10/13/2008

T'estimo marona...

Entre totes les persones que passen per la nostra vida, n'hi ha una que ens marca més que les demés i que estimem per sobre totes les coses. L'hem escoltat des d'el primer dia de la nostra vida i recorrem a ella sovint perquè "ningú ens entendrà com ella". Estic parlant és clar, de les mares.
Segurament algun cop haureu sentit a parlar dels experiments d'en Konrad Lorenz amb els ànecs. Sembla ser, que els ànecs li posen l'etiqueta de mare a allò que veuen primer; i si és la cara d'un home, doncs molt bé, el seguirem allà on vagi. Com que en condicions normals, el primer que veuen al sortir de l'ou és a la mare, és un patró establert de conducta que els ha funcionat al llarg dels anys.
Ara bé, tots sabem que en els humans la cosa no funciona ben bé així, sinó estariem tots anant darrera de la llevadora (bé, pot ser que alguns ho facin...).

A què és deguda doncs aquesta inclinació que tenim des de petits envers les mares?
Durant la primera meitat del segle XX, els partidaris d'una corrent anomenada conductisme ens haguessin contestat que aquesta inclinació es deu a un reforçament positiu. O sigui, la mare et dóna menjar i tu te l'estimes. En el cas que el reforçament fós negatiu, que no et donés menjar, no tindriem aquest sentiment d'amor.
Però a la dècada dels 50 van aparèixer una sèrie d'investigadors, entre ells Harry F. Harlow, que volien desmentir aquesta corrent de pensament i demostrar que totes aquestes idees no eren certes. Amb aquesta intenció en Harry F. Harlow va dur a terme un dels experiments més criticats de la història degut al maltractament a què va sometre als animals amb els que treballava.
Bé, no cal dir que en des d'aquest blog ens posicionem totalment en contra de qualsevol maltractament animal i de les brutalitats a les que poden estar sotmesos alguns en nom de la ciència. I més, quan existeixen altres formes de comprovar el que es pretén.
Dit això, val la pena parlar d'aquest experiment perquè encara que el mètode no fós l'adequat, se'n poden extreure unes conclusions d'enorme utilitat.
En Harlow treballava amb Macaco rhesus i el que pretenia era demostrar que el fet que ens sentim depenents de la nostra mare, no depenia de si ens donava menjar o no.
Va separar infants macacos de les seves mares i els va col·locar unes mares substitutes. Les dues mares consistien en un tub de tel·la metàl·lica amb un cap de fusta, però les diferenciava que una tenia una espècie de biberó al que el mico podia accedir sempre que volgués, mentre que l'altre no. En canvi, la que no tenia biberó, estava forrada de felpa.Contra el que haurien esperat els conductistes, els macacos no triaven a la mare que els subministrava menjar, sinó que s'aferraven a la de felpa. De tant en tant, anaven a menjar, però rapidament tornaven als braços de la mare suau.
Com deia Harrow, "l'amor és una emoció que no s'ha d'alimentar amb llet i cullera".
No es va quedar aquí, i els seus experiments-tortura van continuar. Tenia al seu abast uns dispositius que al activar-los la mare substituta es movia de manera violenta, acabant molt cops amb el macaco contra la paret. Un cop la mare acabava aquests períodes de violència, el mico s'acostava a ella i l'abraçava amb més passió i entusiasme que abans, com si implorés el seu perdó. D'aquesta manera, sembla que podria haver demostrat com podem estimar a persones que ens tracten molt malament.
Altres experiments consistien en treure la mare de felpa de l'habitació un cop s'havia creat el vincle, per observar com l'animaló plorava i queia en una imparable depressió. Va separar d'altres animals durant molt de temps en unes gàbies on no podien tenir contacte amb ningú, per veure fins a quin punt era d'important el contacte amb altres individus en el seu creixement.
Va crear al final una mena de macaco-monstres que al arribar a l'edat adulta eren incapaços de relacionar-se amb ningú, de tenir relacions sexuals o de tenir cura dels seus fills, el que ens pot ajudar a entendre com persones maltractades en la seva infància són probablement pares maltractadors també.
Amb tot això Harry F. Harlow va acabar demostrant que l'amor que regalem a les mares és un resultat del contacte i del comfort que ens ofereixen, i no del fet de tenir uns pits que ens alimenten. Va servir per confirmar que qualsevol contacte amb el nadó era bo per al seu desenvolupament, en contra dels que pensaven que agafar el nadó en braços massa sovint impedia als nens convertir-se en ciutadans drets i independents.
Finalment, em quedo amb la reflexió que va escriure Harlow:
Es possible que els meus coneixements mai hagin arribat al coneixement del sentit comú.

Referències:
- http://psychclassics.yorku.ca/Harlow/love.htm
- Robert M. Sapolsky, ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Alianza editorial
Frij

2 comentaris:

Asimetrich ha dit...

En veure els experiments que va fer amb els macacos i llegir les conclusions a les que va a arribar em pregunto si és realment necessari fer patir als animals d'aquesta manera per segons quines coses. Bé, de fet no m'ho pregunto, ho afirmo. Em queda el consol que qualsevol comitè ètic actual no el deixaria realitzar aquestes coses.

Frij ha dit...

És veritat! Avui no passaria cap comitè ètic...
El trist és que aquestes coses, ens agradi o no, segueixen passant....