5/26/2009

Mamutets (2): Masha i el senyor Tijonov

La mamuteta Masha se la va trobar el capità d’un vaixell que va tenir la desgràcia, i la sort al mateix temps, de patir una avaria. El vaixell es va haver d’aturar en un costat del riu Yuribeteyaja, a la península del Yamal, i en fer-ho, el capità va avistar el cos de Masha. Én aquell moment, l’any 1988, era la troballa de mamut més a l’oest de Sibèria. El recent descobriment de Liuba a la mateixa península ha fet que comparteixi el títol amb aquesta altra cria de mamut.


Qui va encarregar-se del cos va ser Alexei Tijonov. Aquest senyor podríem dir que és l’hereu de Vereshchagin de qui vam parlar aquí, i treballa com ell va fer al Museu de Zoologia de Sant Petersburg. És un Master of Mammoths com déu mana. Masha és el nom de la seva filla, i és el nom amb què va batejar la mamuteta.

Masha no és gaire famosa. El fet és que Dima està molt més ben conservat. De fet ningú no en parla sinó és per dir que reposa al costat de Dima al museu de Sant Petersburg.

Ja posats, vull parlar d’aquesta frase que diu textualment: “Recordó que en 1998 fueron descubiertos los restos de un mamut de cuatro meses, "Masha", que actualmente se exponen en el Museo de Historia Zoológica de San Petersburgo junto a "Dima", otro ejemplar hallado en 1977 en el extremo oriente de Rusia.” La mateixa frase, excatament, calcada, apareix a dotzenes de pàgines webs de diaris, blogs, revistes digitals, etc. Però és que el més fort és que és falsa! Va ser al 1988 que es va descobrir! Així es copien els teletips de les agències de notícies i circulen les troles a velocitat de la llum.

La causa de la mort es deconeix del tot, però es diu que una profunda ferida a una pota del darrera podria tenir-hi alguna cosa a veure. 4 mesos tenia quan va morir.

Referència:

- Mammoths, Giants of the Ice Age. Adrian Lister i Paul Bahn

Dodger

5/25/2009

Cervells diferents (2)

Fa uns dies vam deixar un post una mica penjat. Vam avançar que en el cervell podem trobar algunes diferències entre homes i dones que sembla que podrien tenir una base genètica; tal com vam dir, el cervell dels homes està més lateralitzt i està més ben preparat per a visualitzacions espaials, entre altres, en canvi, el cervell femení sembla que està més ben comunicat entre hemisferis i és capaç de captar millor les emocions i el llenguatge.
Però, sobre aquesta base que ja ve de sèrie hi pot actuar l'ambient de diferents maneres.
Per exemple, enmig d'aquesta guerra, els qui defensen que l'ambient és el que ens diferencia han proposat que és la manera d'educar-nos quan sóm nens el que ens prepara per a fer aquestes tasques de forma diferent. Els nens quan són petits són educats per assemblar-se al pare, i com que tots els pares són uns grans llançadors de dards i matemàtics imiten aquest comportament i així es van comvertint en uns erudits del raonament matemàtic. Per la seva banda, les nenes que es fixen en la seva mare acaben tenint un gran domini del llenguatge. Avui en dia, aquesta teoria per si sola és incapaç d'explicar la diferència entre sexes i té molt pocs seguidors, ja que per exemple, l'ortografia és un tret que molt dificilment es pot transmetre de pares i fills, i tot i així, les dones, segueixen sent superiors als homes en aquest aspecte.
En canvi, hi ha un altre factor en l'ambient que si que sembla que podria ser de gran importància en el desenvolupament del cervell: les hormones sexuals.

La diferenciació del cervell degut a les hormones sexuals és de gran importància durant la vida fetal. La presència d'un o altre cromosoma sexual (l'X o l'Y) determina el desenvolupament d'uns òrgans sexuals o uns altres.
Bé, de fet, no és ben bé així, sinó que és la presència del cromosoma Y el que determina que es fomrin els òrgans masculins i la seva absència la que deteremina que es formin els femenins. Un cop s'han format els òrgans sexuals, aquests comencen amb la producció en sèrie de les hormones sexuals masculines (andrògens i progesterona) o les femenines (estrògens i progesterona). I aquestes hormones viatgen fins al cervell i intervenen de forma molt complexa en la formació dels circuits nerviosos. De fet, tots posseïm una mica de totes les hormones sexuals, i les seves concentracions depenen de l'època de la vida i també de l'estació de l'any (sobretot en l'home), això explica tots els canvis que van lligats a la primavera i que segur que tots coneixeu tant bé (no?); que curiosament coincideix amb els nivells més baixos de testosterona...
I quina millor manera d'estudiar l'efecte de les hormones sobre el cervell que fixar-nos en algunes de les malalties que són causades per alteracions en la seva síntesi o recaptació?
Una d'aquestes malalties és la síndrome d'Androgenització fetal, que ocorre per què el fetus està exposat a alts nivells d'andrògens durant el tercer mes de vida, ja sigui degut a que la mare prèn un medicament per no abortar o bé de forma natural, quan els seus òrgans sexuals en produeixen quantitats anormals. El resultat, és un efecte masculinitzant en les nenes que tenen comportaments més agresius i una elevada habilitat espaial.
També pot passar, que un fetus masculí, per raons desconegudes desenvolupi una resistència a les hormones masculines, aquests nens tenen el que s'anomena Insensibilitat andrògena. Els seus nivells d'andrògens són els normals, però en són insensibles, per tant, es desenvolupen com si fóssin noies. Els seus òrgans masculins no es desenvolupen (externament) i creixen com si fossin noies, i són molt més bons en les habilitats verbasl que en les matemàtiques.
La Síndrome de Turner, està caracteritzada per una anomalía genètica. Són noies que els falta un cromosoma X, així, es desenvolupen amb nivells molt baixos d'hormones sexuals. Aquestes noies tenen deficiències en les habilitats visuo-espaials i en jutjar les emocions.
Veiem doncs, que la diferenciació del cervell també pot estar control·lada per factors externs com les hormones sexuals.
I no només intervenen en l'estadi fetal, sinó que durant la vida adulta també trobem fluctuacions, i s'ha comprovat que dones amb nivells alts d'hormones masculines són per terme mig més bones en tasques espaials que les que tenen nivells més baixos, o que durant la primavera, quan els homes tenen els nivells d'andrògens més baixos el seu rendiment en proves espaials millora.
Aquest últim fet és curiós, per què també, els homes que tenen els nivells més alts d'andrògens realitzen pitjor les tasques espaials, el que vindria a demostrar que hi ha un nivell òptim d'hormones masculinitzants per realitzar aquest tipus de proves i si, ens sobrepassem d'aquest rang, les nostres habilitats empitjoren.
En resum, l'ambient és un factor molt important a tenir en compte en el desenvolupament del cevell i que interactúa amb la base genètica per tal de formar les estructures anatòmiques. Aquest fet és molt visible en el cervell, gràcies a la gran plasticitat que ens ha donat l'evolució en aquesta estructura.

Link:
http://www.ludusvitalis.org/textos/25/25_burges.pdf
Frij

5/20/2009

Neurociència a través dels premis Nobel (2)

Continuem amb els premis Nobel otorgats en el camp de les neurociències que vam començar aquí amb els descobriments de Ramon y Cajal i Golgi. El següent premi es va otorgar l’any 1932 a la parella d’investigadors sir Charles Scott Sherrington i lord Edgar Douglas Adrian. “Sir” i “lord”, eh, poca conya.

I què van descobrir aquests senyors? Nem poc a poc.

En Sherrington, fan indisutible de Cajal, va voler anar més lluny del fet de mirar pel microscopi i dibuixar (sense desmerèixer, òbviament, les verídiques i enginyoses observacions que Cajal va fer amb aquest mètode) i va dedicar-se a estudiar com funcionava tot plegat. Molt bé, tenim les neurones, però com s’organitza una xarxa per donar una funció determinada?

Sherrington va posar la banya a la medul·la espinal del gat. Els nervis passen la informació sensorial de la pell a la medul·la i aquesta pot emetre una resposta en direcció contrària cap als nervis que controlen el moviment muscular. Aquest moviment pot ser totalment incosncient i no necessitar per res que la informació arribi al cervell i es faci conscient, això és l’arc reflex, com quan ens donen copets a la ròtula d’aquella forma tant irritant, amb aquell instrument especial per donar copets a l ròtula, que algun llest haurà patentat i ara s’estarà forrant gràcies a que l’interès d’alguns per donar copets a la ròtula sembla no esgotar-se mai.

Amb aquest senzill model, el seu equivalent en gats, compost per un senzill circuit neuronal, Sherringotn va descobrir que no totes les neurones exciten la neurona següent, sinó que algunes la inhibeixen. D’aquesta manera el circuit excitatori que fa que la cama es llenci endavant quan es colpeja la ròtula, té associat un altres circuit inhibitori que impedeix el moviment contrari, llençar la cama cap enrera. Després s’ha descobert que la majoria de neurones inhibidores són interneurones. D’aquí, en Sherrington va deduir que les funcions del cervell funcionaven mitjançant la integració de senyal excitadores i inhibidores.

L’aportació de l’altre premiat, Lord Adrian, va partir dels descobriments del segle XIV de Herman von Helmholtz. Aquest havia vist que els axons de les neurones produien electricitat. I no ho feien com a resultat de la seva activitat, sinó activament per tal de transmetre informació d’un lloc a un altre. En un experiment al 1959, Helmholtz va aconseguir mesurar la velocitat en què viatjava el missatge elèctric per l’axó, i va veure que la cosa era ben diferent a com ho fa per un cable de coure. En un cable metàl·lic, la velocitat viatja a una velocitat propera a la de la llum, encara que la força es va deteriorant pel fet que es transporta de manera passiva. Si per l’axó es propagués de manera passiva, una persona ja hauria mort de vella abans d’enterar-se de que quan tenia 18 anys es va fotre un cop al peu. A l’axó, el senyal viatja a uns 30 metres per segon (una persona de 30 metres d’alçada, trigaria un segon en adonar-se que s’ha fet mal al peu). I no perd força durant el viatge. Aquestes senyals més tard es varen començar a anomenar potencials d’acció.

En Lord Adrian es va interessar per com carai el cervell es servia dels potencials d’acció per interpretar un estímul. Va desenvolupar mètodes per enregistrar els potencial d’acció que es propagaven per neurones sensorial individuals de la pell. Conectant l’electrode que punxava l’axó a un altaveu, va ser el primer en escoltar l’activitat de les neurones. Quan tocava la pell, una sèrie de dispars es podies escoltar per l’altaveu.

Va veure que el potencial d’acció sempre és el mateix. La mateixa durada i amplitud a tot arreu. Una vegada es dispara, sempre és igual. Llavors, es va preguntar, com s’ho fa el cervell per interpretar estímuls més o menys intensos? Va veure que estímuls més intensos provocaven major nombre de potencials d’acció, i vicerversa. Era un tema de quantitat, els potencials eren exactament iguals.

A diferència de Cajal i Golgi, en Sherrington i l’Adrian van ser molt amiguets. Quan els van donar el Nobel, l’Adrian li va escriure una autèntica carta d’amor:

I won’t repeat what you must be almost tired of hearing- how much we prize your work and yourself- but I must let you know what acute pleasure it gives me to be associated with you like this. I would not have dreamt of it, and in cold blood I would not have wished it, for you honor should be undivided, but as it is I cannnot help rejoicing at my good fortune.

Referència:

In search for memory. Eric Kandel.

Dodger

5/13/2009

Cervells diferents

L'altre dia estava parlant amb la meva mare. Bé, parlant, jo ho intentava, estava rascant el típic paperet de la lotto 6/49 que rascavem de petits amb la ungla (o un duro) i era incapaç de mantenir l'atenció a les seves explicacions fins que em va fotre un crit perquè no l'escoltava. Incapaç de dur a terme dues accions de tant complicada execució: escoltar i rascar. La meva mare, en canvi, estava mirant la televisió (que jo no sabia ni que estava encesa), m'estava planxant una samarreta, m'estava parlant i estava pendent que jo l'escoltés.
Encara no entenc com ho podia fer tot a la vegada. I no és una cosa tan sols de la meva mare, tot i que de petit pensava que era la única, ho comparteixen totes les dones del món.
Perquè jo sóc incapaç de fer-ho? Hi ha alguna cosa en el meu cervell que m'impedeix escoltar la meva companya de pis mentre estic escrivint això?
No tinc resposta per aquests dubtes, però el que si és cert és que els nostres cervells tenen algunes diferències. Per posar un exemple, podem fer referència a aquest estudi que conclou que els homes miren als ulls a les dones despullades, no com les dones (jeje).



















Definitivament, els nostres cervells són diferents, i no només en els pensaments, cosa que podem comprovar amb les nostres observacions diàries i mundanes, sinó també anatòmicament.
Històricament el que s'ha cregut era que l'home era superior intel·lectualment a la dona; això es justificava per un cervell més gran en els mascles. Després amb el temps, hem sabut que la intel·ligència no depèn de la grandària absoluta del cervell, sinó de la grandària relativa respecte la grandària del cos. Fins i tot, a finals del segle XIX, un deixeble de Paul Broca (que va descriure les regions implicades en el llenguatge, deia:
"Hi ha nombroses dones que tenen una mida del cervell més pròxima del goril·la que no pas del cervell masculí. Aquesta inferioritat és tant evident que hom no pot posar-la en dubte ni un instant; només el seu grau pot ser objecte de discusió. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de les dones reconeixen que presenten una forma inferior de l'evolució i que són més properes del nen o el salvatge que de l'home civilitzat".
Bé,està clar que no calen comentaris....
Sembla, que els nostres cervells són diferents pel que fa a la lateralitat. Com ja sabem, els nostres cervells tenen una dominància pel que fa als hemisferis. Els dretans tenen dominància de l'hemisferi esquerre i els esquerrans tenen dominància de l'hemisferi dret. A part, moltes de les funcions del cervell estan també lateralitzades, així, trobem que una part de l'hemisferi esquerre està especialitzat en el llenguatge, mentre que en el dret podem trobar regions especialitzades en habilitats espaials. Diversos estudis senyalen que les dones tenen menys lateralització, o sigui, que les dones tenen més repartides les funcions cognitives entre els dos hemisferis mentre que els homes tenen centrades les habilitats verbals en l'esquerre i les espaials en el dret. Això permet, que les dones tinguin un major domini del llenguatge en proves de fluidesa verbal (per exemple). I els homes més habilitats en rotació d'objectes o en llençament a blancs.
Per altra banda, també s'han trobat diferències intrahemisfèriques. Les dones tenen les regions del llenguatge localitzades en una zona anterior, mentre que en els homes les trobem desperdigades i difoses al llarg de l'hemisferi esquerre. A favor d'aquesta hipòtesi, trobem que lesions en l'hemisferi esquerre produeixen moltes més afasies i apraxies en homes que en dones, degut, segurament, a que la gran majoria d'aquestes lesions es donen en regions posteriors del cervell.
Una altra diferència, és el tamany del cos callós. Aquesta estructura és l'encarregada de connectar els dos hemisferis. Per ella travessen milions d'axons que transporten informació entre un hemisferi i l'altre. Sembla ser, que el cos callós és més llarg en les dones. I com que ningú es posarà a contar el numero de fibres que hi passen en els dos sexes, es pensa que n'hi ha més, el que comporta una comunicació major entre hemisferis en les dones. Això les hi podria otorgar una major sensitivitat a la comunicació emocional i podria estar relacionat amb la famosa "intuició femenina". Aquest fet, seria un desavantatge pels homes, i per això ens és molt més difícil expressar les emocions (i aquesta excusa no val per justificar a la mare que no li dius que l'estimes).
Hi ha una altra estructura que connecta els dos hemisferis, és la comissura anterior, que comunica informació visual, olfactiva i auditòria, i sembla que també és més gran en les dones que en els homes. En aquesta estructura s'hi va fixar Allen quan va comparar el cervell d'homosexuals i d'heterosexuals, va trobar, que aquesta regió era més gran en homosexuals.
Finalment, hi ha una altra zona del cervell que sembla que podria ser diferent, és l'hipocamp. L'hipocamp està involucrat en l'aprenentatge espaial, i sembla que podria ser més gran en homes que en dones.
Totes aquestes diferències podrien dur-nos a les diferències que observem entre uns i altres i que ja he comentat abans. Les dones, per terme mig, són més hàbils en el domini del llenguatge, la qual cosa ens pot portar erròniament (no?) al tòpic que les dones parlen més que els homes com ens il·lustra aquesta vinyeta. I els homes se'n surten molt millor amb la rotació d'objectes o en el raonament matemàtic.
Val a dir, que tot aquest conjunt de diferències només són vàlides si les observem a nivell global, i que està clar que cada individu tindrà les seves habilitats pròpies que poden ser superiors o inferiors a les d'un individu del sexe contrari en concret.

Tot això, no pot deixar de fer volar la meva imaginació cap a uns quants milers d'anys enrere, quan els nostres avantpassats practicaven la caça i la recol·lecció. Ja veig aquells homes descuidats, amb el seu taparrabos anant a la caça d'algun gran mamífer. Tots en silenci, afinant la punteria, interpretant els moviments de la presa,....està clar que els que tinguessin un cervell amb unes condicions per interpretar l'espai més elevades obtindrien més preses, en canvi, el llenguatge els hi seria de ben poc servei, ja que si els sentissin els animals fugirien corrents. I què dir de les dones, duent a terme la dura tasca de la recol·lecció i la cura dels nens. Sembla lògic pensar que un cervell que els permetés explotar les habilitats de precisió, captar les emocions amb facilitat i parlar amb la canalla i entendre'ls, els hi seria molt beneficiós.
Podríem dir doncs, que el nostre cervell, tot i que té moltíssimes més semblances entre sexes que diferències, ha estat modulat per l'evolució de tal manera que homes i dones poguessin diferir en petites capacitats que els donarien prous avantatges.
De tota manera, això no és tot, i com ja hem dit altres vegades, el cervell és altament plàstic (aquesta si que és una característica que ens ha permès tenir un èxit evolutiu bestial) i pot variar en certs aspectes depenent de l'ambient (hormones, rols que es donen en la nostra cultura,...) com ja explicaré el pròxim dia perquè avui això s'està fent molt llarg i serà infumable.

Frij

5/06/2009

Mamutets (1): Dima i el senyor Vereshchagin

Aquest més, la revista National Geographic publica els resultats de l’autòpsia realitzada a Liuba, la cria de mamut que es va treure del permafrost siberià el maig del 2007, i que representa l’exemplar més ben conservat de tota la història. Per un fan dels mamuts això és una gran notícia, i aprofitaré l’entusiasme per fer un post dedicat a les cries de mamut, les tres més famoses: Dima, Masha i Liuba.

El primer en sortir a la llum va ser el petit Dima. Un dia de juny de 1977, Anatoly Logachev estava assegut a la seva excavadora amb la que treballava en un jaciment d’or, en un indret del noroest de Sibèria. De sobte la pala de l’excavadora es va quedar incrustada en alguna cosa dura, que tenia tota la pinta de ser una arrel. Pero no, mirat de mes a prop era més aviat un animal. Amb l’ajuda d’altres miners i una manguera d’aigua calenta, van descongelar el gel i descobrir el cos de Dima.

En Logachev va insistir en no desfer-se del cos i continuar treballant com si no hagués passat res. Intuïa que la cosa era important. I ho era, Dima era el mamut més ben conservat que mai s’havia trobat. El cap de la mina va avisar del descobriment i l’avís va arribar finalment a l’institut de zoologia de Leningrad (com es dèia Sant Petersburg en època sovètica).

Un dels experts que es va desplaçar a Sibèria va ser Nikolai Vereshchagin. Aquest senyor es mereixeria un post en exclusiva. Ha estat involucrat en gran quantitat de descobriments de mamuts, i des dels anys 70 va estar el cap del Mammoth Comittee de l’Acadèmia de Ciències Rusa. El museu de Zoologia de Sant Petersburg, on ha treballat tota la vida, és una autèntica meca dels fans dels mamuts, on s’hi exposen gran quantitats d’exemplars entre ells les cries de les que avui parlem. Vereshchagin va morir l'octubre del 2008 amb 99 anys a tres setmanes de fer els 100, i encara va tenir temps de donar la seva opinió sobre Liuba. Per una breu biografia seva vegeu la que van escriure per la Society of Vertebrate Paleontology, aquí.

Només arribar, Vereshchagin va felicitar a Logachev per haver informat del descobriment. El va recompensar amb l’única cosa que estava permesa: un rellotge especial de l’Acadèmia Soviètica de les Ciències. En Richard Stone ens dona més informació:

Un any després, el govern soviètic va assegurar l’espècimen per 10 milion de rubles abans d’enviar-lo a Londres per una exposició. Vereshchagin, avergonyit, va demanar al secretari del Partit Comunista de Magadan que augmentés la escassa recompensa de Logachev i els seus homes regalant-los una altra excavadora. […] El funcionari es va negar, però al cor dels científics sempre va haver-hi un lloc per Logachev, que més endavant va ocupar un lloc d’honor al Museu Zoològic de Sant Petersburg, on s’exhibeix una fotografia color sèpia […]. La imatge está penjada entre dos pots de vidre: en un hi ha el cor de Dima; a l’altre, el penis embalsamat de 30 cm del mamontyonok”.

Lamentablement, el cos de Dima, mentre esperaba que se l’emportessin es va assecar i començar a descomposar. A més, es va establir una forta controvèrsia sobre la jurisdicció de la troballa entre la secció siberiana de l’Acadèmia Soviètica de les Ciències i Vereshchagin. Qui finalment va arribar a l’acord de publicar conjuntament els resultats de l’estudi futur de Dima. El cos de Dima havia de volar a Leningrad, al museu de zoologia, però es va cometre un terrible error. Els taxidermistes que havien d’embalsamar el cos per alguna extranya raó primer el van empapar en bencè. El poc pel que li quedava enganxat (perquè ja ni havia caigut molt mentre s’assecava a l’aire lliure) va desaparèixer en pràcticament la seva totalitat. El to de pell va canviar de marró pàlid a negre.

Quan vam parlar aquí, de l’estudi de Gilbert i Schuster sobre la seqüenciació de l’ADN mitocondrial a partir de l’arrel del pèl que s’havia dut a terme sobre 18 mamuts, establint dues poblacions genètiques diferents, vam dir que un dels 18 era Dima. Sembla ser que tot i l’aspecte completament afeitat de Dima, encara tenia pel en alguna banda. Si mireu a les potes, encara se'n poden veure uns quants.

Les proves sobre les restes maltractades de Dima va mostrar que trotava pel món ara fa més d'uns 40.000 anys. El mamutet tenia entre 6 i 8 mesos, i ja pesava els seus 90 quilets. Tot i els processos de congelació, descongelació i recongelació, Dima encara tenia algunes parts toves del cos conservades. En Vereshchagin va trobar un enorme coàgul de sang als intestins i restes de llet materna a l’estómac. Els C.S.I.s van fer una reconstrucció de la seva mort que consistia en l’abandó de la mare durant una setmana (probablement la mare va patir un accident, perquè d’altra manera no s’explica), de manera que Dima, afamat, va començar a consumir el seu greix escàs. Finalment es proposa que va caure en un toll fangós on es va ofegar, després de dramàtics i extenuants intents de sortir-se’n.

En properes entregues: Masha i Liuba

Per cert, si algú en vol una reproducció per la xemaneia, aquí.

Lectura: Mamut, de Richard Stone
Podeu veure la notícia original portada de la Vanguàrdia del 1977 en aquest link de l'hemeroteca.


Dodger