Són preguntes que no m'atreveixo a discutir i sobre les quals ens podríem passar debatint molt de temps. Però justament aquestes preguntes són les que es va formular un filòsof i psicòleg anomenat Winthrop Niles Kellogg a principis de segle. En Kellogg va néixer el 1898 a Mount Vernon (New York) i va morir el 1972. Va dedicar més de 40 anys de la seva vida a la recerca, en els que va investigar sobre la por en rates i ocells, activitat fetal, emocions, comportament en serps d'aigua i condicionament en gossos, entre molts d'altres camps. Entre tots els seus treballs en destaquen dos, sobre els quals en va escriure dos llibres: The Ape and the Child (Kellogg & Kellogg, 1933) i Porpoises and Sonar (Kellogg, 1961). Avui parlarem sobre el primer.
La idea per realitzar aquest estudi li va sorgir el 1927, ell encara era un estudiant de doctorat, quan va ser estimulat per un article sobre uns "nens llops" a la Índia. En aquest article es parlava de dues nenes salvatges que van ser trobades en una cova habitada per llops i que es comportaven com si fóssin llops. Les nenes utilitzaven les extremitats anteriors només per caminar a quatre potes i bebien i menjaven com si fossin llops. Amb el temps, aquestes nenes van aprendre a caminar dretes de forma esporàdica, tot i que mai van poder arribar a córrer, i una va ser incapaç d'aprendre a parlar, mentre que l'altre va aprendre un vocabulari de 100 paraules. En aquell temps es va argumentar que aquelles noies tenien dèficits intel·lectuals (éren subnormals) i això no les havia permès a adaptar-se al seu nou entorn. En Kellogg es va mostrar molt en desacord amb aquesta explicació i ell defensava que les nenes eren ben normals, però que havíen esdevingut salvatges perquè era el que l'entorn demanava d'elles.
Kellogg volia comprovar la seva hipòtesi, i la seva idea hagués estat posar un humà d'una intel·ligència normal en un ambient salvatge i observar el seu desenvolupament, però vist que era d'una immoralitat aplastant, va decidir fer l'experiment a la inversa, col·locar un simi en un ambient "civilitzat" (la qual cosa en aquell moment també va comportar-li moltes complicacions morals).
El juny de 1931 va demanar una excedència a la Universitat d'Indiana i se'n va anar amb la seva dona Luella i el seu fill de 10 mesos Donald a Florida. Allí, gràcies a la col·laboració d'un amic seu va poder aconseguir una femella jove de ximpanzè anomenada Gua de 7 mesos. El seu pla era que un antropoide visqués en una família amb un pare i una mare adoptats i fós vestit, alimentat, acariciat, etc. en un ambient característicament humà i amb la companyia d'un humà de la seva edat, a poder ser, des de el moment del part. Però això no va poder ser així i es va haver d'acontentar amb un ximpanzè de 7 mesos.
L'estudi va començar el 26 de juny de 1931 i s'allargaria durant 9 mesos. Durant aquest temps tant al Donald com a la Gua se li realitzaven testos exhaustius diaris d'un rigor científic aparent.
Resultats
Durant aquest temps els dos van mantenir un llaç afectiu molt fort, s'acariciaven, si un marxava l'altre el seguia, s'abraçaven i sempre volien estar junts. Això indicava que la Gua no només buscava el contacte social, sinó que a més, tenia una dependència fisíca i psicològica del nen, així com del pare adoptiu.
Emocionalment, la ximpanzè també va fer avenços cap a la seva "humanització", va aprendre a riure (de forma típicament humana) al primer mes d'haver iniciat l'estudi i als 3 mesos ja reia de forma espontània sense haver-li de fer pessigolles. Va aprendre a fer petons com un acte d'afecte i de perdó quan havia comès algun error, mentre què en Donald no va aprendre a fer aquests petons amb significat fins que tenia 18 mesos.
En Kellogg també els hi va ensenyar modals taula, i cap al final de l'experiment, la Gua ja sabia beure d'un got i menjar utilitzant els coberts.
Pel que fa a la locomoció bípeda, la ximpanzè va començar a caminar dreta als 4 mesos de l'estudi, mentre que en Donald no va ser fins al final de l'estudi que va poder caminar sol sense ajuda.
Tot i que en Kellogg va passar molt de temps ensenyant a parlar a la Gua, no va ser mai capaç de dominar-lo. La Gua era una gran imitadora, però com a imitadora vocal no se'n va arribar a ensortir mai. Sorprenentment, el simi va ser superior a l'humà en quan a comprensió del llenguatge, la Gua va entendre abans que en Donald cada una de les frases que es testaven cada dia.
Llavors va començar a ocórrer una cosa que ningú esperava, en Donald va començar als 14 mesos a imitar sons incomprensibles que feia la Gua en presència de menjar, també va començar a comunicar-se amb la ximpanzè amb vocalitzacions simiesques i fins i tot, després va començar a realitzar-les sense la presència de la Gua.
En Donald, en començar l'estudi tenia 10 mesos, i era capaç de pronuciar 3 paraules, entre les quals el seu nom. Bé doncs, en acabar l'estudi, en Donald tenia 19 mesos i el seu vocabulari encara consistia en 3 paraules.
Estava clar que el fet de no tenir possiblitat de relacionar-se amb infants de la seva edat era una de les grans raons d'aquest retard lingüístic, i segurament aquest fet va fer 
que en Kellogg acabés l'estudi en aquest determinat moment.
Conclusió
Kellog va concloure, tal i com hipotetitzava, que l'entorn era el factor activador que va produir un desenvolupament similar en els dos subjectes. Va ser un estudi que va demostrar, segurament, com cap altre anteriorment les limitacions de la heretabilitat, i els beneficis en el desenvolupament que es poden assolir en un ambient enriquit, el qual és necessari per desenvolupar les habilitats individuals inherents.
Fonts:
http://www.psy.fsu.edu/history/wnk/ape.html
L. Benjamin & D. Bruce. From bottle-fed chimp to bottlenose dolphin: A contemporary appraisal of Winthrop Kellogg, The Psychological record, 1982, 32, 461-482
Frij
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada