10/08/2008

Els homuncles

Sentim, olorem, toquem, ens aixequem i ens comencem a moure; fem gestos complicats, notem; llepem i agafem; apretem, sentim la forma i ho deixem. El nostre cervell està constantment interpretant el que els nostres sentits capten i reaccionant a aquests estímuls dirigint el nostre cos en complicats moviments amb màxima precisió.
Per dur a terme tot això, en el nostre cervell hi existeixen uns mapes neurals del nostre cos, on hi ha representats cadascun dels racons a través dels quals sentim i ens movem. Són el que anomenen els Homuncles.
Els homuncles són una forma d'il·lustrar la localització i la quantitat d'espai en el cervell destinat a una determinada funció. Els homuncles, els podem trobar en les àrees somatosensitives del lòbul parietal en l'escorça cerebral. Si tenim en compte les aferencies sensitivesprimàries (o sigui, el que percebem a través dels sentits i arriba a l'escorça), parlem de l'homuncle sensitiu. En canvi, si parlem de la zona que controla la sortida de les senyals motores, fem referència a l'homuncle motor.
Aquest mapa resulta que conserva la relació de veïnatge entre zones, així, zones pròximes en l'escorça cerebral, controlen zones del cos veïnes. Podem veure per exemple, que en la zona medial del cervell s'hi veuen representats els peus, i a mida que anem cap a una zona més lateral del cervell (o sigui, cap a l'oïda), trobem representats la cama, la cuixa, el tronc i les extremitats.

L'homuncle sensitiu que avui coneixem, el va el·laborar un neurocirurgià anomenat Wilder Pienfield mentre operava transtorns cerebrals i epil·lèptics.
Mentre tenia els pacients anestesiats, Penfield estimulava diferents zones de l'escorça somatosensitiva primària, i preguntava als pacients què sentien. Així va trobar que depenent d'on tocava produïa sensacions tàctils en diferents parts del cos i en el costat contrari del cos. Amb el temps s'ha vist que en realitat, hi ha 4 mapes complerts en l'escorça somatosensitiva, i que cada un d'ells interpreta un tipus d'informació diferent. Un reb informació dels músculs i les articulacions, un altre de la pell, i en les dues àrees restants es combinen ambdues informacions.
En els homuncles (sensitiu i motor), la massa que representa qualsevol part del cos, no es relaciona amb la quantitat de zona que se li dedica, sinó amb el grau d'inervació de la zona. Així doncs, tenim que per exemple els llavis representen en l'homuncle sensitiu més superfície que tot el tronc sencer; o en l'homuncle motor, la zona dedicada a les mans és tan gran com la resta del cos.
Com que el cervell és una estructura que es va formant durant el nostre desenvolupament, podem trobar que si bé, més o menys tots compartim l'espai dedicat a cada part del cos, és possible trobar diferències entre individus, així, per exemple, la zona dedicada a la mà d'un pianista no serà igual que la que hi dediqui un nadó. Aquest petit detall trenca amb la teoria que s'acceptava fins fa poc, que els mapes corporals estaven integrats de fàbrica en el cervell, i en canvi s'observa que poden variar entre individus, fins i tot des d'adults.
Un dels experiments curiosos per demostrar aquest fet el van realitzar entrenant a micos a tocar discos (al més pur estil Dj). Al cap d'un temps van observar que la zona de l'escorça dedicada a les puntes dels dits s'havia expandit notoriament a expenses de les falanges veïnes. En altres experiments el que es va fer va ser lligar-li dos dits als micos de forma que es moguessin sempre junts. Es va veure que la representació cortical dels dos dits s'havia fusionat.
Algunes malalties i deformitats congènites també han ajudat a estudiar els homuncles. És el cas de les persones amb sindactilia congènita. En aquestes persones (que tenen com un munyó enlloc de dits) es va observar que no tenien organització somatotòpica; un cop realitzada una operació per separar els dits els espais somatotòpics en el cervell es van reorganitzant de forma semblant a una mà normal.
O qui no coneix el cas del membre fantasma...un pacient que nota la presència d'un membre absent, el sent, el belluga i li fa molt mal.
Val a dir, que si entre nosaltres mateixos ja trobem diferències entre homuncles, que es reorganitzen, guanyen terreny unes zones, en perden les que no usem o no tenim,... és evident que el nostre homuncle difereix del que trobem en altres espècies. Per exemple en el conill està molt representat el musell i la cara, en el gat els bigotis, en els micos la cua...
Com sempre, venim amb un llibre d'instruccions per tal de muntar un cervell, una eina que ens serveix per entendre i interpetar el nostre entorn, però no acaba aquí, el cervell és capaç de reorganitzar-se si les coses no van com esperavem, si de cop i volta perdem una mà o un ull, o al contrari, ens trobem en un entorn on és necessari potenciar algun dels nostres sentis, no perdem temps ni espai en representar allò que ja no podem utilitzar, es reorganitza per tal de poder captar amb més detall l'entorn.

Referència:
- E. Kandel, J. Schwarz i T. Jessell. Principios de Neurociencia. Ed. McGraw Hill
Frij

2 comentaris:

Asimetrich ha dit...

Molt interessant i ben explicat, sí senyor. Deu ser així com les persones cegues desenvolupen tant altres sentits com l'oïda o el tacte oi? De fet, fins i tot ho deuen tindre més fàcil ja que no els hi cal l'espai del cervell destinat a la vista que devem tindre els que hi veiem.

Frij ha dit...

Doncs si, ben bé podria ser una cosa així. Tot i que és un mecanisme molt més complicat i on hi intervenen altres regions del cervell, sembla clar en neurociència que en el moment en que un circuit deixa d'estimular-se es perd, a l'inrevés que en un circuit molt excitat.
Benvingut al blog!