Stonehenge o el regne dels morts

Aquest any s’ha sentit a parlar molt de més o menys noves perspectives per explicar Stonehenge. Ja vam parlar aquí de les excavacions a l’interior del monument d’uns arqueòlegs que proposaven Stonehenge com a candidat a una espècie de Lourdes primitiu.

Doncs la National Geographic Society ha finançat part d’unes excavacions a Stonehenge i llocs propers amb els diners dels membres, i part dels resultats i especulacions dels autors es van publicar al juny a la revista versió anglesa. El mateix article ha sortit aquest més a la versió espanyola, i de cop i volta he recordat que no havia ni mencionat el tema. Si que ho van fer l’Homorgasmus (no ell, sino la perspicaç IA que habita el planetoide Calamocha) i Magonia.

Cada any visiten el monument unes 800.000 persones, que és el més famós d’entre els aproximadament 1300 monuments megalítics circulars del regne unit. Stonehenge deixa flipat a qualsevol, però encara no en sabem del cert gaire coses i moltes, molt probablement, no les sabrem mai. És el que té la prehistòria.

L’excavació finançada per la NG, dirigida per l’arqueòleg Michael Parker Pearson, de la Universidat de Sheffield, aporta dues idees particularment interessants. La primera és que re-datant restes humanes enterrades pertanyents a algun tipus d’èlit social neolítica han descobert que com a mínim Stonhenge va ser un cementiri durant més de 500 anys (del 3000 adC al 2340 adC).


La segona cosa és el resultat de les excavacions del poblat neolític, que ja comentavem aquí, que es va descobrir a la zona de Durrington Walls (veure el mapa), a uns tres quilòmetres d’Stonehenge. Aquest poblat es troba al costat d’un enorme henge que ja s’havia identificat a principis del segle XIX. Aquí és on es suggereix que hi van viure els constructors d’Stonehenge i s’estima que hi podrien haver unes 300 cases. La proposta de Parker Pearson es basa en estudiar les troballes d’aquesta zona en conjunt, i donar sentit als dos jaciments tot rel·lacionant-los; en resum el què suggereix és el següent: Durrington representa el regne dels vius i Stonehenge, el regne dels morts.

Per comparació amb jaciments i cultures d’on havia treballat amb anterioritat, a Madagascar (una mica lluny de Salisbury, jo també ho penso), Parker Pearson proposa que la pedra es considerava la immutabilitat, la masculinitat i el millor per commemorar la mort. Mentre que la fusta, al descomposar-se era una metàfora excel·lent de la transitorietat de la vida; “sua i dúctil com les dones i els nadons”. Stonhenge és de pedra, Durrington de fusta (totes les seves construccions incluits els woodhenges). Una avinguda amb rases a banda i banda comunica tant Stonhenge com Durrington amb el riu Avon. Però l’avinguda Avon-Stonhenge és molt més llarga, la qual cosa suggereix a Pearson una funció ceremonial. Un altre aspecte és l’orientació dels complexes: Stonhenge està orientat de manera que queda alineat amb l’eix de la sortida del sol al solstici d’estiu i amb l’eix de la posta de sol al solstici d’hivern. Mentre que un dels cercles més gran de l’interior de henge (el cercle sud) durant el soltici d’hivern queda alineat amb la sortida del sol. Per últim la cosa més òbvia: Stonehenge està plè de cadàvers incinerats o enterrats i Durrington quasi no presenta restes humanes.

Stonehenge és un gran cementiri, doncs, això no es pot negar. La teoria del regne dels morts? això ja costarà més de demostrar. Però que s’hi posin amb ansia perquè se li tira al damunt encara una altra teoria.

Referència:

- Caroline Alexander. Si las piedras hablasen, en busca del significado de Stonhenge. NG Setembre 2008.

- Nationalgeographic

Dodger

Stonehenge tornat a tapar. Relació de troballes

A mitjans de la setmana passada es van donar per acabades les excavacions que vam comentar aquí a l’interior d’Stonehenge. Recordem que l’objectiu principal de les excavacions era datar amb precisió el temps de contrucció del doble cercle de pedres blaves, les quals els directors de l’excavació i els mitjans han anomenat “les pedres curatives”.

L’excavació ha consistit en netejar un rectangle de 3,5 per 2,5 metres per després anar baixant amb talles de 5cm, d’on s’han extret i filtrat unes dues tones de sediment. Part del rectangle agafava una part que ja s’havia excavat l’última vegada, l’any 1964. Durant aquesta primera fase han desenterrat restes del què han anomenat “picnic del segle XIX”: restes de pipes de tabac, porcellana i vidre; així com una agulla de cabell medieval. Ja fa molts anys que no es poden fer picnics entre els menhirs, és una pena que siguem tan porcs. També han anat sortint gran quantitat de resquills de pedra blava, pedres rascadores i pedres martell d’època neolítica.

Al tercer dia, van acabar de descobrir la part que ja havia estat excavada i que s’havia reomplert i van trobar els forats a la roca que s’havien fet per col·locar-hi les grans pedres blaves. Se suposa que els constructors neolítics excavaven aquests forats amb pics fets de banyes, col·locaven les pedres blaves i acabaven d’omplir els foradets amb altres pedres. Mentre ha durat l’excavació, els arqueòlegs han anat veient que la manera en què els forats a la roca estan distribuits no lliga gaire bé amb la teoria que es té fins al moment de la seqüència de construcció d’Stonehenge, ja veurem què ens expliquen sobre això més endavant. De moment s’ha vist que aquest forats a la roca per posar les pedres blaves es van fer en diferents moments i que el més gran de tots es va fer en època romana. Això últim tan sorprenent s’afirma, pel què informa la BBC (ja ho anirem veient a mida que s’analitzi seriosament) en vista a la troballa d’una moneda de tipus Casa de Constantí, i també d’uns ossos de pollastre. La BBC ens comenta que als romans els agradava molt el pollastre. Argument incontestable. Però de ser cert, voldria dir que les pedres blaves van anar d’un cantó a l’altre en funció de qui utilitzava el local. També s'han desenterrat ossos de cavall, porc, ànec, cabra, llebre i vaca.

Més tard es van trobar restes de recipients de ceràmica de l’època de construcció. Pel què fa als resquills de pedres blaves, el geòleg expert n’ha situat l’origen a Preseli Hills, d’on recordem que van portar els cacho menhirs. La datació dependrà dels analistes de les mostres de material, per la tècnica del carboni-14 es necessita matèria orgànica i potser serà útil la closca d’un cargol que també s’ha trobat. Es dèia que els romans havien portat aquests cargols amb ells, potser les datacions acaben amb aquesta teoria.

Bé, aquí queda el resum del resum del diari d’excavacions publicat per la BBC. És molt aviat encara per donar la importància apropiada a aquestes troballes. Anirem seguint el què es vagi anunciant de les conclusions.

Dodger

Stonehenge al descobert

Les piràmides d’Egipte i l’esfinx enmig de la sorra, o l’acròpolis grega al capdamunt d’una roca, o un temple maia entre la verdor exuberant, o el Colisseu enmig de Roma, són totes elles imatges, esculpides en els nostres cervells, de l’esplendor de la ruïna. Entre aquestes reines de l’imaginari de la ruïna ens en falta una de molt important: el monument megalític Stonehenge sobre les grans i verdes esplanades ondulades del comtat de Wiltshire.

Stonhenge és un cromlech circular format per menhirs enormes que s’ha deixat admirar durant més de 4 milenis i ha estat objecte d’especulacions infinites sobre el seu origen, construcció i funció. Entre aquestes especulacions les més nombroses són les més peregrines i venen recolzades per disciplines amb tant renom com l’ufologia i l’astrologia i mil variants confuses del confús moviment místico-espiritual-musical New Age. De l’hipòtesi mítica que fou Merlin, en missió especial encomanada pel rei Artur, qui va col·locar les enormes pedres, s’ha passat per atribuir l’autoria a extraterrestres necessitats d’un observatori a la Terra o a druïdes sensibles a les confluències de les línies de poder del planeta (siguin el que siguin aquestes línies, jo m’ho imagino com el Feng Shui però a gran escala).

Però el què ens diu l’arqueologia és que aquest enorme monument megalític és responsabilitat dels homes del neolític i principis de l’edat del bronze que en diverses etapes de construcció se les van enginyar per aixecar-lo; i això, sense màgia ni alienígenes, és el que és realment fascinant. Per ser-ne conscients del tot repassem breument les etapes de construcció:

La primera fase de totes (Stonehenge 1) s’ha datat sobre el 3100adC i constava d’una rasa circular al voltant de la qual s’han trobat uns forats d’1m de diàmetre anomenats forats d’Aubrey (descoberts per J. Aubrey al segle XVII). No es coneix la funció d’aquesta construcció però pocs segles després els forats els van usar per incinerar cadàvers; es queda tal qual (que se sàpiga) durant segles.

La segona construcció està datada provisionalment en 2550 anys adC i aquí ja ens podem començar a fascinar de veritat. S’erigeixen dos cercles concèntrics a l’interior del cercle de forats amb unes 80 pedres blaves de 4 tonelades. Aquestes pedres no es troben per la zona i el seu origen s’ha rastrejat i localitzat a 250km d’allà, a Preseli Hills (Sud-oest de Gales). De com les van tallar i transportar també en parlen els imaginadors professionals: tecnologia àlien de serres d’electro-ultrasons i transport amb tècniques antigravitacionals. Ja ho he dit. Els arqueòlegs proposen tímidament que van ser transportades amb rais per la costa de Gales i després de riu en riu. De fet recordem que la tecnologia de què disposaven al neolític va permetre aquest i molts altres monuments megalítics a moltíssims altres llocs. És meritós però factible.

Que no trobessin roques blaves per la zona no vol dir que no hi hagués altres roques, així doncs per què aquestes? I també ens podríem preguntar, per què són blaves?

Las resposta a la primera pregunta no es coneix, però alguns arqueòlegs han proposat que les pedres blaves eren considerades per aquella gent pedres amb poders curatius i que la seva presència a Stonehenge converteix el monument en un lloc de peregrinatge en busca de curació. En paraules del professor Wainwright, Stonhenge era un Lourdes prehistòric. Però mencionaré que s’han anat trobant caps de destral tallats amb aquesta pedra blava, la qual cosa ens obliga a considerar l’incòmode concepte “destral curativa”.

Les pedres són blaves perquè es tracta de dolorites, que són roques ígnies holocristal·lines (que en els graus que els geòlegs posen a la cristal·linitat aquest és el més elevat, cristal·lina total). En aquesta fase de construcció és quan es diu que es col·loquen també les pedres taló, allunyada del cercle, i la pedra altar, al mig del cercle. La hipòtesi segons la qual Stonhenge funcionaria com a obsevatori o com a calendari o com a lloc per cel·lebracions estacionals venen pel fet que el dia 21 de juny, solstici d’estiu, quan el sol surt per l’horitzó la llum viatja en línia recta entre les pedres taló contra la pedra altar (vegeu la imatge).

La tercera i última etapa de construcció la situen al 2000adC i és quan es construeix el cercle exterior amb dintells i els cinc trilitons (el nom que rep l’estructura en forma de porta de dues pedres verticals amb una per sobre horitzontal) del mig. Aquestes pedres van ser extretes de roques d’arenisca i pesen unes 50 tonelades. L’origen d’aquestes pedres es diu que es troba a 25Km al nord; l’empresa tampoc no era fàcil. Es calcula que per moure’n una fins allà (de moment descartat el transport fluvial per excés de pes) es necessiterien cordes, trineus i l’ajuda de 600 homes. Finalment, cap al 1500 adC es va modificar la construcció, una pedra aquí una pedra allà, moderadament amb el resultat actual de ferradura i cercle.

Per tant, resumint: les dates de construcció són aproximades, la funció d’Stonehenge no es coneix. Però no em quedaré aquí. L’última gran aportació és de cap a principis de l’any 2007 quan unes excavacions realitzades per arqueòlegs britànics a pocs quilòmotres d’Stonehenge van desvetllar les restes d’un assentament neolític enorme de l’època entre 2600 i 2500adC. S’atribueix als constructors del Henge i s’hi ha trobat gran quantitat de restes del que semblarien llocs de cel·lebració de rituals religiosos amb el que semblen restes de banquets espectaculars.

Doncs bé, tot aquesta explicació era l’excusa per anunciar-vos als qui no ho hagueu sentit que dilluns passat es van posar en marxa les primeres excavacions en 44 anys a dins del complex megalític. Aquestes excavacions duraran fins l’11 d’abril i les duran a termes un equip anglès finançat per la secretaria de cultura britànica i amb el permís de l’English Heritage (l’organisme que gestiona Stonehenge). L’objectiu principal és datar amb tota precisió el moment de construcció dels cercles de pedres blaves.

La BBC cobreix l’excavació dia a dia, però no patiu que a la que surti el primer resultat aquí el podreu trobar.

Links:

Pàgina de l'English Heritage

Seguiment per la BBC

Dodger