12/11/2009

Com lloros

Intenteu no convertir-vos en uns éssers que repeteixen com lloros el que diuen els altres. Intenteu ser crítics i contrasteu la informació.
Aquesta imatge còmica que he trobat a atheistcartoons mostra un dels motius pels quals encara sobreviuen les religions al món. I no només les religions, m'he trobat en ciència molta gent que es dedica a fer el mateix.
Així que no us cregueu res del que expliquem en aquest blog!! És tot mentida!!


Frij

12/04/2009

Qui no desitja ser un FRS?*

El 2010 la Royal Society farà 350 anys. Pam més pam menys, perquè oficialment es va constituir l'any 1662. Però no ens discutirem per això i els números rodons fan més il·lusió. És una de les societat científiques més antigues d'Europa i encara belluga amb en Martin Rees a la presidència, encara que li queda poquet, les presidències són de cinc anys i ell va començar al finals del 2005. És el mateix Martin Rees, astrònom amic dels forats negres, que parlàvem aquí? Doncs mira, si.


Per la Royal Society han passat científics de pes, ja com a presidents ja com a membres. Trobem en Newton, dos Huxleys, Watson i Crick, en Hawkings, i un llarguíssim etc. En total una porrada de premis Nobel. Nombre que es triplicaria si aquests premis s'haguessin començat a donar a partir de 1660.

Per celebrar l'aniversari han fet una aplicació web molt mona que m'ha enviat en Miquel, que com que viu a Londres està el corrent de tots els actes, festejos, raves i orgies que es faran durant tot l'any en nom de la Royal Society.

Cliqueu aquí.Podreu explorar una línia cronològica d'on pengen descobriments rellevants de la humanitat per membres de la societat, i d'on podreu descarregar l'article original! Val la pena llegir l'article de Newton sobre els seus experiments amb la llum i els prismes i veure quin estil tenien a l'època pel que fa a la redacció científica. I també per veure que si considerava que aquell dibuix que posa era el que millor li havia quedat, no voldria veure els altres (dit amb tots els respectes al senyor Newton, només faltaria).


A la imatge, a sobre dels personatges, hi ha un escut amb una cinta. No es veu gens bé però hi apareix escrit el lema de la societat: Nullius in verba. Que vol dir "en paraules de ningú". És una obscura metàfora que ve a dir que la societat rebutja el principi d'autoritat i abraça l'argument vàlid vingui d'on vingui.

En aquesta entrada de la wiki, veureu que un membre famós de la societat és una tal "conchi sin camisón". Si ho diu la wiki, jo m'ho crec.


*Si ets membre de la societat pot afegir aquestes sigles al teu nom: Fellow of the Royal Society (FRS).



Dodger

12/01/2009

Amaga l'ovulació!

En la inmensa majoria de mamífers (per no dir tots els éssers vius) les energies no es malbaraten, és una màxima en biologia. Així que els moments en que la dona està ovulant i es troba en el pic de fertilitat s'han d'anunciar a bombu i platillu per no malgastar forces en el sexe (o fer l'amor, a vegades...) quan la dona no és fèrtil.
Això ens porta a aquelles imatges que ho exemplifiquen tan bé: femelles mostrant les seves parts inflades i vermelles exposades, mentre els tan "mesurats" mascles van saltant i perseguint-les amb la il·lusió de ser ells qui aquest cop aconsegueixin transmetre els seus gens amb tan formosa fèmina.Aquest senyal es dóna de forma molt clara en la majoria dels mamífers; i tot i que per a nosaltres no és gens evident, si que ho és per a qui ho ha de ser, essent molts cops senyals olorífics més que visuals que a nosaltres se'ns escapen.
Però ara, fixeu-vos en la senyora/noia que teniu asseguda al vostre costat, o recordeu aquella senyora tan perfumada que us heu creuat a l'ascensor. Estava ovulant? Amb tota seguretat, no en teniu ni la més remota idea...
Fa molts anys ja, mentre ens estàvem convertint en humans, va resultar més eficaç amagar l'ovulació que fer-la evident. Les dones passaven a estar sempre atractives per als homes, allargant així les senyals de fertilitat durant tot el cicle. Quin avantatge podria tenir?
És evident que les cries humanes necessiten dels progenitors per al seu desenvolupament (s'han descrit alguns casos en què és necesasri fins passats els 30...). A més, les mares no poden totes soles com en altres espècies, i el pare es fa necessari en tasques d'educació, d'alimentació,...
Una de les maneres que les mares humanes aconseguirien inculcar la monogàmia als mascles seria aquesta, l'ovulació encoberta (fins i tot per a elles, perquè així de pas no es nota que enganyen...). El mascle, que mai sap quan està ovulant la femella, es queda al seu costat gastant espermatozoides, fins i tot durant l'embaràs i durant l'alletament per assegurar que els fills són seus, i de pas l'ajuda en la criança dels fills.

Però hi ha una altra opció.
El parricidi és una pràctica habitual en espècies properes a nosaltres i probablement ho devia ser en els inicis de la nostra. Els mascles que aconsegueixen una femella i volen formar un nucli familiar, maten a tots els fills que encara estiguin sota el càrrec de la femella, bàsicament per dues raons: 1) Aquells gens no són seus (no malgastem energia portant-los menjar) i 2) hem de deixar que la femella sigui fèrtil altre cop (en el cas que estigui alletant alguna de les criatures).
És clar, en aquest assassinat qui hi perd més és la femella (a part dels malaguanyats, lògicament), aquells gens si que éren dels seus...
L'evolució va dotar a la femella amb aquesta petita trampa. Elles, que eren molt vives, tenien ovulació encoberta i, de tant en tant, tenien alguna relació extramatrimonial; finalment els mascles perdien la pista de si els fills eren seus o no.
M'explico: la femella amaga la seva ovulació, el seu mascle se'n va a caçar més o menys tranquil. Total, que un altre mascle vé a per la femella (unga, unga!!! -Li diu), la femella vol i dol (ai si, ai no, ai que no ho tinc clar...) i Patapam!!!. Ara, quan neixin nens podran ser de dos mascles diferents, algú els matarà?? Cap d'ells s'atrevirà, potser porten els seus gens.
Això pot portar a situacions realment sorprenents, com per exemple, mascles control·lant les seves parelles les 24 hores del dia (arribant a extrems de tancar-les en una habitació) per assegurar-se que els fills seran seus. O femelles deixant-se flirtejar pels mascles més bons caçadors (sinònim de bons gens) per aconseguir els seus fills mentre a casa hi tenen al bonatxón de turnu que tindrà cura de les criatures pensant que són seves.

Ja ho veuen, una guerra on ningú vol perdre pistonada i tothom se les empesca per aportar el màxim numero de gens a cada generació. De moment: Dones-1, Homes-0.

Nota: No obstant l'ovulació sembla encoberta a tots els efectes, els mascles (tot i no saber-ho), hem desenvolupat una espècie de sentit per detectar l'ovulació de les dones. Si no us ho creieu, mireu aquest estudi.
La batalla continua: Dones-1, Homes-1.

Frij

11/22/2009

Lle-teta!!!!

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.
És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij

11/20/2009

I així es tanca el cicle

O els científics fem malament la feina, o algú pel mig ho manipula o la població és molt poc crítica i ens ho creiem tot... Però alguna cosa passa perquè el que exemplifica aquesta vinyeta còmica no és gens allunyat de la realitat

Vist a:
www.phdcomics.com

11/13/2009

Que la sigan mamando


Fellatio.

Hem estat sempre comvençuts que els humans som els únics prou sofisticats sexualment per practicar-la. A part d'ocasionals excepcions com sempre contingudes dins l'univers utòpic, bisexual i orgiàstic dels bonobos.

És una pràctica ociosa, divertida però neutre en termes adaptatius? No en tenim ni idea, teories no en falten. Recordo, de quan tenia vida sexual, i això era abans de patir una dolorosa castració a mans (o més ben dit, a dents) d'un castor que mai havia presentat prèviament una conducta violenta, que m'ho passava quasi millor amb la pràctica de comportaments de dubtós valor adaptatiu que amb els clarament adaptatius.

Però la visió de tot l'assumpte de la fel·lació s'haurà de revisar a la llum del descobriment de l'any. Una espècie de ratpenat, el de la fruita (Cynopterus sphinx) realitza el francès de manera rutinària durant les seves relacions sexuals. Ja no estem sols. Els ratpenats també es poden sentir al·ludits per les últimes declaracions del Maradona (sempre i quan, a més, hagin criticat al Messi i a la sel·lecció argentina).


L'estudi l'han realitzat uns xinesos procedents de diverses universitats del seu país, reunits per l'atractiva possibilitat de congeniar les dues grans passions de la seva vida: la recerca i la fel·lació. Van enganxar 30 mascles i 30 femelles i els van aparellar a l'atzar en gàbies permanentment vigilades per càmeres de vídeo. L'objectiu era esbrinar com forniquen aquests animalons, doncs normalment, sent com són animals nocturns, les seves tendències estan a resguard en la intimitat de la foscor i el niu. Fins ara.

Violada la seva privacitat, als quiròpters no els va costar massa posar-se a la feina amb una parella completament desconeguda. Estaven ben alimentats, però cal anotar el fet que els investigadors els subministraven únicament aigua vitaminada i plàtans. Plàtans. La crítica a l'estudi és òbvia: qui pot assegurar que l'inconscient quiròpter no estigui governat per una simbologia freudiana similar a la nostra? No podrien haver triat la xirimoia?

Anem als resultats. En transcric una paràgraf perquè veient la voladura de l'estudi no em fa recança traduir-lo jo mateix, tenint en compte que el què ve a continuació té la qualitat literària d'un guió/ storyboard d'una peli porno.


“Durant la còpula, la parella es movia i endarrere rítmicament. [...] Un cop al niu del mascle, la femella estira les ales, mou el cap lentament cap a ell i li ensuma la cara i el coll. Després, els caps de la parella s'apropen l'un a l'altre i comencen a llepar-se. En aquest moment, el mascle comença a apropar-se la femella amb els polses. Després de col·locar-se a l'esquena de la famella, el mascle s'ajusta la posició per trobar la postura idònia per la còpula [...]. El mascle sovint manté una subjecció estreta de la femella amb els polses o mossegant-li el coll. Quan la còpula s'ha completat, el mascle es llepa el penis durant nombrosos segons. [...] També vam observar que la femella abaixava el cap durant la còpula per llepar la base del penis del seu company. Això es va observar en 14 de les 20 còpules. La duració mitjana de la llepada de penis va ser d'uns 19 segons, un 9% aproximat de la durada total de la còpula.”

video


La gràcia del tema (a part, jo també me n'he adonat, de què el mascle es pot llepar el seu propi penis, habilitat que fins ara només s'ha pogut atribuir i de forma més aviat mítica al Marilyn Manson aquell) és que la durada de la fel·lació correlacionava perfectament amb la durada de la còpula. Vés per on, per cada segon de fel·lació s'allarga 6 segons la còpula.

Els autors especulen, amb una audàcia increible, que la femella llepa el penis del mascle per mantenir la seva erecció. Fan notar que en les relacions entre rat-penats la femella no és un subjecte passiu de la oració, sinó que és un subjecte oralment actiu (jaja! Ara m'he fet gràcia). Però a més, proposen explicacions adaptatives. Primer: la fel·lació pot incrementar la lubricació i facilitar tant la durada com la pròpia acció de la còpula, augmentant la possibilitat de quedar-se prenyada. Segon: la còpula prolongada pot tenir relació amb estretament de les relacions unisexuals. Tercer: la fel·lació pot tenir l'avantatge de conferir beneficis bactericides per evitar la transmissió de malalties sexuals. La saliva, com bé se sap, té propietats antibacterianes i antifúngiques. I per últim: la fel·lació pot facilitar la detecció de substàncies químiques dependents de MHC (complex major d'histocompatibilitat) que han estat relacionats en la tria de parella. N'havíem parlat en un post sobre les feromones.


Així que ja ho veieu, pingüins homosexuals que adopten cries, ratpenats que es fan fel·lacions... No ens hem inventat res! Ho deixem aquí, me'n vaig a documentar sobre pràctiques sadomasoquistes en els crustacis.


Nota: Vull agraïr a la Laia aquesta informació sobre els ratpenats, qui per motius purament d'oci i extra laborals es manté molt al dia sobre el tema.


Referència:
Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time Tan M, Jones G, Zhu G, Ye J, Hong T, et al. 2009 Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time. PLoS ONE 4(10): e7595


Dodger

11/12/2009

Ja m'ho ensumava

Sense dubte, els humans estem adaptats al medi terrestre. Tan sols cal veure com ens desenvolupem en el medi terrestre. Ràpidament em ve al cap en Moussambani (qui no el recordi pot veure la seva humil exhibició en els Jocs Olímpics, amb tots els meus respectes). Tots sabem, a part, que els nostres sentits sota l'aigua no ens permetrien ni caçar un lluç mancu.
Al obrir els ulls sota l'aigua hi veiem menys que si el Barragan es tragués les ulleres (la qual cosa em recorda com vaig sentir cruixir el meu crani, quan nedant en una piscina, de cop se'm va acabar. Guardo el record al meu front). Ja ens poden cridar sota l'aigua que quan aconseguissim desxifrar de quin costat venia el crit, ja hi hauria un cadàver. I si per si fós poc, no podem olorar res...
Un dels temes que sempre m'ha intrigat molt, és si els pets es podrien olorar sota l'aigua o no.
Per respondre aquesta pregunta, em vaig vestir com l'ocasió demanava i em vaig llençar al mar.
Primer intent: intentar pillar alguna bombolleta a mig camí abans que arribi a la superfície. No ho féu mai, perseguint bombolletes només aconsegueixes que vingui el socorrista amb un flotador i una màscara de gas.
Segon intent: A base de concentració, intentar fer pets sense bombolles i....olorar l'aigua.
Efectivament, entre estossecs, també acaba venint el socorrista a salvar-te.
Total, que encara no he resolt la meva qüestió.
Qui més qui menys, tots sabíem que l'aigua no es pot olorar. Això es deu a què durant el procés d'adaptació al medi terrestre que van realitzar els nostres avantpassats (els amfibis), vam reaprofitar la cavitat nasal per realitzar la respiració.
El sistema olfactiu és un dels primers sistemes quimico-sensorials que van apareixer, i permetia rebre informació química de l'exterior de forma independent del sistema respiratori i de la cavitat bucal. De fet, encara nosaltres no hem aconseguit alliberar-nos de la dependència de l'aigua, i en l'epitel·li olfactiu la detecció es dóna encara en medi aquós.
Els mamífers al utilitzar la cavitat nasal majoritariament per a funcions respiratòries, hem perdut la manera de olorar sota l'aigua.
De fet, alguns mamífers que han tornat a l'aigua han perdut el sentit de l'olfacte ja que no els servia de res. És el cas d'alguns cetacis, que se'ls anomena anòsmics.
Malgrat aquesta limitació, alguns mamífers han aconseguit vèncer les adversitats i se les han enginyat per poder captar olors sota l'aigua. De moment, que se sàpiga ho han aconseguit aquests dos: el talp de nas estrellat i la mussaranya aquàtica.
El mecanisme per respirar és ben senzill. En quin medi és el que olorem bé? En l'aire , no? Doncs fem una bombolla d'aire que toqui l'objecte que volem olorar i llavors hi posem el nas "talqueasín".

Així les molècules odoríferes poden viatjar en l'aire i arribar lliurement a l'epitel·li olfactiu.
D'acord, ja m'hi he fixat, no són els animals més bonics del món, però és que no hi havia massa per triar i van preferir respirar sota l'aigua.

Bibliografia:
- Catania, K., Underwater "sniffing" by semi-aquatic mammals. Nature Vol.444, Desembre (2006)
Frij

11/03/2009

No cal aïllar-se per especiar-se

L'any Darwin ja està a les acaballes, però els hereus de les seves idees encara ens fotem la pitxa un lio quan es tracta de saber com carall definir el que és una espècie. El defensors del concepte biològic d'espècie, cofois pensadors de la primera meitat del segle passat (Dobzhansky i Mayr) van declarar que dos bitxos pertanyen a espècies diferents quan no es poden reproduir o si ho fan és a costa d'aportar a la naturalesa un engendre infernal sense capacitat reproductiva. A més, segons ells el mecanisme d'especiació depenia quasi exclusivament de l'aïllament geogràfic, i només acceptaven el quasi quan algú els amenaçava de mort, i només si la mort era lenta, i només si a més de lenta incloïa la contemplació d'imatges com la d'una prova nuclear a les Galápagos.

Aquest tipus de mecanisme promotor de l'especiació és ben senzill i en efecte comú. És el mateix que dir especiació al·lopàtrida. Un grup d'una població es separa i se'n va a viure en un altre lloc. Si no hi ha flux gènic entre les dues poblacions, cadascuna evoluciona a la seva bola.

Conseqüentment, és possible que si ha passat prou temps, quan es tornin a trobar ja no es puguin reproduir amb èxit, si és que en tenen ganes a pesar dels canvis. Exemple futurista agafant una població humana contra la qual no pesa el racisme europeu i per tant és políticament correcta fer-ne brometes absurdes: els esquimals (homenatge a una de les múltiples neurosis del nostre amic en Josep). Si els esquimals quedessin finalment aïllats de veritat en el gel durant prou temps podrien acumular prou canvis (sobretot haurien de ser reproductius) per convertir-se en un espècie nova d'homo.

Ai, però l'aïllament geogràfic ja s'ha vist que no ho explica tot ni de bon tros. També es veu pel món que dues poblacions es poden convertir en dues espècies diferents a la mateixa pàtria, especiació simpàtrida, que es diu. Només pel fet de canviar d'hoste (en insecte, per exemple), de desincronitzar-se sexualment, i múltiples possibilitats més. Però bueno, direu, una vegada són dues espècies diferents s'ha acabat el flux gènic entre elles. Pos aquí està el tema del post, NO!

O no sempre, més aviat. El flux gènic es pot donar, se n'han vist múltiples exemples, encara que això no vol dir que la integritat de l'espècie com a tal s'hagi de veure en perill. Cal dir, i això és molt interessant, agafant dues espècies properes, les zones del genoma que contenen gens responsables de la divergència entre elles, són menys sensibles al flux gènic. Per què? Doncs perquè sovint els gens de la divergències estan en zones on hi ha hagut una inversió cromosòmica. Ajà! De manera que d'encreuar-se un membre d'una espècie amb un de l'altra, els seus cromosomes no es podrien recombinar, perquè no encaixen bé. Si n'és de llesta la natura. Mentre que altres zones amb gens més semblants entre elles, tant li fot que es mesclin.

Si, estem parlant d'hibridisme sense conseqüències. Però al tanto. La hibridació també es un motor d'especiació (l'aïllament geogràfic ja fa rato que ens el passem pel forro, veieu?). En plantes la hibridació és tan comuna que ja no fa ni il·lusió. La majoria de falgueres i fanerògames, els genomes de les quals s'ha duplicat, contenen genomes sencers l'origen dels quals és híbrid. Aquí ve un altre tema interessant. Per què moltes plantes tenen aquesta curiosa tendència a presentar un nombre de genomes tan capritxós i sobretot nombrós? No podrien conformar-se amb una dosi doble de gens com nosaltres? Puessss és justament això el què garanteix que els híbrids siguin reproductivament estables. M'explico: els problemes reproductius dels híbrids venen donats moltes vegades perquè els cromosomes no s'aparellen correctament, ja que un ve d'un espècie i l'altre d'una altra. Això fa que la meiosi sigui un desastre, les parelles cromosòmiques es detesten i es miren amb angúnia, els gàmetes sexuals se'n resenteixen i la cosa acaba sense final feliç. En canvi, si es dupliquen els genomes problema enllestit. Cada un se'n va amb el seu bessó i la meiosi es pot realitzar repartint un cromosoma de cada espècie parental a la descendència. La nissaga de l'híbrid es por perpetuar, i ja tenim una espècie nova. Especiació instantània, que en diuen, encara que s'ha de matizar. Esmento el fet que també s'ha observat que en alguns casos la hibridació també es pot donar sense duplicar genomes, és el cas de diverses espècies de gira-sol.

L'híbrid ha esta considerat moltes vegades un desgraciadet que s'arrossega com pot per una trista existència. Però en determinades circumstàncies, l'híbrid pot presentar major capacitat adptativa que les espècies "pures". Pel fet que potser per deteminat caràcter combina les avantatges del pare i les de la mare. En alguns casos l'aptitut és equivalent, i en molts casos, inferior, pobrets, que no vol dir que s'hagin d'extingir. L'atzar és una força major que cal contemplar abans de dictaminar un destí a l'híbrid.

Quan parlo d'hibrídació només parlo de plantes? No, no, no faria el post si fos així, que a mi les plantes a part de la carxofa... No. Un 25% de les espècies vegetals ho fan, però també un 10% de les animals. De moment ens quedem aquí, però la història del flux gènic continuarà en un proper post sobre un altre fenòmen anomenat "transferència horitzontal". I comentarem perquè aquest fenomen no implica que haguem de celebrar l'any Lamark.

Aquest post ha sorgit de l'apassionada lectura de l'especial de la Societat Catalana de Biologia per l'any Darwin anomenat: Cent cinquanta anys després de l'origen de les espècies de Darwin. Hi ha molts treballs de lo milloret d'aquest país nostre, però la referència que vull mencionar és de l'article titulat: L'espècie horitzontal, de l'Antoni Fontdevila.

Dodger

10/23/2009

Sense moral

Dóna la sensació que amb el pas dels anys la religió va perdent més protagonisme en el dia a dia, o si més no, la seva paraula ja "no va a missa" com havia passat anys enrera i mica en mica la seva doctrina i els seus ensenyaments agafen papers més concrets a l'hora d'afrontar els valors d'una societat, a l'hora de marcar els codis morals, de fer de guia espiritual (qui ho necessiti),...
L'evidència acumulada i la història l'han anat deixant en evidència un cop rere l'altre i han acabat arroconant el seu paper al no mataràs, respectaràs al pròxim, a la bondat del totpoderós,... Han trobat el seu nou lloc i la societat ha acabat acceptant i donant suport al seu paper com a indispensable en (almenys la nostra) societat. Un clar exemple n'és la "multitudinària" manifestació de la setmana passada, on ara es posa les mans al cap per l'assassinat d'embrions de 3 mesos camuflant-los en imatges de recent nascuts i mentre, resta impassible a la matança diària d'humans que provoquen (per exemple) les últimes guerres que s'han dut a terme amb el seu consentiment.
En fi, ens poden servir les religions com a eina per dictaminar un codi moral i ètic avui en dia?
Als Estats Units d'Amèrica (un païs profundament més religiós que el nostre) es va fer una enquesta per esbrinar la religió que seguien la gent que hi havia en les presons, i es va comparar amb els resultats de la gent normal (tot i que segueixen sent americans...) que no comet actes penals.
Així doncs, mentre en la població americana trobem un 16% d'ateus (sí, aquests malvats energúmens que trien com a opció personal la tirania més absoluta i viure sense codi moral), en les presons tan sols el 0,2% dels presos es confessen ateus.
A part d'aquest exemple, existeixen prous exemples que tant creients com no-creients tendeixen a tenir almenys la mateixa sensibilitat davant de testos que valoren la moralitat (com aquest).

Podríem començar a pensar que qualsevol organisme al viure en societat és essencial que mantingui uns mínims "morals" per continuar sobrevivint com a espècie? I que potser van inclosos en la nostra herència evolutiva tot i que no estiguin escrits en un llibre?

Vist a : El retorno de los charlatanes
Frij

10/15/2009

La Lluna. La pruna.

Avui iniciem una nova secció en la que intentarem anar esbrinant si els mites populars que estan acceptats en la societat tenen alguna raó de ser o no. La veritat és que no assegurem complir els nostres propòsits, una mica com sempre aquí a Abulafia, que parlem de fer moltes coses i després res de res...
El mite del que volia parlar avui l'he descobert últimament. Cada cop més persones al nostre voltant s'inicien en l'aventura de tenir fills, i així mica en mica em vaig familiaritzant amb alguns temes dels que fins ara en sabia molt poc. Així doncs, una de les coses que he descobert és que existeix el mite popular que els nadons tenen predil·lecció per néixer en la fase de Lluna plena.
Davant de la meva ingent quantitat de preguntes tot té una resposta: el nostre cos és quasi un 70% aigua, i una dona embarassada encara ho pot ser una mica més gràcies al líquid amniòtic. Si la Lluna exereceix una força sobre les grans masses d'aigua (marees) també és "evident" que el tingui sobre nosaltres, al cap i a la fi, som aigua. Així, de pas, gràcies a aquest mite matem dos pardals d'un tir, i hi colem l'horòscop, que s'explica per l'efecte que tenen altres planetes sobre cada un de nosaltres.
Però, ja està? Això ho explica tot?
Un dels clàssics en ciència, és que sempre algú ha pensat el que t'interesa abans que tu i aquest cas no n'és una excepció.
Hi ha un bon carro d'articles que han posat a prova aquesta hipòtesi: Hi ha alguna evidència en tot això?

Tenint en compte que cada cicle llunar consta de 29 dies i mig (més o menys), cal tenir present que els dies i les nits de lluna plena no tenen perquè coincidir amb els dies o nits visibles. Així que, per estudiar aquest efecte, els autors dels treballs han tingut en compte tant el dia anterior com el posterior a la Lluna plena; i els han agrupat en els Dies de Força Lunars o DFL. La resta, els dies en que teòricament la Lluna no exerciria aquesta força, els han posat en el grup dels Dies en Que No Neix ni Cristo o DQNNC...sí, me sembla que anava així.
Un dels estudis (1) estudia els 3499 naixements que es van donar durant un període de 3 anys (gener 1977-desembre 1979) en un hospital d'Ohio. Un altre (2) té en compte els 564.039 naixements que hi va haver a North Carolina des de 1997 fins el 2001. O un anàlisi (3) que fan uns alemanys tenint en compte els 4.071.669 parts que va haver-hi des de 1966 fins al 2003 en una regió anomenada Baden-Württemberg.
Tots ells utilitzen diverses eines estadístiques per comprovar si realment hi ha alguna diferència en la freqüència de naixements, de complicacions en el part, o de naixement de prematurs, en relació amb la fase lunar.
Tots i cadacun d'ells arriben a la mateixa conclusió: no hi ha cap relació entre els dos fets. Malgrat la falta d'evidència, el mite continua i (probablement) continuarà existint, tot i que els numeros demostren que no té cap raó de ser.
Però no acaba aquí, ara vé la part més interessant. Un dels treballs (1), compara el número de naixements entre els diferents dies de la setmana, entre les diferents hores del dia i entre els diferents mesos de l'any. Què troben?
Doncs que hi hauria raons suficients per crear el mite dels divendres. És el dia en què hi ha més naixements. Arriba el cap de setmana i ens hem de donar manya... I els diumenges? Doncs es clar, és el dia del senyor, i si un part ppot esperar, esperarà...És el dia amb menys naixements de la setmana.
Si tenim en compte les hores del dia, separades en blocs de 6 hores (0-6h, 6-12h, 12-18h i 18-24h), trobem que sembla que la gran majoria es posa d'acord per néixer durant les hores de feina...A la nit es dorm, collons!!
I si mirem en qui mes neix la gent? Doncs trobem que són l'agost i el setembre els predil·lectes pels nadons per néixer. Si tirem 9 mesos enrere el que hi trobem és el desembre i el gener; la gent està a casa, fa fred, deixa'm apropar una mica, tapa'm amb aquella manta, el roce hace el carinyo i...patapaaam!!!
Tot i així, apostaria a que continuarà existint el mite de la Lluna plena, enfront el mite dels divendres d'agost al matí. No hi ha cap evidència, però les explicacions inexplicables en les que apareix la Lluna i les forces ocultes dels astres, sempre seràn molt més màgiques que un divendres d'agost.

Referències:
1) Time variations, births, and lunar association. Nalepka C., et al. Issues Compr Pediatr Nurs. 1983.
2) The effect of the lunar cycle on frequency of births and birth complications. Arliss J. et al. Am J Obstet Gynecol. 2005
3) Lunar cycle and number of births: a spectral analysis of 4,071,669 births from South-Western Germany. Acta Obstet Gynecol Scand
Frij

10/07/2009

Prou tisorada!

Des d'aquest blog ens unim a la iniciativa d'en Javi Peláez, que en el seu blog "La aldea irreductible" ha aconseguit aglutinar uns 800 bloggers amb el mateix propòsit: Escriure avui un post per manifestar-nos en contra de la meravellosa idea del govern del païs al que paguem els impostos, de retallar la despesa en investigació i desenvolupament, un 15% de cara al pròxim 2010.
Com que vivim en un païs de "tarugos" que prometen aprovar coses que després són incapaços de complir, en investigació no podien ser menys i, després de parlar i parlar d'una aposta seriosa en la investigació, han decidit, davant de la crisi en la que estem immersos, posar pedaços com sempre i retallar, a més, els pressupostos en el que un païs creiem que ha de basar el seu futur, polítiques socials i investigació.
Així que, els investigadors de la pública que, malauradament, no tenim masses maneres més de continuar que no sigui gràcies a aquests diners, per això molts anirem al carrer i moltes línies d'investigació que donarien fruits a mig termini hauran de ser tancades. De nou, haurem de mirar cap a altres països per buscar-nos un futur. Per aquests i molts altres motius que s'hauran comentar llargament en altres blogs durant el dia d'avui, a Abulafia ens unim a aquesta iniciativa.
Prou retalls!!

10/06/2009

Vida colorida

Una de les notícies d'aquests dies d'absència "bloggil" ha estat la troballa d'aigua pura sota la superfície de Mart i la de Lluna. Aquest és un dels requisists indispensables de cara a la cerca d'altres formes de vida extraterrestre, ja sigui en el present o en el passat. Tot i que molta gent al sentir això, ja s'imagina els típics "marcianitus" verds amb les seves antenes i les seves naus espaials, no s'ajusta massa a les expectatives dels científics, i el que trobarem tard o d'hora (que no en tinc cap dubte) en algun o altre planeta, no són formes de vida tan sofisticades, sinó aquelles petites cel·luletes preparades per viure en condicions extremes, que molts cops s'associen entre elles per aprofitar tots els recursos (com els tapissos microbians). Això, no ens hauria de resultar tant extrany, perquè qualsevol alíenigena que hagués pogut visitar la Terra fa uns 500 milions d'anys, no hi hagués trobat altra cosa. De fet, si tenim en compte el temps en què hi ha hagut vida a la Terra, en un 80 % del temps, l'absència de formes pluricel·lulars ha estat l'"avorrit" dia a dia.
Així que, ja seria prou sort que en planetes propers la vida s'acomplexés, que a sobre, ho hauria d'haver fet al mateix temps en que nosaltres sóm aquí...
Malgrat això però, és que com més lluny anem, més incrementen les possibilitats de poder trobar algun tipus de vida complexa. I, tenint en compte la nostra experiència terrícola, el que trobaríem serien formes que aprofiten una de les coses més abundants i interminables de que disposem: La llum d'una estrella.
Pel cap baix, els científics han observat més enllà del planeta solar, uns 200 planetes que estan en òrbita al voltant d'altres estrelles a una distància coherent amb la vida.
Aprofitar la llum solar mitjançant la fotosíntesi ja ho van descobrir fa molts i molts anys els primers organismes que habitaven en aquest planeta, i així ho podrien fer també en altres móns. La fotosíntesi és tan eficaç que la probabilitat de que si existeix vida extraterrestre, utilitzi aquest sistema, és molt elevada.
Actualment, el que fan les agències espaials és buscar senyals de fotosíntesi en aquests planetes estudiant els espectres de llum que reflexen.
Però no és tan fàcil...Perquè hauríem de pensar que els organismes fotosintètics són verds?
A la Terra, tot ho veiem ben verd perquè és el color que reflexen les plantes. Tot i que l'espectre de la llum solar a nivell terrestre té un pic energètic en la zona del blau-verd, les plantes el desprecien i el reflexen perquè la quantitat de fotons rojos és molt més elevada que la dels verds. Així, aprofiten els blaus per la qualitat i els rojos per la quantitat. Però, malgrat aquest fet, no hem d'obviar que la vida ho aprofita tot, i també podem trobar en la Terra plantes vermelles o bacteries de qualsevol dels colors presents en l'arc de sant martí.
I fora del nostre planeta? Doncs, dependrà del tipus d'estrella dida al que estant orbitant.
Estudiant la interacció entre la radiació estel·lar i els possibles components atmosfèrics, uns quants científics (també en interacció) han arribat a la conclusió que les plantes en els planetes al voltant d'una estrella tipus F (les més calentes) reflexarien quasi tota la llum en l'espectre del blau. Al voltant d'una de tipus M (les nanes roges), els organismes fotosintètics reflexarien tant poca llum que les veuriem negres; i al voltant d'una estrella tipus G o K (el nostre sol és tipus G), les veuriem sobretot en l'espectre del verd.
Són alguns dels exemples, però també podrien ser grogues o vermelles depenent de si es troben en la superfíe o no. Així, que la fotosíntesi en altres planetes, si existeix, no hauria de ser necessariament una "fotosíntesi verda".


Més informació:
- Investigación y Ciencia. Juny 2008
Frij

9/03/2009

Caminar en cercles

L’home occidental, que és el que conec més, tot i viure al Raval, té certa aversió a la circularitat i més afinitat per la línia recta. La primera és a vegades sinònim d’estancament, monotonia i obsessió. La segona s’entén més com progrés, aventura i canvi. Quan algú es troba emocionalment perdut sucumbeix a la circularitat del pensament. Quan algú es troba realment perdut, perquè ja no troba les marques del GR i plou, es fa de nit i no ha portat frontal, o perquè una caixera sòmines del Corte Inglés l’ha enviat a buscar les canyes de pescar a la secció de bisuteria, llavors diem que camina en cercles.

Diem que camina en cercles perque ho fa. I ha deixat de ser una intuició general per passar a ser un fet constat científicament. Un grup compost d’alemanys, francesos i canadencs han publicat un estudi en l’últim número de la revista Current Biology que aclara la qüestió.

D’entrada anuncien la creença general de que la gent perduda camina en cercles. Les fonts estan a tot arreu i fan referència des de a Tolstoy fins al Senyor dels Anells.

Els investigadors van agafar un conjunt de gent i els van fer caminar per un bosc durant hores i hores amb l’única condició de que intentessin mantenir la direcció el més recta possible. Hi havia dues condicions: amb sol o sense sol. Tots portaven un GPS que transmetia la seva posició. A la imatge s’observa clarament que en un dia núvol fotien més giragonces que la Britney muntant-s’ho amb el Ricky Martin. Mentre que si fèia sol, anaven ben rectes.

Sense treballs empírics darrera, hi havia certes teories de perquè ocorre. Una dèia que tenia a veure amb una tendència general de tot animal a tombar cap un cantó i no cap a l’altre, degut a asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina. Una altra, dèia que la clau estava en les asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altre.Qualsevol de les dues, en absència de punts de referència que et facin corregir el rumb, acabaven fent donar el cercle complet.

Els investigadors no han observat cap relació entre els factors, la gent girava ara cap aquí ara cap allà, sense diferències estadísticament significatives.

De manera més aviat incosncient, els participants util·litzaven el sol per guiar-se, tot i que no el miraven quasi mai. Com que l’experiment durava hores, si haguessin mantingut l’azimut s’haurien desviat. D’alguna manera compensaven el moviment del sol durant el dia (quasi com les abelles o els coloms).L’habilitat per compensar no saben d’on surt, rellotge intern? Pistes visuals?

Quan les pistes visuals són escasses, el nostre sentit de recte es va modificant amb el temps, per acumulació d’errors en el rumb. Quan existeix una situació d’estrés, perquè ens sentim perduts i entrem en pànic, és fàcil que inclús ingnorem les pistes visuals més òbvies i acabem tornant al lloc d’on hem sortit.

Ja ho veuen: anar recte per la vida no és tan fàcil.

Referència:

Walking Straight into Circles. Souman JL, Frissen I, Sreenivasa MN, Ernst MO. Curr Biol. 2009 Aug 19

Dodger

8/06/2009

Cerca. Lejos.

Recordo de petit (bé, de fet ho recordo més per les conyes recurrents que s'han anat fent en anys posteriors) un programa que tots hem vist, a la tele on sortia un bitxet blau que t'ensenyava la diferència entre prop i lluny.



Després de practicar amb en Coco, encara avui desconec si "a cagar a la via" està aprop o lluny...
Al final però, sembla que res d'això caldria, perquè el cervell ja té unes estructures que permeten diferenciar allò que és proper del que és llunyà. Vaja, que ningú de nosaltres és capaç d'adonar-se'n, però utilitzem zones diferents per discernir-ho. No només això, sinó que homes i dones tenim diferències en aquesta capacitat, com sembla corroborar un estudi recent.
Com comentavem fa uns dies, els homes tenen més puntuació en proves d'orientació i llançaments a dianes; i les dones són més bones en treballs minuciosos o en el reconeixement de cares. Com es corrobora en aquest treball, els homes són millors en les coses a distància i les dones en tot allò proper.
Si això és així, em començo a explicar aquell dia que un company de la Universitat, des de dalt de la facultat de Química i Física (qui no ho sàpiga, és un edifici prou alt amb uns vidres que et permeten contemplar la pau i la calma de la Diagonal) va exclamar: Osti quin cul aquella!! Resulta que l'aquella en qüestió estava asseguda a la parada de l'autobús. Lluny, lluny, lluny,... Sempre he sabut que aquest amic era un mascle autèntic; ara ja entenc la seva exagerada capacitat visual. El que encara no m'explico són els rajos X que ha de posseïr per veure el cul d'algú assegut. Algun dia....tot això se sabrà.
Tornant al nostre cervell; de totes les coses properes se n'encarrega la via visual dorsal i són aquelles que podríem tocar estirant la mà, a saber: el teclat, el bolígraf, els collonets,.. I en aquestes habilitats, tots sabem que les dones són molt millors (glups!). En canvi, de les coses llunyanes, que són la resta, se n'encarrega la via visual ventral, i ara mateix podren ser: la porta de l'habitació, la calva del veí de sota o la lluna. la cosa canvia però, si em doneu un bastó. Ara les coses a què puc arribar estirant la mà, augmenten. Per exemple, ara ja puc tancar la porta de l'habitació (la calva del veí segueix inabastable). En el meu cervell ja ha passat a ser processat com a espai proper. Si em cau el bastó ho tornarà a interpretar com a espai llunyà.Aquesta diferenciació en dues estructures queda pal·lesa en estudis amb humans que han patit algun tipus de lesió en el lòbul parietal. Alguns d'ells disminueixen les seves habilitats en espais llunyans mentre queden intactes les habilitats properes, d'altres a l'inrevés, etc. depenent de la zona afectada.
En l'estudi aquest, han demostrat que les dones tenien més habilitat a l'hora d'encertar el punt mig d'una línia propera amb un punter làser, mentre que els homes eren superiors al fer-ho en línies llunyanes.
Això no fa més que suportar la hipòtesi que l'evolució va fer la seva feina en els nostres cervells de caçadors-recol·lectors. Un home amb una bona punteria portava més preses a casa i una dona més eficient en la recol·lecció i amb més facilitat per captar els petits canvis en la propera cara del seu nadó hauria aconseguit tirar més fills endavant.
Aquest estudi, però, li faltaria una cosa, poder descartar que els subjectes d'estudi no s'havien passat toda la vida jugant a dards o fent punt de creu, la qual cosa hauria ajudat en la especialització diferencial.

Frij

7/22/2009

Crònica d'una discussió de merda

El setembre de l’any passat es va publicar la troballa d’uns copròlits de fins 14.000 anys d’antiguitat a Pasley Caves (Oregon). L’estudi de l’ADN d’aquests va mostrar que era humà i va, juntament amb la troballa d’unes eines amb algues incrustades al jaciment de Monteverde de també 14.000 anys, acabar d’evidenciar la presència d’humans abans dels Clovis (en vam parlar en més detall aquí i aquí).

Però la cosa dels copròlits ha resultat no està tan clara per alguns. Que hi ha hagut bufetades, vaja. Molt entretingut. L’equip de Thomas Gilbert, de la Universitat de Copenhaguen, els autors dels anàlisis dels copròlits, ha hagut de fer front a dues publicacions al Science en forma de « Technical comment » que els deixen verds. Us comentaré les acusacions i les rèpliques en ordre cronològic.

1) L’article original.

Tres dels copròlits analitzats daten de 14.000 anys d’antiguitat i segons els anàlisis genètics són humans. Admeten contaminació de les mostres, cosa inevitable degut a que l’excavació ho és tot menys estèril, i també la presència d’ADN de cànid en els copròlits. La primera contaminació es resol veient l’haplotip de tots els membres de l’excavació, cap d’ells tenia haplotip de nadiu americà, i si que es troba en la mostra. El problema dels cànids s’explica pel fet que és molt probable que els gossos pixessin sobre les caques dels seus amos. Un altra font de contaminació de l’ADN és el filtratge (leaching) d’ADN extern als copròlits a través del sòl, aquesta s’exclou mitjançant dos tests. Un prova d’amplificar ADN de rosegador dels copròlits i surt negatiu. L’altre prova d’amplificar ADN humà en 14 mostres de sediment proper agafades a l’atzar, algunes surten contaminades d’ADN humà, però cap amb l’haplotip de nadiu americà. Finalment, la datació d’artefactes associats d’obsidiana mitjançant la tècnica de la hidratació de l’obsidiana dóna una època similar.

2) Poinar i col·legues ataquen

We question the aunhenticity of their DNA results and argue that in the absence of intact stratigraphy and diagnostic artifacts, and in view of carbon isotope anomalies, the radiocarbon dates of the oldest specimens are unreliable”.

Ni un dels punts de l’article original queda indemne segons aquests autors. Critiquen la tècnica d’amplificació i seqüenciació, critiquen la falta de quantificació de les quantitats d’ADN endògen respecte el contaminant, només posen els ratios i aquests només afavoreixen la presència de l’haplotip americà en una de les mostres i aquesta és de només 6000 anys i no serveix per res, que per aquestes èpoques ja se sap que estava a rebentar d’americans.

També es carreguen els test del leaching d’ADN a través del sòl. No hi ha prou controls de la sensibilitat del test, diuen. També qüestionen el fet que hi hagi tan poca contaminació d’ADN humà en les 14 mostres de sediment que miraven per descartar el leaching. Segons Poinar et al. El leaching està molt lluny de ser descartat.

També diuen que a jutjar pel tipus d’anàlisi realitzat els copròlits tenen tantes possibilitats de ser humanes com de cànid. També critiquen que per tal de descartar la contaminació del grup de treball, s’hauria de poder atribuir l’ADN contaminant a persones determinades del grup, per exemple, seqüenciant la regió hipervariable mitocondrial (aquí es passen una mica, si). Com que no sabem de qui és què, diuen, la contaminació pot haver vingut de qualsevol lloc i que ells no tenen perquè creure’s que el jaciment només ha estat contaminat per l’equip d’en Gilbert, i que entre els contaminants anònims bé podria haver-n’hi un amb l’haplotip americà.

La datació de l’obsidiana també se la passen pel forro. Com pot ser que un artefacte es dati en 16.900 anys d’antiguitat, 2.500 anys més vell que la bonyiga del mateix estrat?
I per últim, es fiquen amb els anàlisi de C13 de les mostres de copròlits, que segons Poinar, cauen en el rang de del què s’esperaria d’una dieta herbívora, i no d’un omnívor. Els és igual que sigui de gos que de vaca, mentre no sigui humana.

3) Rèplica d’en Gilbert et al.

The arguments of Poinar et al. neither challenge our conclusions nor would contribute to the verification of our data. We counter their questions about the authenticity of our ancient DNA results and the reliability of the radiocarbon data and stand by the conclusion that our data provide strong evidence of pre-Clovis Americans

Segons Gilbert, ells han aplicat els millors controls en ADN antic que s’han aplicat fins el moment. “These controls were stricter than those used by our critics in related studies on coprolites, ancient humans, or both” Toma ya, que s’han pensat aquests, criticar és molt fàcil.

Sobre això d’haver d’identificar qui del grup va contaminar les mostres, els autors diuen que això va ser impossible degut al nivell de contaminació i a la degradació de l’ADN. Posen de manifest que la font de contaminació més probable és de la gent de l’època. Seria molt sorprenent, diuen, que humans i els seus gossos no defequessin tots a la mateixa zona. Els és igual, la qüestió és que hi ha ADN amb haplotip americà a les bonyigues.

Sobre el tema del requeriment de dades més quantitatives sobre de l’ADN, els autors diuen que no és freqüent de presentar-les en aquest tipus d’estudi i cita dos articles del grup de Poinar per refregar-li per la cara que ell tampoc no ho fa (com nens). Gilbert explica amb tot detall perquè això no és un problema amb la tècnica de seqüenciació que ells utilitzen. Els primers que fan servir han d’amplificar tots o res, i l’única manera de que la sensibilitat del primer afectés és que diferències al·lèliques (d’un sol nucleòtid, eh, SNP) dels fragments afectessin la unió del primer, la qual cosa és una burrada, en principi.

El tema del leaching d’ADN sobre els copròlits si que els preocupa més, però posar-se a fer PCR de tota la cova és una bestiesa. Els autors consideren que han fet prou controls, i si les mostres de sediment no estaven tant contaminades d’ADN modern com els copròlits és perquè els copròlits els toquetejaven i el sediment anava directe als contenidors perquè no era tant divertit per jugar.

Sobre el contingut vegetal dels cagallons, els autors diuen que és que precisament van agafar només matèria vegetal fibrosa del copròlit per datar. Per altra banda, en Gilbert fa notar que en Poinar en un treball similar va agafar el copròlit i el va matxacar abans de datar-lo, per la qual cosa és normal que observi aquestes diferències en el contingut de C13. Sobre els artefactes d’obsidiana, estan ben datat si punt, i si els estrats fan formes rares no és culpa de ningú tret de la capritxosa geologia de les coves.

4) Goldberg ataca

Results of our micromorphological and Fourier transform infrered spectroscopy analyses of one of the reported coprolites are difficult to reconcile with the DNA results identifying the coprolite as human

Va nois, una mica més que ja acabo amb la brasa. Al 2007, el grup d’en Gilbert va encarregar un anàlisi del coprolit al grup de Goldberg. Però en Gilbert va decidir no incloure els resultats a la publicació. Analitzant la famosa merdarufa, Goldberg i col. van trobar-hi restes vegetals, fibres que podrien ser plomes, petits ossets i brutícia (?). De tot això van agafar petits trossets i en van fer l’anàlisi micromorfològic (és a dir, mirar les formes al microscopi). On van veure la tira de fibres vegetals i fitòlits. Externament tenien claríssim que s’assemblaven molt a la cagada d’un herbívor. L’analisi de Fourier per veure els compostos, va ensenyar que hi havia molts silicats i matèria orgànica (de la corrupció dels compostos orgànics), però molt poc fosfat. Els zurullos humans són ben rics en fosfats (6% de mitjana).

En una altra mostra analitzada el 2009 d’un copròlit hi van veure un fragment de ploma encara queratinitzada, la qual cosa indica que potser no va passar pel tracte digestiu de ningú, sinó que va caure allà sobre. Tampoc es veia en cap de los dues mostres el típic ciment groguenc repulsiu que es troba en les defecacions dels humans o carnívors.

A més, quan els humans mengen cel·lulosa com que no la poden digerir bé es veu a les cacotes perquè és birefringent al microscopi. En aquest copròlits no es vèia birefringència, la qual cosa indica un cel·lulosa ben digerida.

Res tu. Que això és un herbívor, una caca de vaca. Què me’n dius d’això Gilbert?

5) Rèplica de Rasmussen del grup d’en Gilbert

We argue that the diagnostic capability of the technics used by Goldebrg et al. are limited, and we present new genetic data that support our original claims

Ni curts ni mandrosos, Rasmussen i col. s’en van a rescatar una caca humana de l’interior del cul d’un mòmia núbia, o més aviat de l’evaginació postmortem del cólon, per si no era prou desagradable. A part de tenir un bon nombre de fitòlits, també, demostren la incosistència del mètode alhora d’identificar els components amb aquesta tècnica.

Les coses trobades en el copròlits americans no tenen res d’extranys, diuen els autors tot citant un apassionant treball de dos autors (Bryant i Cummings) que s’han dedicat a analitzar centenars de merdes humanes i animals per tot arreu. La merda humana varia enormement. Pot tenir la tira de coses incloses les plomes i les llavors trobades a Pasley Caves, i poden ser fàcilment confoses per caca d’herbívor. Sobre el tema dels fosfats, altres han vist que varia molt amb la dieta i l’aigua dels autors de la cagada. Sobre les llavors tampoc n’hi ha per soprendre’s tant, s’ha vist que algunes poblacions de nadius americans mengen llavors de 161 espècies de plantes diferents.

De totes maneres els autors tornen a engrapar les pipetes per fer PCR i descobrir si es troba en els corpòlits ADN d’herbívor. Però no, totes les seqüències d’ADN de mamífer eren humanes... i una mica de Bos taurus (vaca). Hostia! Però traquil tothom, la vaca encara no havia arribat a Amèrica en aquelles èpoques i no ho faria fins que la portessin els europeus, a més, és un contaminant freqüent en els reactius de laboratori.

I ja està. Ja veieu quin festival. Això no està gaire clar, encara, oi? Sens dubte el tema no s’acabarà aquí. El poblament pre-Clovis però cal recordar que no sols es basa en aquestes tifes. Seguirem informant.

Referències en ordre cronològic:

1) DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America.
Gilbert MT, Jenkins DL, Götherstrom A, Naveran N, Sanchez JJ, Hofreiter M, Thomsen PF, Binladen J, Higham TF, Yohe RM 2nd, Parr R, Cummings LS, Willerslev E. Science. 2008 May 9;320(5877):786-9. Epub 2008 Apr 3.

2) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America".
Poinar H, Fiedel S, King CE, Devault AM, Bos K, Kuch M, Debruyne R.
Science. 2009 Jul 10;325(5937):148; I la rèplica

3) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America". Goldberg P, Berna F, Macphail RI. I la rèplica.

Dodger

7/14/2009

Trepanació a consciència

Si teniu ganes d'eliminar tota una sèrie de pensaments dolents i desitjos egoïstes del vostre interior, no esteu sols. Parlo d'aquelles males passades que ens juga la ment a vegades, com quedar-te els diners de la cartera que has trobat al terra, o fer-te el dormit quan puja una iaia al metro per no haver de ser tu el que s'aixeca.
Estic segur que després us inunda un sentiment de mala persona, segur que us agradaria alliberar el cervell de la presó en què es troba, ser una persona més pura, tenir plena consciència, ser més clarivident i més innocent...
Existeixen varies opcions: 1) passar d'aquesta xorrada neo-hippie, deixar d'agobiar-vos i esperar que comenci el nou capítol del Gran Hermano. 2) intentar canviar aquests pensaments amb força de voluntat. 3) trucar ràpidament per demanar visita a el Gran Maestro Mandango, aleja los malos pensamientos con el mango. 4) foradar-te el crani.

Si, això mateix. Aquesta és la opció que va triar Bart Hughes per tal de deslliurar el cervell de la presó en què es troba. Corria l'any 1962 quan ell se'n va assabentar que el grau de consciència d'hom està relacionat amb el volum de sang que arriba al cervell (potser va ser la mescalina el que va fer que se n'adonés...).
Per ell, era evident que l'evolució s'havia equivocat al posar-nos el cervell per sobre del cor; l'havia d'haver posat arran de terra!!
Per sort hi ha maneres de corregir aquest petit defecte. Qui no s'ha posat mai cap avall amb la intenció d'augmentar el nivell de consciència? Llàstima que és un pèl incòmode... Hi ha altres maneres d'incrementar el reg en el cap, com les drogues, però totes tenen la pega de que són temporals... Bart Hughes volia arribar a un nivell visionari perpetu.
Ell pensava que els nens tenien un estat mental més elevat i ho va relacionar amb el fet que neixem amb el crani per segellar, de fet, fins entrada l'adolescència no s'acaba de tancar. Al créixer el crani se'ns va tancant, i per això els adults perden el contacte amb els somnis, la imaginació i les percepcions perden intensitat. Creia, que per aquesta raó l'estat mental de l'adult s'omplia d'egoïsme i neurosis varies (i això que encara no s'havia fet el forat!). Així, que la trepanació era la solució.
La trepanació, com ja us imagineu, consta en fer un tall a l'òs i extreure'n un bocinet, deixant un forat.
En Bart Hughes al llarg dels anys va anar acumulant deixebles i seguidors dels llocs més inhòspits del planeta (un total de 2): en Joseph Mellen i la seva companya, n'Amanda Fielding.
La senyora Amanda va acabar grabant un video en directe de la seva pròpia trepanació, s'anomenava HeartBeat in the Brain i el van anar passant arreu d'Europa i Amèrica a grups de doctors i altres persones interessades.
En Joseph va ser a qui més li va costar... Després de força intents fallits i visites a urgències per pèrdua de consciència, el metge li va dir que li havia anat d'un mil·límetre de palmar, i que desistís en el seu intent. En Joseph va tornar a casa, i aprofitant el forat que ja tenia, va seguir burxant fins a foradar-se el crani. I no només això, sinó que més endavant se'n va fer un altre. Així demostrava dues coses: que els metges no sempre l'encerten; i que estava com un llum de ganxo.
Però bé, això no és una cosa nova, i si no que li ho preguntin al registre fòssil, que ens ha anat deixant cranis trepanats, convertint-se en un dels mètodes més antics coneguts de cirurgia.
Sembla que els cranis més antics trepanats pertanyen a el jaciment Vasilyevica II, a Ucraïna, i tenen una antiguitat d'uns 8000 anys. Posteriorment, ho han practicat els antics egipcis, els xinesos, indis, romans, grecs,...
Les primeres trepanacions es pensa que es podrien haver realitzat amb pedres afilades com l'obsidiana o sílex, per acabar convertint-se en estris molt complicats en l'edat mitjana, o en un trepant elèctric en el cas d'en Bart. (Segurament el Memecio ens podria demostrar l'evolució cultural mitjançant la filogènia dels estris trepanandors).
El per què les civilitzacions antigues practicaven trepanacions és encara una incògnita, ja que molts cops eren realitzades en absència de traumatismes. A diferència d'avui en dia, que encara ho utilitzem en casos de tumors cerebrals o en traumatismes cranials per alliberar l'hemorràgia interna que es produeix. Justament aquest fet és el que indica que d'alguna manera, ja havien relacionat el comportament amb el cervell, i ho podien utilitzar en casos de mals de cap, epilèpsies, desordres mentals, supersticions rituals,...
Finalment, el que si és comprobable, és que l'operació tenia un gran èxit de supervivència. S'han estudiat col·leccions cranials inques i pre-inques, on un 6% dels cranis són trepanats. Dels quals, un 60% presentaven signes de formació d'òs nou abans de la mort. Una xifra no gens menyspreable...

Finalment per acabar, us deixo el link d'un video d'una trepanació en directe duta a terme per la tribu dels Kisi (Kenya). Aviso de nou, és una trepanació en directe, si us impressionen aquest tipus de coses (no sou extranys), millor no veureu-ho.



Links:
- http://neurophilosophy.wordpress.com/2007/06/12/an-illustrated-history-of-trepanation/
- http://www.trepanationguide.com/history.htm
Frij

7/12/2009

Sinapsis iròniques

Fa pocs dies li vaig demanar el cotxe al meu pare, no per mi, ja veus tu, sinó per ajudar a ma germana a fer un trasllat. Va costar que acceptés, com sempre. És la seva eina de treball i li fa por que el llenci al Besós o escales avall per la boca del metro. Tranquil·litzant-lo amb tota la retòrica forjada per milenis d’evolució cultural, amb la selecció de les millors frases extretes de generacions de joves demanant la mula, el carruatge i ara el cotxe al seus pares, vaig aconseguir el meu universal propòsit.

Conduïa com si estés transportant un carregament de plutoni sobre un llit de mines antipersona. Les àrees d’atenció del meu cervell brillaven a través del crani sense necessitat d’un equip de neuroimatge, i enlluarnaven la meva germana. Però tot va anar com una seda. Vam fer el viatje i ja tornàvem que va trucar el meu pare per dir que s’esperava a la porta del parking. Just vaig girar la cantonada del carrer que el vaig veure, vaig extremar encara més les precaucions. I vaig estampar el cotxe contra una merda de pirulo negre dels collons. La sorpresa del meu pare va guanyar la indignació (només durant una estona, curta) i la meva germana encara s’està descollonant.

Explico aquesta tragèdia perquè des de llavors m’he dedicat a buscar altres pistes que m’acabin de confirmar que sóc subnormal profund. N’he trobat algunes altres, si, però també he trobat una cosa encara més interessant (si cap) al Science de la setmana passada.

L’article es diu: “com pensar, dir o fer exactament la cosa pitjor a cada ocasió”. Parla justament d’aquest tipus d’errors. D’aquells que estem concentrats intentant evitar. Els típics errors de les comèdies. Et diuen que no mencionis a fulanet el nom de manganeta i tot just te’l trobes que al cap de dues frases i sense que puguis fer res per evitar-ho ja no només has mencionat a manganeta sinó que li estàs ensenyant un àlbum de fotos d’ella i pensant com puc ser tan burro. O veus un bassal al final del carrer i hi acabes amb els dos peus. És aquesta una classe d’errors especial, l’error previst i comès igualment. Com si tinguéssim un dimoniet que ens avisa del perill i sàdicament ens hi llença de cap.

Afortunadament, la majoria de vegades, els sistemes de vigilància que activem per evitar un perill serveixen per evitar-lo. El nostres cervell ens fa imaginar el pitjor i d’aquesta manera sentim que ens avancem i tenim el control. Però per què altres vegades és el mateix mecanisme que ens fa tenir presents un perill el que ens hi porta? És el què els autors anomenen « procés irònic de control mental ».

Queda perfectament il·lustrat amb un fet ben estudiat, quan et diuen no pensis en una cosa, no penses en altra cosa. No pensis en un ós blanc, i l’ós blanc està en tot moment en el teu cap. Seria un altre exemple del procés irònic. Quan es pregunta a la gent en els estudis, diuen que el pensament que s’intenta suprimir torna una vegada per minut com a mínim. Hi ha gent més hàbil suprimint pensaments, però a la majoria fer-ho de forma conscient ens resulta complicadot. El problema es dona pel fet que per tal de suprimir un pensament hem de tenir una part del cervell recordant que ha de suprimir el pensament. El procés irònic té dos components: el primer és un esforç conscient per mantenir un estat mental desitjat, intentant per exemple pensar en altres coses. El segon és inconscient, i intenta justament arribar a l’estat mental que volem suprimir, ens manté incosncientment alerta de qualsevol cosa que ens pugui fer entrar el pensament prohibit. Aquest procés, que en principi va bé, de tant en tant comet erros. Quan estem sota determinats estressors que interfereixen en el nostre esforç cosncient de pensar en altres coses, llavors el segon component pren les regnes i ens planta de ple en l’estat mental que manteniem a ratlla. Estressors o el fet de dormir : Quan es diu a unes persones que intentin suprimir uns pensaments neutres just abans de dormir, després expliquen que han somiat més freqüentment en ells.

És un procés ocult tant poderós que s’observa a diari i en molts estudis. Per exemple, quan a unes persones els investigadors els prohibeixen dir un determinada paraula i els posen en un exercici d’associació de paraules sota pressió se senten inclinats a pronunciar justament aquella paraula. Em recorda al fet de com més ens concentrem en no dir paraulotes més en diem si ens posen sota pressió.

Aquest sistema però, normalment funciona esporàdicament. El més normal, en condicions de vida quotidiana, el primer mecanisme acaba per desplaçar la necessitat de que el segon continui funcionant. Si no volem pensar en un os blanc, deixarem de pensar en ell quan deixem de pensar que hem de deixer de pensar en ell (buf), perquè ens hem distret amb èxit amb altres pensaments.

De tota manera, el procés irònic és prou important per afectar a la memòria. Els records o pensaments que hem intentat suprimir és més probable que es quedin allà instal·lats. També pot afectar a altres nivells. Persones a qui s’ha prohibit que pensin en sexe es troben més excitades. O els homes molt homofòbics presenten una resposta d’excitació sexual exagerada a imatges de sexe homosexual.

Els desitjos prohibits són més forts, i ara que parlem del procés irònic es veu més clar. En un estudi de laboratori, es van aparellar de manera aleatòria unes quantes persones i se les va convidar a fer peuets (“footsie”) per sota la taula (quin estudi més raro, no?). Les parelles sentien més atracció mutua després de l’experiment si se’ls havia demanat que mantinguessin les seves activitats en secret. Una enquesta també va mostrar que el desig que evocava un amor passat era major quan aquest havia començat en secret. El procés irònic hi està present en tot això, com quan es demana a una persona que no pensi en una relació passada, aquesta mostra una major excitació psicofisiològica que recordant-ne d’altres quan després se li permet de pensar-hi.

Quan estem intentant manetnir una informació en secret, el procés irònic també ens juga males passades. En un experiment hi ha unes targetes amb figures. Totes estan a la vista i una oculta. La oculta és un triangle gran, i sobre la taula n’hi ha un de més petit. Quan la persona que coneix la carta oculta ha da descriure les cartes que estan sobre la taula descriu el triangle descobert com un triangle petit. Incosncientment està dient que n’hi ha un de gran.

El procés irònic també pot estar darrera de les expressions de prejudicis sexuals, racials o etnics justament quan s’està intentant ser políticament correcte però sota pressió. El procés irònic ens pot fer treure un prejudici de manera exagerada justament a qui estava més preocupat per ser just i equànim.

No sempre es tracta de cagar-la en públic respecte les demandes de la societat. També afecta les tasques o objectius que nosaltres ens marquem. Si agafem un péndol i el volem fer oscil·lar en una direcció determinada, és molt probable que el pèndol oscil·li justament en la direcció oposada. Ocorre segons la teoria del procés irònic, l’efecte és més clar si estem sent distrets al mateix temps i l’intent de suprimir el pensament que ens ensenya com destruir la nostra tasca per tal d’evitar-ho ens fa cometre incoscientment l’error.

Els psicòlegs de l’esport estan molt familiaritzats amb aquest procés, el fet de fer un moviment que és justament el que es pretenia evitar. Golfistes que els diuen no tiris tan fort, quan estan sota estrés és exactament el què faran.

Els autors ja ens avisen que l’error irònic és molt menys freqüent que l’èxit del procés en evitar perills. En molts experiments l’error irònic ha estat provocat per estressors artificials i d’altres pressions que el magnfiquen. Hi ha persones que se’ls dona molt bé evitar els errors del procés irònic, són més capaces de controlar els seus pensaments, com per exemple les persones més susceptibles a la hipnosis, que presenten per alguna raó menys errors irònics.

El què sembla que funciona per la resta dels mortals és un el rotllo Zen: Relaxem-nos alhora d’intentar controlar tant les coses, acceptem les coses tal com són. Encara que els autors ja diuen que és aviat per recomenar determinades pràctiques clíniques abans de tenir estudis ben fets. Encara que les investigacions actuals apunten efectivament a que la clau és evitar l’evitament. Be water, my freind.

Referència:

- How to Think, Say, or Do Precisely the Worst Thing for Any Occasion. Daniel M. WegnerScience 3 July 2009: 48-50.

Dodger

7/02/2009

Mems


Amb la invenció de la roda, no només les mercaderies van poder viatjar d'una banda a una altra, sinó que també la idea de la roda va poder viatjar d'un cervell a un altre.*

Així que, a través dels nostres cervell viatgen una gran (grandiosa) quantitat de unitats d'informació que van infectant un cervell rere l'altre. I molts cops sense l'ajut de la nostra voluntat anem escampant tota aquesta informació que així aconsegueix transmetre's en la societat.
Aquest mecanisme té una gran similitut amb els gens, d'aquí que a aquests paquets d'informació se'ls anomeni mems (també pel joc que dóna l'arrel de la paraula amb memory i mimesis), paraula que va introduïr Richard dawkins en el seu llibre El gen egoista. I així com la genètica estudia de quina manera es dóna l'herència d'una generació a la següent, la memètica intenta estudiar l'evolució cultural a través dels mems.
Ara, en aquest vagó de metro us en puc dir alguns de mems que han arrassat: el calçat, bosses de mà, ulleres de sol, clips del cabell,... Tots ells han estat grans idees que algú va tenir en el seu dia i que amb el temps s'han extès en la població, degut en gran part, a que són molt funcionals. Però també s'extenen molts d'altres mems l'avantatge dels quals no és tant evident. En aquest vagó també n'hi ha molts: gorres amb la visera al revés, pantalons caiguts a mig cul, pantalons amples on hi caben 3 cames per camall, les corbates de les que va parlar al seu dia sa monea, sabates de taló d'agulla de pam i mig. També pot haver-hi grans paquets d'informació que l'un sense l'altre no són res, vindríen a ser com els gens que regulen la formació de la cama, tots junts formen un gran mem, com per exemple qualsevol de les religions que professen més de la meitat dels individus que m'acompanyen en aquest vagó.
A l'igual que els gens "lluiten egoïstament" entre ells per ser el millor replicador, els trets culturals es transmeten a través de la replicació de mems.

Els mems, al igual que els gens, que es repliquen i s'expandeixen, estan sotmesos a les lleis de la sel·lecció natural. Els replicadors més eficients continuaran presents en el patrimoni memètic. I així com els gens, els mems no triomfen perquè siguin bons per se, sinó que simplement són més bons replicadors que els mems amb els que competeixen. Només així es pot explicar l'èxit d'alguns temes musicals que s'escolten arreu del territori com aquest.
A diferència dels gens però, els mems no estan sotmesos a un sistema darwinià de sel·lecció, sinó que és més aviat lamarckià (com les girafes que estiren el coll). Els mems ens els transmetren, habiten en el nostre cervell, fins i tot de forma totalment inconscient, els podem modificar i transmetre'ls de nou.

Bé, per il·lustrar-vos més en la matèria us convido a visitar el blog del Memecio, que està sempre al lloro de tot el que té a veure amb la propagació dels mems.
A més, us deixo una xerrada del mestre Daniel Dennet sobre mems perillosos que no té pèrdua.



* Daniel Dennet. La conciencia explicada

Frij

6/25/2009

Per què va costar tant aprendre a tocar la flauta?

Es publica a Nature (1) la troballa d’unes flautes d’òs al jaciment de Hohle Fels. Una d’elles, d’os de voltor, és l’instrument musical més antic trobat fins ara, dels principis de l’Aurignacià, al començament del paleolític superior. A partir del colagen de l’os, s’ha datat en 40.000 anys d’antiguitat. Hi ha set flautes més, sumant també les d’altres jaciments d’aquesta zona d’Alemanya (alguns excavats els anys 70), algunes d’elles d’altres aus i també de mamut (de mamut! Si. Tranquil, Dodger, tranquil). La flauta de voltor presenta cinc forats i les marques al costat de cada un. Aquestes marquen creuen que servien per assenyalar el lloc on s’havien de fer les perforacions per tal que l’instrument sonés bé. M’ha fet gràcia una cosa que recollia la Vanguardia. En Nicholas Conrad, el primer firmant del Nature, de la universitat de Tübingen i colegues van fabricar una flauta a partir d’os de voltot fent els forats al mateix lloc i es veu que sonava força bé. “Hem intentat tocar l’himne americà i recordava la versió de Jimmy Hendrix a Woodstock”. Jaja, eh? Quina gràcia. La pregunta més important que ara queda per respondre és: Per què uns alemanys troben una flauta a Alemanya i els dona per interpretar l’himne americà? No ha de ser bo anar a exacavar encara tenint al cap la Segona Guerra Mundial.

No ens quedem aquí. Es considera que la demostració d’habilitats musicals, va molt de la mà de les altres habilitats que considerem de “comportament modern”. Dius, vale, l’home modern, l’Homo sapiens tal i com el coneixem morfològicament, va aparèixer per allà a l’Àfrica farà entre 150 i 200 mil anys. Però quan preguntes per les primeres obres i creacions dels nostres avantpassats sempre acabem parlant de fa uns 45.000-30.000 anys, de finals dels pleistocè. És quan a Europa comença la transició al paleolític superior, que apareixerà més tard a Asia oriental, Austràlia i Àfrica. En aquesta època comença a desplegar-se el pack de virtuts humanes totes al mateix temps; que si ornamentació personal (ocres, cargolets perforats, etc), eines de pedra molt petites i especialitzades, artefactes d’os, evidències de rituals, estratègies de caça millorades amb millor tecnologia (propulsors de llança, arcs, boomerangs i xarxes), obtenció de materials de fonts més llunyanes, i etcètera. I instruments musicals, com aquesta flauta. De fet, al jaciment de Hohle Fels ja s’havien trobat altres restes importants d’art figuratiu, com una figura femenina de 35.000 anys, la venus de Hohle Fels, publicada recentment, o un híbrid entre home i lleó de 30.000. També un talla d’au aquàtica i l’escultureta d’un cap de cavall.

Desde que apareix el primer sapiens fins a fa 45.000 anys queden una quantitat espectacular d’anys que fan pensar: i què carai fotien aquells? Si que s’ho van rumiar abans no van començar a tocar la flauta o a fer figuretes amb els ossos i les pedres, etc. Així que la pregunta que ens fem avui és: Què faltava, o què havia de passar, durant tot aquest llarguíssim temps previ a l’aparició de totes aquetes primeres joies de la humanitat perquè comencessin a aparèxier?

Es podria pensar que van desenvolupar les capacitats cognitives necessàries mica en mica. Fins que no van tenir el hardware a la versió “Pentium” adequada no van poder començar a demostrar les seves noves capacitats.

Aquesta teoria implicaria unes mutacions que s’haurien d’haver extès amb l’Out of Africa i per tant haver-se produït abans. A més, la teoria té un problema més greu. No explica les troballes esporàdiques d’alguns d’aquests elements de “cultura superior” que s’han anat trobant de manera desconnectada però de molta més antiguitat. Dic de manera desconnectada per expressar que no venen amb tot el pack del paleolític superior, sinó que són allò i prou, en un lloc molt concret i que potser el registre arqueològic s’interromp allà durant milers i milers d’anys fins la següent troballa del fet en qüestió. L’Homorgasmus en va parlar en alguns posts. Per una banda tenim la publicació al Nature el 2007 que ens presenta evidències de pigments i util·lització de recursos marins a la base dels sapiens, fa 164.000 anys. Després tenims les primeres proves d’ornamentació personal amb objectes; són les closques de cargol perforades de la cova dels coloms, al Marroc, de fa 85.000 anys. Les segones més antigues són les de la famosa cova de Blombos, a Sud Àfrica, 41 closques de 77.000 anys. A la mateixa cova, es van trobar ocres de 100.000 anys. Falta per determinar la veracitat del les closques que podrien ser les més antigues de totes, del jaciment Skhul (Israel). entre 100.000 i 135.000 anys. segons la datació del sediment de la closca. Sembla que faltaven dades importants sobre l’estratigrafia del jaciment a la publicació. Homorgasmus dixit again.

Així que podríem dir que el potencial per ornamentar-se i pintar-se i canviar les estratègies d’obtenció de recursos ja hi era. Faltava alguna cosa per l’eclosió del paleolítc superior, però no sembla que hagués de ser una mutació i una organització sinàptica diferent.

Arran d’aquesta qüestió s’han proposat diverses opcions, i moltes d’elles tenen a veure amb la demografia. Les coses s’inventen quan es necessiten, i aquesta necessitat la pot provocar l’expansió deguda a una demografia creixent. La competició intergrupal també és un bon estimulant de l’enginy tecnològic (i si no recordem la guerra freda, per exemple, o les pel·lícules sobre la mateixa, els que no puguem recordar res).

Fa dues setmanes, es va publicar a Science (2) un estudi que parteix d’altres que recolzen la teoria de que un augment del tamany d’una població incrementa també l’acumulació d’habilitats beneficioses heredades culturalment. En aquest nou estudi, intenten modelitzar d’una manera més finals-del-pleistocènica la pèrdua o guany de complexitat cultural en relació a factors demogràfics com el tamany de la població o les migracions.

Les simulacions que presenten semblen capaces d’explicar 1) l’aparició primerenca del comportament modern i la subsegüent desparició del registre fòssil.2) Les diferències en el temps de l’aparició d’aquest trets a diferents indrets del món. 3) El retard en l’aparició de la conducta moderna desde l’aparició dels primers sapiens. Tots aquests factors estan en estreta relació amb els demogràfics. Els nous trets apareixen quan la densitat demogràfica necessària es dona. Per exemple, les estimacions per Nord Àfrica de quan hauria de tenir la densitat poblacional adequda és de fa 40.000 anys, consistent més o menys amb el què diu el registre arqueològic de l’aparició del comportament modern en aquesta zona. Les estimacions sobre les densitats de població a finals del pleistocè es poden treure de l’estudi de l’ADN mitocondrial.

Sobre el fet que algunes d’aquestes mostres de comportament modern han aparegut molt en el passat de manera independent semblen qüestionar el model. Si hi havia prou població per fer sorgir aquelles habilitats culturals (closques, ocres) què va passar després? Es va reduir la població? El mètode que hem dit per reconstruir les grandàries poblacionals no indica als autors que hi hagués un pèrdua de població. Els propis autors critiquen aquests mètode d’estimació d’històries demogràfiques, diuen que molts esdeveniments pasen desaparceburts pel mètode. En canvi, estudis paleoclimàtics mostren que les condicions van empitjorar força fa entre 75 i 60.000 anys, possiblement reduint la població. Aquesta interrupció s’ha trobat en alguns jaciments de sudàfrica.

Tot i que falten dades reals per testar un cop i un altre aquest model, sembla que sobre el paper i reduint la transmissió cultural d’habilitats a un tal factor alpha, factors demogràfics com la grandària poblacional, la densitat de poblacions i les migracions han pogut ser la clau de l’aparició del nostre comportament modern fa uns 40.000 anys.

Referències:

- 1) New flutes document the earliest musical tradition in southwestern Germany .Nicholas J. Conard, Maria Malina & Susanne C. Münzel

- 2) Late Pleistocene demography and the appearance of modern human behavior. Powell A, Shennan S, Thomas MG. Science. 2009 Jun 5;324(5932):1298-301.

Dodger