L’home occidental, que és el que conec més, tot i viure al Raval, té certa aversió a la circularitat i més afinitat per la línia recta. La primera és a vegades sinònim d’estancament, monotonia i obsessió. La segona s’entén més com progrés, aventura i canvi. Quan algú es troba emocionalment perdut sucumbeix a la circularitat del pensament. Quan algú es troba realment perdut, perquè ja no troba les marques del GR i plou, es fa de nit i no ha portat frontal, o perquè una caixera sòmines del Corte Inglés l’ha enviat a buscar les canyes de pescar a la secció de bisuteria, llavors diem que camina en cercles.
Diem que camina en cercles perque ho fa. I ha deixat de ser una intuició general per passar a ser un fet constat científicament. Un grup compost d’alemanys, francesos i canadencs han publicat un estudi en l’últim número de la revista Current Biology que aclara la qüestió.
D’entrada anuncien la creença general de que la gent perduda camina en cercles. Les fonts estan a tot arreu i fan referència des de a Tolstoy fins al Senyor dels Anells.
Els investigadors van agafar un conjunt de gent i els van fer caminar per un bosc durant hores i hores amb l’única condició de que intentessin mantenir la direcció el més recta possible. Hi havia dues condicions: amb sol o sense sol. Tots portaven un GPS que transmetia la seva posició. A la imatge s’observa clarament que en un dia núvol fotien més giragonces que la Britney muntant-s’ho amb el Ricky Martin. Mentre que si fèia sol, anaven ben rectes.
Sense treballs empírics darrera, hi havia certes teories de perquè ocorre. Una dèia que tenia a veure amb una tendència general de tot animal a tombar cap un cantó i no cap a l’altre, degut a asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina. Una altra, dèia que la clau estava en les asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altre.Qualsevol de les dues, en absència de punts de referència que et facin corregir el rumb, acabaven fent donar el cercle complet.
Els investigadors no han observat cap relació entre els factors, la gent girava ara cap aquí ara cap allà, sense diferències estadísticament significatives.
De manera més aviat incosncient, els participants util·litzaven el sol per guiar-se, tot i que no el miraven quasi mai. Com que l’experiment durava hores, si haguessin mantingut l’azimut s’haurien desviat. D’alguna manera compensaven el moviment del sol durant el dia (quasi com les abelles o els coloms).L’habilitat per compensar no saben d’on surt, rellotge intern? Pistes visuals?
Quan les pistes visuals són escasses, el nostre sentit de recte es va modificant amb el temps, per acumulació d’errors en el rumb. Quan existeix una situació d’estrés, perquè ens sentim perduts i entrem en pànic, és fàcil que inclús ingnorem les pistes visuals més òbvies i acabem tornant al lloc d’on hem sortit.
Ja ho veuen: anar recte per la vida no és tan fàcil.
Diem que camina en cercles perque ho fa. I ha deixat de ser una intuició general per passar a ser un fet constat científicament. Un grup compost d’alemanys, francesos i canadencs han publicat un estudi en l’últim número de la revista Current Biology que aclara la qüestió.
D’entrada anuncien la creença general de que la gent perduda camina en cercles. Les fonts estan a tot arreu i fan referència des de a Tolstoy fins al Senyor dels Anells.
Els investigadors van agafar un conjunt de gent i els van fer caminar per un bosc durant hores i hores amb l’única condició de que intentessin mantenir la direcció el més recta possible. Hi havia dues condicions: amb sol o sense sol. Tots portaven un GPS que transmetia la seva posició. A la imatge s’observa clarament que en un dia núvol fotien més giragonces que la Britney muntant-s’ho amb el Ricky Martin. Mentre que si fèia sol, anaven ben rectes.Sense treballs empírics darrera, hi havia certes teories de perquè ocorre. Una dèia que tenia a veure amb una tendència general de tot animal a tombar cap un cantó i no cap a l’altre, degut a asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina. Una altra, dèia que la clau estava en les asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altre.Qualsevol de les dues, en absència de punts de referència que et facin corregir el rumb, acabaven fent donar el cercle complet.
Els investigadors no han observat cap relació entre els factors, la gent girava ara cap aquí ara cap allà, sense diferències estadísticament significatives.
De manera més aviat incosncient, els participants util·litzaven el sol per guiar-se, tot i que no el miraven quasi mai. Com que l’experiment durava hores, si haguessin mantingut l’azimut s’haurien desviat. D’alguna manera compensaven el moviment del sol durant el dia (quasi com les abelles o els coloms).L’habilitat per compensar no saben d’on surt, rellotge intern? Pistes visuals?
Quan les pistes visuals són escasses, el nostre sentit de recte es va modificant amb el temps, per acumulació d’errors en el rumb. Quan existeix una situació d’estrés, perquè ens sentim perduts i entrem en pànic, és fàcil que inclús ingnorem les pistes visuals més òbvies i acabem tornant al lloc d’on hem sortit.
Ja ho veuen: anar recte per la vida no és tan fàcil.
Referència:
Walking Straight into Circles. Souman JL, Frissen I, Sreenivasa MN, Ernst MO. Curr Biol. 2009 Aug 19
Dodger
4 comentaris:
Ben curiosa aquesta dependència inconscient del sol per orientar-nos. I mira que anar a fer un GR sense lot... El proper cop hauràs de fitxar a l'Smeagol :-)
Jaja, aquell dia en Frij estava acollonit, es pensava que hauríem d'aprendre a sobreviure al rasos de paguera. L'Smeagol és un bon guia si vas cap a Mordor, però el meu destí era la Ronda de Sant Antoni. Encara que el Raval i Mordor...
Al clàssic tractat de Maetelinck sobre la vida dels insectes socials llegeixo com atribueix la capacitat d'orientació de les formigues a una tal "facultat d'Exner"; anàloga a la que haurien desenvolupat inuits i nòmades del desert, i una més de les capacitats de les que ens hem hagut d'anar desempallegant.
Jo em vaig posar a prova una nit de boira als Monegres i puc dir que anava força de dret. Serà per una reminiscència primitiva?
Els Monegres i amb boira! Talment podries haver sortit a Dinamarca. T'haurien d'haver cridat per l'estudi, els hauries tirat per terra la teoria, deixant de banda que presenten una n molt baixa, per cert.
Publica un comentari a l'entrada