Jadarita i les neures de Superman

En una terra paral·lela en Superman és un alienígena d’aspecte molt similar als humans. Tret del seu més que dubtós gust en el vestir el bitxarraco de l’espai és la canya. Els seus quasi il·limitats poders destructius requereixen una gran quantitat d’energia, que el guaperes volador extreu del Sol com si fos una placa solar amb potes. És un paio la mar de sostenible i molt servicial. Però en el terreny emocional no llueix tant com amb les altres coses. Deixant de banda que no és un tio particularment ràpid ni despert, li fan la pirula un cop i un altre i quasi sempre els mateixos, no podem assegurar que sigui immune a les davallades psíquiques causades pels estressors de la vida quotidiana. I si un dia entra a casa i es troba la Lois Lane coneixent-se amb el Capità America (el pitjor superheroi de tots, si, hi estic d’acord)? I si li agafa un crisi d’estrès? Un atac psicòtic o maníac? Qui vigila el vigilant si el vigilant es descontrola?

En el cas del Superman la cosa és sèria perquè es pot liar una tangana que no quedi viu ni el Fraga. Però per sort dels terrícoles, i dels seus enemics també, el cosmos i els déus de l’equilibri proveeixen. En aquest cas proveeixen la criptonita via meteorit. Si, la famosa criptonita, que emet una radiació específica que a tots respecta menys al Superman, que el deixa per terra fet un autèntic nyap. Això, sembla mentida però li ha passat un munt de vegades durant la seva història, i sempre ha posat la mateixa cara de “No! Com pot ser? Criptonita?… argh…”. Si noi, si, que sempre estem igual, home. Quan vegis que l’Homo sapiens dolent de torn et vacil·la a la cara tan tranquil, és que porta els gallumbos de criptonita, carai.

Però en Superman va tenir una idea, o com a mínim se la va atribuir, molt bona per si li agafava un dia un atac dels que dèiem i li donava per destruir el planeta. Va quedar un dia amb el Batman, a qui tots tenen molt respecte, sempre i quan el vegin de nit, el seu gran amic. Li va donar una fletxa amb la punta de criptonita. “Bati, si un dia se me’n va l’olla tu em fots aquesta fletxa entre les celles.” “Pff, com vulguis. No he disparat un arc en ma vida. Et pots posar aquí un moment tot quiet que entrenaré amb fletxes normals?” És un bèstia, en Batman.

Us poso en antecedents perquè a la nostra terra paral·lela encara no tenim Superman però si tenim criptonita. La cosa va anara de la següent manera. Uns geòlegs d’una multinacional minera (RioTinto) van topar en una mina de Jadar amb un mineral que no havien vist mai. Com que no el van saber identificar el van enviar al Museu d’Història Natural de Londres, on el mineròleg Chris Stanley li va extirpar els secrets. La seva composició química va resultar ser LiNaSib3O7(OH), que es llegeix Linasibo Oh!, o entre els més entesos hidroxisilicat de liti sodi i bor.

En posar això al Google (és una tècnica que es veu que fan només els més experts per veure si el mineral és únic o no) va i li surt la criptonita! I és que la criptonita, segons l’última entrega de Superman, té la mateixa composició química però amb fluor. Com que no té res a veure amb el Criptó, gas noble on els n’hi hagi, no la van poder anomenar criptonita. Doblegats per les arcanes lleis de la nomenclatura al final li van posar Jadarita.

D’aspecte no s’assembla gaire, per no dir gens, a la criptonita que coneixem. És blanc i pulverulent enlloc de verd i cristal·lí. I no té res de radioactiu. Com a molt, sota la llum ultravioleta emet una lleugera fluorescència taronja-rosa (segons es descriua l’article original de l’European Journal of Mineralogy, referència al final).

De totes maneres, si un dia es plantés al davant el Superman no li poseu Jadarita per dins de la camisa sense avisar, perquè de criptonites segons la Wikipedia n’hi ha un munt. Cliqueu aquest link i veureu que el principal enemic del Superman són les pedres.

Referència:

- Jadarite, LiNaSiB3O7(OH), a new mineral species from the Jadar Basin, SerbiaAU: Stanley, Christopher J.; Jones, Gary C.; Rumsey, Michael S.; Blake, Christopher; Roberts, Andrew C.; Stirling, JohnA.R.; Carpenter, Graham J.C.; Whitfield, Pamela S.; Grice, Joel D.; Lepage, Yvon. European Journal of Mineralogy, 2007, V 19, N 4, July-August.

Dodger

Gel a Mart

Per fi! Després d'uns anys d'imaginacions, d'interpretacions de fotografies, d'espectometria de rajos gamma en la superfície de Mart i demés, que anaven confirmant que el planeta vermell posseïa una capa de gel sota la superfície marciana, els científics de la NASA creuen que l'han trobat.

La sonda Phoenix es va enviar a Mart el 4 d'agost de 2007 i després d'un llarg viatge, va aconseguir aterrar-hi (sense problemes) a finals del mes passat. Aquesta missió té com a objectius determinar si hi ha o hi havia hagut vida a Mart, estudiar el clima, la geologia, i trobar aigua. L'últim d'aquesta sèrie d'objectius sembla que ja s'ha pogut complir.

La sonda Phoenix va aterrar prop del pol nord marcià, una zona on ja s'especulava que podria trobar-s'hi gel gràcies a tots els estudis anteriors.

Ja només aterrar (cosa que s'ha de considerar un èxit, vistes les experiències anteriors), la sonda Phoenix va enviar les fotos que anava fent, cap al seu destí: Terra. Els científics ja es fregaven les mans, tot semblava indicar que la gran taca blanca que apareixia sota la nau, podria ser un troç de gel que va quedar a la superfície a causa de les turbulències que van crear els motors de la sonda sobre el terra.

La nau però va seguir amb la seva missió, es tractava d'anar rascant el sòl amb la pala que porta incorporada. Com aquells pous que tots hem fet a la platja en busca d'aigua, la sonda Phoenix ens imita i excava el sòl de Mart en busca d'aquesta aigua, en aquest cas congelada.

Fa 5 dies la sonda va foradar una rasa d'uns 22 centímetres d'ample, 35 de llargada i tan sols 8 cm de fons. Tot i la poca profunditat, la foto va mostrar unes petites "pedres" brillants, que els científics es van donar manya a qualificar com a gel marcià. Hi havia alguns dubtes, hi havia qui deia que podia ser sal. Els dubtes es van esvaïr quan ahir, la nau va tornar a la zona i va tornar a realitzar unes fotografies, ara, però, en aquestes noves fotografies tot estava intacte, no hi havia cap moviment, tot igual, menys les pedretes brillants.

Ara, la feina és per als científics de la NASA, crec que encertadament han descartat que es tracti de sal, la sal no desapareix així com així. És molt agosarat, però també es pot descartar el furt a càrrec d'una família de marcianets verds que viuen en les zones polars i li fan pam-i-pipa a la sonda Phoenix quan no els veu i no pot capturar-los en cap foto. Sembla, segons tothom, que Phoenix ha trobat gel.

Tot i així, la mostra de terra que es va recollir i escalfar en el forn termal que hi ha a la nau, no va donar cap resultat a favor de l'evidència que contenia gel, entre els gasos produïts no figurava el vapor d'aigua. La màquina seguirà fent forats i enviant fotos, de fet, sembla que ja ha trobat unes noves "pedretes brillants", que els científics han batejat amb el nom de Blancaneu 2. Escoltarem totes les novetats respecte al tema amb la il·lusió que un dia es trobi aquella bacteria que evidencïi la presència de vida a Mart.

Frij

El volcà del Camp dels Ninots. Un tresor per la biologia

Fa uns dies vam veure a diferents medis de comunicació, la notícia de la troballa d'un esquelet complet de tapir en el jaciment del Camp dels Ninots a Girona. Són unes restes úniques a Europa, que se sumen a totes les altres que any rere any van fent que aquest jove jaciment guanyi importància.
Els codirectors del projecte de recerca són els amics Bruno Gómez i Gerard Campeny, ambdós de l'institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), i com no podia ser d'altre manera els vam demanar si ens podien fer una explicació del jaciment i de com havia anat la campanya d'aquest any.

Molta sort companys!

"Els treballs arqueopaleontològics que s’estan duent a terme en el jaciment del Camp dels Ninots de Caldes de Malavella (la Selva, Girona) posen al descobert noves dades per a la investigació paleontològica, geològica i paleobotànica internacional. Si bé el projecte d´investigació és relativament jove (es va iniciar al maig del 2003) els resultats obtinguts fins ara són extraordinaris. La gran quantitat de fòssils recuperats, així com les nombroses impromtes vegetals i restes de pòl.lens, fan d’aquest jaciment un indret indispensable per a conèixer els darrers 4 milions d’anys de la història biològica del continent.

Geològicament, el volcà del Camp dels Ninots és un clar exemple a la Península Ibèrica de construcció freatomagmàtica. És a dir, en la seva formació hi juguen un paper fonamental l’aigua i el magma emergents del subsòl. La interacció d’aquests dos elements és el què ha construït l’edifici volcànic. Posteriorment a l’erupció del volcà, en el cràter s’hi formà un llac d’aigües termals que el van omplir de sediments, essencialment d’argiles i sorres. Durant el Pliocè mitjà (fa aproximadament 3,5 milions d’anys) aquest llac va esdevenir un important focus d’atracció per a un conjunt d’animals i plantes, els quals hi trobaven els recursos necessaris per tal de sobreviure i reproduir-se.

Climàticament, és durant el Pliocè quan es passa d´un clima tropical a un període glacial, regit pels episodis glacials-interglacials, típicament quaternaris. Aquest canvi en el clima va fer que, a inicis del Pliocè (5,5 a 4 milions d’anys), es frenés el refredament climàtic del període anterior, fent que durant el Pliocè mitjà (4 a 3 milions d’anys) es donés el què es coneix com a “Òptim Climàtic”, el qual va durar uns 300.000 anys i en que la temperatura global de la terra va ser uns 3ºC superior a l’actual.

La vegetació documentada en el Camp dels Ninots ens parla d´un moment d’inici de transició entre les selves tropicals de finals del Neògen (24 a 1,8 milions d’anys) i els actuals boscos mediterranis del Quaternari (1,8 a l’actualitat). Diferents arbres de coníferes com les secuoies i espècies de pins que avui dia només es conserven arraconats al continent asiàtic estarien representats en el territori, juntament amb espècies actuals de pins com les savines, càdecs, ginebres i efedres. No obstant, al costat d’aquestes abundants coníferes, el bosc mediterrani s’anà introduint amb la presència d’alzines, roures, arboç i brucs, amb avellaners i boga a prop de les zones d’aigua. Així mateix, a la vora del llac hi hauria zones de pastura com ens ho constata la troballa de pòl.lens de gramínies, artemises i cebollins, entre d’altres herbes menys representades. Per tant, podem parlar de que els prats s´intercalararien entre el paisatge selvàtic predominant del moment.

A nivell paleontològic, la informació que proporciona el Camp dels Ninots és també molt important. En aquest sentit, les restes de macrovertebrats (rinoceronts, bòvids, cèrvids, tapirs, etc.) i de microvertebrats (rosegadors, rèptils, amfibis, etc.) localitzades, ens expliquen com era aquest entorn i quines eren les relacions que hi establiren les diverses espècies animals.
El registre paleontològic recuperat consisteix en tres esquelets complerts i en connexió anatòmica d’una espècie de bòvid anomenada Alephis tenegrisi, una espècie molt poc coneguda a Europa i mai localitzada en connexió anatòmica. Per altra banda, s´ha recuperat restes de dos rinoceronts (Stephanorinus). En el Camp dels Ninots s´ha recuperat restes aïllades (extremitats posteriors) d´un individu adult i l’esquelet complert i en connexió anatòmica d’un individu jove. En aquest darrer cas es tracta de l’esquelet de rinoceront més complert del registre fòssil de Catalunya.

Finalment, durant la campanya d’excavació del 2008 s´ha recuperat un esquelet també complert d’un tapir, provablement de l’espècie Tapirus arvenensis (malgrat que encara està en estudi). Aquest tipus d’animals són molt extranys en el registre fòssil europeu, essent el del Camp dels Ninots el més complert conegut a Europa d’una cronologia de 3,5 milions d’anys. Actualment els tapirs els podem localitzar a zones de Sudamèrica i Àsia, amb climes clarament subtropicals i tropicals. Els tapirs són mamífers que s´alimenten essencialment de fruites i plantes que aconsegueixen en espais de selva relativament tancada i amb presència d’aigües permanents. El seu pes oscil.la entre els 100 i els 10 kg.

Certament, el jaciment del Camp dels Ninots esdevé un dels enclaus més importants a l’hora de conèixer l’evolució climàtica i biològica del sud d´Europa en els darrers 4 milions d´anys. I ho és per l’extraordinària riquesa i diversitat de dades que està posant al descobert i perquè proporciona als científics importants eines d’estudi i reconstrucció del passat. Aquest coneixement del passat ens permet entendre molt millor fenòmens que es produeixen en l’actualitat. És, per exemple, el coneixement de les realitats tant diferents a nivell de clima, de paisatge, de flora, de fauna, etc. que s´ha anat succeint al llarg del temps el què ens ajuda a reflexionar sobre moltes qüestions que es produeixen en el present.

Imatges (l’autoria de totes les fotos és: Gerard Campeny/IPHES)

Quan el cel i la terra es tiren els plats

El cel i la terra són en moltes mitologies els pares del món. Siguin germans, parella de fet, o les dues coses a la vegada, la relació entre ells és còmplice, profunda i intemporal. La comunicació és constant i atenta, i el llenguatge que utilitzen és, per norma general, suau, subtil i acaronador. El cel envia missatges en forma de vents suaus, plugims i bucòliques nevades, i la terra vibra amb calfreds de baixa graduació en l’escala de Richter. La tensió amorosa creixent sovint acaba amb ruixats celestials violents però inofensius i reactivacions sobtades de Geisers aïllats.

Però de vagades, petites discussions sobre temes trivials, com la disposicío dels continents o la direcció de les corrents oceàniques, han acabat en furibundes baralles. Les expressions de còlera, encara que sublims, provoquen greus danys col·laterals als habitants que s’arrosseguen entre els dos amants contariats. Volcans estrombolians i huracans es troben entre els insults més grollers emprats per la terra i el cel respectivament. Cal fer notar el fet, sense voler afavorir la imatge de cap del dos, que el cel és el que amb més freqüència arriba a les mans; i és el llamp amb el què més sovint exerceix la violència domèstica.

I la pregunta que ja fa estona que us feu és: Per què aquest tio ens castiga amb una cursi classe de geologia de primària carregada, a sobre, d’ínfules pseudo-literàries? Doncs perquè el tema de que us vull parlar desperta el poeta incomptent que porto dins.

I és que us vull compartir la meva recentment adquirida admiració per les fulgurites. Les fulgurites són bàsicament sorra o roca (es divideixen en fulgurites de sorra i de roca) fusionada per l’impacte d’un llamp, quan aquest fereix i a la vegada cauteritza la terra. Quan el llamp colpeja i penetra a terra, els granets de quars (SiO2) es fusionen (el punt de fusió del SiO2 és uns 1600ºC) seguint el camí del llamp. Els granets es van fonent i després es solidifiquen formant una fràgil roca tubular plena de petites bombolletes d’aire atrapat. Queda tota llisa per dintre i rugosa per fora. El gruix del tubet pot ser d’entre 2 i 50mm però poden arribar a fer metres de llargada i el color varia en funció de la composició de la sorra o roca. La més gran del món es va trobar al 1996 a Florida i fa 5,2 metres, medint la ramificació més llarga (aquí, a la dreta). Es veu que per excavar aquestes roques sense malmetre-les es necessita molta paciència i tècniques similars a les emprades en extracció de fòssils, i és que, de fet, es tracta d’un “llamp fòssil”, perquè tant la fulgurita com l’aire atrapat dins les bombolletes petrificades poden resistir tranquil·lament el pas del temps (geològic).

Dins les bombolletes es pot trobar òxid nítric. I això és molt interessant en biologia perquè sembla que un llamp és prou energètic com per separar els àtoms d’N2 o O2 atmosfèrics, i formar NO. Cosa que normalment és missió de determinats bacteris, i s’ha porposat que potser en absència d’aquests els llamps col·laboraven en la funció de fer el nitrogen utilitzable per la vida. Aquí queda anotat, i hi afegim un gran interrogant fins que algun comentarista ens il·lumini. (Nota d'última hora: Un comentarista ja ens ha il·luminat, mireu el primer comentari).

La fulgurita fascina, i encara que no serveixi per a res, científics i artistes han col·laborat per fer-ne d’artificials, mitjançant un aparell dissenyat per cridar llamps i provant diferents tipus de sorra.

Quan no fa fulgurites un llamp pot deixar un bon rastre igualment a la pedra , mireu com ha quedat aquesta acera d’un carrer de Los Àngeles.

I ho deixo aquí tot comentant que la fusió de la sorra formant roques s’ha observat també en relació a explosions nuclears, i la roca que es forma s’anomena trinitita (de Trinity, el nom de la primera prova nuclear al 1945 en un desert de Nou Mèxic); o per culpa de l’impacte d’un meteorit, on la roca resultant s’anomena tectita.

Aquestes últimes formes d’agressió (meteorit i bomba atòmica), que marquen el cel i la terra per igual, ja no són conseqüència de les desavinences conjugals sinó de l’impertèrrit i insensible cosmos, o de l’intermitentment obcecat en destruir massivament, homo sapiens.

Dodger