L'hegemonia dels petits

Segons com vinguis amb l'ego de casa, si tothom al teu voltant és més gran que tu et pots sentir intimidat, menystingut i si va a més et pots començar a imaginar somriures fotetes inexistents de persones sobre la base dels seus petits espasmes facials involuntaris. Més tard, en la solitud de la nit, et permets els fugaç aflorament d'un anhel reprimit: l'hegemonia dels petits.

Un mascle gran i poderós llueix més davant la femella quan 1) no s'ha mort de gana. 2) hi ha depredadors pels voltants que li permeten fer-se el xulo.

Però si la cosa canvia, si desplacem l'escenari a una illa petita on els depredadors més temuts siguin els mosquits i on el menjar escasseja, el petit podrà campar sense por i a més, amb menys combustible. El gran, per contra, passarà gana i amb la gana se li passarà la libido. Per atractiu que un mascle pugui resultar, si no té libido la femella acabarà per fixar la vista sobre el petit que, en segon pla, ara galopa radiant i trempat per l'escassa verdissa.

Aquest és el punt de partida, que mai sortirà als llibres de text gràcies a déu, de l'efecte de la insularitat sobre la mida. És com si l'evolució es dediqués en el seu temps lliure a fer bonsais. Com més gran és la bèstia original més impactant és el resultat.

Elefants, hipopòtams, búfals, mamuts.... Si, siiiii, mamuts! S'han trobat tres poblacions de mamuts pigmeus: a Sardenya, a les illes del canal de Califòrnia i a la illa de Wrangel, a Sibèria. D'elefants pigmeus ni ha un porró a moltes illes del Mediterrani (Xipre, Sicília, Malta, o Creta, com el de la imatge.) però l'únic exemplar de mamut pigmeu és el que es va trobar a Sardenya al 1983 i es va batejar amb el nom de Mammuthus lamarmorae. Aquesta espècia petitona prové de Mammuthus trogontheri, el més gran dels mamuts (4,3m d'alçada i almenys 10 tones de pes), de qui també provenen el M. Columbi (el mamut americà) i el nostre estimat i pelut M.primigenius.

Fa poc, l'elefant pigmeu de Creta (l'Elephas cretus) va ser considerat a partir d'un estudi del seu ADN que en realitat pertanyia al llinatge dels mamuts, però més tard sembla que es va tombar l'estudi amb un altre del qual en cito un tros de l'abstract:

“According to the authors of this study, a deep taxonomic revision of Cretan dwarf elephants would be needed, as the sequence exhibits clear affinities with woolly mammoth haplotypes. However, we point here many aspects that seriously weaken the strength of the ancient DNA evidence reported.” (Article)

A les illes del canal de Califòrnia s'han trobat restes de bonsais de mamut a més de 140 localitats, la majoria d'elles a la illa de Santa Rosa. Per pebrots hi van haver d'anar nedant perquè aquesta illa sembla que mai ha estat comunicada amb terra ferma. Al 1994 es va trobar un esquelet complet del mamut nan de 15000 anys d'antiguitat, que per cert s'anomena amb propietat (i encert) Mammuthus exilis. Aquest pobret té menys de la meitat de l'alçada (1,2-1,8m) i pesaven com el 10% (1 tona) del que els seus ancestres de terra ferma (en aquest cas M. Columbi).

L'any 1993 tothom (tothom, tothom, encara que potser no ho recordeu) es va posar molt content en saber-se que s'havia trobat un mamut inherentment petitó (1,8m) a la illa de Wrangel. Les dades del carboni mostraven que una població havia viscut allà durant els últims anys dels mamuts (entre fa 10,200 i 3,900 anys). També es va trobar la versió reduida del mamut a una illa d'Alaska (Saint Paul).

Deixem estar els mamuts una estona. El nanisme insular ha afectat també a hipopòtams en illes del Mediterrani (les mateixes: Creta, Sicília, Malta, Xipre..., que s'hi trobem elefants pigmeus) i a Madagascar, i d'altres mamífers (sobretot, però també dinosaures). En aquesta entrada de la wiki hi ha una relació d'exemple.

Fa un temps, el Paleofreak (via altres blogs) en deia que havien trobat el fòssil d'un búfal de només 60cm d'alçada de la illa de Cebu a les Filipines (Bubalus cebuensis). Un altre espècie no tan petita encara es troba a Filipines (Bubalus mindorensis).

Amb aquesta cistella d'exemples potser podem acceptar millor la hipòtesi sobre l'origen de la mida reduïda de l'home de Flores. Un home que es va fer petit a mida (i de mida) que va fer passar la seva història en una illa. La seva capacitat craniana va posar-se en 417cm3 (en el cas del fossil LB1), similar a la dels austrolpitecs i per sota dels 509 dels habilis. Però ull, la reducció del tamany del cervell no ha de comportar la pèrdua d'habilitats cognitives. En humans ho veiem, els nans sapiens amb enanisme primordial osteodisplàsic amb microcefàlia de tipus 2 us ho explicaran molt bé.

Dodger

Un conte de fades

Ara ja fa uns anys, amb en Dodger vam assistir al que podríem anomenar una conferències instructives i enlluernadores sobre el futur de la nostra societat. La història aquesta es montava en la sala d'una casa de Barcelona.

Ningú no ens hi havia obligat, no era una promesa, ni l'interlocutor era amic nostre. Hi vam anar per voluntat pròpia!
Ens trobàvem al centre d'Estudis Gnòstics de Barcelona (si, si,...una puta secta!). Assegudets amb els cataplins per corbata i observant sense perdre detall del que passava al nostre voltant. Jo intuïa que algun dia la nostre epopeia veuria la llum; i per fi ha arribat el dia...

Bé, doncs estàvem asseguts, envoltats d'una colla de gent que com nosaltres havíen anat allà perquè volien (bé,..jeje...és una manera de dir-ho). Era gent ben normaleta...si, si,...cabells liles, ulleres sense patilles, dones amb calça curta sense depilar... Llavors el terme no existia, però avui en diríem "friquisdelaòstia". No desentonàvem tampoc, perquè en aquela època nosaltres érem així:

Dodger en vermell

L'orador va començar la seva feina i un a un els seus arguments anaven enrojolant les nostres galtes com aquelles bofetades que et deixen els dits marcats. Nosaltres impertèrrits, per no causar cap sospita, aguantàvem l'atac des de la trinxera. Érem joves estudiants de biologia i hi havia coses que no se'ns podien dir sense desencadenar el plor: Que si el Ieti existeix, que si les esfinx són portes interestel·lars, que si Darwin era un capullo, que si els Atlantes, que si,....No, no i no!!
Entre altres coses, donaven per fet que tota una sèrie d'éssers mitològics existien i com a únic argument per provar-ne l'existència deien que si sortissin del seu amagatall, els humans els agafarien per fer proves i torturar-los....és lògic, no se'n va salvar ni E.T.
Així que les fades existeixen, i encara hem tingut sort que algú les ha pogut dibuixar!
Explico tota aquesta història absurda i sense cap interès científic per lligar-ho amb un article que ha publicat el senyor Wotton sobre la possibilitat del vol d'alguns éssers mitològics com els àngels, els dracs i les fades.
Prenent com a font fidedigne les il·lustracions de diferents èpoques (de fet, és l'únic que tenim), ha intentat resoldre si l'anatomia d'aquestes éssers els permetria volar.
Les ales dels àngels i els querubins sembla que derivin de les ales dels ocells degut a la seva forma. Els ocells s'adaptaren al vol gràcies a una pèrdua de densitat de l'exosquelet, de fet, sembla que si pesen més d'uns 15 kilos, ja són aus que no poden volar. Curiosament, no s'observa cap diferència en el cos dels àngels, tots són de talla normal, fins i tot, alguns més regordets com per exemple els querubins.
A més, entre els ocells es donen 2 tipus de vol, el propulsat o el planejat. És evident que els pobres angelets serien incapaços d'elevar el seu vol per si sols. Així que només ens queda la hipòtesi del vol planejat. Però resulta que els vents als quals haurien d'estar sotmesos per poder enlairar-se haurien de ser bestials... Haurem d'estar pendents del cel un dia de vent....
Finalment, també ens queda una mica penjada l'aparició de la nova extremitat ales, en ocells les ales són una adaptació de les extremitats superiors, que mantenen uns músculs pectorals molt desenvolupats per permetre el vol... En els nostres angelets és difícil d'interpretar aquesta aparició: on s'insereixen els músculs pectorals? On amaguen aquests músculs poderosos? Perquè no han reduït el seu cos?
Per altra banda també resta per estudiar el mecanisme de vol d'un dels àngels de Giotto, amb una sola ala...sembla que podria ser una adaptació.

En els dracs ocorre una cosa semblant, les seves ales estan recobertes de pell i podrien derivar de pterosaures i/o ratpenats. Molts mantenen les 4 extremitats a part de les ales, el que resulta un problema d'interpretació evolutiva. Però d'altres, els dracs heràldics tenen ales que provenen de les extremitats superiors, fins i tot, mantenint les capacitats prènsils amb urpes i tot. Si el mecanisme de vol ha de ser semblant als dels ratpenats, el seu múscul pectoral hauria de ser important. Sinó, també podria ser que utilitzessin el vol planejat. O sigui, que anem amb compte amb els dies de vent, No, no! No per si us cau un arbre al cap, més que res, perquè el cel potser està ple de bitxos d'aquests!! També podria ser que utilitzessin les ales a l'estil esquirol-volador, planejant entre els arbres, però no me'ls imagino pas....
En el cas de les fades, la història és una altra. Les ales de les fades provenen, amb tota seguretat, de les ales dels insectes. Sovint se les representa amb ales de papallona, tot i que algunes vegades les han perdut (hi ha representacions sense ales).
Les ales dels insectes provenen d'excissions de l'exosquelet en un parell de segments toràcics que provoquen unes distorcions en la part anterior del tòrax que allibera tensions i permet el vol. Normalment, les ales de les fades ja surten de l'esquena, cap inconvenient fins aquí. Però hi ha dubtes per resoldre. La manera com se les ingenyien per produïr la cutícula típica dels insectes és encara un misteri. O com s'ho fan per suportar la incòmode distorsió del tòrax també queda pendent.
Els misteris no acaben aquí encara. Les ales dels insectes apareixen quan l'individu adult abandona el seu estat larvari. Curiosament encara ningú no ha trobat cap representació d'una fada en estat larvari, o de pupa,....

Si voleu saber quina classe de energúmens són aquests dels gnòstics, he trobat això:
- http://www.redune.org/testimonio5.html

Frij

Com lloros

Intenteu no convertir-vos en uns éssers que repeteixen com lloros el que diuen els altres. Intenteu ser crítics i contrasteu la informació.
Aquesta imatge còmica que he trobat a atheistcartoons mostra un dels motius pels quals encara sobreviuen les religions al món. I no només les religions, m'he trobat en ciència molta gent que es dedica a fer el mateix.
Així que no us cregueu res del que expliquem en aquest blog!! És tot mentida!!

Frij

Qui no desitja ser un FRS?*

El 2010 la Royal Society farà 350 anys. Pam més pam menys, perquè oficialment es va constituir l'any 1662. Però no ens discutirem per això i els números rodons fan més il·lusió. És una de les societat científiques més antigues d'Europa i encara belluga amb en Martin Rees a la presidència, encara que li queda poquet, les presidències són de cinc anys i ell va començar al finals del 2005. És el mateix Martin Rees, astrònom amic dels forats negres, que parlàvem aquí? Doncs mira, si.

Per la Royal Society han passat científics de pes, ja com a presidents ja com a membres. Trobem en Newton, dos Huxleys, Watson i Crick, en Hawkings, i un llarguíssim etc. En total una porrada de premis Nobel. Nombre que es triplicaria si aquests premis s'haguessin començat a donar a partir de 1660.

Per celebrar l'aniversari han fet una aplicació web molt mona que m'ha enviat en Miquel, que com que viu a Londres està el corrent de tots els actes, festejos, raves i orgies que es faran durant tot l'any en nom de la Royal Society.

Cliqueu aquí.Podreu explorar una línia cronològica d'on pengen descobriments rellevants de la humanitat per membres de la societat, i d'on podreu descarregar l'article original! Val la pena llegir l'article de Newton sobre els seus experiments amb la llum i els prismes i veure quin estil tenien a l'època pel que fa a la redacció científica. I també per veure que si considerava que aquell dibuix que posa era el que millor li havia quedat, no voldria veure els altres (dit amb tots els respectes al senyor Newton, només faltaria).

A la imatge, a sobre dels personatges, hi ha un escut amb una cinta. No es veu gens bé però hi apareix escrit el lema de la societat: Nullius in verba. Que vol dir "en paraules de ningú". És una obscura metàfora que ve a dir que la societat rebutja el principi d'autoritat i abraça l'argument vàlid vingui d'on vingui.

En aquesta entrada de la wiki, veureu que un membre famós de la societat és una tal "conchi sin camisón". Si ho diu la wiki, jo m'ho crec.

*Si ets membre de la societat pot afegir aquestes sigles al teu nom: Fellow of the Royal Society (FRS).

Dodger

Amaga l'ovulació!

En la inmensa majoria de mamífers (per no dir tots els éssers vius) les energies no es malbaraten, és una màxima en biologia. Així que els moments en que la dona està ovulant i es troba en el pic de fertilitat s'han d'anunciar a bombu i platillu per no malgastar forces en el sexe (o fer l'amor, a vegades...) quan la dona no és fèrtil.

Això ens porta a aquelles imatges que ho exemplifiquen tan bé: femelles mostrant les seves parts inflades i vermelles exposades, mentre els tan "mesurats" mascles van saltant i perseguint-les amb la il·lusió de ser ells qui aquest cop aconsegueixin transmetre els seus gens amb tan formosa fèmina.Aquest senyal es dóna de forma molt clara en la majoria dels mamífers; i tot i que per a nosaltres no és gens evident, si que ho és per a qui ho ha de ser, essent molts cops senyals olorífics més que visuals que a nosaltres se'ns escapen.
Però ara, fixeu-vos en la senyora/noia que teniu asseguda al vostre costat, o recordeu aquella senyora tan perfumada que us heu creuat a l'ascensor. Estava ovulant? Amb tota seguretat, no en teniu ni la més remota idea...
Fa molts anys ja, mentre ens estàvem convertint en humans, va resultar més eficaç amagar l'ovulació que fer-la evident. Les dones passaven a estar sempre atractives per als homes, allargant així les senyals de fertilitat durant tot el cicle. Quin avantatge podria tenir?
És evident que les cries humanes necessiten dels progenitors per al seu desenvolupament (s'han descrit alguns casos en què és necesasri fins passats els 30...). A més, les mares no poden totes soles com en altres espècies, i el pare es fa necessari en tasques d'educació, d'alimentació,...
Una de les maneres que les mares humanes aconseguirien inculcar la monogàmia als mascles seria aquesta, l'ovulació encoberta (fins i tot per a elles, perquè així de pas no es nota que enganyen...). El mascle, que mai sap quan està ovulant la femella, es queda al seu costat gastant espermatozoides, fins i tot durant l'embaràs i durant l'alletament per assegurar que els fills són seus, i de pas l'ajuda en la criança dels fills.

Però hi ha una altra opció.
El parricidi és una pràctica habitual en espècies properes a nosaltres i probablement ho devia ser en els inicis de la nostra. Els mascles que aconsegueixen una femella i volen formar un nucli familiar, maten a tots els fills que encara estiguin sota el càrrec de la femella, bàsicament per dues raons: 1) Aquells gens no són seus (no malgastem energia portant-los menjar) i 2) hem de deixar que la femella sigui fèrtil altre cop (en el cas que estigui alletant alguna de les criatures).
És clar, en aquest assassinat qui hi perd més és la femella (a part dels malaguanyats, lògicament), aquells gens si que éren dels seus...
L'evolució va dotar a la femella amb aquesta petita trampa. Elles, que eren molt vives, tenien ovulació encoberta i, de tant en tant, tenien alguna relació extramatrimonial; finalment els mascles perdien la pista de si els fills eren seus o no.
M'explico: la femella amaga la seva ovulació, el seu mascle se'n va a caçar més o menys tranquil. Total, que un altre mascle vé a per la femella (unga, unga!!! -Li diu), la femella vol i dol (ai si, ai no, ai que no ho tinc clar...) i Patapam!!!. Ara, quan neixin nens podran ser de dos mascles diferents, algú els matarà?? Cap d'ells s'atrevirà, potser porten els seus gens.
Això pot portar a situacions realment sorprenents, com per exemple, mascles control·lant les seves parelles les 24 hores del dia (arribant a extrems de tancar-les en una habitació) per assegurar-se que els fills seran seus. O femelles deixant-se flirtejar pels mascles més bons caçadors (sinònim de bons gens) per aconseguir els seus fills mentre a casa hi tenen al bonatxón de turnu que tindrà cura de les criatures pensant que són seves.

Ja ho veuen, una guerra on ningú vol perdre pistonada i tothom se les empesca per aportar el màxim numero de gens a cada generació. De moment: Dones-1, Homes-0.

Nota: No obstant l'ovulació sembla encoberta a tots els efectes, els mascles (tot i no saber-ho), hem desenvolupat una espècie de sentit per detectar l'ovulació de les dones. Si no us ho creieu, mireu aquest estudi.
La batalla continua: Dones-1, Homes-1.

Frij

Lle-teta!!!!

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.

És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij

I així es tanca el cicle

O els científics fem malament la feina, o algú pel mig ho manipula o la població és molt poc crítica i ens ho creiem tot... Però alguna cosa passa perquè el que exemplifica aquesta vinyeta còmica no és gens allunyat de la realitat

Vist a:
www.phdcomics.com