7/14/2008

El plaer és nostre

Corria l'any 1954 quan un grup d'investigadors que liderava el senyor James Olds, de la Universitat de McGill (Canadà), es va equivocar a l'hora d'implantar un electròde.
Estaven estudiant el son i la vigilia en rates, i el disseny experimental d'aquest incloïa la implantació d'uns electrodes en l'hipotàlam, mitjançant el quals, la rata es podia autosubministrar unes descàrregues apretant una palanqueta que tenia a la gàbia (tal i com es pot veure en la fotografia).
El cas, és que aquesta línia d'investigació va deixar de tenir interès per ells el dia que per error, van col·locar l'electròde una miqueta més avall del que tocava, justament en unes zones que es coneixen com a feix prosencefàlic medial i els nuclis septals (ja vam parlar un altre dia del creixement que ha sofert el sèptum al llarg de l'arbre evolutiu de la nostra espècie). Avui en dia, se sap que aquesta zona se sap que es una part molt important del sistema de recompensa del cervell i juga un paper important en la sensació de plaer.
L'animal va apretar un cop la palanqueta, i a través de l'electròde una corrent de no més 0.0005 ampers va estimular aquesta zona del cervell. Fins aquí, tot va ser com el senyor James Olds ho havia vist fins llavors, però alguna resposta es va desencadenar en el cervell de la rata perquè ja no va parar d'estimular-se, va arribar fins a 7000 estimulacions per hora, oblidant-se de l'exploració, el dolor, el menjar, la beguda, el sexe,... Evidentment, ràpid s'en van adonar, que estaven estimulant el nucli del plaer.
Els investigadors van anar provant de canviar l'electròde per diferents zones del cervell, van trobar que n'hi havia algunes que la seva estimulació produïa reaccions aversives, d'altres que produïen algun tipus de recompensa (ja que els animals no deixaven d'estimular-se) i la gran majoria que eren zones neutrals. Afortunadament per a nosaltres tenim en el cervell més zones estimulables generadores de plaer que d'aversió.
L'animal, fins i tot era capaç de travessar una zona electrificada per arribar fins la palanca i seguir estimulant-se com es pot veure (amb poca qualitat) en aquest video:

video

Hi ha una cosa que és comú en aquestes regions que produïen plaer, totes utilitzen com a neurotransmisor la Dopamina. No podia ser d'una altra manera, i ràpidament va ser anomenada: la substància del plaer. Amb el temps però, s'ha discutit que sigui realment la dopamina la substància encarregada de la sensació de plaer.
En uns treballs més recents, el senyor Kent Berridge, de la Universitat de Michigan, va proposar que la dopamina no seria la substància del plaer, sinó que seria la substància del desig. Va veure que quan a les rates se'ls hi donava un bon menjar, alguna cosa dolça per exemple, es llepaven els llavis en acabar, més o menys com ho faria un nen petit. Quan va modificar els nivells de dopamina en el cervell de les rates, va observar que el comportament, no canviava, i va proposar que la dopamina jugava un paper en el desig, no pas en el plaer. Més tard, va proposar el sistema opioide com a l'encarregat del plaer en el cervell.
És un tema que desperta gran interès, ja que al final d'aquest camí hi espera la substància de la felicitat, en el moment que siguem capaços d'estimular aquestes zones del cervell a voluntat ens trobarem (com les rates d'Olds) a punt de travessar la línia de l'èxtasi. Algú apretarà primer la palanqueta?
Vist que això de l'estiu disminueix el ritme de publicació en molts dels blocs que normalment visitem, del qual aquest no n'és cap excepció, jo proposo la primera candidata a ser la nostra substància del plaer: la cervesa.

Referències:
- http://www.wireheading.com/index.html
- http://news.bbc.co.uk/2/hi/programmes/happiness_formula/4880272.stm
Frij