I ja l’últim mamutet del que parlarem, la famosa Liuba. La cria de mamut millor conservada de la història, millor que Dima, que està un pel esclafat, i sens subte molt millor que Masha, que fa pena i tot de veure, ara ja ho podem dir.
Doncs resulta que anaven un pastor de rens, de nom Yuri Judi, i tres fills seus xino xano per la ribera del riu Yuribei, a la península del Yamal (la mateixa on es va trobar a Masha). Era la primavera del 2007, i la família va i es topa amb el cadàver d’un animal. Al principi es pensen que es tracta del tipus de bèstia que ell treu a pasturar, però en apropar-se s’adonen de què es tracta: un mamut! I això canvia molt les coses.
Les canvia perquè Yuri i família són nenets (com el nen de la foto). Els nenets són un poble indégena del nord de Rússia, són nòmades i es dediquen a la pesca i la pastura de rens. En Yuri no és cap sorpresa en aquest sentit. Parlen la seva pròpia llengua nenets i és freqüent que si volen casar-se hagin de pagar al sogre un bon remant de rens.
Segons els nenets el morts campen per sota terra, i si no se’ls fa una mica de cas és possible que s’emprenyin. Però els morts no estan sols allà sota, també estan els mamuts. Segons les creences Nenets i d’altres pobles de Sibèria menys els Yukagir (que simplement pensen que anaven per sobre del terra i que es van extingir), els mamuts corretegen per l’inframón. Tocar les restes d’un mamut que aflora a la superfície (o sigui, que es descongela del permafrost) porta mala sort i pot ser presagi de mort prematura.
Així que en Yuri estava excitat i putejat a parts iguals per la troballa. Va decidir aplacar els esperits del mal rotllo amb el sacrifici d’una cria de ren acompanyada d’una libació de vodka. De tonto no en tenia un pèl, i es va adonar de seguida que aquell exemplar estava excepcionalment conservat. Sense tocar-lo, no fos cas que prenguéssim mal, va emprendre un viatge de 240 Km fins a la ciutat més propera on va avisar a un conegut que es va posar en contacte amb el museu d’allà i van pujar-se a un helicòpter per anar a recuperar la bestiola. Quan van arribar ja no hi era. Quina merda! Hostia! T’ho juro que estava aquí.
Unes quantes averiguacions més tard van estar convençuts que un cosí espavilat d’en Yuri no tenia tantes reserves mitològiques pel què feia a tocar mamuts morts i se l’havia endut damunt d’un trineu per vendre’l. Quan va arribar a la ciutat on el cosí pretenia vendre’l, es van trobar a la pobra mamuteta recolzada a la paret d’una botiga. El botiguer li havia comprat al cosí per dues motos de neu i menjar per un any. Però ja li estava treient partit, hi havia gent ja fotografiant-se al costat del mamut! Liuba ja no estava tant ben preservada com al principi. Uns gossos li havien arrencat la cua i una orella. A la foto, l'amic del Yuri a l'esquerra, i en Bernard Buigues a la dreta.
Amb l’ajut de la policia van recuperar el mamut i el van enviar cap al museu de la capital de la regió, Salejard. I en agraïment a Yuri, es va posar al mamut que conservava els genitals femenins, Liuba, com la seva dona. En algunes de les primeres notes de premsa del maig del 2007, es pot llegir que el mamut es va batejar com a Yuri. Això va ser abans que algú se li acudís mirar què hi tenia entre les cames.
I a partir de llavors ja va ser quan a Liuba se li va tirar al damunt un grup de científics per mirar-li moltes més coses que l’entrecuix. Entre ells tornem a trobar Alexei Tijonov, el de Masha que dèiem aquí, Bernard Buigues, com no podria ser d’altra manera; i també Dan Fisher i Naoki Suzuki. Fisher és un paleontòleg de 60 anys expert en la vida dels mamuts. Per això sovint es fixa en les dents. Les dents es van formant a capes que poden fer-ho cada any, o en semanes o dies, i poden donar molta informació sobre les condicions de vida de l’animal (en parlàvem en un post recent de paleopatologia). Capes gruixudes significa bona alimentació i viceversa. La maduresa sexual, cap als 12 anys, també s’hi veu reflectida a les capes. Les capes més properes a l’arrel són les que fa servir en Fisher per intentar esbrinar les circumstàncies de la mort (sobtada o bé deguda a una llarga malaltia o a males condicions de vida). Diversos elements químics també l’ajuden a saber coses sobre la dieta o sobre la regió.
El fet que la majoria de dents que estudiaba no anessin enganxades a un cos sencer feia que les seves deduccions fossin difícils de validar. Amb Liuba tenia la prova de foc, estava sencera, era el moment de comprovar si s’havia passat la vida dient bestieses. El tercer dia d’autòpsia a Sant Petersburg, ja era el juny del 2008, després de treure-li greix de la gepa, pel i trossos d’intestí els dies anterior, Fisher li va obrir la cara i li va extreure un ullal de llet i uns quants premolars. Les proves li van mostrar que Liuba estava perfectament alimentada i en plena forma, agafant per tant, la hipòtesi de la mort sobtada. Els seus intestins tenien restes dels excrements de la mare, un costum desagradable però extès també entre els elefants, per tal d’obtenir la microfauna necessària per la digestió dels vegetals. Les dents també li van dir que tenia un meset d’edat. Una cosa que ajudava força a la hipotesi de la mort sobtada és que la boca i la trompa estaven plenes de fang. Estan prácticament convençuts que Liuba es va allunyar un momentet de la mare per explorar i va caure en un toll, respirant fang i ofegant-se.
La datació per carboni 14 es va fer a Holanda i va donar uns 40.000 anys. Després, al desembre del 2007, abans de l’autòpsia, van transportar el cos de Liuba al Japó, on en Naoki Suzuki li va realitzar una tomografia preciosa, que us poso aquí mateix.
Referències:
- Tom Mueller i Francis Latreille. El Bebé del Hielo. National Geographic. Maig 2009.
- Adrian Lister i Paul Bahn. Mammoths. Giants of the ice Age. University of California Press 2007.
Doncs resulta que anaven un pastor de rens, de nom Yuri Judi, i tres fills seus xino xano per la ribera del riu Yuribei, a la península del Yamal (la mateixa on es va trobar a Masha). Era la primavera del 2007, i la família va i es topa amb el cadàver d’un animal. Al principi es pensen que es tracta del tipus de bèstia que ell treu a pasturar, però en apropar-se s’adonen de què es tracta: un mamut! I això canvia molt les coses.
Les canvia perquè Yuri i família són nenets (com el nen de la foto). Els nenets són un poble indégena del nord de Rússia, són nòmades i es dediquen a la pesca i la pastura de rens. En Yuri no és cap sorpresa en aquest sentit. Parlen la seva pròpia llengua nenets i és freqüent que si volen casar-se hagin de pagar al sogre un bon remant de rens.Segons els nenets el morts campen per sota terra, i si no se’ls fa una mica de cas és possible que s’emprenyin. Però els morts no estan sols allà sota, també estan els mamuts. Segons les creences Nenets i d’altres pobles de Sibèria menys els Yukagir (que simplement pensen que anaven per sobre del terra i que es van extingir), els mamuts corretegen per l’inframón. Tocar les restes d’un mamut que aflora a la superfície (o sigui, que es descongela del permafrost) porta mala sort i pot ser presagi de mort prematura.
Així que en Yuri estava excitat i putejat a parts iguals per la troballa. Va decidir aplacar els esperits del mal rotllo amb el sacrifici d’una cria de ren acompanyada d’una libació de vodka. De tonto no en tenia un pèl, i es va adonar de seguida que aquell exemplar estava excepcionalment conservat. Sense tocar-lo, no fos cas que prenguéssim mal, va emprendre un viatge de 240 Km fins a la ciutat més propera on va avisar a un conegut que es va posar en contacte amb el museu d’allà i van pujar-se a un helicòpter per anar a recuperar la bestiola. Quan van arribar ja no hi era. Quina merda! Hostia! T’ho juro que estava aquí.
Unes quantes averiguacions més tard van estar convençuts que un cosí espavilat d’en Yuri no tenia tantes reserves mitològiques pel què feia a tocar mamuts morts i se l’havia endut damunt d’un trineu per vendre’l. Quan va arribar a la ciutat on el cosí pretenia vendre’l, es van trobar a la pobra mamuteta recolzada a la paret d’una botiga. El botiguer li havia comprat al cosí per dues motos de neu i menjar per un any. Però ja li estava treient partit, hi havia gent ja fotografiant-se al costat del mamut! Liuba ja no estava tant ben preservada com al principi. Uns gossos li havien arrencat la cua i una orella. A la foto, l'amic del Yuri a l'esquerra, i en Bernard Buigues a la dreta.Amb l’ajut de la policia van recuperar el mamut i el van enviar cap al museu de la capital de la regió, Salejard. I en agraïment a Yuri, es va posar al mamut que conservava els genitals femenins, Liuba, com la seva dona. En algunes de les primeres notes de premsa del maig del 2007, es pot llegir que el mamut es va batejar com a Yuri. Això va ser abans que algú se li acudís mirar què hi tenia entre les cames.
I a partir de llavors ja va ser quan a Liuba se li va tirar al damunt un grup de científics per mirar-li moltes més coses que l’entrecuix. Entre ells tornem a trobar Alexei Tijonov, el de Masha que dèiem aquí, Bernard Buigues, com no podria ser d’altra manera; i també Dan Fisher i Naoki Suzuki. Fisher és un paleontòleg de 60 anys expert en la vida dels mamuts. Per això sovint es fixa en les dents. Les dents es van formant a capes que poden fer-ho cada any, o en semanes o dies, i poden donar molta informació sobre les condicions de vida de l’animal (en parlàvem en un post recent de paleopatologia). Capes gruixudes significa bona alimentació i viceversa. La maduresa sexual, cap als 12 anys, també s’hi veu reflectida a les capes. Les capes més properes a l’arrel són les que fa servir en Fisher per intentar esbrinar les circumstàncies de la mort (sobtada o bé deguda a una llarga malaltia o a males condicions de vida). Diversos elements químics també l’ajuden a saber coses sobre la dieta o sobre la regió.El fet que la majoria de dents que estudiaba no anessin enganxades a un cos sencer feia que les seves deduccions fossin difícils de validar. Amb Liuba tenia la prova de foc, estava sencera, era el moment de comprovar si s’havia passat la vida dient bestieses. El tercer dia d’autòpsia a Sant Petersburg, ja era el juny del 2008, després de treure-li greix de la gepa, pel i trossos d’intestí els dies anterior, Fisher li va obrir la cara i li va extreure un ullal de llet i uns quants premolars. Les proves li van mostrar que Liuba estava perfectament alimentada i en plena forma, agafant per tant, la hipòtesi de la mort sobtada. Els seus intestins tenien restes dels excrements de la mare, un costum desagradable però extès també entre els elefants, per tal d’obtenir la microfauna necessària per la digestió dels vegetals. Les dents també li van dir que tenia un meset d’edat. Una cosa que ajudava força a la hipotesi de la mort sobtada és que la boca i la trompa estaven plenes de fang. Estan prácticament convençuts que Liuba es va allunyar un momentet de la mare per explorar i va caure en un toll, respirant fang i ofegant-se.
La datació per carboni 14 es va fer a Holanda i va donar uns 40.000 anys. Després, al desembre del 2007, abans de l’autòpsia, van transportar el cos de Liuba al Japó, on en Naoki Suzuki li va realitzar una tomografia preciosa, que us poso aquí mateix.Referències:
- Tom Mueller i Francis Latreille. El Bebé del Hielo. National Geographic. Maig 2009.
- Adrian Lister i Paul Bahn. Mammoths. Giants of the ice Age. University of California Press 2007.
Dodger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada