha de pol·linitzar. De passada i per algun motiu que no és gens obvi, algunes d’aquestes combinacions han atret també a alguns homo sapiens d’ànima sensible que, imitant l’atàvic comportament pol·linitzador inconscientment, submergeixen la nàpia o rastregen el rostre entre els seus pètals. És curiós però ben pensat, si ho fessin repetides vegades anant pel camp sobre flors de la mateixa espècie, en alguns casos estarien substituint la feina que fan els insectes i els ocells, i llavors les flors s’haurien pogut estalviar tot el despilfarro energètic de produir el nèctar. Ja és curiós que abellots, colibrís i les nostres àvies escullin les mateixes flors per plantar al jardí.

Però això no sempre és així. Els insectes perceben l’espectre visible nostre desplaçat cap a l’ultraviolat. El vermell no l’acaben de pillar gaire o gens, en canvi els ocells si. Una flor vermella (com la rosa de Sant Jordi, si fos natural i estés en el seu ambient), per tant, té tots els números de ser visitada per un ocell. De vegades passa que veiem una flor de un color i no ens diu res, però si la veiéssim en l’espectre ultraviolat fliparíem. I així flipen molts insectes amb flors que nosaltres no posaríem ni a la corona funerària del Franco.

Però... i les flors que us he proposat? Doncs aquestes tenen uns insectes molt particulars com a agents pol·linitzadors, per exemple les mosques. I aquests insectes passen (anava a dir com de la merda, però és justament on van) de l’extravagància de l’orquídia o de la fragància del gesamí. No, a aquestes els posa la carn de mamífer putrefacta. I les dues han aconseguit imitar-ne l'olor.

Us proposo que quan regaleu qualsevol d’aquestes dues flors, ho feu perquè és l’últim Sant Jordi que voluntàriament planegeu passar amb la destinatària. I no cometeu l’error d’olorar-les; ja ho diu la dita: La curiosidad hizo vomitar al gato durante semanas. O algo així.

Deu ni dó, l’amorphophallus aquesta (la flor cadàver, que li diuen, o la flor més gran del món, perquè a sobre és gran que no te l'acabes). Suspens en forma, color i fragància. Encara que la selecció artificial la pogués acabar convertint en un... xiguagua, millor deixar-la allà on creix i donar una bona volta al seu voltant. La petitona vermella (que l'anomenen Benjamí) no és queda curta. A part de la pudor nauseabunda acumula cristalls d'oxalat càlcic a les fulles que si algun herbívor amb problemes d'olfacte li arriba a fotre mossegada ja s'assegura la planta de que ho farà un cop i mai més.

Si amb la flor voleu afegir un llibre. Us recomano l’Atles del Creacionisme. A veure si amb l’atles a la mà i la flor putrefacta a l’altra aconsegueix congeniar les dues coses. Quin paio, el dissenyador.

Referència:

- Evolución. Richard Dawkins 2009.

Dodger

Un conte de fades

Ara ja fa uns anys, amb en Dodger vam assistir al que podríem anomenar una conferències instructives i enlluernadores sobre el futur de la nostra societat. La història aquesta es montava en la sala d'una casa de Barcelona.

Ningú no ens hi havia obligat, no era una promesa, ni l'interlocutor era amic nostre. Hi vam anar per voluntat pròpia!
Ens trobàvem al centre d'Estudis Gnòstics de Barcelona (si, si,...una puta secta!). Assegudets amb els cataplins per corbata i observant sense perdre detall del que passava al nostre voltant. Jo intuïa que algun dia la nostre epopeia veuria la llum; i per fi ha arribat el dia...

Bé, doncs estàvem asseguts, envoltats d'una colla de gent que com nosaltres havíen anat allà perquè volien (bé,..jeje...és una manera de dir-ho). Era gent ben normaleta...si, si,...cabells liles, ulleres sense patilles, dones amb calça curta sense depilar... Llavors el terme no existia, però avui en diríem "friquisdelaòstia". No desentonàvem tampoc, perquè en aquela època nosaltres érem així:

Dodger en vermell

L'orador va començar la seva feina i un a un els seus arguments anaven enrojolant les nostres galtes com aquelles bofetades que et deixen els dits marcats. Nosaltres impertèrrits, per no causar cap sospita, aguantàvem l'atac des de la trinxera. Érem joves estudiants de biologia i hi havia coses que no se'ns podien dir sense desencadenar el plor: Que si el Ieti existeix, que si les esfinx són portes interestel·lars, que si Darwin era un capullo, que si els Atlantes, que si,....No, no i no!!
Entre altres coses, donaven per fet que tota una sèrie d'éssers mitològics existien i com a únic argument per provar-ne l'existència deien que si sortissin del seu amagatall, els humans els agafarien per fer proves i torturar-los....és lògic, no se'n va salvar ni E.T.
Així que les fades existeixen, i encara hem tingut sort que algú les ha pogut dibuixar!
Explico tota aquesta història absurda i sense cap interès científic per lligar-ho amb un article que ha publicat el senyor Wotton sobre la possibilitat del vol d'alguns éssers mitològics com els àngels, els dracs i les fades.
Prenent com a font fidedigne les il·lustracions de diferents èpoques (de fet, és l'únic que tenim), ha intentat resoldre si l'anatomia d'aquestes éssers els permetria volar.
Les ales dels àngels i els querubins sembla que derivin de les ales dels ocells degut a la seva forma. Els ocells s'adaptaren al vol gràcies a una pèrdua de densitat de l'exosquelet, de fet, sembla que si pesen més d'uns 15 kilos, ja són aus que no poden volar. Curiosament, no s'observa cap diferència en el cos dels àngels, tots són de talla normal, fins i tot, alguns més regordets com per exemple els querubins.
A més, entre els ocells es donen 2 tipus de vol, el propulsat o el planejat. És evident que els pobres angelets serien incapaços d'elevar el seu vol per si sols. Així que només ens queda la hipòtesi del vol planejat. Però resulta que els vents als quals haurien d'estar sotmesos per poder enlairar-se haurien de ser bestials... Haurem d'estar pendents del cel un dia de vent....
Finalment, també ens queda una mica penjada l'aparició de la nova extremitat ales, en ocells les ales són una adaptació de les extremitats superiors, que mantenen uns músculs pectorals molt desenvolupats per permetre el vol... En els nostres angelets és difícil d'interpretar aquesta aparició: on s'insereixen els músculs pectorals? On amaguen aquests músculs poderosos? Perquè no han reduït el seu cos?
Per altra banda també resta per estudiar el mecanisme de vol d'un dels àngels de Giotto, amb una sola ala...sembla que podria ser una adaptació.

En els dracs ocorre una cosa semblant, les seves ales estan recobertes de pell i podrien derivar de pterosaures i/o ratpenats. Molts mantenen les 4 extremitats a part de les ales, el que resulta un problema d'interpretació evolutiva. Però d'altres, els dracs heràldics tenen ales que provenen de les extremitats superiors, fins i tot, mantenint les capacitats prènsils amb urpes i tot. Si el mecanisme de vol ha de ser semblant als dels ratpenats, el seu múscul pectoral hauria de ser important. Sinó, també podria ser que utilitzessin el vol planejat. O sigui, que anem amb compte amb els dies de vent, No, no! No per si us cau un arbre al cap, més que res, perquè el cel potser està ple de bitxos d'aquests!! També podria ser que utilitzessin les ales a l'estil esquirol-volador, planejant entre els arbres, però no me'ls imagino pas....
En el cas de les fades, la història és una altra. Les ales de les fades provenen, amb tota seguretat, de les ales dels insectes. Sovint se les representa amb ales de papallona, tot i que algunes vegades les han perdut (hi ha representacions sense ales).
Les ales dels insectes provenen d'excissions de l'exosquelet en un parell de segments toràcics que provoquen unes distorcions en la part anterior del tòrax que allibera tensions i permet el vol. Normalment, les ales de les fades ja surten de l'esquena, cap inconvenient fins aquí. Però hi ha dubtes per resoldre. La manera com se les ingenyien per produïr la cutícula típica dels insectes és encara un misteri. O com s'ho fan per suportar la incòmode distorsió del tòrax també queda pendent.
Els misteris no acaben aquí encara. Les ales dels insectes apareixen quan l'individu adult abandona el seu estat larvari. Curiosament encara ningú no ha trobat cap representació d'una fada en estat larvari, o de pupa,....

Si voleu saber quina classe de energúmens són aquests dels gnòstics, he trobat això:
- http://www.redune.org/testimonio5.html

Frij

Que la sigan mamando

Fellatio.

Hem estat sempre comvençuts que els humans som els únics prou sofisticats sexualment per practicar-la. A part d'ocasionals excepcions com sempre contingudes dins l'univers utòpic, bisexual i orgiàstic dels bonobos.

És una pràctica ociosa, divertida però neutre en termes adaptatius? No en tenim ni idea, teories no en falten. Recordo, de quan tenia vida sexual, i això era abans de patir una dolorosa castració a mans (o més ben dit, a dents) d'un castor que mai havia presentat prèviament una conducta violenta, que m'ho passava quasi millor amb la pràctica de comportaments de dubtós valor adaptatiu que amb els clarament adaptatius.

Però la visió de tot l'assumpte de la fel·lació s'haurà de revisar a la llum del descobriment de l'any. Una espècie de ratpenat, el de la fruita (Cynopterus sphinx) realitza el francès de manera rutinària durant les seves relacions sexuals. Ja no estem sols. Els ratpenats també es poden sentir al·ludits per les últimes declaracions del Maradona (sempre i quan, a més, hagin criticat al Messi i a la sel·lecció argentina).

L'estudi l'han realitzat uns xinesos procedents de diverses universitats del seu país, reunits per l'atractiva possibilitat de congeniar les dues grans passions de la seva vida: la recerca i la fel·lació. Van enganxar 30 mascles i 30 femelles i els van aparellar a l'atzar en gàbies permanentment vigilades per càmeres de vídeo. L'objectiu era esbrinar com forniquen aquests animalons, doncs normalment, sent com són animals nocturns, les seves tendències estan a resguard en la intimitat de la foscor i el niu. Fins ara.

Violada la seva privacitat, als quiròpters no els va costar massa posar-se a la feina amb una parella completament desconeguda. Estaven ben alimentats, però cal anotar el fet que els investigadors els subministraven únicament aigua vitaminada i plàtans. Plàtans. La crítica a l'estudi és òbvia: qui pot assegurar que l'inconscient quiròpter no estigui governat per una simbologia freudiana similar a la nostra? No podrien haver triat la xirimoia?

Anem als resultats. En transcric una paràgraf perquè veient la voladura de l'estudi no em fa recança traduir-lo jo mateix, tenint en compte que el què ve a continuació té la qualitat literària d'un guió/ storyboard d'una peli porno.

“Durant la còpula, la parella es movia i endarrere rítmicament. [...] Un cop al niu del mascle, la femella estira les ales, mou el cap lentament cap a ell i li ensuma la cara i el coll. Després, els caps de la parella s'apropen l'un a l'altre i comencen a llepar-se. En aquest moment, el mascle comença a apropar-se la femella amb els polses. Després de col·locar-se a l'esquena de la famella, el mascle s'ajusta la posició per trobar la postura idònia per la còpula [...]. El mascle sovint manté una subjecció estreta de la femella amb els polses o mossegant-li el coll. Quan la còpula s'ha completat, el mascle es llepa el penis durant nombrosos segons. [...] També vam observar que la femella abaixava el cap durant la còpula per llepar la base del penis del seu company. Això es va observar en 14 de les 20 còpules. La duració mitjana de la llepada de penis va ser d'uns 19 segons, un 9% aproximat de la durada total de la còpula.”

La gràcia del tema (a part, jo també me n'he adonat, de què el mascle es pot llepar el seu propi penis, habilitat que fins ara només s'ha pogut atribuir i de forma més aviat mítica al Marilyn Manson aquell) és que la durada de la fel·lació correlacionava perfectament amb la durada de la còpula. Vés per on, per cada segon de fel·lació s'allarga 6 segons la còpula.

Els autors especulen, amb una audàcia increible, que la femella llepa el penis del mascle per mantenir la seva erecció. Fan notar que en les relacions entre rat-penats la femella no és un subjecte passiu de la oració, sinó que és un subjecte oralment actiu (jaja! Ara m'he fet gràcia). Però a més, proposen explicacions adaptatives. Primer: la fel·lació pot incrementar la lubricació i facilitar tant la durada com la pròpia acció de la còpula, augmentant la possibilitat de quedar-se prenyada. Segon: la còpula prolongada pot tenir relació amb estretament de les relacions unisexuals. Tercer: la fel·lació pot tenir l'avantatge de conferir beneficis bactericides per evitar la transmissió de malalties sexuals. La saliva, com bé se sap, té propietats antibacterianes i antifúngiques. I per últim: la fel·lació pot facilitar la detecció de substàncies químiques dependents de MHC (complex major d'histocompatibilitat) que han estat relacionats en la tria de parella. N'havíem parlat en un post sobre les feromones.

Així que ja ho veieu, pingüins homosexuals que adopten cries, ratpenats que es fan fel·lacions... No ens hem inventat res! Ho deixem aquí, me'n vaig a documentar sobre pràctiques sadomasoquistes en els crustacis.

Nota: Vull agraïr a la Laia aquesta informació sobre els ratpenats, qui per motius purament d'oci i extra laborals es manté molt al dia sobre el tema.

Referència:
Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time Tan M, Jones G, Zhu G, Ye J, Hong T, et al. 2009 Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time. PLoS ONE 4(10): e7595

Dodger

Deixeu-vos untar amb baves de cargol

Avui a la tarda he passat a fer una visita a la meva àvia. Després de preparar el meu organisme per resisitir un dejuni de dues setmanes sense necessitat de fabricar cossos cetònics, li he dit:

“Mira abuelita (jo li dic abuelita). Tengo la piel hecha una caca, una caca seca, parezco un lagarto.” I és veritat, em cau a tires i no m’hi poso cap pasterada perquè abans que res soc molt mascle. Però deixo que me la posin, coses de la psicopatologia de la vida quotidina, que diria Freud. No vull averiguar els motius de la meva conducta, si teniu hipòtesis us les guardeu.

“Ah, pues mira! Justo una vecina (breu biografia de la veína) me ha traído un tarro de una crema muy buena. Es de baba de caracol”

“Qué! Aleja eso de mi! No, nunca, ni de coña”

He agafat el pot i me l’he remirat per dalt i per baix. L'he posat sobre el bidet i li he fet una foto davant la meva abuelita estupefacte.

En arribar a casa he fet una mica de recerca del tema. En efecte les baves del cargol s’util·litzen per eliminar arrugues. Als seus polisacàrids i proteïnes s’atribueixen propietats antioxidants i regeneradores de la pell. La bava s’extreu del cargol comú Cryptomphalus aspersus. Però té alguna base científica tot plegat? Sembla ser que si. Però alerta! Que diria en Monegal. No tot els productes cosmètics que es venen amb la bava són fiables. Alguns són un timo perquè el què és important és el mètode d’extracció. La bava que coneixem, la que deixa el cargol per terra en moure’s no té cap propietat útil per la pell, a no sé que vulguis repel·lir les persones del voltant. La bava que s’util·litza és la que fabrica el cargol en resposta a un estrés de radiació o mecànic sobre la seva pell per tal de regenerar-la. Per produïr-la, agafen els cargols, els putegen a base de bé, però no els maten la qual cosa permet cicles de puteig continuats, i n’extreuen aquesta bava especial.

La bava aquesta conté un munt de coses entre elles: alantoïna (glioxil-diurea), un estimul·lant de la proliferació cel·lular de l’epiteli de la pell que serveix per substituir teixit necrotitzat i protegeix de les substàncies irritants. Antibiòtics naturals. Vitamines. Àcid hilaurònic (hidratant) i glicòlic (que elimina la capa de cèl·lules mortes afavorint l’acció de l’alantoïna). I anti-proteases, per tal d’evitar la destrucció del colàgen i l’elastina.

Les accions es resumeixen aquí:

1) Activitat colagenasa per eliminar el colagen desnatural·litzat i fer-ne de nou.
2) Millora del citoesquelet gràcies a la inducció de l’activació dels fibroblasts (mitjançant el FGF-beta, el factor de creixement de fibroblasts). Això fa augmentar la producció d’àcid hialurònic, de colàgen i elestina, i de fibronectina de la matriu extracel·lular (augmenta la fermesa de la pell).
3) Activitat ainti-oxidant per l’activitat de la SOD (superòxid dismutasa) i la GSH-T (la glutatió transferasa), principal enzims de la defensa contra els radicals lliures.

La patent d’aquesta potinga la té la Indústria Farmacèutica Cantabria (IFC). I estan molt interessats en demostrar que moltes altres potingues basades en babes de cargol no tenen cap base científica.

Després de llegir tot això m’he quedat preguntant-me per què carai no m’havia deixat enbadurnar. Ah, si, ja me’n recordo. Perque eren baves de cargol!

Referència:

Link amb l'explicació del producte i les cites als estudis que avalen el tema

Dodger

Abulafia no existeix

A partir d'ara ja podem expressar tots el que pensem...
Al final era qüestió de temps que algú invertís una estona en això

Guerra a l'autobús

Tothom l'ha d'esperar algun dia, a vegades 5 minutets, a vegades 20; fins i tot, de vegades pots esperar una hora a que arribi el teu, assegut sòl allà on s'atura, i llavors al cap d'una hora te n'adones que han anul·lat la parada. N'hi ha que passegen de dia i n'hi ha que surten de nit, aquests són els que et convencen quan has begut alguna copa de més. Esperant a que passi el que et convé els observes tots, aixecant-te cada vegada que se n'acosta un.

Així doncs, no és extrany que l'autobús hagi estat escollit des de sempre per lluir-hi publicitat.
La guerra va començar fa uns dies quan el senyor Richard Dawkins, entusiasta lluitador contra les religions i membre del moviment bright, va impulsar una campanya en els autobusos de Londres en què es recomanava a la gent a no preocupar-se per l'existència de Déu i a gaudir la vida. La campanya va superar amb escreix la recollida de fons prevista i va ser un autèntic èxit, aconseguint portar els eslògans tant als autobusos de Londres com a la resta de ciutats britàniques.
Seguint l'exemple, Ateus de Catalunya juntament amb la Unión de Ateos y Librepensadores (UAL) han promocionat la campanya a la ciutat Barcelona que s'iniciarà el dia 12 de gener, amb el missatge "PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX. DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA". En principi, la intenció és que la propaganda la portin un parell de línies de la xarxa d'autobusos de Barcelona (sembla que la 14 i la 41).
Si la iniciativa té èxit, els organitzadors ja han comentat que volen extendre-la arreu del territori, la qual cosa ben bé potser possible, ja que el dia 8 s'havien arreplegat 9354 euros, superant els 2500 necessaris per dur a terme la campanya.
Des de l'altra banda la rèplica no s'ha fet esperar i a e-cristians han iniciat una campanya per a la recollida de diners amb la intenció d'engegar la campanya contrària, o sigui, promovent la fe en aquell senyor de la barba que parla argentí.
Ja abans, des del dia 25 a Madrid, una línia d'autobús recorre el seu trajecte amb un missatge cristià al seu darrera.


Aquí no som ususaris de cap d'aquestes línies del TMB, tot i que anirem en busca de la foto que testimonïi el pas de l'autobús ateu per penjar-la en el blog.

Frij

Criptozoòlegs contra fanerozoòlegs

Als criptozoòlegs gairebé ningú no els fa cas. En principi, es dediquen a buscar animals que no criden “present!” quan els zoòlegs de tota la vida (fanerozoòlegs?) passen llista de tots els animals que coneixen. Els criptozoòlegs, a més, estan interessats sobretot en trobar animals que mites i llegendes d’arreu del món han recollit. Aquí està la gràcia del criptozoòleg. Donem una volta per l’Insitut Virtual de Criptozoologia.

El problema és que passa sovint que l’enfoc de la recerca fa pensar que el criptozoòleg estàndard pateix de neurosi obsessiva. Si no hi ha un monstre al llac Ness, no hi és, tu, deixem-ho estar que aquí a Escòcia fot un fred que pela. Doncs no, el monstre ha de sortir perquè segles de llegendes sobre serps gegants llacustres no poden estar equivocades. Amb el Bigfoot, Sasquatch o Ieti tres quarts del mateix; hi ha de ser per pebrots. I aquí és on la criptozoologia es converteix en una pseudeciència. Una pena.

Les “evidències” que recullen són des de videos de mala qualitat on un Bigfoot surt d’un bosc tot despistat i saluda a la càmera, a petjades de la versió hivernal del citat criptoindividu a la neu, a muntanyes de matèria orgànica en descomposició (suposades restes de serps marines) trobades a la platja.

El científic seriós, a qui tampoc deixa indiferent una muntanya de carn podrida que apareix un bon dia a la sorra, agafa els bàrtols (pipeta, primers, taq polimersa, eppendorfs, clorur de magnesi, uns quants dinucleòtids, una caixa de puntes estèrils i un termociclador) i se’n va amb el banyador i les xancletes cap allà. Aparta educadament a tots els criptozoòlegs reverentment emocionats i extreu una mica de teixit de la mole putrefacta. Un cop endollat el termociclador al generador del xiringuito més porper i realitzada la PCR allò sempre resulta una balena morta o algun altre animal la mar de quotidià. Un criptozoòleg de veritat no es deixarà ensorrar per una batalla perduda, la guerra és molt llarga.

Però d’això no n’hem d’extreure la conclusió que no existeixen els criptoanimals, animals gens coneguts o molt poc. De haberlos haylos, i de tant en tant es descobreixen noves espècies a vegades d’animals prou grans com per semblar impossible que no s’haguessin descrit abans. En veurem un parell que recentment ha mostrat National Geographic.

El primer és un tauró, que de normal neda en aigües molt profundes però que se’l van trobar proper a la superfície. El van agafar i portar al parc marítim d’Awashima, al Japó, i allà la va dinyar, el pobre. Van dir que el fet que nedés tan amunt potser era degut a que ja estava malalt. O potser no, eh.

L’altre és un bitxarraco que encara que sembli un explorador de la primera onada d’una invasió alienígena és un calamar. Nedava feliç a un quilòmetre i mig de profunditat i el van filmar de casualitat amb un submergible. Quin susto es devien fotre.

Lectura:

- Benjamin Radford. Please Pass the Globster. Skeptical Inquier July/August 2006

Dodger

Escalar la irritació

Existeix un fenomen en la naturalesa ben conegut i constatat per la totalitat de la humanitat; i que m’atreviria a aventurar que es porta observant ja d’abans dels temps de l’Eva mitocondrial. Es tracta dels canvis d’humor que experimenten les femelles sapiens en relació a la naturalesa del seu cicle reproductiu (menstruació, embaràs i menopausa).

Un dels símptomes d’aquests desordres de l’humor és la irritabilitat. En general no és un problema particularment greu socialment parlant, però en algunes dones la irritabilitat es dóna amb tal intensitat que és capaç d’afectar les seves vides de manera significativa, i en alguns casos es fa necessari un tractament.

Mentre escric això, visualitzo perfectament les perilloses i suspicaces mirades que em llençaran algunes dones que hagin llegit fins aquí. “Què carai pretens escriure sobre la irritabilitat de les dones? Que no s’irriten, també, els homes? Què vols dir, que quan m’irrito amb raó de la bona, tu penses en els meus ovaris?”

Com que les converses de cafè sobre la irritabilitat sovint irriten, us presento una proposta que es va presentar al 2nd World Congress of Women’s Mental Health, al 2004 a Washington, per tal de quantificar la irritabilitat associada als canvis hormonals, que potser ajuda a l’entesa.

La proposta es va publicar a principis d’any al Journal of Psychiatry and Neuroscience pels investigadors Lesli Born i Meir Steiner del departament de psiquiatria i neurociència del comportament de la McMaster University d’Ontario, Canadà. Es tracta de l’escala Born-Steiner, que com l’escala de Richter, pretén posar números a la magnitud de les forces naturals.

Hi ha dues escales d’evaluació de la irritabilitat: una per auto-avaluar-se i l’altra per ús d’un avaluador. Els punts a avaluar han estat recollits de descripcions espontànies de diferents dones, i són per exemple: “M’he sentit com a punt d’explotar” o “m’ha irritat que algú em toqués” o “els sorolls semblen més forts” o “he cridat als altres” o “estic com hipersensible”. Les dones sobre les que s’ha construït l’estudi i la proposta són majoritàriament canadenques blanques de classe mitjana, amb feina i estudis post-secundària. Les dues escales semblen coincidir en un nivell molt alt. Al final de tot us poso el test de Born-Steiner per auto-avaluar-se la irritabilitat. El màxim de irritabilitat de l’escala és un 42 (irritabilitat severa).

De moment, l’escala és per us clínic per dones amb problemes emocionals de gravetat relacionats amb el cicle reproductiu, però l’ús no té perquè no poder-se generalitzar. Arribar a la feina i dir: “Bon dia, tinc un 37 de Born-Steiner”, bé podria ser una bona mesura preventiva. Pensem-hi.

Referències:

- Born L, Koren G, Lin E, Steiner M. A new, female-specific irritability rating scale. J Psychiatry Neurosci. 2008 Jul;33(4):344-54

Dodger

Viciats però normals, quin descans

Fa un parell d’anys vaig llegir al diari un article que portava molt temps esperant. Era un psicòleg que anunciava que les primeres generacions de “viciats” als jocs d’ordinador ja havien arribat a l’edat adulta i havien entrat al mercat laboral. La qüestió important era que, contra el funest pronòstic de pares i educadors comprensiblement conservadors, el resultat eren persones… completament normals. Si entenem normals a gent amb els transtorns, dificultats per trobar parella o probabilitat de conservar o perdre una feina igual a la mitja “no viciada”.

Va ser una gran notícia, que constatava un fet ben natural no per mi, que a alguna cosa he d'atribuir el ser un pèl raret, sinó pels meus companys viciats però normals. De cop podia citar professionals que consideraven inoqua la meva filia a conquerir universos un darrera l’altre. Però la cosa anava encara més lluny. Un altre article mencionava els beneficis dels videojocs en el desenvolupament de certes competències, com l’orientació en tres dimensions o la coordinació; així com de certes virtuts cristianes com l’auto-disciplina o la perseverància. De fet, nens que costa horrors que acabin la redacció al dia que toca poden passar-se hores intentant matar metòdica, disciplinada i tenaçment el Rei dels Nigromants, qui ha segrestat la nostra mare i arrassat el nostre poble i no content amb això, pretén acabar amb la nostra espècie convertint-nos en esclaus zombie… si, ja paro. Quan acabi amb el Rei ja veuràs quina redacció surt. I aquí ve la segona notícia: els jocs d’ordinador comercials es poden usar amb finalitats pedagògiques. A una escola anglesa, es va començar la iniciativa de portar tota la classe a l’aula d’informàtica i deixar-los una hora jugant tranquil·lament als jocs de la sèrie Myst (un joc d’ambient fantàstic no agressiu que alguns coneixareu, i als que no us la recomano ferventment). En acabat, el professor els fèia descriure en una redacció els paisatges virtuals que havien explorat, els animals que hi havien trobat, etc. I tant que si!

Les ciències socials i del comportament han trobat una mina d’estudi en els jocs en línia on el jugador porta un avatar que el representa en un món virtual on s’hi mouen altres jugadors i intel·ligències artificials, com per exemple el World of Warcraft o el Second Life. Alguns investigadors ho utilitzen com a plataforma on realitzar experiments de psicologia, de ciència cognitiva, de com es mouen els diners, les aliances, etc. Com a premi per participar en els experiments existeixen recompenses com per exemple un helicòpter per cada jugador per tal de que puguin sobrevolar el món de Second Life.

I un altre punt a mencionar és la possibilitat que ofereixen aquests jocs en línia de sobrepassar virtualment barreres físiques imposades per malalties o accidents cruels i incapacitants. Fa un temps va sortir un reportatge al diari on en un centre per discapacitats físics els malalts explicaven com de bé es sentien sortint unes hores al dia del seu cos per entrar en el de per exemple, un heroi caçador de goblins. Això no els impedia crear i cultivar relacions humanes properes amb gent físicament present; però els permetia oblidar limitacions del cos en el seu cas molt clares. Que és una sensació que tots podem voler experimentar.

Finalment, aquests mons virtuals poden servir i han servit de fòrum per realitzar fins i tot campanya electoral amb mítings i tot (en el cas de Second Life). Però la gran novetat, perquè com sempre tot això és una introducció per alguna cosa, és la convocatòria de Science amb l’eslògan: “Científics, necessitem la vostra espasa!” que portarà diversos científics al World of Warcraft per donar una sèrie de conferències! Aquestes versaran sobre la convergència del real i el virtual, i per arribar-hi, ens diuen, no cal escalfar el planeta amb viatges amb avió sinó que ens hem de fer membres de la Germandat Science. Cada assistent rebrà entre d’altres obsequis, 10 monedes d’or, un telescopi i un animal de companyia (tot virtual, eh).

Increïble. Tinc moltes ganes de saber com funciona l'experiment. Per cert, si algun dels lectors té un avatar, que jo no, al WoW i decideix assistir-hi (és del 9 al 11 de maig, i us heu de connectar al servidor Earthen Ring US), si us plau comenteu-nos’ho, i que ruli el contingut de les conferències!

Última hora a AdS/AdN: Ciència al Second Life

Referència:

- Bainbridge WS. The scientific research potential of virtual worlds. Science. 2007 Jul 27;317(5837):472-6.

Dodger

La magia no s'adquireix, s'hereda (llàstima)

L’univers de la Rowling i el seu Harry Potter fa pinta de convertir-se en un macromeme amb més poder replicatiu en la nostra societat occidental que el budisme o l’Islam. Personalment no em preocupa ni un pel, tot i que no sóc fan del mag de les ulleres; encara que si que fa pinta que em covertiré en fan de l’Hermione, mmm… però això no ve al cas.

Comento tot això per introduir un article de recent publicació a la revista BMJ Journal, on uns científics d’Oxford presenten un important avenç en la comprensió dels factots genètics i epigenètics que es troben darrera la capacitat de fer màgia. És boníssim, no us el perdeu. Aquest distingit grup de recerca es va dedicar a llegir-se amb lupa tots els llibres del Harry Potter posant especial interès en les nissagues de mags que hi apareixen per determinar de quina manera s’hereda el poder de la màgia.

En resum les conclusions més importants són:

- L’herència de la màgia es pot explicar amb un model multilocus amb un gen dominant de la màgia controlat epistàticament per un o més altres gens.

- Habilitats màgiques específiques com parlar amb les serps, preveure el futur o canviar el color dels cabells són controlades per gens específics amb forta heretabilitat.

La seva hipòtesis de l’origen genètic de la màgia proposa que una mutació en els nostres avantpassats va afectar el gen d’una histona (proteïnes que empaqueten l‘ADN) alterant l’estructura del paquet d’ADN a tot el genoma. Això va permetre que gens que no es podien expressar ho comencessin a fer, entre ells els gens relacionats amb la màgia.

Aquesta mutació imprescindible per poder fer màgia pot apareixer en combinació amb mutacions en altres gens donant habilitats màgiques específiques. Per exemple, si es muta el FOXP2, del qual hem parlat en un post recent, es guanya l’habilitat de parlar amb les serps; mentre que si es muta MC1R, un gen encarregat de la pigmentació, es guanya l’habilitat de canviar el color dels cabells.

Els autors ens adverteixen que a manca d’estudis poblacionals complets els resultats s’han de prendre amb precaució.

Boníssim. Però no és l’únic estudi realitzat sobre els llibre del Harry Potter. Us deixo la referència al final d’un altre on intenten diagnosticar quin tipus de migranya pateix el protagonista i si els seus mal de cap estan relacionats amb el fet de ser mag. Amb els llibres del Potter i el manual de mals de cap International Classification of Headache Disorders, 2nd edition (ICHD-II) li acaben diagnosticant una 1.6 Migranya probable.

Referències:

- Ramagopalan SV, Knight M, Ebers GC, Knight JC. Origins of magic: review of genetic and epigenetic effects. BMJ. 2007 Dec 22;335(7633):1299-301. Review.

- Sheftell F, Steiner TJ, Thomas H. Harry Potter and the curse of headache.Headache. 2007 Jun;47(6):911-6.

Dodger

El so de les proteïnes

No us heu preguntat mai quin so poden fer les proteïnes? Quina música els hi deu agradar?
Doncs això és el que es venen preguntant ja fa uns anys uns científics de la Universitat de California. I finalment, l'any 2007 van publicar un treball a la revista Genome Biology. La seva finalitat és convertir les seqüències proteiques en notes musicals.
Per aconseguir que la música fós agradable a l'oïde, els investigadors s'han trobat amb una sèrie de problemes, que han intentar superar afegint ritme a la música (depenent de la freqüència per mil que es troba el codó en l'organisme) i encaixant els 20 aminoàcids en 13 notes.


El resultat final el podeu veure a la pàgina web del projecte, i allí podeu escoltar els exemples que hi ha o introduir en format FASTA la seqüència de la proteïna que voleu escoltar.
Només els hi falta incorporar un nou estil musical (més estrident) per les proteïnes mutades!

Frij