Especulant...

Buf!! Quina feinada últimament... Al nostre voltant tot està canviant i costa molt restar aturat enfront del futur que se'ns presenta. Hem anat a totes les revoltes àrabs hagudes i per haver, hem dormit a totes les palces del 15M, hem aturat el parlament, hem renegat una mica de la visita amb la que ens ha obsequiat sa santedat, hem engrossit la llista de l'atur, hem aplicat a totes les beques possibles per continuar una carrera investigadora, ens hem quedat sense l'ajuda dels desocupats i hem anat a votar al referèndum per canviar la Constitució... Com?! Que tu no hi has anat?! Que no l'han fet?!

Si companys, ens ho hem estat pensant molt i aquest bloc ja no serà de ciència, total a qui li importa! Fa temps que ens vam proposar de donar-li una empenta a aquesta pàgina, escriure més, explicar coses, ni que fós per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos: ei Dodger que mira quines coses diuen...ei Frij flipa amb aquesta història! Però tu, no hi ha manera! Tot està canviant tant ràpid al nostre voltant...els valors pels quals lluitaven els nostrs pares i ens van inculcar de petits ja no tenen cap valor. Perquè hem d'estudiar tota la puta vida si aquí no hi ha ni cristo que et valori? Ja no et dic per rebre un sou suficient...sinó que es creiin feines, que no haguem de posar en el nostre curriculum que els 10-12 anys que portem a la universitat formant-nos en realitat els hem currat al Bar Manolo, a veure si amb una mica de sort ens donen aquesta feina de 800 euros...

Estic segur que mons pares s'arrepenteixen de no haver-me aconsellat que em fés funcionari amb 18 anys...40% d'atur juvenil!! (si juvenil, trenta tacos...i sumant). La mare que ens va matricular!!

Com veieu el món evoluciona molt ràpid i cap dels economistes futuròlegs és capaç de dir-nos on serem demà...de fet, diria que encara ningú no ha encertat ni una previsió per donar un impuls a aquest sistema que menja la moral a la població...

Bé, de fet, d'això us volia parlar, de previsions evolutives (m'acabo d'inventar l'expressió). posats a especular amb els mercats, perquè no especulem una mica amb la vida! Potser és menys perjudicial... Com serà el món d'aquí uns milions d'anys? Quins bitxos hi haurà, com seran, que menjaran..?

Que l'evolució no té cap fi i és totalment impredictibe? Bé, depèn de lo que et concentris...

Hi ha un tio que s'atreveix a fer previsions evolutives, és un home que es diu Dougal Dixon i (fa un temps ja) especulava en el seu treball "After the Man: A zoology of the future" sobre les forms de vida del futur.

Quan la nostra espècie (léase Homo sapiens) hagi desparegut de la Terra, els recursos s'hagin esgotat, la contaminació sigui generalitzada i només existeixi col·lapse, caos i destrucció, haurem establert les bases de l'inici d'una nova era: la de l'evolució Sensenaltrus (si, això també m'ho he inventat jo...). Quan aquest merder estigui ja ben montat tant sols les espècies oportunistes (totes aquelles que li fan fàstig a la gent) com les rates o els escarabats es trobaran sense competència i iniciaran el compte enrera que els portarà al moment del qual avui faré esment, d'aquí a 50 milions d'anys.

En Dougal Dixon és un geòleg/paleontòleg i sobre l'evolució dels continents en sap una estona llarga. Ell calcula que per aquesta època la deriva continental haurà reorganitzat els continents de tal forma que quedaran formant un supercontinent en l'hemisferi Nord. En aquest context, els animals trobaran tot un reguitzell de solucions adaptatives ja utilitzades al llarg de l'evolució, amb l'única diferència que seran noves espècies les que ho faran: primats que es fan nadadors, micos que es transformen en els més grans caçadors de les sabanes, o felins que pugen als arbres. Sense la humanitat ni grans depredadors pel mig les rates s'hauran extès i ocuparan els ninxols orfes fins a ocupar la posició de Els reis del Mambo. Aquests entranyables bitxets són els Falanx (Amphimorphodus cynomorphus) i la seva dieta serà qua

si exclusivament els Rabbuck (Ungulagus silvivultrix) una espècie de conill que serà el rossegador més gran que haurà corregut mai sota el cel -fixa't quina poca feina aquest home, s'inventa fins i tot el nom científic!-.

Als mars, sense balenes perquè se les hauran carregat els humans (ja no queda massa per això), els pingüins esdevindran els Putos amos de l'aigua. A les sabanes, els primats substituiran als grans felins (que vès per on també se'ls hauran carregat els humans) i a les illes els ratpenats s'adaptaran al medi terrestre i es convertiran en unes bèsties de metre i mig.

Curiosament, sembla ser que en el món vegetal no hi haurà grans canvis, si més no, encara no he vist que en comenti res...

Si no us sap greu, mica en mica us aniré presentant aquests tendres bitxets productes de l'evolució especulativa, de fet, tant és si hi haurà alguna cosa semblant o no, no ho sabrem mai! La premisa és que els humans desapareguin...

Ah! Me n'oblidava, estigueu tranquils, ells tampoc votaran mai un referèndum...

Llibre: After the man: A zoology of the future. Dougal Dixon

Frij

L'hegemonia dels petits

Segons com vinguis amb l'ego de casa, si tothom al teu voltant és més gran que tu et pots sentir intimidat, menystingut i si va a més et pots començar a imaginar somriures fotetes inexistents de persones sobre la base dels seus petits espasmes facials involuntaris. Més tard, en la solitud de la nit, et permets els fugaç aflorament d'un anhel reprimit: l'hegemonia dels petits.

Un mascle gran i poderós llueix més davant la femella quan 1) no s'ha mort de gana. 2) hi ha depredadors pels voltants que li permeten fer-se el xulo.

Però si la cosa canvia, si desplacem l'escenari a una illa petita on els depredadors més temuts siguin els mosquits i on el menjar escasseja, el petit podrà campar sense por i a més, amb menys combustible. El gran, per contra, passarà gana i amb la gana se li passarà la libido. Per atractiu que un mascle pugui resultar, si no té libido la femella acabarà per fixar la vista sobre el petit que, en segon pla, ara galopa radiant i trempat per l'escassa verdissa.

Aquest és el punt de partida, que mai sortirà als llibres de text gràcies a déu, de l'efecte de la insularitat sobre la mida. És com si l'evolució es dediqués en el seu temps lliure a fer bonsais. Com més gran és la bèstia original més impactant és el resultat.

Elefants, hipopòtams, búfals, mamuts.... Si, siiiii, mamuts! S'han trobat tres poblacions de mamuts pigmeus: a Sardenya, a les illes del canal de Califòrnia i a la illa de Wrangel, a Sibèria. D'elefants pigmeus ni ha un porró a moltes illes del Mediterrani (Xipre, Sicília, Malta, o Creta, com el de la imatge.) però l'únic exemplar de mamut pigmeu és el que es va trobar a Sardenya al 1983 i es va batejar amb el nom de Mammuthus lamarmorae. Aquesta espècia petitona prové de Mammuthus trogontheri, el més gran dels mamuts (4,3m d'alçada i almenys 10 tones de pes), de qui també provenen el M. Columbi (el mamut americà) i el nostre estimat i pelut M.primigenius.

Fa poc, l'elefant pigmeu de Creta (l'Elephas cretus) va ser considerat a partir d'un estudi del seu ADN que en realitat pertanyia al llinatge dels mamuts, però més tard sembla que es va tombar l'estudi amb un altre del qual en cito un tros de l'abstract:

“According to the authors of this study, a deep taxonomic revision of Cretan dwarf elephants would be needed, as the sequence exhibits clear affinities with woolly mammoth haplotypes. However, we point here many aspects that seriously weaken the strength of the ancient DNA evidence reported.” (Article)

A les illes del canal de Califòrnia s'han trobat restes de bonsais de mamut a més de 140 localitats, la majoria d'elles a la illa de Santa Rosa. Per pebrots hi van haver d'anar nedant perquè aquesta illa sembla que mai ha estat comunicada amb terra ferma. Al 1994 es va trobar un esquelet complet del mamut nan de 15000 anys d'antiguitat, que per cert s'anomena amb propietat (i encert) Mammuthus exilis. Aquest pobret té menys de la meitat de l'alçada (1,2-1,8m) i pesaven com el 10% (1 tona) del que els seus ancestres de terra ferma (en aquest cas M. Columbi).

L'any 1993 tothom (tothom, tothom, encara que potser no ho recordeu) es va posar molt content en saber-se que s'havia trobat un mamut inherentment petitó (1,8m) a la illa de Wrangel. Les dades del carboni mostraven que una població havia viscut allà durant els últims anys dels mamuts (entre fa 10,200 i 3,900 anys). També es va trobar la versió reduida del mamut a una illa d'Alaska (Saint Paul).

Deixem estar els mamuts una estona. El nanisme insular ha afectat també a hipopòtams en illes del Mediterrani (les mateixes: Creta, Sicília, Malta, Xipre..., que s'hi trobem elefants pigmeus) i a Madagascar, i d'altres mamífers (sobretot, però també dinosaures). En aquesta entrada de la wiki hi ha una relació d'exemple.

Fa un temps, el Paleofreak (via altres blogs) en deia que havien trobat el fòssil d'un búfal de només 60cm d'alçada de la illa de Cebu a les Filipines (Bubalus cebuensis). Un altre espècie no tan petita encara es troba a Filipines (Bubalus mindorensis).

Amb aquesta cistella d'exemples potser podem acceptar millor la hipòtesi sobre l'origen de la mida reduïda de l'home de Flores. Un home que es va fer petit a mida (i de mida) que va fer passar la seva història en una illa. La seva capacitat craniana va posar-se en 417cm3 (en el cas del fossil LB1), similar a la dels austrolpitecs i per sota dels 509 dels habilis. Però ull, la reducció del tamany del cervell no ha de comportar la pèrdua d'habilitats cognitives. En humans ho veiem, els nans sapiens amb enanisme primordial osteodisplàsic amb microcefàlia de tipus 2 us ho explicaran molt bé.

Dodger

Amaga l'ovulació!

En la inmensa majoria de mamífers (per no dir tots els éssers vius) les energies no es malbaraten, és una màxima en biologia. Així que els moments en que la dona està ovulant i es troba en el pic de fertilitat s'han d'anunciar a bombu i platillu per no malgastar forces en el sexe (o fer l'amor, a vegades...) quan la dona no és fèrtil.

Això ens porta a aquelles imatges que ho exemplifiquen tan bé: femelles mostrant les seves parts inflades i vermelles exposades, mentre els tan "mesurats" mascles van saltant i perseguint-les amb la il·lusió de ser ells qui aquest cop aconsegueixin transmetre els seus gens amb tan formosa fèmina.Aquest senyal es dóna de forma molt clara en la majoria dels mamífers; i tot i que per a nosaltres no és gens evident, si que ho és per a qui ho ha de ser, essent molts cops senyals olorífics més que visuals que a nosaltres se'ns escapen.
Però ara, fixeu-vos en la senyora/noia que teniu asseguda al vostre costat, o recordeu aquella senyora tan perfumada que us heu creuat a l'ascensor. Estava ovulant? Amb tota seguretat, no en teniu ni la més remota idea...
Fa molts anys ja, mentre ens estàvem convertint en humans, va resultar més eficaç amagar l'ovulació que fer-la evident. Les dones passaven a estar sempre atractives per als homes, allargant així les senyals de fertilitat durant tot el cicle. Quin avantatge podria tenir?
És evident que les cries humanes necessiten dels progenitors per al seu desenvolupament (s'han descrit alguns casos en què és necesasri fins passats els 30...). A més, les mares no poden totes soles com en altres espècies, i el pare es fa necessari en tasques d'educació, d'alimentació,...
Una de les maneres que les mares humanes aconseguirien inculcar la monogàmia als mascles seria aquesta, l'ovulació encoberta (fins i tot per a elles, perquè així de pas no es nota que enganyen...). El mascle, que mai sap quan està ovulant la femella, es queda al seu costat gastant espermatozoides, fins i tot durant l'embaràs i durant l'alletament per assegurar que els fills són seus, i de pas l'ajuda en la criança dels fills.

Però hi ha una altra opció.
El parricidi és una pràctica habitual en espècies properes a nosaltres i probablement ho devia ser en els inicis de la nostra. Els mascles que aconsegueixen una femella i volen formar un nucli familiar, maten a tots els fills que encara estiguin sota el càrrec de la femella, bàsicament per dues raons: 1) Aquells gens no són seus (no malgastem energia portant-los menjar) i 2) hem de deixar que la femella sigui fèrtil altre cop (en el cas que estigui alletant alguna de les criatures).
És clar, en aquest assassinat qui hi perd més és la femella (a part dels malaguanyats, lògicament), aquells gens si que éren dels seus...
L'evolució va dotar a la femella amb aquesta petita trampa. Elles, que eren molt vives, tenien ovulació encoberta i, de tant en tant, tenien alguna relació extramatrimonial; finalment els mascles perdien la pista de si els fills eren seus o no.
M'explico: la femella amaga la seva ovulació, el seu mascle se'n va a caçar més o menys tranquil. Total, que un altre mascle vé a per la femella (unga, unga!!! -Li diu), la femella vol i dol (ai si, ai no, ai que no ho tinc clar...) i Patapam!!!. Ara, quan neixin nens podran ser de dos mascles diferents, algú els matarà?? Cap d'ells s'atrevirà, potser porten els seus gens.
Això pot portar a situacions realment sorprenents, com per exemple, mascles control·lant les seves parelles les 24 hores del dia (arribant a extrems de tancar-les en una habitació) per assegurar-se que els fills seran seus. O femelles deixant-se flirtejar pels mascles més bons caçadors (sinònim de bons gens) per aconseguir els seus fills mentre a casa hi tenen al bonatxón de turnu que tindrà cura de les criatures pensant que són seves.

Ja ho veuen, una guerra on ningú vol perdre pistonada i tothom se les empesca per aportar el màxim numero de gens a cada generació. De moment: Dones-1, Homes-0.

Nota: No obstant l'ovulació sembla encoberta a tots els efectes, els mascles (tot i no saber-ho), hem desenvolupat una espècie de sentit per detectar l'ovulació de les dones. Si no us ho creieu, mireu aquest estudi.
La batalla continua: Dones-1, Homes-1.

Frij

Lle-teta!!!!

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.

És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij

Ja m'ho ensumava

Sense dubte, els humans estem adaptats al medi terrestre. Tan sols cal veure com ens desenvolupem en el medi terrestre. Ràpidament em ve al cap en Moussambani (qui no el recordi pot veure la seva humil exhibició en els Jocs Olímpics, amb tots els meus respectes). Tots sabem, a part, que els nostres sentits sota l'aigua no ens permetrien ni caçar un lluç mancu.
Al obrir els ulls sota l'aigua hi veiem menys que si el Barragan es tragués les ulleres (la qual cosa em recorda com vaig sentir cruixir el meu crani, quan nedant en una piscina, de cop se'm va acabar. Guardo el record al meu front). Ja ens poden cridar sota l'aigua que quan aconseguissim desxifrar de quin costat venia el crit, ja hi hauria un cadàver. I si per si fós poc, no podem olorar res...
Un dels temes que sempre m'ha intrigat molt, és si els pets es podrien olorar sota l'aigua o no.
Per respondre aquesta pregunta, em vaig vestir com l'ocasió demanava i em vaig llençar al mar.
Primer intent: intentar pillar alguna bombolleta a mig camí abans que arribi a la superfície. No ho féu mai, perseguint bombolletes només aconsegueixes que vingui el socorrista amb un flotador i una màscara de gas.
Segon intent: A base de concentració, intentar fer pets sense bombolles i....olorar l'aigua.
Efectivament, entre estossecs, també acaba venint el socorrista a salvar-te.
Total, que encara no he resolt la meva qüestió.
Qui més qui menys, tots sabíem que l'aigua no es pot olorar. Això es deu a què durant el procés d'adaptació al medi terrestre que van realitzar els nostres avantpassats (els amfibis), vam reaprofitar la cavitat nasal per realitzar la respiració.
El sistema olfactiu és un dels primers sistemes quimico-sensorials que van apareixer, i permetia rebre informació química de l'exterior de forma independent del sistema respiratori i de la cavitat bucal. De fet, encara nosaltres no hem aconseguit alliberar-nos de la dependència de l'aigua, i en l'epitel·li olfactiu la detecció es dóna encara en medi aquós.
Els mamífers al utilitzar la cavitat nasal majoritariament per a funcions respiratòries, hem perdut la manera de olorar sota l'aigua.
De fet, alguns mamífers que han tornat a l'aigua han perdut el sentit de l'olfacte ja que no els servia de res. És el cas d'alguns cetacis, que se'ls anomena anòsmics.
Malgrat aquesta limitació, alguns mamífers han aconseguit vèncer les adversitats i se les han enginyat per poder captar olors sota l'aigua. De moment, que se sàpiga ho han aconseguit aquests dos: el talp de nas estrellat i la mussaranya aquàtica.
El mecanisme per respirar és ben senzill. En quin medi és el que olorem bé? En l'aire , no? Doncs fem una bombolla d'aire que toqui l'objecte que volem olorar i llavors hi posem el nas "talqueasín".

Així les molècules odoríferes poden viatjar en l'aire i arribar lliurement a l'epitel·li olfactiu.
D'acord, ja m'hi he fixat, no són els animals més bonics del món, però és que no hi havia massa per triar i van preferir respirar sota l'aigua.

Bibliografia:
- Catania, K., Underwater "sniffing" by semi-aquatic mammals. Nature Vol.444, Desembre (2006)

Frij

No cal aïllar-se per especiar-se

L'any Darwin ja està a les acaballes, però els hereus de les seves idees encara ens fotem la pitxa un lio quan es tracta de saber com carall definir el que és una espècie. El defensors del concepte biològic d'espècie, cofois pensadors de la primera meitat del segle passat (Dobzhansky i Mayr) van declarar que dos bitxos pertanyen a espècies diferents quan no es poden reproduir o si ho fan és a costa d'aportar a la naturalesa un engendre infernal sense capacitat reproductiva. A més, segons ells el mecanisme d'especiació depenia quasi exclusivament de l'aïllament geogràfic, i només acceptaven el quasi quan algú els amenaçava de mort, i només si la mort era lenta, i només si a més de lenta incloïa la contemplació d'imatges com la d'una prova nuclear a les Galápagos.

Aquest tipus de mecanisme promotor de l'especiació és ben senzill i en efecte comú. És el mateix que dir especiació al·lopàtrida. Un grup d'una població es separa i se'n va a viure en un altre lloc. Si no hi ha flux gènic entre les dues poblacions, cadascuna evoluciona a la seva bola.

Conseqüentment, és possible que si ha passat prou temps, quan es tornin a trobar ja no es puguin reproduir amb èxit, si és que en tenen ganes a pesar dels canvis. Exemple futurista agafant una població humana contra la qual no pesa el racisme europeu i per tant és políticament correcta fer-ne brometes absurdes: els esquimals (homenatge a una de les múltiples neurosis del nostre amic en Josep). Si els esquimals quedessin finalment aïllats de veritat en el gel durant prou temps podrien acumular prou canvis (sobretot haurien de ser reproductius) per convertir-se en un espècie nova d'homo.

Ai, però l'aïllament geogràfic ja s'ha vist que no ho explica tot ni de bon tros. També es veu pel món que dues poblacions es poden convertir en dues espècies diferents a la mateixa pàtria, especiació simpàtrida, que es diu. Només pel fet de canviar d'hoste (en insecte, per exemple), de desincronitzar-se sexualment, i múltiples possibilitats més. Però bueno, direu, una vegada són dues espècies diferents s'ha acabat el flux gènic entre elles. Pos aquí està el tema del post, NO!

O no sempre, més aviat. El flux gènic es pot donar, se n'han vist múltiples exemples, encara que això no vol dir que la integritat de l'espècie com a tal s'hagi de veure en perill. Cal dir, i això és molt interessant, agafant dues espècies properes, les zones del genoma que contenen gens responsables de la divergència entre elles, són menys sensibles al flux gènic. Per què? Doncs perquè sovint els gens de la divergències estan en zones on hi ha hagut una inversió cromosòmica. Ajà! De manera que d'encreuar-se un membre d'una espècie amb un de l'altra, els seus cromosomes no es podrien recombinar, perquè no encaixen bé. Si n'és de llesta la natura. Mentre que altres zones amb gens més semblants entre elles, tant li fot que es mesclin.

Si, estem parlant d'hibridisme sense conseqüències. Però al tanto. La hibridació també es un motor d'especiació (l'aïllament geogràfic ja fa rato que ens el passem pel forro, veieu?). En plantes la hibridació és tan comuna que ja no fa ni il·lusió. La majoria de falgueres i fanerògames, els genomes de les quals s'ha duplicat, contenen genomes sencers l'origen dels quals és híbrid. Aquí ve un altre tema interessant. Per què moltes plantes tenen aquesta curiosa tendència a presentar un nombre de genomes tan capritxós i sobretot nombrós? No podrien conformar-se amb una dosi doble de gens com nosaltres? Puessss és justament això el què garanteix que els híbrids siguin reproductivament estables. M'explico: els problemes reproductius dels híbrids venen donats moltes vegades perquè els cromosomes no s'aparellen correctament, ja que un ve d'un espècie i l'altre d'una altra. Això fa que la meiosi sigui un desastre, les parelles cromosòmiques es detesten i es miren amb angúnia, els gàmetes sexuals se'n resenteixen i la cosa acaba sense final feliç. En canvi, si es dupliquen els genomes problema enllestit. Cada un se'n va amb el seu bessó i la meiosi es pot realitzar repartint un cromosoma de cada espècie parental a la descendència. La nissaga de l'híbrid es por perpetuar, i ja tenim una espècie nova. Especiació instantània, que en diuen, encara que s'ha de matizar. Esmento el fet que també s'ha observat que en alguns casos la hibridació també es pot donar sense duplicar genomes, és el cas de diverses espècies de gira-sol.

L'híbrid ha esta considerat moltes vegades un desgraciadet que s'arrossega com pot per una trista existència. Però en determinades circumstàncies, l'híbrid pot presentar major capacitat adptativa que les espècies "pures". Pel fet que potser per deteminat caràcter combina les avantatges del pare i les de la mare. En alguns casos l'aptitut és equivalent, i en molts casos, inferior, pobrets, que no vol dir que s'hagin d'extingir. L'atzar és una força major que cal contemplar abans de dictaminar un destí a l'híbrid.

Quan parlo d'hibrídació només parlo de plantes? No, no, no faria el post si fos així, que a mi les plantes a part de la carxofa... No. Un 25% de les espècies vegetals ho fan, però també un 10% de les animals. De moment ens quedem aquí, però la història del flux gènic continuarà en un proper post sobre un altre fenòmen anomenat "transferència horitzontal". I comentarem perquè aquest fenomen no implica que haguem de celebrar l'any Lamark.

Aquest post ha sorgit de l'apassionada lectura de l'especial de la Societat Catalana de Biologia per l'any Darwin anomenat: Cent cinquanta anys després de l'origen de les espècies de Darwin. Hi ha molts treballs de lo milloret d'aquest país nostre, però la referència que vull mencionar és de l'article titulat: L'espècie horitzontal, de l'Antoni Fontdevila.

Dodger

Metrosexualitat Evolutiva

Com li diuen a això? Ah si, metrosexual.
És el que es porta, un tio tot depiladet, embadurnat de cremetes per tot arreu, amb les seves locions,...És la pràctica d'assemblar-se el màxim possible a un nen, de retrassar l'envelliment, un retorn a la pell suau, descoberta de pèl, a les formes arrodonides,... És el que en biologia s'anomena Neotènia, el fet de retenir els caràcters infantils durant la fase adulta.
Aquest fet, la Neotènia ha estat d'una importància cabdal en l'evolució de la nostra espècie; potser el metrosexualisme també ho serà, però bé, això encara està per veure.
La neotènia és un procés que s'ha donat força vegades en l'evolució de les espècies. Un cas clàssic, és el de l'Ambistoma mexicanum, una espècie de salamandra que passa tota la seva vida mantenint el seu estat de capgròs, i fins i tot, arriba a reproduir-se en aquesta condició.
Que què tens tu de neotènic?
Doncs és molt simple, tan sols cal que et comparis amb els teus parents més pròxims (No! Deixa de mirar la tieta Tula), vull dir, els simis.
Els humans mantenim una sèrie de caràcters, abans infantils, fins i tot passada la maduresa sexual. Un dels més destacats i que ens ha estat de molt profit a l'hora de mantenir els nostres gens a dia d'avui en aquest planeta, és el creixement del cervell. Al néixer, el nostre cervell, tot i ser molt gran, tan sols, és (més o menys) el 25% del seu tamany adult i no deixa de créixer fins passats els 20 anys. Si ho comparem amb un simi estandard, el seu cervell al néixer ja està format un 70%, i abans de l'any d'edat, ja ha crecut tot el que havia de créixer. La diferència és evident.
Hi ha, però, molts altres caràcters pedomòrfics que posseïm, per exemple un crani arrodonit i un coll llarg i fi, una cara aixafada sense prognatisme, el tamany petit de la dentició, la falta d'abultament dels arcs supraciliars o la falta de pèl en tot el cos. Quan mirem, per exemple, una cria de ximpanzè ens sembla que té uns trets molt més humans que un adult.


Avui en dia, encara apareixen nous trets neotènics, entre ells, l'arxiconegut cas del retard en l'abandonament del niu familiar. Mentre fa uns anys (tots els avis ho diuen) la gent marxava de casa als 16 anys, avui en dia encara existeixen subjectes que fins als 35 anys no poden assolir la maduració biològica suficient per abandonar la llar parental Què lloguers cars ni què punyetes!!
Essent l'últim tret (dels seriosos) el que salta més a la vista. Perquè d'entre tots els primats som els únics que hem perdut el pèl en tot el cos? Quin o quins possibles avantatges ens va permetre l'absència l'absència d'un recobriment pilós? (Sense comptar amb que es lliga més a les discoteques; que abans no n'hi havia...).
Podrien ser varis els avantatges que oferia als nostres avantpassats aquest caràcter neotènic, i segurament algun desavantatge també que podria ser resolt amb algunes innovacions especíques de la nostra espècie. I és aquí on entrem en el terreny de l'especulació.
El baixar dels arbres i convertir-nos a la vida de caçadors, va comportar molts canvis, entre els quals tenir una llar fixa (si més no, més fixa que al habitar en els arbres), el que comportava a la vegada, més facilitat de ser atacats per les puces que per completar el seu cicle necessiten tenir l'hoste ben aprop al deixar el seu estat larvari. Al mantenir una residència fixa, el fet de perdre el pèl hauria estat un avantatge per fer front a plagues i malalties.
Si com alguns pensen, la nostra espècie va passar per un estat de mono aquàtic a l'abandonar les selves tropicals, i s'alimentava de marisc i altre animals costaners, la pèrdua del pèl hauria estat un clar avantatge per bellugar-nos en aquest ambient. És curiós el fet que els pelets fins que encara conservem a l'esquena apunten tots, a diferència d'altres simis, cap enrera i en direcció a la columna seguint la corrent que discorre per sobre del nadador. Indicant que potser la capa pilosa es va modificar abans de desaparèixer. A favor també trobem que el cap és una zona on conservem abundant pèl, així ens podria protegir dels rajos solars, ja que és una zona que queda sovint exposada fora de l'aigua. Som també els únics primats que tenim una capa subcutània de greix, el que podria aïllar-nos del fred com fan balenes o foques.
Però també trobem desavantatges, la pèrdua de pèl en un marc de caçador de camp obert augmenta la pèrdua de calor i augmenta l'absorció dels rajos solars, la qual cosa no es presenta un escenari massa favorable. Potser la diferència està en que, en contra del que fan els altres mamífers caçadors de camp obert, als nostres avantpassats no els calia passar-se hores corrent darrera les preses, noves armes letals i un cervell més gran, així com un augment de les glàndules sudorípares van permetre-li arribar a un compromís on aquestes característiques el permetien passar els moments àlgids de la cacera i poder despendre's del pèl de cara a altres facetes de la vida.
És la grandesa de la metrosexualitat evolutiva.

Lectura recomanada:
- El mono desnudo. Desmond Morris

Frij

Insectes per donar i vendre

Si es posem a mirar les espècies llistades descobertes, salta a la vista que els insectes s’enduen la palma. Hi ha insectes per donar i per vendre, hi ha insectes per tots els gustos i per tots els racons. Per què carai, es podria un preguntar, hi ha tantes espècies d’insectes? A la imatge més propera a aquesta frase, podem veure els diferents taxa representats amb diferents tamanys segons la seva diversitat d’espècies. Veieu quin escarbat més gros?

Què fa que els insectes s’hagin diversificat tant ? En Terry Pratchett va abordar el problema en un dels seus llibres, El País del Fin del Mundo, de la saga del Mundodisco. Uns mags es troben amb Déu i en un moment ja el tenen atabalat amb mil preguntes…:

“Y de repente echó a correr a través de la caverna atestada […].
- Lo siento, pero he de hacer uno –dijo-. Me calman, ¿sabe?
Ponder lo siguió. La caverna que había al otro lado de las puertas era más grande y se hallaba brillantemente iluminada. El aire estaba lleno de cositas relucientes: había millones de ellas, y todas flotaban en el vacío como cuentas colgadas de hilos invisibles.
- ¿Escarabajos? – Preguntó Ponder.
- ¡Cuando te sientes deprimido, no hay nada como un escarabajo!- Dijo el dios. Se había detenido junto a un gran escritorio metálico y estaba abriendo febrilmente los cajones y sacando recipientes de ellos-. ¿Podría pasarme la caja de las antenas? Está en ese estante de ahí. Oh, sí, nada como un escarabajo para levantarte el ánimo… A veces pienso que en el fondo todo se reduce a eso, ¿sabe?
- ¿A qué todo se refiere? – Preguntó Ponder.
El dios hendió el aire con un brazo.
- ¡A todo!- Dijo alegremente-. A todo lo que existe. Árboles, hierba, flores… ¿Para qué creía que servía todo eso?
- Bueno, nunca pensé que fuera para los escarabajos- dijo Ponder-. ¿Qué me dice de… los elefantes, para empezar?
El dios ya sostenía un escarabajo a medio terminar en una mano. El escarabajo era verde.
- Estiércol- dijo triunfalmente.
Cuando es unida a un cuerpo ninguna cabeza debería producir el mismo sonido que un corcho al ser introducido en una botella, pero ése fue exactamente el sonido que produjo la cabeza del escarabajo entre las manos del dios.
- ¿Qué?- Exclamó Ponder-. Pero eso es tomarse mucha molestia sólo para acabar teniendo un poco de estiércol, ¿no?.
- Bueno me temo que la ecología es así- dijo el dios.
- No, no, eso no puede ser –insistió Ponder-. ¿Qué me dice de las formas de vida superiores?
- ¿Superiores? Ah, las de más arriba… Supongo que se refiere a los pájaros, ¿no?.
- No, me refería a… - Ponder titubeó. El dios había mostrado una notable falta de interés hacia los magos, posiblemente debido a la ausencia de similitud entre ellos y los escarabajos, pero aún así Ponder ya podía divisar un considerable extensión de terreno teológicamente peligroso-. Estaba pensando en… en los monos.
- ¿Los monos? Oh, muy graciosos, desde luego, y obviamente así los escarabajos tienen algo con lo que entretenerse, pero…- El dios le miró-. Oh, cielos… No estrá pensando que son el auténtico propósito de todo el montaje, ¿verdad?
- Había dado por sentado que…
- Cielos, cielos. – Dijo el dios-. Verá el autentico propósito de todo el montaje es, de hecho, ser todo el montaje. Aunque- añadió con un bufido- me encantaría que pudiéramos hacerlo todo con escarabajos.”

Doncs bé, a la teoría de què a Déu li encanten els insectes s’hi afageixen una gran quantitat d’altres toeries que els biòlegs han anat collint de les seves sinapsis i que fa poc es van plantejar en conjunt en un extens review a la revista Biological Reviews, per Peter J. Mayhew, del departament de biologia de la Universitat de York.

El tema es presenta com un problema macroevolutiu: quines característiques de la biologia d’aquest grup són les responsables de la seva riquesa en espècies?

Per explicar això s’han posat damunt la taula la friolera de 18 hipòtesis diferents. L’autor les divideix en dos grups. 1) relacionades amb variables cladogenètiques (edad del clado, taxa d’especiació, taxa d’extinció o limitació a la riquesa d’especìes), i 2) relacionades amb variables fenotípiques o ecològiques.

Els hexàpodes són realment antics, del devonià, de fa uns 411-407 milions d’anys. La primera hipòtesi ens diu que hi ha tants insectes gràcies a una sostinguda, encara que no necessàriament elevada, taxa de diversificació. Una altra hipòtesi ens diu que la clau está en l’elevada taxa d’especiació d’aquests animalons. Encara que aquesta és una mica dubtosa. Ho és menys la que diu que els insectes presenten una menor taxa d’extinció (que els tetràpodes, per exemple). Una altra diu que la capacitat de riquesa d’espècies del grup és particularment alta. Això vol dir que el petit tamany corporal, les especialitzacions ecologiques, el fet que mengin plantes i les múltiples innovacions morfològiques que presenten fan que els insectes tinguin una gran capacitat de presentar espècies noves.

El segon grup d’hipòtesis va més pel tema de les seves característiques morfològiques. Una responsabilitza el pla corporal, amb la boca externa i l’ovopositor, com la causa de la seva major capacitat de colonitzar diferents nínxols i per tant, especiar-se més. Un altre, ens parla de la seva capacitat de volar, i per tant, de dispersar-se també. Altres defensa la metamorfosis insectil, amb les seves formes juvenil i adultes, com a manera d’incrementar les oportunitat de colonitzar habitats diferents. Altres se centren en la boca i les seves múltiples i diversificades/ables parts, com a manera també de ocupar nínxols bens diferents, consumints fonts d’aliment diferents. Altres presenten la hipòtesis d’una manera més genèrica, la segmentació del cos, permetent l’especialització de les parts i altra vegada l’explotació de nínxols diferents. La cutícula, l’exoesquelet, tambés es proposa com a element que afavoreix la resistència a diferents ambients. La sofisticació sensorial i nueronal (ulls amb capacitat de formar imatges) permet també comportaments especialitzats a diferents nínxols. El seu petit tamany corporal, que els permet ficar-se a tot arreu, augmentant les taxes d’especiació, els temps de generació i poblacions de molts individus, que al mateix temps comporta una baixa taxa d’extinció. La seva dispar interacció amb d’altres organismes, en especial les plantes, que els porta a un augment d’especialització, etc. etc. Els factors de selecció sexual que fan que apareixin problemes en trobar parella i faciliten l’aïllament sexual, la qual cosa és un gran motor d’especiació. Una altra una mica més patillera ens anomena com a causa la distribució tropical, si estás al tropic on hi ha una gran diversitat el teu grup es beneficia d’aquest efecte. Per últim, la versatilitat genètica permetria als insectes agunatar canvis ambientals i aprofitar nous nínxols i oportunitats ràpidament.
No està malament, eh? No serà per falta d’hipòtesis. Si algú us pregunta per què hi ha tants insectes pel món escolliu l’explicació que us agradi més. De moment totes estan sobre la taula.

Referència:

Peter J. Mayhew. Why are there so many onsect species? Biological Reviews 82 (2007) 425-454.

Dodger

Schadenfreude

És fàcil entendre que el dolor físic s'hagi lligat evolutivament a tota una circuiteria cerebral que ens provoca dolor i rebuig (per corroborar-ho podriem preguntar-los-hi als que corrien davant de les porres ara fa uns dies...). És altament comprensible, que si no evitem lesions físiques el nostre èxit reproductiu pot veure's afectat de forma dràstica.
Ara bé, poden els fets psicològics produir-nos aquest tipus d'experiències també? Tots els que esteu llegint això sabeu prou bé que si. I com pot ser això? La resposta directa és senzilla: perquè utilitzem les mateixes estructures cerebrals per a processar-les.
Aquesta és la conclusió a la que van arribar uns científics japonesos en un article publicat a la revista Science, ara fa uns mesos.
Van observar que els nuclis del dolor s'activaven de forma creixent quan més gran era l'enveja que els voluntaris sentien per una persona. Val a dir, a més, que la correlació era exacta entre les possessions de la persona que se li presentava i l'activació d'aquestes regions. O sigui, que el nostre cervell interpreta igual un dolor físic que l'enveja que pot sentir vers algú. D'aquí va néixer la frase: "em cau com una patada als collons". Aquestes regions consistien en el tàlam i l'escorça cingulada dorsal anterior entre d'altres.
Per altra banda, en l'estudi es va poder constatar un altre fet que tots algun dia hem experimentat. Es podria definir com el plaer pel dolor aliè, però que els investigadors han preferit anomenar: Schadenfreude (així ningú entèn res).
O sigui, la cosa era que si a aquesta persona que tenia tantes possessions i li tenien tanta tirria, li ocorria algun fet desafortunat, automàticament, a l'envejós se li activaven les zones relacionades amb el plaer i la recompensa, per ser exactes, el nucli estriat ventral (del qual el component més important és el nucli accumbens).
Siguem sincers, qui no ha volgut mai que se li cagués un colom tamany Nyu de la sabana en tot el tarro al president del govern o al de l'oposició (en aquest cas les possessions venen a ser les mateixes) en la presentació d'algun acte oficial?


Doncs bé, no us preocupeu per tenir aquests desitjos tant deplorables. Si aconseguissim que un dia se li cagués a sobre, experimentariem un plaer semblant a un orgasme, a una abraçada, a un bany després de passejar-nos amb abric per Barcelona en ple agost o a una dosi de la nostra droga preferida. Si més no, s'activaria la mateixa àrea cerebral.
Llavors, tornant al principi. Què ha fet que l'evolució hagi actuat a nivell cerebral de manera que es mantinguin les mateixes xarxes neuronals relacionades amb el dolor físic i les experiències psicològiques? Tot apunta a que les relacions interpersonals han estat d'una importància cabdal en l'evolució de l'espècie i que ha valgut la pena que ens fés mal la pèrdua d'algun ésser estimat o que algí fós deshonest amb nosaltres, per tal d'envoltar-nos de gent cooperativa i honesta, amb la qula cosa, augmentavem la nostra supervivència.
Aquests mecanismes han estat amb tota seguretat, un dels substrats per a crear i promoure el manteniment dels vincles grupals, als quals avui dia estem "addictes".

Frij

Qui més qui menys tothom es casca

Pocs dies després de la creació d’Abulafia, un comentarista ens va suggerir fer un post sobre la violència en els humans. Doncs, ara va, que més val tard que mai.

Sovint les ciències socials i la humanitat en general ha trobat lògic pensar que la cultura té molt a veure en la conducta violenta, i és cert, sens dubte. Però sovint es va més lluny afirmant que no hi ha base genètica de l’instint assassí, que res té a veure amb l’herència animal de l’home i que d’haver nascut a no sé quina tribu i en estat salvatge, ens estaríem regalant flors en comptes de punyalades. Això últim és la falàcia del bon salvatge.

Abans de res mirem què tal ho porten o portàven en realitat els « bons salvatges ». Per contabilitzar els morts per accions violentes naturalment no valen nombres absoluts, com diu Steven Pinker, dos morts en una banda de cinquanta persones equival a deu milions de morts en un país del tamany d’Estats Units. « Si les guerres del segle XX a Europa i Nord Amèrica s’haguessin carregat la mateixa proporció de població que mor en les guerres d’una típica societat tribal, hi hagués hagut dos bilions de morts i no 100 milions”. A la gràfica de dalt es veu la porporció observada per l’arqueòleg Lawrence Keeley de morts de varons degudes a la guerra en diferents societats. Menys l’última barra, totes pertanyen a pobles indígenes d’Amèrica del Sud i Nova Guinea. Pinker continua informant que l’antropòloga Carol Embert ve veure que el 90% de les societats caçadores-recolectores participaven en guerres i que el 64% ho feien com a mínim dues vegades l’any. Com a dada divertida “a principis dels anys setanta, el New York Times informava del descobriment dels “bons tasaday” de la selva tropical de Filipines, un poble que no tenia paraules per designar el conflicte, la violència o les armes. Va resultar que els tasaday eren uns grangers locals que s’havien vestit amb fulles per fer-se una foto, amb la finalitat d’aconseguir que els amics de Ferdinand Marcos puguessin parlar de la seva “patria” com una reserva i disfrutar en exclusiva dels drets miners i de la fusta”.

Historiadors, criminòlegs i arqueòlegs afirmen que, en la majoria de llocs i durant la història d’Europa entre el segle XII i el present, els altercats violents acabats amb mort eren més freqüents en el passat que en l’actualitat. Per exemple, de 32 homicidis per cada 100.000 habitants per any als segles XIII i XIV a 1,4 al segle XX. Per tant, si busquem un origen evolutiu a la violència que ja hem vist que és universal, hem de tenir en compte que és en efecte fortament regulable per altres factors no genètics. La violència apareix, però també pot disminuir, a un ritme molt ràpid (7 segles, en l’exemple d’abans) per pensar de bones a primeres en adaptacions evolutives.

Que l’instint de violència hagi aparegut evolutivament, com en moltes coses, no invalida que la cultura el pugui modul·lar, que quedi clar. Però anem a veure per quins motiu podem pensar que l’instint assassí és una herència incrustada en els gens.

Aquells que defensen la “teoria de l’homicidi adaptatiu” proposen que l’home sovint treu partit adaptatiu de matar un altre individu, per exemple l’infanticidi pel control demogràfic o l’eliminació de rivals pels recursos o per la parella sexual. És obligatori mencionar el fet que la teoria de l’homicidi adaptatiu és una proposta conflictiva alternativa a la més popular: la que dius que la mort violenta no és una finalitat recolzada per un instint de matar sinó una conseqüència inevitable de perseguir amb molt d’ímpetu un objectiu. És a dir, la mort violenta dels individus és tan sols un dany colateral de lluitar per aconseguir per exemple major èxit reproductiu o major estatus.

Un dels arguments per considerar-ho producte biològic de l’evolució és el fet que l’instint está majoritàriament present en homes que no pas en dones. Als homes el destí ens ha portat a haver de competir molt més que les dones entre nosaltres per obtenir estatus social o sexe. L’instint assassí pot afavorir la capacitat de competir per aconseguir-ho. Per altra banda, perdre un home en un altercat violent és menys costós genèticament parlant que perdre una dona. En general, la mort de la mare perjudica més la supervivència dels fills que la del pare. La del pare és greu també, no fotem, però quan els recursos escassegen és possible que el risc de morir per ells valgui la pena. Les dones, per tant, s’haurien seleccionat a favor de resoldre els seus problemes més pacíficament. Els estudis de comportament en homes i dones mostren que les dones presenten majors nivells d’empatia i da capacitat d’autocontrol que els homes. Salta a la vista a tot arreu menys a les tertúlies televisives i als rols cinematogràfics de Penélope Cruz.

Una base biològica també es deduiex de l’estudi dels cervells d’assassins. Sovint s’observen diferències en l’escorça prefrontal i major activitat d’estructures límbiques. Diferències en la neurobiologia de l’agressivitat (en concret en el volum de l’escorça orbitofrontal) també s’han observat entre homes i dones.

Més que la violència individual, el què pot ser més fàcil d’explicar a nivell adaptatiu és la violència entre grups. Com sempre, pot resultar informatiu veure què passa entre els nostres parents més propers. Si observem el ximpancès trobem violència entre bandes? Si, i tant. Petits grups de mascles ximpancès sovint es matxaquen per ampliar el seu rang de recerca de menjar. Richard Wrangham, un antropòleg de Harvard, i altres investigadors han comparat les taxes de mort per conflictes entre grups de ximpancès i d’humans de societats de caçadors-recolectors o grangers de subsitència. Tant uns com altres presentaven nivells semblants de morts violentes.

Sens dubte, barreres morals en els humans protegeixen de molts altercats violents. Però en paraules de Robert Hinde (Zoòleg de Cambridge) ideologies, propaganda i denigració dels de fora del grup poden reforçar la barrera entre el “nosaltres” i el “ells”, de manera que matar es torna moralment permissible. Paral·lelament, els humans hem desenvolupat una gran capacitat d’odiar els altres i estimar els del propi grup. Dos economistes (Choi i Bowles) van desenvolupar un model on s’observava com co-evolucionava la guerra al mateix temps que l’altruisme (la guerra entre grups i l’altruïsme i el bon rotllo dins el propi grup).

He parlat poc de com influeix la cultura en tot això, però hem vist dades suficients com per refutar la concepció falaç de que venim al món purs com l’esperit sant. Acabo per no torturar-vos més. La informació está extreta de les dues referències que poso a continuació i que recomano on hi ha més o menys el mateix que aquí però més ben escrit.

Refrències:

- Human behaviour: killer instincts. Jones D. Nature. 2008 Jan 31;451(7178):512-5.

- La Tabula Rasa. Steven Pinker. 2002.

Dodger

Origen de la menstruació

La menstruació és un tema difícil de tractar sense que algú et salti al coll. Rius d'hormones que van amunt i avall, dolors i altres símptomes desagradables, sang i canvis d'humor que tots coneixem tant per una part com per l'altra.

Ja ho puc sentir al clatell, tot de dones que comencen a respirar fons i se'ls hi obren els ulls en espera de les paraules que hi ha escrites en els pròxims paràgrafs... Quanta pressió, no és fàcil de tractar... potser abans us recomano el test de Born-Steiner. Si esteu dins del grup "irritable de la muerte" no continueu si us plau.

Bromes a part, tots estaríem d'acord en que la menstruació porta més mal de caps que al·legries. Llavors, la pregunta lògica seria: Per què recoi existeix la menstruació? I fins i tot encara diria més: Per què recoi existeix la menstruació? I més quan, tan sols els micos del Vell Món, els simis i 4 animals despistats (l'elefant africà, els ratpenats i el coyote) la pateixen.
En contra del que molts pensen ni gossos ni gats tenen el període, la sang que perden a vegades es deu a la inflamació dels genitals interns just abans del període de zel.
Totes les cultures d'ençà que ens reunim vora el foc a comentar la jugada, han intentat donar una explicació al seu origen.
Alguns hi han vist un fet miraculós, suposant que les dones éren més properes al misteri de la vida. Altres ho han relacionat als cicles lunars, pensen que la primera regla es produeix perquè una nit, la Lluna prèn forma d'home i poseeix una verge. Tampoc falten les lògiques relacions entre els genitals femenins i les ferides; així, la mossegada d'un llangardaix, d'un cocodril, d'una serp o d'un ocell podria produïr l'hemorràgia.
Fins i tot hi ha qui s'ha permès el luxe de fer broma sobre l'existència del període i opinen que és el tribut que es paga mensualment per l'alegria de la no-fecundació. També hi ha qui ho ha anomenat: la Monstruació, però no en tinc ni idea perquè...
L'última teoria pertany a un filòsof amb moltes llums (m'atreviria a aventurar) que va postular:"L'ésser humà és racional, i l'excepció té la regla" (Ups!)
A dia d'avui, moltes d'aquestes explicacions no ens serveixen i demanem una explicació des del punt de vista evolutiu. Però la veritat és que encara anem una mica peixos en aquest sentit...

Fent un ràpid resum: la menstruació té lloc quan al final del cicle i de no haver-se fecundat l'òvul, els materials acumulats per l'úter degeneren i s'expulsen a l'exterior (de fet només s'expulsa un 30%), la qual cosa és una excepció, perquè quasi tots els animals el que fan és reabsorvir-ho tot.
I per què es presenta en forma de cicles, no seria més fàcil mantenir l'úter preparat de forma constant? L'antropòloga Beverly Strassman suggereix que el fet de tenir cicles és molt més barat metabòlicament parlant, i les dones s'estalvien d'aquesta forma 6 dies de menjar per cada 4 cicles. Surt a compte no?
Ara, com és que es menstrua i no es reabsorveix? Podríem dir que es contemplen dues teories.

Marjorie Profet sosté que la menstruació va evolucionar per tal d'alliberar l'úter dels patògens continguts en l'esperma. És una teoria amb força punts dèbils, ja que les dones en les societats tradicionals no menstruen durant períodes molt llargs (perquè estan embarrassades o donen el pit) tot i estar sexualment actives durant aquests. A part s'ha observat també que les dones acostumen a tenir més infeccions uterines després de la menstruació i no abans com es donaria seguint l'argument de Profet. La qual cosa no extranya gens, ja que la sang sembla un medi de cultiu ideal pel creixement bacterià.
Així, la teoria ara per ara més acceptada és la proposada per Strassman que manté que l'hemorràgia menstrual no té cap funció adaptativa, i és un efecte secundari de la naturalesa cíclica de l'ovari. S'ha observat, a més, que les espècies amb menstruacions més copioses són les que tenen una relació "mida úter/mida mare" més gran, i bé podria ser que aquests úters emmaguetzemessin massa sang i no pogués ser reabsorvida tota de forma efectiva.
Així, la menstruació seria tan sols un fet accidental, que en les societats actuals puteja bastant, però en les societats tradicionals on les dones tenien de mitja una regla anual, era un fet força més suportable.

Bibliografia:
- Cómo evolucionaron los humanos. R. Boyd i J. Silk. Ariel Cinecia.

Frij

Allò que Darwin ja sabia

Bé, ja hem arribat al dia assenyalat en què tots el habitants de l’univers han d’aparcar un moment les seves tasques quotidianes i cel·lebrar l’aniversari de qui, al planeta Terra, va descobrir i explicar als altres els mecanismes de l’evolució de la vida, de tota la vida, allà on hi hagi vida.

Homenatjant a Darwin, homenatgem també tota la colla d’observacions i coneixements que ja existien a l’època de Darwin i que van ser el substrat de la teoria de l’evolució. D’alguna manera el món ja estava madur perquè la idea eclosionés. Recentment és freqüent trobar articles en relació a l’efemèride sobre “allò que Darwin no sabia”, que trobo un títol un pèl autocomplaent, Darwin no sabia que eren els gens Hox, com tampoc sabia util·litzar un GPS o fer-se el sopar amb una TermoMix. Però bé, per tal de canviar l’enfoc i homenatjar també el grau de maduresa del món alhora d’acceptar la teoria de l’evolució parlaré una miqueta d’”allò que Darwin ja sabia”.

L’evolució dels organismes era una noció que ja planejava pel món desde feia temps. Les idees fixistes, segons les quals Déu va col·locar les bèsties pel planeta segons un pla ocult, anaven deixant de quadrar entre alguns científics ja cap a mitjans del segle XVIII. Les observacions que començaven a esmicolar el paradigma fixista venien sobretot de tres camps: l’estudi dels fòssils, l’embriologia i la infant biologia.

El national geogràfic d’aquest més porta un article on es dicuteix la importància dels fòssils que Darwin va trobar per sud-amèrica en la gestació de la teoria en la seva ment, per sobre de la més que anomenades observacions sobre els pinsans de les Galàpagos. Tot i la resistència que oposaven alguns a la possibilitat que hi hagués animals en el passat que haguéssin desaparegut (com el cas de Jefferson enviant expedicions a buscar mamuts vius per Amèrica), grans especialistes d’anatomia comparada com Cuvier presentaven animals extingits. Les poc subtils restes de dinosaures també feien replantejar-se d’una manera clara tot l’assumpte de l’Arca de Noé, o si Déu va calcular bé les mides de l’Arca.

El tema dels fòssils en efecte portava temps fent expremer el cervell a molts científics. Buffon, d’Hollbach, Lavoisier i d’altres van relacionar els coneixements créixents en geologia, que mostraven que la Terra era molt més antiga del què els fans de la Bíblia proposaven, i els diferents tipus de fòssils que es recollien dels diferents estrats. Els animals d’ara diferien dels d’abans, i els d’abans dels de més abans encara.

El naturalista francès Buffon, és a dir, George-Louis Leclerc, compte de Buffon, va ser el primer en donar a tot plegat una visió de “transformació” tant de la Terra com de la vida, essent les transformacions de la primera (clima, moviments de roques i oceans, etc.) les que incideixen en els canvis de la segona. De totes maneres, segons les seves reflexions, les espècies es podien extingir i transformar però sempre es mantenien com a espècies diferenciades. El seu fixisme es recolzava en què no coneixia cap especie nova descrita en tota la història coneguda, veia que la infertilitat dels híbrids mantenia les espècies per sempre aïllades, i que si les especies vinguessin unes de les altres hi hauria d’haver un gran nombre d’organismes intermitjos que no trobava per enlloc.

Mentrestant els embriòlegs preformistes com Charles Bonnet començaven a fer ús de la noció d’evolució. Segons els preformistes tots els organismes provenen de gèrmens creats per déu, que són l’organisme en petitet. La transformació aparent de les espècies ve donada perque l’organsime, a més, porta gèrmens per desenvolupar d’altres organismes. Les catàstrofes mundials poden extingir els organismes però no els seus gèrmens de criatures noves, que es desenvolupen i hereden la terra.

A mida que els microscopis van començar a furular millor, és va veure que el desenvolupament embrionari era una mica més complicat, i que diversos estadis del desenvolupament recordaven al d’altres espècies animals. Els preformistes van readaptar la teoria de l’adult en miniatura a una seqüència d’adults en miniatura d’espècies inferiors. Oposat al preformisme, l’epigenetisme, que es va fer dominant a mitjans del segle XIX, proposava que l’embrió no estava preformat sinó que es desenvolupava des d’un origen material homogeni. El botànic alemany Treviranus, a partir dels estudis en embrions va afirmar que els animals passaven per les mateixes fases durant el seu desenvolupament embrionari que els seus avantpassat havien passat durant la seva transformació cap a les formes superiors. Per recolzar la seva hipòtesi de la transformació, Treviranus assenyalava el registre fòssil.

Deixant de banda els embrions, una altra colla de botànics i zoòlegs ja deien coses curioses des de principis del XVIII. El botànic Jame Marchant hipotetitzava que Déu podria haver creat uns quants tipus genèrics dels quals després haurien sortit les espècies. Linné, Duchesne van identificar cadascun gèneres de plantes nous que afirmaven que no havien existit abans. Michel Adanson suggeria que les espècies vegetals podien patir canvis mitjançant la reproducció sexual o altres que les podien convertir en altres espècies. Soulavie, va afirmar que certes famílies de crustacis provenien d’altres famílies ja desaparegudes.

Doncs ja està, ja hem recordat que la immutabilitat de les espècies ja habia estat qüestionada i que certa noció d’evolució ja campava per l’ambient científic. El problema és que aquesta idea d’evolució no tenia una teoria darrera. El primer que n’hi va posar una de ben arreglada va ser Lamarck, però avui no és el seu dia i ja m’he allargat massa. Però se li ha d’agraïr, a ell i a tots aquests altres i als d’abans, el fet d’haver preparat el terreny perquè el nostre gloriós Darwin (i en Wallace, eh) fotessin la clau al pany adequat.

Feliç dia Darwin!

Últim apunt: Per cert, digueu-me ignorant però no tenia ni idea (gràcies Meri) de que un tal Walter Drawbridge Crick, sabater principiant, li va enviar un escarbat a Darwin que tenia enganzat un petit bivalve i sobre el qual Darwin en va fer la seva última publicació. La conya és que aquest Walter D. Crick era l’avi de Francis Crick! Que juntament amb Watson i la Franklin van descriure l’estructura de l’ADN. Com diria l’Iker: Atzar? Casualitat? No!... Serendipias.

Referències:

- Las ideas transformistas antes de. Darwin. Antonio León Sánchez.

- National Geographic Febrer 2009

Dodger

Millorant l'esperma

La competència intraespecífica produeix un efecte sobre la generació següent, en comparació amb el que hauria passat si no hi haguéssin competidors. I condueix a una reducció de la supervivència, el desenvolupament, el creixement i/o la reproducció dels indvividus de l'espècie. Hi pot haver competència sempre i quan el recurs sigui limitat en relació amb la densitat d'individus, la qual cosa porta a que la sel·lecció natural actuï al nivell de les diferents característiques que fan possible l'obtenció del recurs.
Així, tots estem competint entre nosaltres. Millorant constantment les prestacions del nostre hardware. Tots els individus d'una espècie lluitant per endur-se el premi més preuat en biologia: Reproduïr-se.

És fàcil d'entendre i ilustrar-ho, ho podem comprovar qualsevol nit de l'any en qualsevol discoteca de qualsevol racó del món. Podem presenciar un dels espectacles més extesos en el món animal. Un conjunt d'individus d'una mateixa espècie (en aquest cas la humana) es reuneixen en un lloc on es barallaran pel seu botí. Llueixen les seves armes, les seves eines, les seves dots i d'alguna manera també realitzen el ball nupcial (que s'ha de reconèixer que en els últims anys ha degenerat. És incomparable la bellesa d'un tango amb el que es balla en els locals de moda actuals). Hi ha una autèntica guerra entre els dos sexes per endur-se el gat a l'aigua.
És cert però, que en el nostre cas no hi intervé estrictament una component genètica, o sigui, els beneficis que en trauria el més alt, amb les esquenes més amples, la dels pits més grans o la cintura més estreta o (en alguns casos) qui té la cornamenta més gran i visible. Som víctimes també d'una sel·lecció artificial que ens ha de dur a l'èxit reproductiu.
Una mica de gimnàs, gomina a manta, lentilles de colors, roba interior que realça les pròpies característiques. Tot ajuda en aquesta guerra sexual on reproduïr-se és l'últim fi que respon a les nostres necessitats evolutivament sel·leccionades.

Bé, tota aquesta divagació ve a "cuento" per un treball publicat en els darrers dies en la revista PNAS.
En aquest treball, els autors es preguntaven si la competència entre mascles d'una mateixa espècie podia produïr una millora en les carcterístiques dels espermatozoides.
Quan he de competir per una femella amb el tio del costat, em creixerà la cornamenta, em vestiré de colors vius, m'enfortiré, sabré construir els millors nius,....Però, el meu esperma també es trobarà sota l'atenta mirada de la sel·lecció natural?
Doncs sembla ser que si.
Els investigadors van escollir 29 espècies de peixos d'aigües dolces tropicals que pertanyen a la família dels cíclids, però que presenten els comportaments més variats, des de la monogàmia estricta fins a la més llibertina poligàmia posada en pràctica per unes femelles que practiquen el que produïria calfreds en el mascle més assedegat, la incubació bucal.
I just. Les espècies monògames tenien un esperma bastant cutrillo, lent i petit.
Per la seva banda, hi havia les espècies polígames, on la gran competència imperant havia portat als mascles a produir un esperma gran, ràpid, amb una vida més llarga i més abundant.
Per realitzar aquesta gran despesa metabòlica, els investigadors assenyalen que algun tret independent a l'esperma s'ha hagut de veure adversament afectat. Podria ser, com diu el tòpic, que quan destines tanta energia a les parts baixes, sacrifiques la que es destina a les parts altes?

Frij

La química de l'amor

Fa dies que no menjo gaire, tinc un sentiment de buit en el meu interior. No sé perquè no deixo de pensar en aquells ulls i en el seu somriure de cotó que em mou les ales i em treu a passeig entre perfums orgàsmics i músiques juganeres. Ment, cos i cor, inseparables, caminen cap a la seva porta,...l'obriré.

Bé, suposo que coneixeu aquest sentiment, se'n diu estar enamorat (tu que vas de dur segur que també hi has estat algun cop). Sentiment de falta, necessitat insaciable,...i tot un conjunt de pastelades que ens avergonyeix que els demés escoltin.Però, com coi podem explicar l'amor? I, el colom que hi ha tot moix a l'arbre que veig a través de la finestra, està enamorat?
L'amor és un procés molt complex i tot just ara sembla que comencem a avançar en el coneixement d'aquesta follia que és l'amor... Marees de neuropèptids que difonen pel cervell podrien explicar aquest estat irracional.
L'amor està inclòs dins del que anomenem els lligams socials. Hi ha molts animals que poden establir lligams entre individus de la mateixa espècie. El que salta més a la vista és el lligam mare-fill, moltíssimes espècies el posseeixen. A part, també hi ha un gran nombre d'espècies monògames, que si bé, potser no saben què és l'amor, creen uns vincles evidents.
Sembla clar doncs, que aquest tipus de relacions haurien de tenir uns mecanismes, estructures i/o substàncies preservats al llarg de l'evolució.
I sembla ser que la substància amb més numeros és l'oxitocina. S'ha vist que aquesta substància està en la base de l'establiment de lligams entre humans i en altres espècies.
Al talp de Nord-Amèrica (Microtus ochrogaster), quan a una femella se li dóna una infusió d'oxitocina, s'enganxa al primer mascle que troba. El mateix passa si li donem a una ovella; s'aparella ràpidament al primer xai foraster.
Curiosament, hi ha certes evidències que en la formació dels llaços maternals hi intervé també la mateixa substància. Durant el part, un mar d'oxitocina banya tot el cervell, sembla que en relació a l'estimulació vaginocervical que es produeix. A més, en ovelles s'ha vist que l'oxitocina altera l'activitat del bulb olfactori i el prepara per deixar l'empremta del perfum de la descendència.

També durant l'activitat sexual aquesta hormona surt a dojo dels seus magatzems per invaïr el torrent sanguini i el cervell. Sembla que podria ser aquesta mol·lècula la que ha fet que durant anys i anys haguem preferit practicar el sexe cara a cara, establint vincles amb allò (hi ha parelles que si no és així no s'explica) que tenim al davant al moment de l'orgasme.
Fins i tot, podria ser que aquest mecanisme hagués ajudat en el desacoplament del desig sexual i la fertilitat en la dona humana (tema que mereix ser tractat per separat). L'estimulació del cèrvix i els mugrons (nanos ja ho sabeu!!) són potents alliberadors d'oxitocina en el cervell i podrien tenir una funció important en el reforçament del lligam de parella.

L'oxitocina es produeix en l'hipotàlam i s'emmaguetzema a la glàndula pituitària des d'on s'allibera a regions perifèriques.
L'oxitocina interacciona amb el sistema de recompensa orquestrat per la dopamina (n'hem parlat aquí i aquí), com també ho fan moltes drogues d'abús.
Les àrees del cervell relacionades amb la recompensa s'activen quan a una mare se li ensenya la foto del seu fill o a una persona la del seu estimat/da. Mitjançant aquest mecanisme podríem obtenir l'explicació de molts dels estats als que ens aboca l'enamorament.
L'oxitocina també interacciona amb l'amígdala. Una estructura que control·la la resposta a la por (entre altres). Sembla clar que l'oxitocina fa minvar l'activitat de l'amígdala, punt clau per facil·litar les interaccions socials i augmentar la confiança.
L'oxitocina pertany a una família de neuropèptids conservats des de fa 700 milions d'anys i que s'han identificat en hidres, cucs, insectes i vertebrats. De la mateixa família és la vasopresina, formada per duplicació d'un gen homòleg a la oxitocina en la base dels vertebrats.
Sembla que totes dues juguen un paper important en la modulació de comportaments socials i reproductius i sembla que la variació del comportament entre espècies es podria deure a l'expressió dels seus diferents receptors. Per exemple, aquests neuropèptids produeixen comportaments diferents en espècies monògames o polígames.
Els dos llinatges de neuropèptids (vasopresina i oxitocina) presenten diferències sexuals. Així, l'oxitocina influeix sobre comportaments sexuals femenins com el part, l'alletament, la cura maternal, etc. I de froma contrària, la vasopresina té un paper en comportaments masculins com l'erecció, l'ejaculació, l'agressió, territorialitat, etc.
Per altra banda, Antonio Damasio sosté una altra teoria, seria la que l'oxitocina augmenta la confiança. Sense confiança no hi ha amor, amistat, carinyo ni lideratge. Així, un augment d'oxitocina podria conduir a un augment de confiança i succeir coses similars a les que ocorren en desordres genètics com la Síndrome de Williams, on els nens que la pateixen s'acosten als desconeguts amb absoluta confiança.

Encara falta molt camí per arribar a conèixer veritablement els mecanismes de l'amor en el cervell, però els científics han trobat un filó sobre el qual continuar la recerca.

Se m'ocorren moltes preguntes: podria ser que alguns líders polítics es ruixessin amb una essència d'oxitocina per tal de promoure la confiança cega que alguns tenen en ells? Podria ser que personatges com la Duquesa de Alba haguessin pagat una fortuna per l'eau d'oxitocine, perquè no m'explico com s'ho fan per lligar? Podria ser que amb una mica d'ambientador escampat per l'habitació una estona abans d'una cimera pogués convèncer d'atacar aquí o allí? O em convencerien a mi?
Buf, masses preguntes que em fan por...
De moment, jo aquesta tarda tinc lliure. Algú s'apunta a prendre quelcom? Tinc una infusió molt bona....

Ref:
- Love: Neuroscience reveals all. Larry Young. Nature vol.457. Janury 2009

Frij

Just Evolution

En aquest videoclip aquesta banda de California anomenada Korn, demostren que tot i que a molts ens ho sembli, l'espècie humana no està involucionant.
I ens agradi o no, encara hi ha una cosa que ens fa humans...qui ha vist mai un hipopòtam pigmeu jugant-se els doblons a una partida de poquer?
Bon any Darwin a tots!

Frij

Desxifrant haplotips

"Benvingut. I felicitats. Estic encantat que poguessis aconseguir-ho. Arribar fins aquí no va ser fàcil. Ho sé. I fins i tot sospito que va ser una mica més difícil del que creus."

Deixeu-me començar citant en Bill Bryson en la introducció del seu llibre Una breu història de quasi tot. Perquè el sol fet que estiguem aquí en forma d'Homo sapiens i no en forma de pols còsmica ja és per si sòl la repera. Però és que no només és això, sinó que cada un dels individus que hi ha ara mateix sobre el planeta Terra és la culminació d'aparellaments productius. Si tirem una línea endarrera en el temps, cadascun de nosaltres som descendents d'individus que s'han reproduït, que a la vegada també ho són d'altres, i així fins fa 3500 milions d'anys (que no és poc). No n'hi ha cap entremig que hagi mort sense descendència...Sóm la hòstia!!

Un cop fetes les felicitacions, recordem a tots els que ara podríen haver estat i no són. Com per exemple centenars de milers d'individus d'espècies extengides: dinosaures, tigres dents de sabre, mamuts, neandhertals,... O simplement, grups d'una espècie existent, portadors d'uns caràcters particulars que no poden deixar descendència per varis factors, emportant-se a la tomba uns caràcters únics de l'espècie.
Dilemes així, ens els trobem quan intentem donar resposta a la pregunta de si els neanderthals i els sapiens es van creuar en algun moment. En l'actualitat no trobem traces de neanderthal en els humans actuals. Alguns utilitzen aquesta idea per defensar que no es van creuar mai, però és cert? Doncs, no ho sabem. Simplement, el que ens diu, és que si es varen creuar, els seus descendents no han arribat fins al dia d'avui. No varen tenir la mateixa sort que cadascun de nosaltres.
En referència a tots els que han quedat pel camí en aquest llarg trajecte, ha sortit un treball en aquestes últimes setmanes. Han seqüenciat el genoma mitocondrial complet de l'home dels gels: Ötzi; un individu que va viure fa aproximadament uns 5300 anys i en morir va quedar conservat en el gel dels Alps. La sorpresa l'han trobada observant unes variacions genòmiques que conformen el que anomenem haplotip. En la població actual de la Terra hi ha varis haplotips (linies genètiques), i el 8% dels europeus pertany a un haplotip concret, anomenat haplotip K. Doncs ja fa un temps que se sabia que Ötzi pertanyia a aquesta línia genètica. A més, en la població actual, aquest haplotip es pot dividir en tres subgrups, depenent de petites variacions genòmiques.
El que han vist en aquest estudi, és que Ötzi pertany a un subgrup dins de l'haplotip K que encara no s'ha trobat en la població actual.
O sigui, que la branca evolutiva a la que pertanyia Ötzi, es va extingir, que cap dels seus descendents ha arribat fins avui dia.
No es pot descartar per això, la hipòtesi que pertanyi a una línia molt poc comú actualment, que els estudis poblacionals encara no hagin detectat.
Així, que cap dels que estem aquí som fills d'Ötzi (que no vol dir que no en tingués...jeje).

Referència:
- Ermini L et al. Complete Mitochondrial genome sequence of the Tyrolean Iceman.
Curr Biol. 2008 Nov 11;18(21)

Frij

La pelvis vertebra la societat

Quan a les classes d’evolució humana en Daniel Turbón en explicava conceptes com l’encefalització, el bipedisme, el desenvolupament dels infants Homo i el desenvolupament dels comportaments de cohesió social, no parava un de sentir anomenar dos parts de l’esquelet: el coll del fèmur i la pelvis. Com aquests dos òssos tenen el poder d’ajudar-nos a entendre aspectes comportamentals o fins i tot demogràfics de l’home, és el què pretenc explicar en aquest post.

Salta a la vista que l’home és un animal que tarda molt en desenvolupar-se fins a l’edat reproductiva. Fins als 6 o 7 anys un nen és incapaç de protegir-se, de procurar-se menjar, en definitiva, de sobreviure. Ens costa el doble que als ximpancès esdevenir adults, en part perquè la cria humana neix comparativament menys desenvolupada. Per què passa això? Tradicionalment s’explica dient que l’home necessita molt temps per desenvolupar-se per tal de donar temps al cervell a madurar; i també s’argumenta que la infantesa i juventut ens permet aprendre dels altres per millorar les nostres habilitats de supervivència per quan ens toca ser pares. Això ens podria explicar perquè ens desenvolupem lentament però no perquè apareixem al món amb tanta feina per fer. Anem a la pelvis i al coll del fèmur:

Comencem amb el gènere homo que presenta una tendència persistent i estranya a incrementar el seu pensament simbòlic, la qual cosa li va de perles per la creació d’eines i altres aspectes que li faciliten la supervivència (estem en el primer punt de l’esquema que poso aquí dalt, sempre va seguint d’esquerra a dreta). Això sembla indissociable d’un augment cerebral (o del que s’anomena coeficient d’encefalització). Costa parir aquest capgros i el canal del part (pelvis) s’ha d’adaptar; es produeix un augment del canal de part. El coll del fèmur s’escurça, el caminar bípede s’ha de conservar però les reorganitzacions biomecàniques tenen un límit i s’ha d’arribar a un compromís; i quan s’hi arriba, la solució ha estat reduir el tamany del cap del fetus al néixer. Augmenta, per tant, la dependència dels nadons així com la necessitat d’assistència al part i la cura parental. A nivell cerebral s’observa un increment de zones del cervell relacionades amb l’experimentació de sensacions de plaer, com el sèptum i l’amígdala (com explicava en Frij aquí). Aquest “enriquiment emocional” permet la cohesió grupal que ha d’ajudar a aquests requeriments en el part i en la cura parental. I tot això té un impacte en la demografia com proposa la hipòtesi demogràfica de Lovejoy (que explicàvem aquí i enriquia l'Homorgasmus en els comentaris).

Aquest entremat (matitzable) és un paradigma molt entenedor que poso per tal de copsar la importància i celebrar la troballa i publicació a Science de la primera pelvis quaaaasi completa d’un Homo erectus (d’una dona, sortosament). La pelvis s’ha trobat a Gona, Etiopia i fa replantejar algunes qüestions. Amb els anàlisis que s’havien dut a terme amb el material que es tenia fins ara, l’esquelet d’un jove erectus de Kènia, es considerava que la pelvis estava bàsicament constrenyida per la locomoció i només permetia el part de nens amb caps petits que després creixein molt ràpidament requerint un sistema de cura parental similar al dels humans moderns. Com que la pelvis era d’home la cosa anava d’estimació amunt, estimació avall per deduir com podia ser la de la dona. L’estudi de la nova pelvis indica que si hi havia modificacions per pemetre el part de criatures amb el cap més gran i que res tenien a veure amb la locomoció. Els fetus erectus, segons els autors de la troballa, desenvolupen rápidament el seu cervell dins l’úter just abans de néixer, perquè la pelvis de la mare els ho permet, igual que el sapiens. La diferència és que quan neixen i acaben el desenvolupament fora l’úter, a les cries sapiens els queda un cervell més gran. Els erectus es troben, per tant, en un punt intermig entre els australopitecs i el sapiens pel què fa al desenvolupament de les cries i a la història vital. L’inici de la nostra llarga infància si comença en els erectus és molt subtil, hem de mirar més cap aquí.

I més cap aquí pot ser l’Homo antecesor (fa uns 800.000 anys) on gràcies a les marques microscòpiques de creixement de les dents, en Bermúdez de Castro d’Atapuerca va trobar de forma preliminar que aquesta espècie madurava com els sapiens moderns. Això va ser al 1999 i la comunitat encara espera que aquesta frase deixi de ser “preliminar”.

I quan dura la infància dels Neandertals? Preguntareu. Doncs no es posen d’acord. Mentre que uns estudis dentals suggereixen que els Neandertals es desenvolupaven més ràpid que nosaltres, altres diuen allò contrari. El què si sembla és que el cervell dels Neandertals els creixia més rápidament després de néixer. Això, però, no vol dir necessàriament que tinguessin una infància més curta tenint en compte que el seu cervell era més gran que el nostre, i potser el tenien completament desenvolupat al mateix temps o després que nosaltres (vegeu la notícia a Mundo Neandertal).

La conclusió és que encara no sabem massa sobre el quan de l’allargament de la infantesa fins a nosaltres, però que desocobriments com el d’aquesta pelvis d’Etiòpia són collonudament il•luminadors.

Referències:

- A female Homo erectus pelvis from Gona, Ethiopia. Simpson SW, Quade J, Levin NE, Butler R, Dupont-Nivet G, Everett M, Semaw S. Science. 2008 Nov 14;322(5904):1089-92.

- The Birth of Childhood. Ann Gibbons. Science Nov 14;322 1040-43.

Dodger