Stonehenge al descobert

Les piràmides d’Egipte i l’esfinx enmig de la sorra, o l’acròpolis grega al capdamunt d’una roca, o un temple maia entre la verdor exuberant, o el Colisseu enmig de Roma, són totes elles imatges, esculpides en els nostres cervells, de l’esplendor de la ruïna. Entre aquestes reines de l’imaginari de la ruïna ens en falta una de molt important: el monument megalític Stonehenge sobre les grans i verdes esplanades ondulades del comtat de Wiltshire.

Stonhenge és un cromlech circular format per menhirs enormes que s’ha deixat admirar durant més de 4 milenis i ha estat objecte d’especulacions infinites sobre el seu origen, construcció i funció. Entre aquestes especulacions les més nombroses són les més peregrines i venen recolzades per disciplines amb tant renom com l’ufologia i l’astrologia i mil variants confuses del confús moviment místico-espiritual-musical New Age. De l’hipòtesi mítica que fou Merlin, en missió especial encomanada pel rei Artur, qui va col·locar les enormes pedres, s’ha passat per atribuir l’autoria a extraterrestres necessitats d’un observatori a la Terra o a druïdes sensibles a les confluències de les línies de poder del planeta (siguin el que siguin aquestes línies, jo m’ho imagino com el Feng Shui però a gran escala).

Però el què ens diu l’arqueologia és que aquest enorme monument megalític és responsabilitat dels homes del neolític i principis de l’edat del bronze que en diverses etapes de construcció se les van enginyar per aixecar-lo; i això, sense màgia ni alienígenes, és el que és realment fascinant. Per ser-ne conscients del tot repassem breument les etapes de construcció:

La primera fase de totes (Stonehenge 1) s’ha datat sobre el 3100adC i constava d’una rasa circular al voltant de la qual s’han trobat uns forats d’1m de diàmetre anomenats forats d’Aubrey (descoberts per J. Aubrey al segle XVII). No es coneix la funció d’aquesta construcció però pocs segles després els forats els van usar per incinerar cadàvers; es queda tal qual (que se sàpiga) durant segles.

La segona construcció està datada provisionalment en 2550 anys adC i aquí ja ens podem començar a fascinar de veritat. S’erigeixen dos cercles concèntrics a l’interior del cercle de forats amb unes 80 pedres blaves de 4 tonelades. Aquestes pedres no es troben per la zona i el seu origen s’ha rastrejat i localitzat a 250km d’allà, a Preseli Hills (Sud-oest de Gales). De com les van tallar i transportar també en parlen els imaginadors professionals: tecnologia àlien de serres d’electro-ultrasons i transport amb tècniques antigravitacionals. Ja ho he dit. Els arqueòlegs proposen tímidament que van ser transportades amb rais per la costa de Gales i després de riu en riu. De fet recordem que la tecnologia de què disposaven al neolític va permetre aquest i molts altres monuments megalítics a moltíssims altres llocs. És meritós però factible.

Que no trobessin roques blaves per la zona no vol dir que no hi hagués altres roques, així doncs per què aquestes? I també ens podríem preguntar, per què són blaves?

Las resposta a la primera pregunta no es coneix, però alguns arqueòlegs han proposat que les pedres blaves eren considerades per aquella gent pedres amb poders curatius i que la seva presència a Stonehenge converteix el monument en un lloc de peregrinatge en busca de curació. En paraules del professor Wainwright, Stonhenge era un Lourdes prehistòric. Però mencionaré que s’han anat trobant caps de destral tallats amb aquesta pedra blava, la qual cosa ens obliga a considerar l’incòmode concepte “destral curativa”.

Les pedres són blaves perquè es tracta de dolorites, que són roques ígnies holocristal·lines (que en els graus que els geòlegs posen a la cristal·linitat aquest és el més elevat, cristal·lina total). En aquesta fase de construcció és quan es diu que es col·loquen també les pedres taló, allunyada del cercle, i la pedra altar, al mig del cercle. La hipòtesi segons la qual Stonhenge funcionaria com a obsevatori o com a calendari o com a lloc per cel·lebracions estacionals venen pel fet que el dia 21 de juny, solstici d’estiu, quan el sol surt per l’horitzó la llum viatja en línia recta entre les pedres taló contra la pedra altar (vegeu la imatge).

La tercera i última etapa de construcció la situen al 2000adC i és quan es construeix el cercle exterior amb dintells i els cinc trilitons (el nom que rep l’estructura en forma de porta de dues pedres verticals amb una per sobre horitzontal) del mig. Aquestes pedres van ser extretes de roques d’arenisca i pesen unes 50 tonelades. L’origen d’aquestes pedres es diu que es troba a 25Km al nord; l’empresa tampoc no era fàcil. Es calcula que per moure’n una fins allà (de moment descartat el transport fluvial per excés de pes) es necessiterien cordes, trineus i l’ajuda de 600 homes. Finalment, cap al 1500 adC es va modificar la construcció, una pedra aquí una pedra allà, moderadament amb el resultat actual de ferradura i cercle.

Per tant, resumint: les dates de construcció són aproximades, la funció d’Stonehenge no es coneix. Però no em quedaré aquí. L’última gran aportació és de cap a principis de l’any 2007 quan unes excavacions realitzades per arqueòlegs britànics a pocs quilòmotres d’Stonehenge van desvetllar les restes d’un assentament neolític enorme de l’època entre 2600 i 2500adC. S’atribueix als constructors del Henge i s’hi ha trobat gran quantitat de restes del que semblarien llocs de cel·lebració de rituals religiosos amb el que semblen restes de banquets espectaculars.

Doncs bé, tot aquesta explicació era l’excusa per anunciar-vos als qui no ho hagueu sentit que dilluns passat es van posar en marxa les primeres excavacions en 44 anys a dins del complex megalític. Aquestes excavacions duraran fins l’11 d’abril i les duran a termes un equip anglès finançat per la secretaria de cultura britànica i amb el permís de l’English Heritage (l’organisme que gestiona Stonehenge). L’objectiu principal és datar amb tota precisió el moment de construcció dels cercles de pedres blaves.

La BBC cobreix l’excavació dia a dia, però no patiu que a la que surti el primer resultat aquí el podreu trobar.

Links:

Pàgina de l'English Heritage

Seguiment per la BBC

Dodger