1/26/2010

L'hegemonia dels petits

Segons com vinguis amb l'ego de casa, si tothom al teu voltant és més gran que tu et pots sentir intimidat, menystingut i si va a més et pots començar a imaginar somriures fotetes inexistents de persones sobre la base dels seus petits espasmes facials involuntaris. Més tard, en la solitud de la nit, et permets els fugaç aflorament d'un anhel reprimit: l'hegemonia dels petits.

Un mascle gran i poderós llueix més davant la femella quan 1) no s'ha mort de gana. 2) hi ha depredadors pels voltants que li permeten fer-se el xulo.

Però si la cosa canvia, si desplacem l'escenari a una illa petita on els depredadors més temuts siguin els mosquits i on el menjar escasseja, el petit podrà campar sense por i a més, amb menys combustible. El gran, per contra, passarà gana i amb la gana se li passarà la libido. Per atractiu que un mascle pugui resultar, si no té libido la femella acabarà per fixar la vista sobre el petit que, en segon pla, ara galopa radiant i trempat per l'escassa verdissa.

Aquest és el punt de partida, que mai sortirà als llibres de text gràcies a déu, de l'efecte de la insularitat sobre la mida. És com si l'evolució es dediqués en el seu temps lliure a fer bonsais. Com més gran és la bèstia original més impactant és el resultat.

Elefants, hipopòtams, búfals, mamuts.... Si, siiiii, mamuts! S'han trobat tres poblacions de mamuts pigmeus: a Sardenya, a les illes del canal de Califòrnia i a la illa de Wrangel, a Sibèria. D'elefants pigmeus ni ha un porró a moltes illes del Mediterrani (Xipre, Sicília, Malta, o Creta, com el de la imatge.) però l'únic exemplar de mamut pigmeu és el que es va trobar a Sardenya al 1983 i es va batejar amb el nom de Mammuthus lamarmorae. Aquesta espècia petitona prové de Mammuthus trogontheri, el més gran dels mamuts (4,3m d'alçada i almenys 10 tones de pes), de qui també provenen el M. Columbi (el mamut americà) i el nostre estimat i pelut M.primigenius.

Fa poc, l'elefant pigmeu de Creta (l'Elephas cretus) va ser considerat a partir d'un estudi del seu ADN que en realitat pertanyia al llinatge dels mamuts, però més tard sembla que es va tombar l'estudi amb un altre del qual en cito un tros de l'abstract:

According to the authors of this study, a deep taxonomic revision of Cretan dwarf elephants would be needed, as the sequence exhibits clear affinities with woolly mammoth haplotypes. However, we point here many aspects that seriously weaken the strength of the ancient DNA evidence reported.” (Article)

A les illes del canal de Califòrnia s'han trobat restes de bonsais de mamut a més de 140 localitats, la majoria d'elles a la illa de Santa Rosa. Per pebrots hi van haver d'anar nedant perquè aquesta illa sembla que mai ha estat comunicada amb terra ferma. Al 1994 es va trobar un esquelet complet del mamut nan de 15000 anys d'antiguitat, que per cert s'anomena amb propietat (i encert) Mammuthus exilis. Aquest pobret té menys de la meitat de l'alçada (1,2-1,8m) i pesaven com el 10% (1 tona) del que els seus ancestres de terra ferma (en aquest cas M. Columbi).

L'any 1993 tothom (tothom, tothom, encara que potser no ho recordeu) es va posar molt content en saber-se que s'havia trobat un mamut inherentment petitó (1,8m) a la illa de Wrangel. Les dades del carboni mostraven que una població havia viscut allà durant els últims anys dels mamuts (entre fa 10,200 i 3,900 anys). També es va trobar la versió reduida del mamut a una illa d'Alaska (Saint Paul).

Deixem estar els mamuts una estona. El nanisme insular ha afectat també a hipopòtams en illes del Mediterrani (les mateixes: Creta, Sicília, Malta, Xipre..., que s'hi trobem elefants pigmeus) i a Madagascar, i d'altres mamífers (sobretot, però també dinosaures). En aquesta entrada de la wiki hi ha una relació d'exemple.

Fa un temps, el Paleofreak (via altres blogs) en deia que havien trobat el fòssil d'un búfal de només 60cm d'alçada de la illa de Cebu a les Filipines (Bubalus cebuensis). Un altre espècie no tan petita encara es troba a Filipines (Bubalus mindorensis).

Amb aquesta cistella d'exemples potser podem acceptar millor la hipòtesi sobre l'origen de la mida reduïda de l'home de Flores. Un home que es va fer petit a mida (i de mida) que va fer passar la seva història en una illa. La seva capacitat craniana va posar-se en 417cm3 (en el cas del fossil LB1), similar a la dels austrolpitecs i per sota dels 509 dels habilis. Però ull, la reducció del tamany del cervell no ha de comportar la pèrdua d'habilitats cognitives. En humans ho veiem, els nans sapiens amb enanisme primordial osteodisplàsic amb microcefàlia de tipus 2 us ho explicaran molt bé.
Dodger

1/21/2010

Un conte de fades

Ara ja fa uns anys, amb en Dodger vam assistir al que podríem anomenar una conferències instructives i enlluernadores sobre el futur de la nostra societat. La història aquesta es montava en la sala d'una casa de Barcelona.
Ningú no ens hi havia obligat, no era una promesa, ni l'interlocutor era amic nostre. Hi vam anar per voluntat pròpia!
Ens trobàvem al centre d'Estudis Gnòstics de Barcelona (si, si,...una puta secta!). Assegudets amb els cataplins per corbata i observant sense perdre detall del que passava al nostre voltant. Jo intuïa que algun dia la nostre epopeia veuria la llum; i per fi ha arribat el dia...
Bé, doncs estàvem asseguts, envoltats d'una colla de gent que com nosaltres havíen anat allà perquè volien (bé,..jeje...és una manera de dir-ho). Era gent ben normaleta...si, si,...cabells liles, ulleres sense patilles, dones amb calça curta sense depilar... Llavors el terme no existia, però avui en diríem "friquisdelaòstia". No desentonàvem tampoc, perquè en aquela època nosaltres érem així:

Dodger en vermell

L'orador va començar la seva feina i un a un els seus arguments anaven enrojolant les nostres galtes com aquelles bofetades que et deixen els dits marcats. Nosaltres impertèrrits, per no causar cap sospita, aguantàvem l'atac des de la trinxera. Érem joves estudiants de biologia i hi havia coses que no se'ns podien dir sense desencadenar el plor: Que si el Ieti existeix, que si les esfinx són portes interestel·lars, que si Darwin era un capullo, que si els Atlantes, que si,....No, no i no!!
Entre altres coses, donaven per fet que tota una sèrie d'éssers mitològics existien i com a únic argument per provar-ne l'existència deien que si sortissin del seu amagatall, els humans els agafarien per fer proves i torturar-los....és lògic, no se'n va salvar ni E.T.
Així que les fades existeixen, i encara hem tingut sort que algú les ha pogut dibuixar!
Explico tota aquesta història absurda i sense cap interès científic per lligar-ho amb un article que ha publicat el senyor Wotton sobre la possibilitat del vol d'alguns éssers mitològics com els àngels, els dracs i les fades.
Prenent com a font fidedigne les il·lustracions de diferents èpoques (de fet, és l'únic que tenim), ha intentat resoldre si l'anatomia d'aquestes éssers els permetria volar.
Les ales dels àngels i els querubins sembla que derivin de les ales dels ocells degut a la seva forma. Els ocells s'adaptaren al vol gràcies a una pèrdua de densitat de l'exosquelet, de fet, sembla que si pesen més d'uns 15 kilos, ja són aus que no poden volar. Curiosament, no s'observa cap diferència en el cos dels àngels, tots són de talla normal, fins i tot, alguns més regordets com per exemple els querubins.
A més, entre els ocells es donen 2 tipus de vol, el propulsat o el planejat. És evident que els pobres angelets serien incapaços d'elevar el seu vol per si sols. Així que només ens queda la hipòtesi del vol planejat. Però resulta que els vents als quals haurien d'estar sotmesos per poder enlairar-se haurien de ser bestials... Haurem d'estar pendents del cel un dia de vent....
Finalment, també ens queda una mica penjada l'aparició de la nova extremitat ales, en ocells les ales són una adaptació de les extremitats superiors, que mantenen uns músculs pectorals molt desenvolupats per permetre el vol... En els nostres angelets és difícil d'interpretar aquesta aparició: on s'insereixen els músculs pectorals? On amaguen aquests músculs poderosos? Perquè no han reduït el seu cos?
Per altra banda també resta per estudiar el mecanisme de vol d'un dels àngels de Giotto, amb una sola ala...sembla que podria ser una adaptació.

En els dracs ocorre una cosa semblant, les seves ales estan recobertes de pell i podrien derivar de pterosaures i/o ratpenats. Molts mantenen les 4 extremitats a part de les ales, el que resulta un problema d'interpretació evolutiva. Però d'altres, els dracs heràldics tenen ales que provenen de les extremitats superiors, fins i tot, mantenint les capacitats prènsils amb urpes i tot. Si el mecanisme de vol ha de ser semblant als dels ratpenats, el seu múscul pectoral hauria de ser important. Sinó, també podria ser que utilitzessin el vol planejat. O sigui, que anem amb compte amb els dies de vent, No, no! No per si us cau un arbre al cap, més que res, perquè el cel potser està ple de bitxos d'aquests!! També podria ser que utilitzessin les ales a l'estil esquirol-volador, planejant entre els arbres, però no me'ls imagino pas....
En el cas de les fades, la història és una altra. Les ales de les fades provenen, amb tota seguretat, de les ales dels insectes. Sovint se les representa amb ales de papallona, tot i que algunes vegades les han perdut (hi ha representacions sense ales).
Les ales dels insectes provenen d'excissions de l'exosquelet en un parell de segments toràcics que provoquen unes distorcions en la part anterior del tòrax que allibera tensions i permet el vol. Normalment, les ales de les fades ja surten de l'esquena, cap inconvenient fins aquí. Però hi ha dubtes per resoldre. La manera com se les ingenyien per produïr la cutícula típica dels insectes és encara un misteri. O com s'ho fan per suportar la incòmode distorsió del tòrax també queda pendent.
Els misteris no acaben aquí encara. Les ales dels insectes apareixen quan l'individu adult abandona el seu estat larvari. Curiosament encara ningú no ha trobat cap representació d'una fada en estat larvari, o de pupa,....

Si voleu saber quina classe de energúmens són aquests dels gnòstics, he trobat això:
- http://www.redune.org/testimonio5.html

Frij