Cerca. Lejos.

Recordo de petit (bé, de fet ho recordo més per les conyes recurrents que s'han anat fent en anys posteriors) un programa que tots hem vist, a la tele on sortia un bitxet blau que t'ensenyava la diferència entre prop i lluny.

Després de practicar amb en Coco, encara avui desconec si "a cagar a la via" està aprop o lluny...
Al final però, sembla que res d'això caldria, perquè el cervell ja té unes estructures que permeten diferenciar allò que és proper del que és llunyà. Vaja, que ningú de nosaltres és capaç d'adonar-se'n, però utilitzem zones diferents per discernir-ho. No només això, sinó que homes i dones tenim diferències en aquesta capacitat, com sembla corroborar un estudi recent.
Com comentavem fa uns dies, els homes tenen més puntuació en proves d'orientació i llançaments a dianes; i les dones són més bones en treballs minuciosos o en el reconeixement de cares. Com es corrobora en aquest treball, els homes són millors en les coses a distància i les dones en tot allò proper.
Si això és així, em començo a explicar aquell dia que un company de la Universitat, des de dalt de la facultat de Química i Física (qui no ho sàpiga, és un edifici prou alt amb uns vidres que et permeten contemplar la pau i la calma de la Diagonal) va exclamar: Osti quin cul aquella!! Resulta que l'aquella en qüestió estava asseguda a la parada de l'autobús. Lluny, lluny, lluny,... Sempre he sabut que aquest amic era un mascle autèntic; ara ja entenc la seva exagerada capacitat visual. El que encara no m'explico són els rajos X que ha de posseïr per veure el cul d'algú assegut. Algun dia....tot això se sabrà.
Tornant al nostre cervell; de totes les coses properes se n'encarrega la via visual dorsal i són aquelles que podríem tocar estirant la mà, a saber: el teclat, el bolígraf, els collonets,.. I en aquestes habilitats, tots sabem que les dones són molt millors (glups!). En canvi, de les coses llunyanes, que són la resta, se n'encarrega la via visual ventral, i ara mateix podren ser: la porta de l'habitació, la calva del veí de sota o la lluna. la cosa canvia però, si em doneu un bastó. Ara les coses a què puc arribar estirant la mà, augmenten. Per exemple, ara ja puc tancar la porta de l'habitació (la calva del veí segueix inabastable). En el meu cervell ja ha passat a ser processat com a espai proper. Si em cau el bastó ho tornarà a interpretar com a espai llunyà.Aquesta diferenciació en dues estructures queda pal·lesa en estudis amb humans que han patit algun tipus de lesió en el lòbul parietal. Alguns d'ells disminueixen les seves habilitats en espais llunyans mentre queden intactes les habilitats properes, d'altres a l'inrevés, etc. depenent de la zona afectada.
En l'estudi aquest, han demostrat que les dones tenien més habilitat a l'hora d'encertar el punt mig d'una línia propera amb un punter làser, mentre que els homes eren superiors al fer-ho en línies llunyanes.
Això no fa més que suportar la hipòtesi que l'evolució va fer la seva feina en els nostres cervells de caçadors-recol·lectors. Un home amb una bona punteria portava més preses a casa i una dona més eficient en la recol·lecció i amb més facilitat per captar els petits canvis en la propera cara del seu nadó hauria aconseguit tirar més fills endavant.
Aquest estudi, però, li faltaria una cosa, poder descartar que els subjectes d'estudi no s'havien passat toda la vida jugant a dards o fent punt de creu, la qual cosa hauria ajudat en la especialització diferencial.

Frij