3/27/2009

Paleopatologia, natura bucòlica al Museu Egipci


Per fi, després de molts intents acabats en fracàs, hem aconseguit visitar l’exposició temporal del Museu Egipci de la Fundació Clos sobre paleopatologia titulada: esquelets malalts. Ha estat una grata sorpresa, la veritat. Molt material (136 peces de diferents col·leccions) i molt ben recolzat amb textos ben redactats i amb gran quantitat d’informació útil. Aprofitem, per tant, per felicitar als comissaris de l’exposició, el Dr. Albert Isidro, Traumatòleg i Cirurgià de l’Hopsital Universitari Sagrat Cor de Barcelona. Paleopatòleg i membre del Grup de Recerca en Osteobiografia de la Universitat Autònoma de Barcelona; i la Dra. Assumpció Malgosa, directora del Grup de Recerca en Osteobiografia citat.

L’exposició comença amb un repàs molt breu de la paleopatologia aplicada a restes fòssils no sapiens. Desde malformacions congènites a trilòbits, a evidències de tumors i artrosi presents en dinosaures. Algú s’havia imaginat mai un tiranosaure artrític? Després ens informen de patologies detectades en homínids extingits com infeccions dentals o marques de depredació trobades en restes d’austrolopitecs. Hipervitaminosi i miositis ossificant en Homo erectus; artrosi i altres afeccions osteomusculars en neandertals; i diversos tipus de tumors, infeccions i malformacions en l’home del paleolític superior. Ens mostren una reproducció del famós crani 5 d’un Heidelbergensis de la Sima de los Huesos amb una infecció dental extesa fins a una òrbita ocular. I un individu de l’edat de ferro de Mongòlia que patia d’atrèsia anal, o altrament dit, anus imperforat, oh déu meu! L’Homorgasmus va fer una sèrie de post en el seu estil profusa i rigurosament referenciat de paleopatologia humana que podeu llegir clicant aquí, on parla més detalladament d’alguns d’aquests casos.

L’estudi de determinades malalties en el passat poden donar informació, i aquesta és la idea, sobre el medi, els patògens i sobretot, el grau de cura dels malalts que es tenia, en funció, per exemple, dels anys que va sobreviure un malalt a una malaltia incapacitant en determinada època. Com que les UCI són més aviat modernes, en el passat una gota o un tumor podia ben bé posar a prova l’abnegació dels familiars o del grup.

L’efecte d’alguns patògens microscòpics com Treponema palidum, causant de la sífilis, ha deixat records tan macos com diversos cranis esponjats i destrossats o la pèrdua total del nas. O el Mycobacterium leprae, deixant marques terribles com un forat enorme al paladar. Els forats al crani, però, no sempre han estat causats per microorganismes. De vegades els han causat macroorganismes tals com el veí trepanador del costat. A l’edat mitjana, els mestres barbers presentaven entre els seus serveis arrencar dents corcades o trepanar el crani. Les trepanacions que es troben a diferents indrets i èpoques poden tenir motius rituals o clínics per tal d’alleujar determinadas malalties, i es pot realitzar amb barrines o rascant el crani fins que es forada. En tot cas la cosa és probablement tan dolorosa com sembla i es possible que els narcotitzessin fins dalt, almenys això indiquen els panells pel què fa als homes. Vol dir això que a les dones ho feien sense miraments? No hu vull pensar. Un dels cranis que presenten es pot util·litzar de colador, va resistir un seguit de trepanacions múltiples i a jutjar per la regeneració del teixit ossi del voltant del forat, va sobreviure sense més incidents. Quina angúnia i quin patir, no? Doctor, puc fer puenting amb el crani multitrepanat?

Altres traumatisme anguniosos són els causats per aquelles discussions tontes que acaben amb un cop de massa al crani o amb un mandoble al front. Aquests impulsos acostumen a deixar una marca inborrable a l’individu tals com foradots al cap, com el del cartell de l'exposició. Es mostren els cranis de guerrers que van posar-se a intercanviar punts de vista a les estepes de Mongòlia al segle V-VI. Un d’ells, que anava particularment desencaminat, mostra marques al crani interpretades com l’evidència d’una extracció hàbil de tot el cuir cabellut.

Els arqueòlegs i paleopatòlegs de vegades aconsegueixen fites increïbles, com les de trobar elements tan petits i indicadors com pedres del ronyó, es mostren càlculs renals d’un jaciment de Casserres del segles V-VIII! Elements més petits encara són restes conservades d’ADN, que en alguns casos permeten trobar mutacions patogèniques com en determinats oncogens. Al 1999, per exemple, es va trobar una mutació al gen K-Ras, que va provocar un adenocarcinoma i la mort del rei Ferran I d’Aragó.

Acabo animant-vos a visitar aquesta exposició, que de moment acaba al 30 de juny, i que tot i que val uns quants euros val realment la pena. És lògic pensar que les malalties d’ara també són les d’abans, i així és. Però en tenir aquestes restes al davant permet pintar-se un quadre mental molt més ric i entenedor del què havia de significar això a nivell social, en especial quan veus terribles i cruels fractures, o deformacions varies, que van soldar-se molt abans que l’individu morís. Recomano molt especialment aquesta exposició a tots aquells partidaris del disseny intel·ligent. M’ofereixo a esperar-los a la porta de sortida i fotre’ls un calbot si encara insisteixen en el tema després de veure tot això.

Dodger

3/26/2009

Schadenfreude

És fàcil entendre que el dolor físic s'hagi lligat evolutivament a tota una circuiteria cerebral que ens provoca dolor i rebuig (per corroborar-ho podriem preguntar-los-hi als que corrien davant de les porres ara fa uns dies...). És altament comprensible, que si no evitem lesions físiques el nostre èxit reproductiu pot veure's afectat de forma dràstica.
Ara bé, poden els fets psicològics produir-nos aquest tipus d'experiències també? Tots els que esteu llegint això sabeu prou bé que si. I com pot ser això? La resposta directa és senzilla: perquè utilitzem les mateixes estructures cerebrals per a processar-les.
Aquesta és la conclusió a la que van arribar uns científics japonesos en un article publicat a la revista Science, ara fa uns mesos.
Van observar que els nuclis del dolor s'activaven de forma creixent quan més gran era l'enveja que els voluntaris sentien per una persona. Val a dir, a més, que la correlació era exacta entre les possessions de la persona que se li presentava i l'activació d'aquestes regions. O sigui, que el nostre cervell interpreta igual un dolor físic que l'enveja que pot sentir vers algú. D'aquí va néixer la frase: "em cau com una patada als collons". Aquestes regions consistien en el tàlam i l'escorça cingulada dorsal anterior entre d'altres.
Per altra banda, en l'estudi es va poder constatar un altre fet que tots algun dia hem experimentat. Es podria definir com el plaer pel dolor aliè, però que els investigadors han preferit anomenar: Schadenfreude (així ningú entèn res).
O sigui, la cosa era que si a aquesta persona que tenia tantes possessions i li tenien tanta tirria, li ocorria algun fet desafortunat, automàticament, a l'envejós se li activaven les zones relacionades amb el plaer i la recompensa, per ser exactes, el nucli estriat ventral (del qual el component més important és el nucli accumbens).
Siguem sincers, qui no ha volgut mai que se li cagués un colom tamany Nyu de la sabana en tot el tarro al president del govern o al de l'oposició (en aquest cas les possessions venen a ser les mateixes) en la presentació d'algun acte oficial?


Doncs bé, no us preocupeu per tenir aquests desitjos tant deplorables. Si aconseguissim que un dia se li cagués a sobre, experimentariem un plaer semblant a un orgasme, a una abraçada, a un bany després de passejar-nos amb abric per Barcelona en ple agost o a una dosi de la nostra droga preferida. Si més no, s'activaria la mateixa àrea cerebral.
Llavors, tornant al principi. Què ha fet que l'evolució hagi actuat a nivell cerebral de manera que es mantinguin les mateixes xarxes neuronals relacionades amb el dolor físic i les experiències psicològiques? Tot apunta a que les relacions interpersonals han estat d'una importància cabdal en l'evolució de l'espècie i que ha valgut la pena que ens fés mal la pèrdua d'algun ésser estimat o que algí fós deshonest amb nosaltres, per tal d'envoltar-nos de gent cooperativa i honesta, amb la qula cosa, augmentavem la nostra supervivència.
Aquests mecanismes han estat amb tota seguretat, un dels substrats per a crear i promoure el manteniment dels vincles grupals, als quals avui dia estem "addictes".

Frij

3/18/2009

Per si de cas...

Per si de cas, deixeu-me fer una petita entrada portant la contrària al vicari de Crist.
Ho sento tio, però sóc dels revolucionaris que pensen que la distribució de preservatius a l'Àfrica és una de les mesures a adoptar per lluitar contra el SIDA.
El Papa ha comentat a més, que la distribució de condons pot augmentar el problema.
És bàsic per la seva utilització saber posar-se'l, la qual cosa, gràcies a Déu (mai més ben dit) ja ens l'ensenyen de petits a l'escola. Potser és que ell encara no ha après a posar-se'l.

Per si de cas, la meva recomanació és que us el poseu, tant a l'Àfrica com arreu.

Frij

3/17/2009

Deixeu-vos untar amb baves de cargol

Avui a la tarda he passat a fer una visita a la meva àvia. Després de preparar el meu organisme per resisitir un dejuni de dues setmanes sense necessitat de fabricar cossos cetònics, li he dit:

“Mira abuelita (jo li dic abuelita). Tengo la piel hecha una caca, una caca seca, parezco un lagarto.” I és veritat, em cau a tires i no m’hi poso cap pasterada perquè abans que res soc molt mascle. Però deixo que me la posin, coses de la psicopatologia de la vida quotidina, que diria Freud. No vull averiguar els motius de la meva conducta, si teniu hipòtesis us les guardeu.

“Ah, pues mira! Justo una vecina (breu biografia de la veína) me ha traído un tarro de una crema muy buena. Es de baba de caracol”

“Qué! Aleja eso de mi! No, nunca, ni de coña”

He agafat el pot i me l’he remirat per dalt i per baix. L'he posat sobre el bidet i li he fet una foto davant la meva abuelita estupefacte.

En arribar a casa he fet una mica de recerca del tema. En efecte les baves del cargol s’util·litzen per eliminar arrugues. Als seus polisacàrids i proteïnes s’atribueixen propietats antioxidants i regeneradores de la pell. La bava s’extreu del cargol comú Cryptomphalus aspersus. Però té alguna base científica tot plegat? Sembla ser que si. Però alerta! Que diria en Monegal. No tot els productes cosmètics que es venen amb la bava són fiables. Alguns són un timo perquè el què és important és el mètode d’extracció. La bava que coneixem, la que deixa el cargol per terra en moure’s no té cap propietat útil per la pell, a no sé que vulguis repel·lir les persones del voltant. La bava que s’util·litza és la que fabrica el cargol en resposta a un estrés de radiació o mecànic sobre la seva pell per tal de regenerar-la. Per produïr-la, agafen els cargols, els putegen a base de bé, però no els maten la qual cosa permet cicles de puteig continuats, i n’extreuen aquesta bava especial.

La bava aquesta conté un munt de coses entre elles: alantoïna (glioxil-diurea), un estimul·lant de la proliferació cel·lular de l’epiteli de la pell que serveix per substituir teixit necrotitzat i protegeix de les substàncies irritants. Antibiòtics naturals. Vitamines. Àcid hilaurònic (hidratant) i glicòlic (que elimina la capa de cèl·lules mortes afavorint l’acció de l’alantoïna). I anti-proteases, per tal d’evitar la destrucció del colàgen i l’elastina.

Les accions es resumeixen aquí:

1) Activitat colagenasa per eliminar el colagen desnatural·litzat i fer-ne de nou.
2) Millora del citoesquelet gràcies a la inducció de l’activació dels fibroblasts (mitjançant el FGF-beta, el factor de creixement de fibroblasts). Això fa augmentar la producció d’àcid hialurònic, de colàgen i elestina, i de fibronectina de la matriu extracel·lular (augmenta la fermesa de la pell).
3) Activitat ainti-oxidant per l’activitat de la SOD (superòxid dismutasa) i la GSH-T (la glutatió transferasa), principal enzims de la defensa contra els radicals lliures.

La patent d’aquesta potinga la té la Indústria Farmacèutica Cantabria (IFC). I estan molt interessats en demostrar que moltes altres potingues basades en babes de cargol no tenen cap base científica.

Després de llegir tot això m’he quedat preguntant-me per què carai no m’havia deixat enbadurnar. Ah, si, ja me’n recordo. Perque eren baves de cargol!

Referència:

Link amb l'explicació del producte i les cites als estudis que avalen el tema

Dodger

3/12/2009

Neurociència a través dels premis Nobel (1)

Per donar resposta a moltes coses en aquesta vida, esbrinar com funciona el cervell és “la madre del cordero”. No és d’extranyar, per tant, que la branca de la neurociència s’estigui començant a doblegar per culpa del pes dels premis Nobel orotgats. Aquest grapat de Nobels marquen les grans fites que en qüestió d’un segle han esclarit considerablement molts aspecte de les cosetes que pasen en el merder de neurones contingudes dins els nostres cranis.

Aquest és el primer d’una sèrie de post que pretenen explicar el què hi ha darrera de cada un d’aquest premis en el camp de la neurociència.

Nobel 1 (1906) Santiago Ramón i Cajal i Camillo Golgi.

Així resumint, en Cajal va tirar per terra amb alegria la teoria reticular vigent a l’època. Aquesta, defensada per tot cristo, inclòs en Golgi, afirmava que la unitat funcional del sistema nerviós era una xarxa immensa de connexions. Realment això és el què es veia en les preparacions microscòpiques, menys amb el mètode de tinció de Golgi. Aquest mètode, Cajal el va util·litzar en cervells en desenvolupament (que tenien menys neurones) i va veure que aquella xarxa infernal i incomprensible es podia dividir en cèl·lules. Cèl·lules raretes, si, no s’assemblaven gens a cap altra del cos, però cèl·lules al cap i a la fi.

Donant voltes a tot plegat i observant els seus preciosos dibuixos d’allò que veia pel microscopi, en Cajal va anar més lluny i va deixar anar al món la teoria neuronal i els seus 4 principis:

1) La neurona és la unitat funcional i estructural del cervell. Una neurona util·litza les seves dendrites per rebre senyals d’una altra neurona i els axons per enviar-la a la neurona següent.

2) Va inferir que la comunicació entre els axons i les dendrites es produïa en llocs especialitzats (que més tard es van anomenar sinapsis). També, que les sinapsis entre dues neurones es caracteritza per un petitíssim espai (més tard anomenada fenedura sinàptica), però que mai s’arribaven a tocar. Aquí Cajal va forçar la vista de veritat.

3) Les neurones no formen sinapsis com els dona la gana, sinó que segueixen circuïts específics. Els senyals circul·len segons patrons predictibles.

4) La polarització dinàmica, amb el que pretenia explicar que el senyal viatja en una única direcció: de la dendrita a l’axó, i no al revés.

El més curiós de tot plegat és que aquestes observacions no les hauria pogut realitzar si no hagués estat pel mètode de Golgi, però en Golgi va morir sense creure’s un borrall del que deia en Cajal. Tot i tenir un premi Nobel a la xemenèia per aquest descobriment. A la xerrada que havien de donar cadascú en rebre el premi, en Golgi va aprofitar per tornar a carregar-se la teoria neuronal amb tota la obcecació que va aconseguir reunir en el seu interior, però va ser prou “polite”: “In my opinion, we cannot draw any conclusion, one way or the other, from all that has been said… in being for or against the neuron doctrin”.

Més tard, en Cajal escriuria: “What a cruel irony of fate to pair, like Siamese twins, united by the shoulders, scientific adversaries of such contrasting character.”

Refrència:


- Les memòries d'Eric Kandel. In Search of Memory. Ed. Norton and Co.2006.


Dodger

3/03/2009

Qui més qui menys tothom es casca

Pocs dies després de la creació d’Abulafia, un comentarista ens va suggerir fer un post sobre la violència en els humans. Doncs, ara va, que més val tard que mai.

Sovint les ciències socials i la humanitat en general ha trobat lògic pensar que la cultura té molt a veure en la conducta violenta, i és cert, sens dubte. Però sovint es va més lluny afirmant que no hi ha base genètica de l’instint assassí, que res té a veure amb l’herència animal de l’home i que d’haver nascut a no sé quina tribu i en estat salvatge, ens estaríem regalant flors en comptes de punyalades. Això últim és la falàcia del bon salvatge.


Abans de res mirem què tal ho porten o portàven en realitat els « bons salvatges ». Per contabilitzar els morts per accions violentes naturalment no valen nombres absoluts, com diu Steven Pinker, dos morts en una banda de cinquanta persones equival a deu milions de morts en un país del tamany d’Estats Units. « Si les guerres del segle XX a Europa i Nord Amèrica s’haguessin carregat la mateixa proporció de població que mor en les guerres d’una típica societat tribal, hi hagués hagut dos bilions de morts i no 100 milions”. A la gràfica de dalt es veu la porporció observada per l’arqueòleg Lawrence Keeley de morts de varons degudes a la guerra en diferents societats. Menys l’última barra, totes pertanyen a pobles indígenes d’Amèrica del Sud i Nova Guinea. Pinker continua informant que l’antropòloga Carol Embert ve veure que el 90% de les societats caçadores-recolectores participaven en guerres i que el 64% ho feien com a mínim dues vegades l’any. Com a dada divertida “a principis dels anys setanta, el New York Times informava del descobriment dels “bons tasaday” de la selva tropical de Filipines, un poble que no tenia paraules per designar el conflicte, la violència o les armes. Va resultar que els tasaday eren uns grangers locals que s’havien vestit amb fulles per fer-se una foto, amb la finalitat d’aconseguir que els amics de Ferdinand Marcos puguessin parlar de la seva “patria” com una reserva i disfrutar en exclusiva dels drets miners i de la fusta”.

Historiadors, criminòlegs i arqueòlegs afirmen que, en la majoria de llocs i durant la història d’Europa entre el segle XII i el present, els altercats violents acabats amb mort eren més freqüents en el passat que en l’actualitat. Per exemple, de 32 homicidis per cada 100.000 habitants per any als segles XIII i XIV a 1,4 al segle XX. Per tant, si busquem un origen evolutiu a la violència que ja hem vist que és universal, hem de tenir en compte que és en efecte fortament regulable per altres factors no genètics. La violència apareix, però també pot disminuir, a un ritme molt ràpid (7 segles, en l’exemple d’abans) per pensar de bones a primeres en adaptacions evolutives.

Que l’instint de violència hagi aparegut evolutivament, com en moltes coses, no invalida que la cultura el pugui modul·lar, que quedi clar. Però anem a veure per quins motiu podem pensar que l’instint assassí és una herència incrustada en els gens.

Aquells que defensen la “teoria de l’homicidi adaptatiu” proposen que l’home sovint treu partit adaptatiu de matar un altre individu, per exemple l’infanticidi pel control demogràfic o l’eliminació de rivals pels recursos o per la parella sexual. És obligatori mencionar el fet que la teoria de l’homicidi adaptatiu és una proposta conflictiva alternativa a la més popular: la que dius que la mort violenta no és una finalitat recolzada per un instint de matar sinó una conseqüència inevitable de perseguir amb molt d’ímpetu un objectiu. És a dir, la mort violenta dels individus és tan sols un dany colateral de lluitar per aconseguir per exemple major èxit reproductiu o major estatus.

Un dels arguments per considerar-ho producte biològic de l’evolució és el fet que l’instint está majoritàriament present en homes que no pas en dones. Als homes el destí ens ha portat a haver de competir molt més que les dones entre nosaltres per obtenir estatus social o sexe. L’instint assassí pot afavorir la capacitat de competir per aconseguir-ho. Per altra banda, perdre un home en un altercat violent és menys costós genèticament parlant que perdre una dona. En general, la mort de la mare perjudica més la supervivència dels fills que la del pare. La del pare és greu també, no fotem, però quan els recursos escassegen és possible que el risc de morir per ells valgui la pena. Les dones, per tant, s’haurien seleccionat a favor de resoldre els seus problemes més pacíficament. Els estudis de comportament en homes i dones mostren que les dones presenten majors nivells d’empatia i da capacitat d’autocontrol que els homes. Salta a la vista a tot arreu menys a les tertúlies televisives i als rols cinematogràfics de Penélope Cruz.

Una base biològica també es deduiex de l’estudi dels cervells d’assassins. Sovint s’observen diferències en l’escorça prefrontal i major activitat d’estructures límbiques. Diferències en la neurobiologia de l’agressivitat (en concret en el volum de l’escorça orbitofrontal) també s’han observat entre homes i dones.

Més que la violència individual, el què pot ser més fàcil d’explicar a nivell adaptatiu és la violència entre grups. Com sempre, pot resultar informatiu veure què passa entre els nostres parents més propers. Si observem el ximpancès trobem violència entre bandes? Si, i tant. Petits grups de mascles ximpancès sovint es matxaquen per ampliar el seu rang de recerca de menjar. Richard Wrangham, un antropòleg de Harvard, i altres investigadors han comparat les taxes de mort per conflictes entre grups de ximpancès i d’humans de societats de caçadors-recolectors o grangers de subsitència. Tant uns com altres presentaven nivells semblants de morts violentes.

Sens dubte, barreres morals en els humans protegeixen de molts altercats violents. Però en paraules de Robert Hinde (Zoòleg de Cambridge) ideologies, propaganda i denigració dels de fora del grup poden reforçar la barrera entre el “nosaltres” i el “ells”, de manera que matar es torna moralment permissible. Paral·lelament, els humans hem desenvolupat una gran capacitat d’odiar els altres i estimar els del propi grup. Dos economistes (Choi i Bowles) van desenvolupar un model on s’observava com co-evolucionava la guerra al mateix temps que l’altruisme (la guerra entre grups i l’altruïsme i el bon rotllo dins el propi grup).

He parlat poc de com influeix la cultura en tot això, però hem vist dades suficients com per refutar la concepció falaç de que venim al món purs com l’esperit sant. Acabo per no torturar-vos més. La informació está extreta de les dues referències que poso a continuació i que recomano on hi ha més o menys el mateix que aquí però més ben escrit.


Refrències:


- Human behaviour: killer instincts. Jones D. Nature. 2008 Jan 31;451(7178):512-5.

- La Tabula Rasa. Steven Pinker. 2002.
Dodger