6/25/2009

Per què va costar tant aprendre a tocar la flauta?

Es publica a Nature (1) la troballa d’unes flautes d’òs al jaciment de Hohle Fels. Una d’elles, d’os de voltor, és l’instrument musical més antic trobat fins ara, dels principis de l’Aurignacià, al començament del paleolític superior. A partir del colagen de l’os, s’ha datat en 40.000 anys d’antiguitat. Hi ha set flautes més, sumant també les d’altres jaciments d’aquesta zona d’Alemanya (alguns excavats els anys 70), algunes d’elles d’altres aus i també de mamut (de mamut! Si. Tranquil, Dodger, tranquil). La flauta de voltor presenta cinc forats i les marques al costat de cada un. Aquestes marquen creuen que servien per assenyalar el lloc on s’havien de fer les perforacions per tal que l’instrument sonés bé. M’ha fet gràcia una cosa que recollia la Vanguardia. En Nicholas Conrad, el primer firmant del Nature, de la universitat de Tübingen i colegues van fabricar una flauta a partir d’os de voltot fent els forats al mateix lloc i es veu que sonava força bé. “Hem intentat tocar l’himne americà i recordava la versió de Jimmy Hendrix a Woodstock”. Jaja, eh? Quina gràcia. La pregunta més important que ara queda per respondre és: Per què uns alemanys troben una flauta a Alemanya i els dona per interpretar l’himne americà? No ha de ser bo anar a exacavar encara tenint al cap la Segona Guerra Mundial.

No ens quedem aquí. Es considera que la demostració d’habilitats musicals, va molt de la mà de les altres habilitats que considerem de “comportament modern”. Dius, vale, l’home modern, l’Homo sapiens tal i com el coneixem morfològicament, va aparèixer per allà a l’Àfrica farà entre 150 i 200 mil anys. Però quan preguntes per les primeres obres i creacions dels nostres avantpassats sempre acabem parlant de fa uns 45.000-30.000 anys, de finals dels pleistocè. És quan a Europa comença la transició al paleolític superior, que apareixerà més tard a Asia oriental, Austràlia i Àfrica. En aquesta època comença a desplegar-se el pack de virtuts humanes totes al mateix temps; que si ornamentació personal (ocres, cargolets perforats, etc), eines de pedra molt petites i especialitzades, artefactes d’os, evidències de rituals, estratègies de caça millorades amb millor tecnologia (propulsors de llança, arcs, boomerangs i xarxes), obtenció de materials de fonts més llunyanes, i etcètera. I instruments musicals, com aquesta flauta. De fet, al jaciment de Hohle Fels ja s’havien trobat altres restes importants d’art figuratiu, com una figura femenina de 35.000 anys, la venus de Hohle Fels, publicada recentment, o un híbrid entre home i lleó de 30.000. També un talla d’au aquàtica i l’escultureta d’un cap de cavall.

Desde que apareix el primer sapiens fins a fa 45.000 anys queden una quantitat espectacular d’anys que fan pensar: i què carai fotien aquells? Si que s’ho van rumiar abans no van començar a tocar la flauta o a fer figuretes amb els ossos i les pedres, etc. Així que la pregunta que ens fem avui és: Què faltava, o què havia de passar, durant tot aquest llarguíssim temps previ a l’aparició de totes aquetes primeres joies de la humanitat perquè comencessin a aparèxier?

Es podria pensar que van desenvolupar les capacitats cognitives necessàries mica en mica. Fins que no van tenir el hardware a la versió “Pentium” adequada no van poder començar a demostrar les seves noves capacitats.

Aquesta teoria implicaria unes mutacions que s’haurien d’haver extès amb l’Out of Africa i per tant haver-se produït abans. A més, la teoria té un problema més greu. No explica les troballes esporàdiques d’alguns d’aquests elements de “cultura superior” que s’han anat trobant de manera desconnectada però de molta més antiguitat. Dic de manera desconnectada per expressar que no venen amb tot el pack del paleolític superior, sinó que són allò i prou, en un lloc molt concret i que potser el registre arqueològic s’interromp allà durant milers i milers d’anys fins la següent troballa del fet en qüestió. L’Homorgasmus en va parlar en alguns posts. Per una banda tenim la publicació al Nature el 2007 que ens presenta evidències de pigments i util·lització de recursos marins a la base dels sapiens, fa 164.000 anys. Després tenims les primeres proves d’ornamentació personal amb objectes; són les closques de cargol perforades de la cova dels coloms, al Marroc, de fa 85.000 anys. Les segones més antigues són les de la famosa cova de Blombos, a Sud Àfrica, 41 closques de 77.000 anys. A la mateixa cova, es van trobar ocres de 100.000 anys. Falta per determinar la veracitat del les closques que podrien ser les més antigues de totes, del jaciment Skhul (Israel). entre 100.000 i 135.000 anys. segons la datació del sediment de la closca. Sembla que faltaven dades importants sobre l’estratigrafia del jaciment a la publicació. Homorgasmus dixit again.

Així que podríem dir que el potencial per ornamentar-se i pintar-se i canviar les estratègies d’obtenció de recursos ja hi era. Faltava alguna cosa per l’eclosió del paleolítc superior, però no sembla que hagués de ser una mutació i una organització sinàptica diferent.

Arran d’aquesta qüestió s’han proposat diverses opcions, i moltes d’elles tenen a veure amb la demografia. Les coses s’inventen quan es necessiten, i aquesta necessitat la pot provocar l’expansió deguda a una demografia creixent. La competició intergrupal també és un bon estimulant de l’enginy tecnològic (i si no recordem la guerra freda, per exemple, o les pel·lícules sobre la mateixa, els que no puguem recordar res).

Fa dues setmanes, es va publicar a Science (2) un estudi que parteix d’altres que recolzen la teoria de que un augment del tamany d’una població incrementa també l’acumulació d’habilitats beneficioses heredades culturalment. En aquest nou estudi, intenten modelitzar d’una manera més finals-del-pleistocènica la pèrdua o guany de complexitat cultural en relació a factors demogràfics com el tamany de la població o les migracions.

Les simulacions que presenten semblen capaces d’explicar 1) l’aparició primerenca del comportament modern i la subsegüent desparició del registre fòssil.2) Les diferències en el temps de l’aparició d’aquest trets a diferents indrets del món. 3) El retard en l’aparició de la conducta moderna desde l’aparició dels primers sapiens. Tots aquests factors estan en estreta relació amb els demogràfics. Els nous trets apareixen quan la densitat demogràfica necessària es dona. Per exemple, les estimacions per Nord Àfrica de quan hauria de tenir la densitat poblacional adequda és de fa 40.000 anys, consistent més o menys amb el què diu el registre arqueològic de l’aparició del comportament modern en aquesta zona. Les estimacions sobre les densitats de població a finals del pleistocè es poden treure de l’estudi de l’ADN mitocondrial.

Sobre el fet que algunes d’aquestes mostres de comportament modern han aparegut molt en el passat de manera independent semblen qüestionar el model. Si hi havia prou població per fer sorgir aquelles habilitats culturals (closques, ocres) què va passar després? Es va reduir la població? El mètode que hem dit per reconstruir les grandàries poblacionals no indica als autors que hi hagués un pèrdua de població. Els propis autors critiquen aquests mètode d’estimació d’històries demogràfiques, diuen que molts esdeveniments pasen desaparceburts pel mètode. En canvi, estudis paleoclimàtics mostren que les condicions van empitjorar força fa entre 75 i 60.000 anys, possiblement reduint la població. Aquesta interrupció s’ha trobat en alguns jaciments de sudàfrica.

Tot i que falten dades reals per testar un cop i un altre aquest model, sembla que sobre el paper i reduint la transmissió cultural d’habilitats a un tal factor alpha, factors demogràfics com la grandària poblacional, la densitat de poblacions i les migracions han pogut ser la clau de l’aparició del nostre comportament modern fa uns 40.000 anys.

Referències:

- 1) New flutes document the earliest musical tradition in southwestern Germany .Nicholas J. Conard, Maria Malina & Susanne C. Münzel

- 2) Late Pleistocene demography and the appearance of modern human behavior. Powell A, Shennan S, Thomas MG. Science. 2009 Jun 5;324(5932):1298-301.

Dodger

6/22/2009

Mamutets (3): Liuba i el senyor Fisher

I ja l’últim mamutet del que parlarem, la famosa Liuba. La cria de mamut millor conservada de la història, millor que Dima, que està un pel esclafat, i sens subte molt millor que Masha, que fa pena i tot de veure, ara ja ho podem dir.

Doncs resulta que anaven un pastor de rens, de nom Yuri Judi, i tres fills seus xino xano per la ribera del riu Yuribei, a la península del Yamal (la mateixa on es va trobar a Masha). Era la primavera del 2007, i la família va i es topa amb el cadàver d’un animal. Al principi es pensen que es tracta del tipus de bèstia que ell treu a pasturar, però en apropar-se s’adonen de què es tracta: un mamut! I això canvia molt les coses.

Les canvia perquè Yuri i família són nenets (com el nen de la foto). Els nenets són un poble indégena del nord de Rússia, són nòmades i es dediquen a la pesca i la pastura de rens. En Yuri no és cap sorpresa en aquest sentit. Parlen la seva pròpia llengua nenets i és freqüent que si volen casar-se hagin de pagar al sogre un bon remant de rens.

Segons els nenets el morts campen per sota terra, i si no se’ls fa una mica de cas és possible que s’emprenyin. Però els morts no estan sols allà sota, també estan els mamuts. Segons les creences Nenets i d’altres pobles de Sibèria menys els Yukagir (que simplement pensen que anaven per sobre del terra i que es van extingir), els mamuts corretegen per l’inframón. Tocar les restes d’un mamut que aflora a la superfície (o sigui, que es descongela del permafrost) porta mala sort i pot ser presagi de mort prematura.

Així que en Yuri estava excitat i putejat a parts iguals per la troballa. Va decidir aplacar els esperits del mal rotllo amb el sacrifici d’una cria de ren acompanyada d’una libació de vodka. De tonto no en tenia un pèl, i es va adonar de seguida que aquell exemplar estava excepcionalment conservat. Sense tocar-lo, no fos cas que prenguéssim mal, va emprendre un viatge de 240 Km fins a la ciutat més propera on va avisar a un conegut que es va posar en contacte amb el museu d’allà i van pujar-se a un helicòpter per anar a recuperar la bestiola. Quan van arribar ja no hi era. Quina merda! Hostia! T’ho juro que estava aquí.

Unes quantes averiguacions més tard van estar convençuts que un cosí espavilat d’en Yuri no tenia tantes reserves mitològiques pel què feia a tocar mamuts morts i se l’havia endut damunt d’un trineu per vendre’l. Quan va arribar a la ciutat on el cosí pretenia vendre’l, es van trobar a la pobra mamuteta recolzada a la paret d’una botiga. El botiguer li havia comprat al cosí per dues motos de neu i menjar per un any. Però ja li estava treient partit, hi havia gent ja fotografiant-se al costat del mamut! Liuba ja no estava tant ben preservada com al principi. Uns gossos li havien arrencat la cua i una orella. A la foto, l'amic del Yuri a l'esquerra, i en Bernard Buigues a la dreta.

Amb l’ajut de la policia van recuperar el mamut i el van enviar cap al museu de la capital de la regió, Salejard. I en agraïment a Yuri, es va posar al mamut que conservava els genitals femenins, Liuba, com la seva dona. En algunes de les primeres notes de premsa del maig del 2007, es pot llegir que el mamut es va batejar com a Yuri. Això va ser abans que algú se li acudís mirar què hi tenia entre les cames.

I a partir de llavors ja va ser quan a Liuba se li va tirar al damunt un grup de científics per mirar-li moltes més coses que l’entrecuix. Entre ells tornem a trobar Alexei Tijonov, el de Masha que dèiem aquí, Bernard Buigues, com no podria ser d’altra manera; i també Dan Fisher i Naoki Suzuki. Fisher és un paleontòleg de 60 anys expert en la vida dels mamuts. Per això sovint es fixa en les dents. Les dents es van formant a capes que poden fer-ho cada any, o en semanes o dies, i poden donar molta informació sobre les condicions de vida de l’animal (en parlàvem en un post recent de paleopatologia). Capes gruixudes significa bona alimentació i viceversa. La maduresa sexual, cap als 12 anys, també s’hi veu reflectida a les capes. Les capes més properes a l’arrel són les que fa servir en Fisher per intentar esbrinar les circumstàncies de la mort (sobtada o bé deguda a una llarga malaltia o a males condicions de vida). Diversos elements químics també l’ajuden a saber coses sobre la dieta o sobre la regió.

El fet que la majoria de dents que estudiaba no anessin enganxades a un cos sencer feia que les seves deduccions fossin difícils de validar. Amb Liuba tenia la prova de foc, estava sencera, era el moment de comprovar si s’havia passat la vida dient bestieses. El tercer dia d’autòpsia a Sant Petersburg, ja era el juny del 2008, després de treure-li greix de la gepa, pel i trossos d’intestí els dies anterior, Fisher li va obrir la cara i li va extreure un ullal de llet i uns quants premolars. Les proves li van mostrar que Liuba estava perfectament alimentada i en plena forma, agafant per tant, la hipòtesi de la mort sobtada. Els seus intestins tenien restes dels excrements de la mare, un costum desagradable però extès també entre els elefants, per tal d’obtenir la microfauna necessària per la digestió dels vegetals. Les dents també li van dir que tenia un meset d’edat. Una cosa que ajudava força a la hipotesi de la mort sobtada és que la boca i la trompa estaven plenes de fang. Estan prácticament convençuts que Liuba es va allunyar un momentet de la mare per explorar i va caure en un toll, respirant fang i ofegant-se.


La datació per carboni 14 es va fer a Holanda i va donar uns 40.000 anys. Després, al desembre del 2007, abans de l’autòpsia, van transportar el cos de Liuba al Japó, on en Naoki Suzuki li va realitzar una tomografia preciosa, que us poso aquí mateix.

Referències:

- Tom Mueller i Francis Latreille. El Bebé del Hielo. National Geographic. Maig 2009.
- Adrian Lister i Paul Bahn. Mammoths. Giants of the ice Age. University of California Press 2007.



Dodger

6/10/2009

Metrosexualitat Evolutiva

Com li diuen a això? Ah si, metrosexual.
És el que es porta, un tio tot depiladet, embadurnat de cremetes per tot arreu, amb les seves locions,...És la pràctica d'assemblar-se el màxim possible a un nen, de retrassar l'envelliment, un retorn a la pell suau, descoberta de pèl, a les formes arrodonides,... És el que en biologia s'anomena Neotènia, el fet de retenir els caràcters infantils durant la fase adulta.
Aquest fet, la Neotènia ha estat d'una importància cabdal en l'evolució de la nostra espècie; potser el metrosexualisme també ho serà, però bé, això encara està per veure.
La neotènia és un procés que s'ha donat força vegades en l'evolució de les espècies. Un cas clàssic, és el de l'Ambistoma mexicanum, una espècie de salamandra que passa tota la seva vida mantenint el seu estat de capgròs, i fins i tot, arriba a reproduir-se en aquesta condició.
Que què tens tu de neotènic?
Doncs és molt simple, tan sols cal que et comparis amb els teus parents més pròxims (No! Deixa de mirar la tieta Tula), vull dir, els simis.
Els humans mantenim una sèrie de caràcters, abans infantils, fins i tot passada la maduresa sexual. Un dels més destacats i que ens ha estat de molt profit a l'hora de mantenir els nostres gens a dia d'avui en aquest planeta, és el creixement del cervell. Al néixer, el nostre cervell, tot i ser molt gran, tan sols, és (més o menys) el 25% del seu tamany adult i no deixa de créixer fins passats els 20 anys. Si ho comparem amb un simi estandard, el seu cervell al néixer ja està format un 70%, i abans de l'any d'edat, ja ha crecut tot el que havia de créixer. La diferència és evident.
Hi ha, però, molts altres caràcters pedomòrfics que posseïm, per exemple un crani arrodonit i un coll llarg i fi, una cara aixafada sense prognatisme, el tamany petit de la dentició, la falta d'abultament dels arcs supraciliars o la falta de pèl en tot el cos. Quan mirem, per exemple, una cria de ximpanzè ens sembla que té uns trets molt més humans que un adult.


Avui en dia, encara apareixen nous trets neotènics, entre ells, l'arxiconegut cas del retard en l'abandonament del niu familiar. Mentre fa uns anys (tots els avis ho diuen) la gent marxava de casa als 16 anys, avui en dia encara existeixen subjectes que fins als 35 anys no poden assolir la maduració biològica suficient per abandonar la llar parental Què lloguers cars ni què punyetes!!
Essent l'últim tret (dels seriosos) el que salta més a la vista. Perquè d'entre tots els primats som els únics que hem perdut el pèl en tot el cos? Quin o quins possibles avantatges ens va permetre l'absència l'absència d'un recobriment pilós? (Sense comptar amb que es lliga més a les discoteques; que abans no n'hi havia...).
Podrien ser varis els avantatges que oferia als nostres avantpassats aquest caràcter neotènic, i segurament algun desavantatge també que podria ser resolt amb algunes innovacions especíques de la nostra espècie. I és aquí on entrem en el terreny de l'especulació.
El baixar dels arbres i convertir-nos a la vida de caçadors, va comportar molts canvis, entre els quals tenir una llar fixa (si més no, més fixa que al habitar en els arbres), el que comportava a la vegada, més facilitat de ser atacats per les puces que per completar el seu cicle necessiten tenir l'hoste ben aprop al deixar el seu estat larvari. Al mantenir una residència fixa, el fet de perdre el pèl hauria estat un avantatge per fer front a plagues i malalties.
Si com alguns pensen, la nostra espècie va passar per un estat de mono aquàtic a l'abandonar les selves tropicals, i s'alimentava de marisc i altre animals costaners, la pèrdua del pèl hauria estat un clar avantatge per bellugar-nos en aquest ambient. És curiós el fet que els pelets fins que encara conservem a l'esquena apunten tots, a diferència d'altres simis, cap enrera i en direcció a la columna seguint la corrent que discorre per sobre del nadador. Indicant que potser la capa pilosa es va modificar abans de desaparèixer. A favor també trobem que el cap és una zona on conservem abundant pèl, així ens podria protegir dels rajos solars, ja que és una zona que queda sovint exposada fora de l'aigua. Som també els únics primats que tenim una capa subcutània de greix, el que podria aïllar-nos del fred com fan balenes o foques.
Però també trobem desavantatges, la pèrdua de pèl en un marc de caçador de camp obert augmenta la pèrdua de calor i augmenta l'absorció dels rajos solars, la qual cosa no es presenta un escenari massa favorable. Potser la diferència està en que, en contra del que fan els altres mamífers caçadors de camp obert, als nostres avantpassats no els calia passar-se hores corrent darrera les preses, noves armes letals i un cervell més gran, així com un augment de les glàndules sudorípares van permetre-li arribar a un compromís on aquestes característiques el permetien passar els moments àlgids de la cacera i poder despendre's del pèl de cara a altres facetes de la vida.
És la grandesa de la metrosexualitat evolutiva.

Lectura recomanada:
- El mono desnudo. Desmond Morris
Frij