Selecció de grup

La selecció natural, en la seva faceta més coneguda, actúa a nivell d'individu. Sobreviu el més fort, el més ràpid, el més hàbil,... Aquests virtuosos de les aptituts s'aparellen més, es moren menys i tenen més fills, que hereten aquests trets. Així, en la generació següent hi haurà un percentatge més alt d'individus amb aquests caràcters.

D'acord, això està molt bé, però aleshores com expliquem l'existència dels cèlibes en la població, o els individus que de tant bones persones es farien mal a ells mateixos (posant en risc la seva supervivència i la seva reproducció) abans que a algú altre?

Ja fa temps que els entesos discuteixen sobre els nivells als quals actúa la selecció natural i encara no es posen d'acord.

El primer nivell seria el propi gen. Aquesta teoria va ser desenvolupada i popularitzada per Richard Dawkins en el seu llibre El gen egoísta (un llibre que està a tots els prestatges), on defensa que l'individu és tant sols el vehicle que utilitzen els gens per reproduïr-se. Aquesta postura ha rebut força crítiques (de fet, com tot el que fa en Dawkins), però si està en totes les prestatgeries, per alguna cosa serà...

Em podria explaiar molt més en aquest punt, però voldria parar esment en un altre nivell al qual actuaria la selecció natural, l'anomenada selecció grupal o de grup. Això queda exemplificat amb l'altruïsme, així s'explica que els individus que avisen als demés en un grup, s'exposen a ser escoltats i vistos pels depredadors que se'ls trinquen abans i en contra del que pensariem, el caràcter no desapareix del grup, sinó que s'hi

manté, ja que el grup sencer se n'aprofita d'aquests comportaments. De fet, aquest cas contrasta molt amb el que passaria si tinguessim en compte tant sols la selecció individual, ja que els altruistes desapareixerien a favor dels egoistes.

Bé doncs, estava avui fent reflexions estiuenques (vull dir que m'estava plegant la roba que es va acumulant al llarg del temps en un racó de l'habitació) quan me n'he adonat d'un petit matís que és una prova irrefutable a favor de la selecció de grups.

Com us plegueu els subjectes que viviu sols els llençols del llit, i els llençols de sota? Exacte!! És impossible. Els braços no arriben de punta a punta, si ho plegues per un costat es desplega per l'altre, la goma se t'enganxa amb els cordons de la sabata i acabes estirat damunt del llit amb les extremitats ben obertes estirant cap a les 4 puntes. Al final sempre acabes creant una bola de roba que no entra en cap calaix o el que és pitjor, ja deixes de canviar-los amb la conseqüent putrefacció de l'habitació i el canvi de color dels llençols que, què voleu que us digui, no augmenta massa la pròpia fitness.

Tant sols és factible si vius amb algun altre subjecte que l'enredes a què t'ajudi a canvi de fregar els plats o fregar-li l'esquena amb oli de farigola.

És evident, i ara ho veieu tant clar com jo, que la gent que viu en grup és afavorida per la selecció natural enfront dels que viuen sols tot i ser igual de maldestres. Aquest fet, acaba desembocant en comportaments tan extranys i tan poc adaptatius (recordar l'altruïsme) i que s'estenen com a eina d'intercanvi, com fregar l'esquena al teu company de pis o posar encens al menjador...

Frij

Renovar-se o morir

Doncs si tu, en aquests temps de crisi, el que hem de fer els que estem a l'atur és el que ens diuen a tot arreu, fer cursos per mantenir-nos actius i per renovar els nostres curriculums llastimosos plens de llicenciatures, doctorats i masters que no serveixen per a res.

Per aquesta raó i per no quedar-nos enrera al veure com s'han anat renovant alguns dels blocs de ciència (La ciencia y sus demonios, Magonia,...), hem decidit treure'ns algun curs certificat. De què? D'Homeopatia, es clar!! Dels únics que et pots treure per la patilla!!

Així és...els laboratoris Boiron, un dels laboratoris líders en el curiós (se m'acuden altres coses) negoci de l'homeopatia promou la formació en la seva web. Així, amb uns simples passos, et converteixes en un homeòpata titul·lat de forma totalment gratuïta i pots començar a comprar medicaments als laboratoris.

Potser us penseu que aquest curs és difícil...jeje. Doncs no, són 5 preguntes i només cal encertar-ne 4 perquè et donin el títol. I si falles...si falles res!! Ho tornes a provar, tens tants intents com vulguis!! De fet, jo diria que és més difícil buscar una IP americana per poder fer el curs, que la titul·lació en si. Ah, si voleu fer el curs el trobareu aquí.

En el curs aprens coses com que l'Oscillococcinum, un dels medicaments que comercialitzen els laboratoris, i que es recepta en casos de mal de cap, febres,... millora els símptomes dels pacients en un 63% dels casos a les 48h!!! I tot això sense efectes secundaris!

Al·lucinant....a qui no se li ha guarit un mal de cap en 48 hores...

Finalment, abans de mostrar cofois els nostres títols, m'agradaria fer esment de la taula que surt en la pàgina de la Wiki dels Borion, m'encanten els ingredients que es poden detectar químicament en cada un dels medicaments...si això funciona tios, els que estiguem fent ciència oblidem-nos per sempre més del que estem fent...hi ha forces ocultes.

Frij

Metil·la'm un gen...

L'epigenètica era la gran desconeguda i avui en dia se li comença a donar un paper força important a l'hora de regular les múltiples funcions cel·lulars. De fet, fa escassos 10 anys que es va observar per primer cop que els patrons de metil·lació eren importants en la regulació dels gens. El que fins llavors havia estat impepinable: tens tal gen, tens tal malaltia, es comença a posar en dubte. Diferents patrons de metil·lació podrien fer que s'expressi o no un gen (una malaltia) o que s'expressi molt més endavant en el temps.
La metil·lació el que fa és inhibir l'expressió gènica, si el gen el trobem metil·lat, aquell gen deixarà de traduïr-se a proteïna. En canvi, si no està metil·lat, el gen s'expressa. Sembla ser que aquest procés podria tenir un paper en varies malalties com per exemple diferents càncers, malalties cardiovasculars, neurològiques,...
L'epigenètica explica coses que fins ara no tenien explicació, com la diferència en l'expressió d'un càncer per germans bessons, o les diferències que es presenten entre clons, les grans diferències que veiem entre un humà i un ximpanzè mentre compartim el 99% de nostre genoma,...
Totes aquestes modificacions epigenètiques són les que li donen joc al genoma, el gen és el que és, però tenim l'epigenoma que ens dóna l'interruptor que ens permet triar quan i com i on aquell gen farà la seva funció.
El que ha atret una gran espectació és el fet que s'estigui iniciant la medicació epigenòmica, o sigui, un medicament que metil·la o desmetil·la l’ADN, pràctica que ja s’utilitza en el tractament de leucèmies i limfomes. A més, sembla que la metil·lació podria modificar-se amb els hàbits, i el tabac, l’alcohol i d’altres podrien influir en els patrons de metil·lació.

El gran problema, com sovint, és que això ho han aprofitat una sèrie de “xarlatans” (dit d’aquell que aprofita avenços científics per criticar als propis científics, sempre traient-ne uns quartus; necesita viure d’alguna cosa també) que han vist una llum en la possibilitat de modificar amb el pensament i el bon rotllo, els patrons de metil·lació i guarir càncers, depressions,…total, que et poses al Youtube buscant epigenètica i esperes el típic video on surten unes proteïnes i uns grups metils per poder-li explicar graficament a la teva mare com funciona tota aquesta maquinària. I que et trobes? Doncs que tots els videos tracten sobre el mateix. Us deixo una mostra.

Em sobta que cada gen pugui donar 30 000 proteïnes...és bastant curiós, quan es calcula que el proteoma humà consta d’unes 300 000 proteïnes, que no són poques, però és que amics de Mercola, no tenim 10 gens…
També és curiós això de que amb la ment es pot modificar l’epigenoma….ben trobat. Un 10 per aquest Mercola! Espero que no es concentri en excés i es confongui de gen al enviar tot aquest poder mental…

Via: Sandra

Frij

Vençuts per la geografia

15 de novembre de 1532: Pizarro i els seus arriben després d'un llarg viatge a les terres del nou continent americà. La veritat és que no eren masses, tan sols uns 180 soldats i 30 i pocs cavalls guiats per l'explorador de Trujillo. Però van ser suficients per vèncer a l'imperi inca (que eren uns 80000) i prendre près al seu emperador Atahualpa...És un model de conquesta que s'ha anat repetint d'ençà a avui dia.

Perquè van ser els espanyols els que varen envaïr als inques? Sembla tenir una resposta fàcil. Els espanyols tenien armes de pólvora, eren resistents a una sèrie de gèrmens degut al seu contacte amb animals domèstics mentre que els inques no, i tenien també una gran producció d'acer, mentre que els inques disponien tan sols d'armes "cutrilles" de bronze. Però, tenien alguna predisposició sobrenatural els espanyols en quant a a la producció d'armament nou? Tenien alguna característica que els fés més destres per al maneig de tecnologia nova? Sembla que tots estaríem d'acord en que no. Què era doncs el que va fer que uns col·lonitzessin als altres i no al revés.
Aquesta és la pregunta que es formula i intenta respondre Jared Diamond en el seu llibre Guns, Germs and Steel. Es tracta d'una revisió de la història dels últims 13000 anys i com començant des del mateix punt inicial(tots érem caçadors-recol·lectors), esdevé un escenari on uns sempre són els vençuts i els altres els conqueridors.
Jared Diamond proposa que la solució es troba en la geografia.
En un primer moment sembla una solució una mica esbojarrada, però després del seu raonament es torna una teoria forta que li va fer guanyar el premi Pulitzer.
Cal tenir en compte, la importància del que anomenem Creixent Fèrtil en la història de les civilitzacions. En aquesta zona, que comprèn els actuals Egipte, Israel, Cisjordània, Gaza i el Líban és on es van donar unes condicions importantíssimes per al desenvolupament de la posterior història amb les seves guerres i amb els seus vençuts i vencedors.
En aquesta zona s'hi troben les plantes neolítiques més importants per als humans, entre elles: el blat, l'ordi, el lli, els cigrons, el pèsol, la llentia i l'erb. També s'hi trobaven 5 espècies dels animals domesticats més importants posteriorment, com la vaca, la cabra, l'ovella, el porc i el cavall. Mentre que els pobres inques (seguint amb l'exemple) es trobaven que per allí només hi tenien llames, i que no eren útils per als menesters que requerien força en l'agricultura.
No és extrany doncs, que en el creixent fèrtil s'hagin donat els avenços més importants en la tecnologia humana des de fa 11000 anys. Com per exemple, l'agricultura, la ramaderia o l'escriptura.

Però, tots aquests avenços no es van donar en el que coneixem com Europa, en canvi, és Espanya qui va conquistar el nou món. O sigui, sembla que els coneixements van desplaçar-se cap a Europa. Però, perquè no va ser així en el continent americà? Els maies feia temps que posseïen també un tipus d'escriptura, perquè no va desplaçar-se aquesta sabiduria cap al sud?
Sembla ser que es deu també a la geografia. Per ser més exactes a la forma dels continents.
Si comparem Euràsia amb el continent americà, tot i que tots dos continents tenen la mateixa longitut (13000km), veiem una diferència clara, mentre Euràsia és un continent que va de Est a Oest, o sigui, que està apaïssat, que és estret de nord a sud; Amèrica és un continent que va de nord a sud, és un continent allargat, que és molt prim de est a oest.
En regions que es troben a la mateixa latitud, el clima és molt semblant, els dies i la nit duren el mateix, tenen la mateixa vegetació...les plantes, els animals i les idees es poden moure lliurement de est a oest, mentre que de nord a sud, es fa difícil degut als climes, vegetacions i hores de sol diversos.
Durant molt de temps, els europeus van aprofitar gràcies a la geografia els avenços que es produïen al llarg del continent Eurasiàtic, mentre que els inques estaven aïllats i tenien moltes més dificultats per aprofitar-se de la difusió dels avenços tecnològics.
Això sembla ser que podria ser el que fa que la història sempre l'hagin escrit uns i no uns altres. Si us interessa i no us agrada llegir, també existeix la versió en video:

Frij

Criptozoòlegs contra fanerozoòlegs

Als criptozoòlegs gairebé ningú no els fa cas. En principi, es dediquen a buscar animals que no criden “present!” quan els zoòlegs de tota la vida (fanerozoòlegs?) passen llista de tots els animals que coneixen. Els criptozoòlegs, a més, estan interessats sobretot en trobar animals que mites i llegendes d’arreu del món han recollit. Aquí està la gràcia del criptozoòleg. Donem una volta per l’Insitut Virtual de Criptozoologia.

El problema és que passa sovint que l’enfoc de la recerca fa pensar que el criptozoòleg estàndard pateix de neurosi obsessiva. Si no hi ha un monstre al llac Ness, no hi és, tu, deixem-ho estar que aquí a Escòcia fot un fred que pela. Doncs no, el monstre ha de sortir perquè segles de llegendes sobre serps gegants llacustres no poden estar equivocades. Amb el Bigfoot, Sasquatch o Ieti tres quarts del mateix; hi ha de ser per pebrots. I aquí és on la criptozoologia es converteix en una pseudeciència. Una pena.

Les “evidències” que recullen són des de videos de mala qualitat on un Bigfoot surt d’un bosc tot despistat i saluda a la càmera, a petjades de la versió hivernal del citat criptoindividu a la neu, a muntanyes de matèria orgànica en descomposició (suposades restes de serps marines) trobades a la platja.

El científic seriós, a qui tampoc deixa indiferent una muntanya de carn podrida que apareix un bon dia a la sorra, agafa els bàrtols (pipeta, primers, taq polimersa, eppendorfs, clorur de magnesi, uns quants dinucleòtids, una caixa de puntes estèrils i un termociclador) i se’n va amb el banyador i les xancletes cap allà. Aparta educadament a tots els criptozoòlegs reverentment emocionats i extreu una mica de teixit de la mole putrefacta. Un cop endollat el termociclador al generador del xiringuito més porper i realitzada la PCR allò sempre resulta una balena morta o algun altre animal la mar de quotidià. Un criptozoòleg de veritat no es deixarà ensorrar per una batalla perduda, la guerra és molt llarga.

Però d’això no n’hem d’extreure la conclusió que no existeixen els criptoanimals, animals gens coneguts o molt poc. De haberlos haylos, i de tant en tant es descobreixen noves espècies a vegades d’animals prou grans com per semblar impossible que no s’haguessin descrit abans. En veurem un parell que recentment ha mostrat National Geographic.

El primer és un tauró, que de normal neda en aigües molt profundes però que se’l van trobar proper a la superfície. El van agafar i portar al parc marítim d’Awashima, al Japó, i allà la va dinyar, el pobre. Van dir que el fet que nedés tan amunt potser era degut a que ja estava malalt. O potser no, eh.

L’altre és un bitxarraco que encara que sembli un explorador de la primera onada d’una invasió alienígena és un calamar. Nedava feliç a un quilòmetre i mig de profunditat i el van filmar de casualitat amb un submergible. Quin susto es devien fotre.

Lectura:

- Benjamin Radford. Please Pass the Globster. Skeptical Inquier July/August 2006

Dodger

Falses esperances

Ho sabia, i aquest cop la prova és irrefutable...
Després de tants anys de parlar-ne per fi se n'han aconseguit proves "definitives".

El yeti, una criatura fins avui, mitològica, que es creia que habitava a la serralada de l'Himalaia, se li ha vist el llautó (bé, en aquest cas la petjada).
Han estat 6 mesos de durs treballs per a aquest grup de "científics". Han buscat el yeti insistentment. Ara darrera d'aquest arbre, ara darrera l'altre, ara aixeco una pedra, ara busco dins d'aquell forat,...bé, una feina extremadament dura. Al final, no han aconseguit avistar-lo, està clar que o el tio és molt ràpid o és molt més intel·ligent que l'Homo sapiens i se n'ha estat rient de nosaltres tot aquest temps (allà, al seu poblat, amb les seves birres).
Bé, a veure, que no em vull despistar.

Aquest grup de "científics" acompanyats per uns sherpes, han rondat, com deia, durant 6 mesos per una montanya anomenada Dhaulagirien busca de les proves definitives a favor de l'existència del yeti. Finalment, no ens podem queixar, perquè han tornat amb aquesta foto. Una autèntica joia on queda claríssima i més que demostrada l'existència d'aquest primat-humà que descendeix del Ramapithecus.

(Ah si! La petjada del yeti és la de l'esquerra, claríssim)

Tot això em recorda a una visita que vam fer, ara ja fa bastant de temps a unes sessions que feien en una secta (bé, ells li deien Centro de Estudios Gnósticos, sembla important i tot no?). Allí ens van explicar el que avui s'encèn davant meu com una resposta, que mantenia latent en el cervell, a moltes qüestions. Ens van confirmar l'existència de fades i animals mitològics amb aquest bonic joc de paraules:
- Tal i com està avui en dia el món, si fossis una fada sortiries del teu amagatall del bosc?
És clar que no, els humans t'agafarien i experimentarien amb tu (com si fossis una espècie d'ET).
Aquesta és la resposta al perquè nosaltres no les veiem, però elles existeixen.

Frij

Religió a la carta (II)

Per continuar amb el post que vam deixar a mitjes ara fa uns dies, acabaré de comentar algunes de les religions més curioses i divertides que es poden trobar per la xarxa. Que no són les que més o menys tots coneixem (tot i que també són divertides), però que es basen en elles per fer-ne una paròdia.

Discordianisme

És una religió fundada el 1958 per dos persones conegudes amb els sobrenoms de Malaclypse el Jove i Omar Khayyam Ravenhurst. Aquesta religió reconeix el caos i la discòrdia com a qualitats desitjables.
Els seguidors d'aquesta religió creuen que la humanitat es víctima d'un desequilibri psicològic i espiritual degut a la Maldició de Caragris (Greyface). El senyor Caragris deia als volts de l'any 1166 a.C.: "Mira tot l'ordre que hi ha al teu voltant". Amb aquesta frase va aconseguir una gran quantitat de fidels que el seguien i l'adoraven, ja que ningú es va preocupar de mirar al seu voltant i veure que, en contra del que Caragris deia, hi havia desordre arreu. A conseqüència d'això la humanitat pateix aquest desequilibri, que és definit per la por, que en el fons, és un mal tripi.
El seu llibre sagrat és el Principia Discordia, del qual n'hi ha varies versions, però si mai voleu més informació, no està de més saber que recomanen que cadascú ho consulti amb la seva glàndula pineal.
Si creieu que aquesta és la vostra religió, heu de saber que podeu fer-vos-en sacerdot, Papa, profeta o sant en qualsevol moment i imprimir-vos una targeta que així ho acrediti. Us deixo aquí l'enllaç (Jo ja sóc Papa!!).

Església del Virus

Aquesta religió ja la vam comentar en aquest bloc al seu dia, però no podia faltar en aquest recull de religions. Una religió per a gent crítica, atea i que es vol deixar infectar pel Virus.

Comunitat de Brahatmanariyu

Són seguidors de Brahatmanariyu, fill de Jehovà, nebot de Buda, cosí d'Alà i nét de Zeus. Ell va néixer essent tan sols un nen, i el dia del seu aniversari va celebrar el seu primer any de vida. Es regeixen per les lleis de l'estupidisme:

"L'estupidisme no és néixer estúpid ni tampoc ser-ho. Es tracta d'aconseguir nivells extrems de sabiduria fins arribar al nivell de la involució mental, on tot forma part d'una gran broma còsmica."

-Brahatmanariyu, Lleis de l'Estupidisme 14:12-

Per a Brahatmanariyu, el món seria com una gran festa on tots seriem rics, famosos i preciosos. No existiria la fam, el treball, ni la mort i tindries relacions sexuals amb tan sols imaginar-ho. Llàstima, que per ara, Brahatmanariyu encara no té prou poder...

Església maradoniana

Per acabar, he de comentar que entre les religions de culte, podem trobar aquesta en honor al gran jugador de futbol Diego Armando Maradona.
L'era maradoniana comença l'any 1961, que és l'any 1 D.D. (Després de Diego).
Tenen els 10 manaments com d'altres religions i una de les seves oracions és aquesta:

Creo.

Creo en Diego.
Futbolista todopoderoso,
Creador de magia y de pasión.
Creo en Pelusa, nuestro D10s, nuestro Señor.
Que fue concebido por obra y gracia de Tota y Don Diego.
Nació en Villa Fiorito,
Padeció bajo el poder de Havelange,
Fue crucificado, muerto y mal tratado.
Suspendido de las canchas.
Le cortaron las piernas.
Pero él volvió y resucitó su hechizo.
Estará dentro de nuestros corazones,
por siempre y en la eternidad.
Creo en el espíritu futbolero,
La santa Iglesia Maradoniana,
El gol a los ingleses,
La zurda mágica,
La eterna gambeta endiablada,
Y en un Diego eterno.

Enllaços:
- Discordianisme
- Església del Virus
- Església Maradoniana

Frij

Religió a la carta (I)

M'agrada molt una frase del comediant Emo Phillips (me'n vaig assabentar llegint a Daniel Dennet) on ridiculitza la religió. Diu: "Quan era un nen, acostumava a implorar-li a Déu per una bicicleta. Però més tard me'n vaig assabentar que Déu no obra d'aquesta forma, així que vaig robar una bicicleta i vaig implorar pel seu perdó!!"

Quan busquem preguntes i respostes en qualsevol religió, veiem que tot s'aguanta sobre una estructura de retòrica infalsejable, on a la nostra manera d'observar no hi cap diferència entre per exemple l'existència de Déu i la no existència. Això ràpidament recorda la idea de Carl Sagan que tenia un drac al seu garatge. En el seu llibre "The demon-haunted world" explicava alguna cosa així:

"- En el meu garatge hi viu un drac que escup foc per la boca
- Ensenyi-me'l- diu vostè.
Jo el porto al garatge, vostè mira i hi veu, una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però el drac no hi és.
- On està el drac?- em pregunta.
- Oh, està aquí- contesto movent la mà vagament-. Em vaig oblidar de dir-li que és un drac invisible.
Em proposa que cobreixi de farina el terra del garatge perquè quedin marcades les petjades del drac.
- Bona idea- replico-, però aquest drac flota en l'aire.
Llavors em proposa utilitzar un sensor infrarroig per detectar el foc invisible.
- Bona idea, però el foc invisible tampoc genera calor.
- Es pot pintar el drac amb sprai i fer-lo invisible.
- Bona idea, però el drac és incorpori i la pintura no s'hi enganxaria."


I així es podria seguir eternament fins que haguessim d'acceptar l'exitència d'aquest drac com a única sortida. Al final, seria el mateix creure en un drac invisible, que flota, incorpori, que no genera calor,...que no creure en el drac. És una historieta que il·lustra com bé com actuen les religions per explicar els seus miracles i l'existència dels seus Creadors.
En els últims anys estan apareixen moltes religions que intenten fer una mica de parodia de les religions (diguem-ne) serioses i organitzades.
Si sou d'aquells que necessiteu creure en alguna cosa teniu opcions de sobres!!

Pastafarisme

Aquesta religió convoca a tots els seguidors del Montre de l'Espagueti Volador (MEV) que s'anomenen a ells mateixos com pastafaris.
Aquesta religió fou creada el 2005 per Bobby Henderson en resposta a la decisió del govern de Kansas d'impartir, a les escoles, el mateix número d'hores en ensenyar el disseny intel·ligent i la teoria de l'evolució.
Els seguidors d'aquesta religió (que van vestits de pirata) creuen en la creació de l'Univers per part del MEV i que totes les evidències que de forma errònia estan a favor de l'evolució, van ser posades per Ell com a prova de fe. També creuen en la intervenció del MEV en les datacions que fan els científics dels diferents isòtops; els científics no ho saben, però Ell intervé de manera que tot sembli més vell.
Otorguen la culpa del calentament global al descens de pirates que hi ha hagut en les últimes dècades, com es veu clarament en el gràfic.
En el pastafarisme també existeix un cel, on hi ha volcans de cervesa i una fàbrica de ballarines d'striptease. En canvi, a l'infern la cervesa és rància i les ballarines tenen malalties venèries.

La Unicorni Rosa Invisible

Els seguidors d'aquesta religió creuen en una Unicorni rosa i invisible que rapta mitjons per mostrar-se i prefereix la pizza de pernil i pinya a la de pepperoni i xampinyons. Creuen que la de pepperoni i xampinyons li agrada a la Ostra Morada, que abans era una seguidora de la Unicorni Rosa Invisble, però va ser expulsada de les seves pastures per intentar convèncer als creients de que preferia la pizza de pepperoni i xampinyons. Els seus seguidors són beneïts amb les Seves visites, que es mostren amb senyals en la roba de la rentadora. El seu numero sagrat és el 42; aquest numero resulta de sumar els dígits de l'any que ella es va revel·lar (1+9+9+4), s'obté 23, que si li sumem 4 (les seves ferradures), més 2 (les seves orelles), més 2 (els seus ulls), més 1 (la seva banya), més 1 (la seva cua) i més 9, s'obté el numero 42.
Si us pregunteu com se sap que és invisible, la respota és fàcil.
Heu vist mai a un unicorni rosa amagant-se darrera d'un arbre? És clar que no. Això demostra que no té perquè amagar-se, ja que és invisible.

Tetera de Russell

Aquesta és una analogia que va escriure el filòsof Bertrand Russell el 1952. Ell suggereix que hi ha una tetera de porcellana xina girant al voltant del sol en òrbita el·líptica. Com que aquesta tetera és massa petita per veure-la, utilitzant els telescopis més potents, ningú podria refutar aquesta asseveració. Afegeix que si la seva existència s'expliqués en llibres antics i s'ensenyés cada diumenge com a veritat sagrada qui dubtés d'ella necessitaria ser ingressat en un psiquiàtra.

Església dels SubGenis

Aquesta corrent va ser fundada en 1953, es descriuen com una ordre de heretges i blasfems, dedicats a la vagància total, aprofunditzant en la ciència de la burla, sadofuturisme, megafísica, escatolografia, esquizofrènica, moralisme, sarcastrofia, cinisreligió, apocalipticonomia, espectoracionalisme, hipnopediatria, subliminalisme, distoutopianitat , sardonicologia, apariencionisme, ridiculofàgia i teologia miscelània.

De moment ho deixem aquí, intentaré fer una segona entrega, de totes formes ja en tenim per triar i remenar!!

Pàgines web:
- Pastafarisme
- Unicorni Rosa Invisible
- Església SubGenis

Frij

El plaer de menjar carn

He anat a xafardejar en el bloc d'en Paco Traver, i un dels seus últims articles que tracta sobre el mono obeso, m'ha recordat una cosa que havia llegit en el llibre de La conjura de los machos (de Ambrosio García Leal).

Com podríem explicar els orígens de la nostra dieta carnívora? Està clar que els nostres avantpassats eren vegetarians i que potser, de mica en mica, es van anar iniciant en el món carnívor. Primer potser com a carronyaires, competint amb d'altres animals per la carn morta, per passar més endavant a exercir de caçadors.
Havia de ser un canvi paulatiu, no es pot passar de la nit al dia a fer un canvi tant dràstic de dieta. Doncs en aquest llibre, l'autor comenta una teoria que em va cridar l'atenció.

Els ximpanzès són els únics primats que comparteixen amb nosaltres l'activitat de la caceria. Els ximpanzès tenen bàsicament una dieta vegetariana, però de tant en tant, s'ajunten un grup de mascles adults i se'n van a caçar, normalment cacen preses petites, sobretot micos. Quan practiquen aquesta activitat, es perden els galons, i els mascles dominants deixen de ser-ho, es destensen les relacions i es reparteixen la presa de forma equitativa. És típic que les femelles no tinguin accés a provar la carn en condicions normals, però la cosa canvia quan alguna femella està en estat d'estre. La femella, sembla conscient de la seva irresistibilitat i es passeja per davant del mascle mentre li pispa la tant preciada peça. Així, sembla ser que el mascle es guanya el seu favor i pot accedir a la femella. Alguns primatòlegs han suggerit, de fet, que els ximpanzès cacen exclusivament per poder copular amb les femelles en estre, i així elles tenen preferències a l'hora d'aparellar-se per els mascles que han estat generosos amb elles.
Podria ser doncs, que el ritual de la caça també hagués tingut aquests orígens en la nostra espècie...
El propulsor d'aquesta hipòtesi va ser D. Symons, ell va lligar-ho amb el fet de que les femelles humanes tenen un estre prolongat (tema interessantíssim que es mereix un post a part). Les femelles humanes, són les úniques que han allargat l'atractiu sexual fora dels períodes ovulatoris, convertint-lo en permanent (sinó que m'ho digui qui es pugui resistir a això. I us aviso que està fora de període ovulatori), la qual cosa té un cost, que segons aquesta teoria es compensat per l'accés permanent a la carn. Així, les femelles haurien evolucionat a mantenir un estre permanent per tal de poder tenir accés a la carn, i els mascles seguirien caçant per tal de poder tenir accés a les femelles.
Aquest comportament es pot assemblar bastant al que s'observa en algunes tribus de caçadors recol·lectors actuals, com són els hadza i els aché en els que s'ha observat que el fenòmen de la caça és essencial a l'hora de mantenir relacions d'adulteri. Els caçadors amb grans capacitats i els que cacen les peces més grosses són els que tenen més èxit entre les dones, d'aquesta forma hi ha alguns caçadors que es passen molta estona fora del poblat per poder aconseguir una peça que els faci valedors dels favors d'una dama.
Aquest comportament tampoc hauria de ser tant estrany, ja que el caçador més hàbil i el que caça les peces més grans és el que poseeix una qualitat genètica contrastada, i qui no voldria aparellar-se amb ell!!
Segons aquesta teoria, el fet que ens ha portat a tenir una dieta en gran mesura carnívora, que per altra banda ha permès assolir fites molt importants en l'evolució humana, ha estat la simple ostentació masculina.

Referència:
- La conjura de los machos. Una visión evolucionista de la sexualidad humana. Ambrosio García Leal. Metatemas.

Frij

El crepuscle dels mamuts, snif.

Després de veure la pel·lícula 10.000BC, de Roland Emmerich, em vaig quedar a casa dos dies sense fer res més que contemplar com em rendia als efectes d’un xoc post-traumàtic. Després de superar, mitjançant moltes hores de psicoanàlisi, la meva sobtada amnèsia de natura histèrica, vaig poder esbrinar l’origen del xoc. No el causava el fet d’haver vist a la pel·lícula una taula plena de papers escrits, sinó pel fet de veure els meus estimats mamuts cruelment domesticats pels alfabetitzats habitants d’aquella impossible ciutat neolítica.
Penso superar el trauma escrivint sobre ells, in memoriam, diguéssim. I aquesta primera entrada la dedicaré a la part més trista: el seu final.

L’extinció dels mamuts

El mamut, Mammuthus primigenius, va habitar estepa i tundra de l’hemisferi nord durant uns 300.000 anys, des de mitjans del Pleistocè, i els últims exemplars es van trobar a Sibèria i daten de fa 3700 anys.

Les trovalles de fòssils de mamuts han provocat les més diverses teories en el passat, i d’això en parlarem en un altre post. Però una cosa de la qual alguns científics van estar segurs fins al segle XVIII, quan encara no s’havia declarat que cap espècie pogués estar extingida, és que es tractava d’òssos d’elefants africans que havien arribat a l’Àrtic degut a les innundacions bíbliques. A finals del XVIII, les diferències morfològiques evidents entre els elefants i allò que trobaven van acabar amb la teoria. Però llavors el problema era un altre: si Noè no es va descuidar ningú a l’Arca, i cap de les espècies que transportava havia desaparegut del mapa, on estaven els anomenats mamuts? Cito del fabulós llibre de Richard Stone:

“Inclús Thomas Jefferson asumia que els mamuts, els ossos dels quals es trobaven per tot el Nou Món, existien en el salvatge oest del riu Mississipí. Aquesta falàcia va quedar clarament desmentida durant la presidència de Jefferson, quan el mamut llanut es va convertir en la primera espècie l’extinció de la qual va quedar demostrada”.

Concretament pels estudis comparatius del fundador de la paleontologia, George Cuvier.

Llavors què va passar, se les van tenir Noè i la parella de mamuts que havia de transportar? Entre cosacs i misioners ortodoxes rusos establerts a Sibèria se’n va suggerir la resposta. Es veu que la parella de mamuts corretejaven per la coberta de l’Arca i feien trontollar l’embarcació, de manera que Noè no va tenir més remei que expulsar-los a cops i condemnar-los a desaparèixer. Coi! Déu podria haver escollit algú amb més simpatia pels animalons. Però una altra resposta que va sorgir d’aquesta obligada revisió de la Bíblia era que els mamuts van quedar-se a l’Arca i van superar el diluvi amb alegria, però quan van voler desembarcar es van enfonsar en el fang. Ahà.

Anant de cara a la ciència, bàsicament s’han proposat tres teories, que poden ser complementàries, per explicar les causes de l’extinció dels mamuts.

1) Canvi climàtic. Un canvi climàtic sobtat va ser proposat ja al segle XIX per Henry Howorth, i la proposta va servir per atacar l’uniformitarisme vigent fins el moment que deia que les forces naturals actuaven de manera constant i en el mateix grau durant tota la història del planeta de manera immutable. El fet és que al final de l’ultima glaciació es va escalfar el planeta de manera molt ràpida. En dues dècades la temperatura va pujar quasi 5 graus (comparem’ho amb els 0,75 graus que es calcula que ha pujat la temperatura durant l’úlim segle degut a l’escalfament). La reducció de l’habitat degut al canvi climàtic hauria enviat els mamuts a l’extinció. Un argument a favor d’aquesta hipòtesi és que molts altres animals grans es van extingir a finals del Pleistocè (28 espècies a Euràsia i 48 a Amèrica del Nord). Un prova bona a favor seria la de trobar òssos de mamut amb signes de malnutrició així com evidències de canvis en la vegetació, evidències escasses fins el moment.

2) Cacera desenfrenada de mamuts. La teoria de que van ser els humans caçadors els que van acabar amb els mamuts és especialment convincent, però controvertida, en relació a la cultura Clovis de Nord Amèrica, on els mamuts desapareixen poc després de l’aparició d’aquests emigrants de Bering. En diversos jaciments Clovis s’han trobat restes de mamuts i de puntes de llança, però sembla que caçar mamuts amb aquestes llances no era tan fàcil. En un experiment es va veure que aquestes puntes eran inútils per penetrar la pell d’elefants morts en un zoològic, excepte en certs punts concrets. El principal defensor d’aquesta teoria, Paul Martin, va suggerir que els mamuts al no estar familiaritzats amb la presència d’humans caçadors no ho consideraven una amenaça i això sens dubte facilitava la feina als caçadors. Però ara sabem del cert de presència humana a Amèrica més antiga que la cultura Clovis, la qual cosa debilita aquest argument; però no la teoria general. De jaciments amb restes de cacera de mamuts com hem dit n’hi ha, però no són gaires, i aquesta si és una falta important per la teoria. Martin no es sorprèn per la manca de jaciments per dos motius: els clovis es movien ràpid i no es quedaven prou a cap lloc per acumular suficients òssos; i que els jaciments de matances no perduren gaire, en general, en el registre fòssil. A Euràsia, aquesta teoria encara és més controvertida. Entre milers d’òssos examinats, De Vos, del Museu d’Història Natural de Leiden, afirma que ni un de sol té marques d’haver estat manipulat per l’home. En els llocs on és clar que els humans havien consumit carn de mamut, afegeix, és impossible saber si els havien caçat o se’ls havien trobat morts o moribunds.

3) Un virus letal. Al 1997 Ross MacPhee, del Museu d’Història Natural de Nova York, va proposar una tercera teoria. Un virus, transportat pels humans o pels seus gossos, hauria infectat els mamuts causant una epidèmia mortal. Aquest virus, d’haver existit, podria trobar-se analitzant l’ADN recuperat de mamuts congelats de Sibèria. Ja veurem. En un altre parlarem dels estudis i usos relacionats amb l’ADN mamut, alguns d’ells molt sorprenents.

Molt recentment va sortir publicat a la revista PLOS biology, un estudi que no pot ser més apropiat per esclarir una mica el tema que ens ocupa. La idea era fer estimacions quantitatives de la relació entre clima-humans-mamuts (en diferents escenaris paleo-climàtics simulats i sobreposats a models poblacionals d’humans i mamuts) per tal de veure el seu efecte sobre la reducció de la població de mamuts. Els resultats mostren que el 90% del rang geografic dels mamuts, on les condicions climàtiques són les propícies per ells, es va reduir entre fa 42000 i 6000 anys, deixant Sibèria com la última terra promesa, on de fet es va trobar el cadàver de l’ultim mamut. A la dreta es pot veure la reducció de l'habitat propici pels mamuts (que és la zona vermella) i la línia negra indica el límit nord de la presència d'humans.

L’estudi conclou que la dràstica pèrdua en el nombre de mamuts que la pèrdua d'habitat va causar els va deixar exposats i vulnerables a la creixent presència de caçadors humans, que finalment van ser els que van acabar donant el cop de gràcia i van provocar la seva extinció.

Continuarà...

Referències:

- Nogués-Bravo D, Rodríguez J, Hortal J, Batra P, Araújo MB. Climate change, humans, and the extinction of the woolly mammoth. PLoS Biol. 2008 Apr 1;6(4):e79.

- Stone, Richard. Mamut. La Hitoria Secreta de los Gigantes del Hielo. 2001. Huellas Perdidas.

- Paul S. Martin. Twilight of the Mammoths:: Ice Age Extinctions and the Rewilding of America. 2005. University of California Press

Dodger

Stonehenge al descobert

Les piràmides d’Egipte i l’esfinx enmig de la sorra, o l’acròpolis grega al capdamunt d’una roca, o un temple maia entre la verdor exuberant, o el Colisseu enmig de Roma, són totes elles imatges, esculpides en els nostres cervells, de l’esplendor de la ruïna. Entre aquestes reines de l’imaginari de la ruïna ens en falta una de molt important: el monument megalític Stonehenge sobre les grans i verdes esplanades ondulades del comtat de Wiltshire.

Stonhenge és un cromlech circular format per menhirs enormes que s’ha deixat admirar durant més de 4 milenis i ha estat objecte d’especulacions infinites sobre el seu origen, construcció i funció. Entre aquestes especulacions les més nombroses són les més peregrines i venen recolzades per disciplines amb tant renom com l’ufologia i l’astrologia i mil variants confuses del confús moviment místico-espiritual-musical New Age. De l’hipòtesi mítica que fou Merlin, en missió especial encomanada pel rei Artur, qui va col·locar les enormes pedres, s’ha passat per atribuir l’autoria a extraterrestres necessitats d’un observatori a la Terra o a druïdes sensibles a les confluències de les línies de poder del planeta (siguin el que siguin aquestes línies, jo m’ho imagino com el Feng Shui però a gran escala).

Però el què ens diu l’arqueologia és que aquest enorme monument megalític és responsabilitat dels homes del neolític i principis de l’edat del bronze que en diverses etapes de construcció se les van enginyar per aixecar-lo; i això, sense màgia ni alienígenes, és el que és realment fascinant. Per ser-ne conscients del tot repassem breument les etapes de construcció:

La primera fase de totes (Stonehenge 1) s’ha datat sobre el 3100adC i constava d’una rasa circular al voltant de la qual s’han trobat uns forats d’1m de diàmetre anomenats forats d’Aubrey (descoberts per J. Aubrey al segle XVII). No es coneix la funció d’aquesta construcció però pocs segles després els forats els van usar per incinerar cadàvers; es queda tal qual (que se sàpiga) durant segles.

La segona construcció està datada provisionalment en 2550 anys adC i aquí ja ens podem començar a fascinar de veritat. S’erigeixen dos cercles concèntrics a l’interior del cercle de forats amb unes 80 pedres blaves de 4 tonelades. Aquestes pedres no es troben per la zona i el seu origen s’ha rastrejat i localitzat a 250km d’allà, a Preseli Hills (Sud-oest de Gales). De com les van tallar i transportar també en parlen els imaginadors professionals: tecnologia àlien de serres d’electro-ultrasons i transport amb tècniques antigravitacionals. Ja ho he dit. Els arqueòlegs proposen tímidament que van ser transportades amb rais per la costa de Gales i després de riu en riu. De fet recordem que la tecnologia de què disposaven al neolític va permetre aquest i molts altres monuments megalítics a moltíssims altres llocs. És meritós però factible.

Que no trobessin roques blaves per la zona no vol dir que no hi hagués altres roques, així doncs per què aquestes? I també ens podríem preguntar, per què són blaves?

Las resposta a la primera pregunta no es coneix, però alguns arqueòlegs han proposat que les pedres blaves eren considerades per aquella gent pedres amb poders curatius i que la seva presència a Stonehenge converteix el monument en un lloc de peregrinatge en busca de curació. En paraules del professor Wainwright, Stonhenge era un Lourdes prehistòric. Però mencionaré que s’han anat trobant caps de destral tallats amb aquesta pedra blava, la qual cosa ens obliga a considerar l’incòmode concepte “destral curativa”.

Les pedres són blaves perquè es tracta de dolorites, que són roques ígnies holocristal·lines (que en els graus que els geòlegs posen a la cristal·linitat aquest és el més elevat, cristal·lina total). En aquesta fase de construcció és quan es diu que es col·loquen també les pedres taló, allunyada del cercle, i la pedra altar, al mig del cercle. La hipòtesi segons la qual Stonhenge funcionaria com a obsevatori o com a calendari o com a lloc per cel·lebracions estacionals venen pel fet que el dia 21 de juny, solstici d’estiu, quan el sol surt per l’horitzó la llum viatja en línia recta entre les pedres taló contra la pedra altar (vegeu la imatge).

La tercera i última etapa de construcció la situen al 2000adC i és quan es construeix el cercle exterior amb dintells i els cinc trilitons (el nom que rep l’estructura en forma de porta de dues pedres verticals amb una per sobre horitzontal) del mig. Aquestes pedres van ser extretes de roques d’arenisca i pesen unes 50 tonelades. L’origen d’aquestes pedres es diu que es troba a 25Km al nord; l’empresa tampoc no era fàcil. Es calcula que per moure’n una fins allà (de moment descartat el transport fluvial per excés de pes) es necessiterien cordes, trineus i l’ajuda de 600 homes. Finalment, cap al 1500 adC es va modificar la construcció, una pedra aquí una pedra allà, moderadament amb el resultat actual de ferradura i cercle.

Per tant, resumint: les dates de construcció són aproximades, la funció d’Stonehenge no es coneix. Però no em quedaré aquí. L’última gran aportació és de cap a principis de l’any 2007 quan unes excavacions realitzades per arqueòlegs britànics a pocs quilòmotres d’Stonehenge van desvetllar les restes d’un assentament neolític enorme de l’època entre 2600 i 2500adC. S’atribueix als constructors del Henge i s’hi ha trobat gran quantitat de restes del que semblarien llocs de cel·lebració de rituals religiosos amb el que semblen restes de banquets espectaculars.

Doncs bé, tot aquesta explicació era l’excusa per anunciar-vos als qui no ho hagueu sentit que dilluns passat es van posar en marxa les primeres excavacions en 44 anys a dins del complex megalític. Aquestes excavacions duraran fins l’11 d’abril i les duran a termes un equip anglès finançat per la secretaria de cultura britànica i amb el permís de l’English Heritage (l’organisme que gestiona Stonehenge). L’objectiu principal és datar amb tota precisió el moment de construcció dels cercles de pedres blaves.

La BBC cobreix l’excavació dia a dia, però no patiu que a la que surti el primer resultat aquí el podreu trobar.

Links:

Pàgina de l'English Heritage

Seguiment per la BBC

Dodger

Anunaki de Nibiru

Per començar a posar en marxa Abulafia, un blog on discutir miscelània relacionada amb els avenços científics i fer mofa desinhibida de l'inquietant i il·limitat món de la pseudociència, he pensat que seria una bona idea presentar-vos una hipòtesi certament curiosa sobre l’origen de la humanitat. La idea no prové de cap biòleg ni de cap bioquímic, sinó d’un erudit expert en llengües mortes, en especial el sumeri, anomenat Zecharia Sitchin.

Zecharia Sitchin

Aquest enginyós historiador, que ara té uns 85 anys, va estudiar durant molts anys una gran quantitat d’inscripcions sumèries, hitites, acàdies, babilònies i cananees. De la seva interpretació en conjunt en va extreure que la humanitat devia la seva existència a una civilització extraterrestre que la va impulsar a evolucionar a partir de l'Homo erectus cap a l'Homo sapiens. El que ve a continuació és la Teoria de l’Astronauta Antic, segons Sitchin.

Anunaki

Els alienígenes responsables de la creació de l’home són els Anunaki, que segons la mitologia babilònica representen els fills del cel (Anu) i la terra (Ki); segons els defensors de la teoria abans esmentada, Anunaki es traduiria com “els que van venir del cel a la terra”. El seu aspecte ens el podem imaginar similar al d’un reptil o anfibi.

Per una banda, els Anunaki van ajudar la humanitat mesclant el seu propi ADN amb el del Homo erectus i transferint tecnologia puntera que va culminar en l’aparició de la civilització. Per altra banda, cal dir que l’objectiu d’aquests aliens no era gens altruista sinó que pretenien utilitzar els humans com a esclaus per l’explotació minera de la Terra. Tot i que ja no se’ls veu gaire per aquí, els Anunaki continuen residint en una altra dimensió, des d’on encara poden influir sobre nosaltres.

Nibiru



Aquests aventatjats alienígenes provenen d’un planeta anomenat Nibiru. Aquest hipotètic planeta amb què la mitologia babilònica, que el relacionava amb el deu Marduk, identificava Júpiter o l’estrella Polar, és per Sitchin el 12è planeta del Sistema Solar (incloent el Sol i la Lluna). Una òrbita excèntrica causada per una col·lisió amb un altre hipotètic planeta anomenat Tiamat, fa que tingui un periode orbital d’uns 3600 anys (3661, segons altres). Aquesta col·lisió, a més, va provocar la creació de la Terra i del cinturó d’asteroides.

Quan passa proper al Sistema Solar la Terra pateix; l’últim cop que Nibiru se'ns va apropar (1649adC) va causar catàstrofes naturals terribles (erupció del Thera). Els científics consideren que és impossible un planeta amb aquestes característiques orbitals: bé corregiria l’òrbita o s’escaparia del Sistema Solar.

En tot cas, per si voleu estar atents, el 2012 toca la tornada de Nibiru, jo ja m’ho he apuntat a l’agenda.

Dodger

Links del tema

Twelfth Planet: Book I of the Earth Chronicles (The Earth Chronicles) by Zecharia Sitchin

http://www.sitchin.com/ (La pàgina oficial de Zecharia Sitchin)

http://es.wikipedia.org/ (Entrades: Nibiru, Zecharia Sitchin i Anunaki)