Numismàtica botànica 2

Els austríacs han col·locat plantes a les seves monedes de 5, 2 i 1 cèntims. La de 2 euros ensenya un dona molt tocada i posada anomenada Bertha von Suttner, escriptora que va morir a principis del segles passat i a qui van atorgar el premi Nobel de la pau. A la d'un euro hi surt en Mozart i a les de 50, 20 i 10 cèntims, hi surten edificis emblemàtics.

Anem a veure quines són les plantes afortunades. Posant plantes, els autríacs pretenen simbolitzar l'esforç del seu país en la preservació del medi ambient. Les tres plantes escollides, no sorprèn a ningú, són alpines.

A la moneda de 5 cèntims hi tenim la prímula alpina. Hi ha centenars d'espècies de prímules (unes 450, per dir un número), el nom fa al·lusió a que són les primeres de la primavera. Moltes d'aquestes espècies estan adaptades al clima alpí.

Com que tenen flors molt mones i de diferents colors, triomfen força en el món del gardening. Vegeu sinó com li donen al tema els de la American Primrose Society. La que surt a la moneda és la prímula hirsuta. Que si, viu als Alps però també als Pirineus, ojo, per la part d'Aragó.

La següent, la que apareix a la moneda de 2 cèntims, és l'Edelwiess. També és una flor alpina, el seu nom ve de l'alemany i significa una cosa així com noble blanc. També l'anomenen peu de lleó per aquelles contrades, i a la regió tirolesa d'Àustria l'han fet servir per curar el mal d'estómac.

Un cançó famosa l'anomena, la va cantar Georg Ludwig von Trapp per desafiar les ganes que tenia el règim Nazi de fitxar-lo. Tots el recordareu cantant-la a Sonrisas y Lágrimas, encara que a la peli la canta com a símbol de que deixa tornar a entrar la música a la seva ànima alpina.

La flor està protegida a Àustria i ja fa temps que l'honoren a les monedes, ja hi sortia a la de 2 schiling. Els Gebirgsjäger, infanteria alemanya de les muntanyes, i els seus homòlegs austríacs porten la insignia de l'edelweiss. Ojo, per últim, que aquesta flor tant emblemàtica a Àustria també es troba al Pirineu aragonès.

Per acabar amb Àustria, tenim que la moneda d'1 cèntim ens presenta la genciana, una altra planta de muntanya.


El gènere, com el de prímules, conté també al voltant de 400 espècies. El nom, segon Plini el Vell, deriva d'un rei d'Ilíria del segle II adC anomenat Gentio, de qui es diu que va descobrir el valor curatiu d'alguna espècie de genciana. Les gencianes es troben en muntanyes d'arreu del món. Podríem dir, a veure si algú ho afina millor, que l'espècie que surt a la moneda és la Gentiana acaulis. Que creix particularment al centre i sud d'Europa, inclosos Alps i Pirineus.

Dodger

Numismàtica botànica 1

El dissenys de les monedes de cada país varia enormement. Les idees que volen transmetre també. Països amb monarquia com, per exemple, Espanya, Bèlgica i Luxenburg estampen l'avorrit perfil dels seus monarques (perfils no avorrits serien per exemple el de la gallina caponata). El grecs, per exemple, intenten posar el màxim d'informació; resumir l'entrada “Grècia” de l'Enciclopèdia en l'espai permès per la cara de 6 monedes d'euro. De manera que apareixen al·lusions a la mitologia clàssica (Europa, Zeus, Atenea), apareixen grans homes de la història contemporania (poetes, polítics) i també al·lusions a la gloriosa i històrica presència grega per la Mediterrània (el dibuix d'un trirreme del segle V adC i d'un dromon del segle XIX. Per últim apareix a la moneda de 5 cèntims un peroler modern com volent dir que la indústria grega mola mogollón. Aquest a mi em va xocar molt. Entre posar el JuanCa i posar un petroler, potser em quedo amb el rei.

A les monedes d'altre països on no hi surten reis hi solen sortir edificis emblemàtics de diferents moments històrics. A les franceses hi surt la Marianne, símbol de la República, en diferents postures. A altres apareixen artistes de diferents camps o fragments de les seves obres. És el cas de les monedes italianes, on hi surt el Dant i al·lusions a l'obra de Boticelli, o una d'estil futurista, com volent dir que Itàlia també té present artístic i no només passat, d'Umberto Boccioni. També passa a les autríaques amb Mozart o a les espanyoles amb Cervantes.

En alguns casos els dissenys guanyadors han volgut ressaltar una altra cosa, inclús encara que la cosa en qüestió no sigui exclusiva del país. És el cas de les monedes on hi apareixen fauna i flora, les monedes que serveixen per fer un tribut a la natura sense tenir necessàriament un doble sentit simbòlic. En aquesta mini-serie de posts que s'inaugura parlarem de plantes que han rebut aquests reconeixement i sabrem per què.

Començarem per la moneda de 2 euros finlandesa on hi apareix representat en primer pla i en exclusiva un exemplar de Rubus chamaemorus. En català l'anomenem romegueró de torbera o móra vermella i en castellà té un nom més tipus Dungeons and Dragons: mora de los pantanos.

És una planteta encastada al terra que creix no només a Finlàndia sinó a zones alpines, tundra àrtica i bosc boreal de tot l'hemisferi nord (Rússia, Irlanda, Canadà, ...). La tia és capaç d'aguantar temperatures de -40ºC. Com altres plantes que viuen en aquestes condicions extremes, ha d'economitzar recursos, de manera que creix molt a poc a poc.

A diferència d'altres plantes d'aquest gènere, el romegueró produeix un fruit, al ser pol·linitzar per una altre romegueró mascle, molt semblant a la mora silvestre que ens mengem al bosc. A certes erugues i lepidòpters també els encanta. De fet la planta s'expandeix gràcies a que aquests animals defequen per tot arreu el component indigerible de les llavors.

El fruit aquest triomfa pels països nòrdics una barbaritat. Va a uns 10 euros/kilo i se'n fa melmelada, licor, sucs o es mengen soles o amb el iogurt. També són present en nombroses receptes culinàries. Es veu que és molt ric en vitamina C de manera que ha estat un element important perquè la gent del nord no morissin en massa d'escorbut, en particular pels inuit de Canadà. Tot i que la majoria és silvestre hi ha ganes i intents varis de cultivar-lo. Des dels 90 aquesta espècie forma part del projecte Northenberries (dirigit per la Universitat de Kuopio). Tradueixo d'un dels seus reports que poso de referència al final:

"L'objectiu principal és avançar en el cultiu i l'ús de baies, particularment la móra vermella, mentre es té en consideració l'ús sostenible de la natura i el patrimoni natural. Les activitats del projecte inclouen: 1) Cria i selecció de les millors varietats de móra vermella; 2) desenvolupament de les tècniques de propagació en massa de móra vermella, [...]; 3) adaptació de la maquinària pel cultiu del sòl i plantatge de móra vermella; 4) cultiu a gran escala de móra vermella i educació dels grangers a Finlàndia i Noruega. 5) Vigilància de pestes i malalties del romegueró; 6) experiments en pol·linització del romegueró; etc, etc...”

Els governs de Noruega, Finlàndia, Suècia i Escòcia estan sumant esforços per aconseguir la producció comercial d'aquest possible cultiu àrtic. La cosa es va posar sèria l'any 2000 quan van establir la col·lecció finesa de romeguerons basada en la competició anomenada “Biggest Cloudberry in Finland” (Cloudberry és el nom

del romegueró en anglès). La guanyadora tenia tres vegades la mida normal.

Des del 2002 unes quantes variants "Apolto", "Fjellgull" i "Fjordgull" es poden comprar per cultivar.

Ja veieu que la cosa amb aquesta planta en aquestes terres va molt en sèrio. Tant hi va, que decora la més gran de les seves monedes.

Referència:

- Projecte Northernberries

Dodger

Les Fleurs du mal

Eh, que maco. Eh quin tio més romàntic en Frij. Jo també vull parlar de floretes inspirat per tanta rosa de Sant Jordi. Rosa, per cert, que té poc a veure amb la planta silvestre que era abans de patir segles de selecció artificial. Fa temps que em fixo que a la majoria els ha sortit una espiga i un embolcall plasticós al voltant. Un espant les desferres que podem arribar a fer a partir de qualsevol forma de vida, mireu el xiguagua, convertit en una alimanya acondroplàsica, i imagineu el llop del qual prové.

No. Jo sóc del parer de regalar flors de tipus més salvatge. I de fet, tinc un parell de propostes pel Sant Jordi que vé : la Trillium erectum i l’Amorphophallus titanum. Aquí sota apareixen en l’ordre en què les he anomenat :

Són maques, eh? Bueno, potser no és l’adjectiu més adient. Però la vermelleta és mona. L’altre és una mica obscena, és com una col hipertrofiada en zel, que no es diu penis ampof (amorphophallus) perquè si.

Color forma i fragància són els atributs que les flors mostren per seduir el bitxo que les ha de pol·linitzar. De passada i per algun motiu que no és gens obvi, algunes d’aquestes combinacions han atret també a alguns homo sapiens d’ànima sensible que, imitant l’atàvic comportament pol·linitzador inconscientment, submergeixen la nàpia o rastregen el rostre entre els seus pètals. És curiós però ben pensat, si ho fessin repetides vegades anant pel camp sobre flors de la mateixa espècie, en alguns casos estarien substituint la feina que fan els insectes i els ocells, i llavors les flors s’haurien pogut estalviar tot el despilfarro energètic de produir el nèctar. Ja és curiós que abellots, colibrís i les nostres àvies escullin les mateixes flors per plantar al jardí.

Però això no sempre és així. Els insectes perceben l’espectre visible nostre desplaçat cap a l’ultraviolat. El vermell no l’acaben de pillar gaire o gens, en canvi els ocells si. Una flor vermella (com la rosa de Sant Jordi, si fos natural i estés en el seu ambient), per tant, té tots els números de ser visitada per un ocell. De vegades passa que veiem una flor de un color i no ens diu res, però si la veiéssim en l’espectre ultraviolat fliparíem. I així flipen molts insectes amb flors que nosaltres no posaríem ni a la corona funerària del Franco.

Però... i les flors que us he proposat? Doncs aquestes tenen uns insectes molt particulars com a agents pol·linitzadors, per exemple les mosques. I aquests insectes passen (anava a dir com de la merda, però és justament on van) de l’extravagància de l’orquídia o de la fragància del gesamí. No, a aquestes els posa la carn de mamífer putrefacta. I les dues han aconseguit imitar-ne l'olor.

Us proposo que quan regaleu qualsevol d’aquestes dues flors, ho feu perquè és l’últim Sant Jordi que voluntàriament planegeu passar amb la destinatària. I no cometeu l’error d’olorar-les; ja ho diu la dita: La curiosidad hizo vomitar al gato durante semanas. O algo així.

Deu ni dó, l’amorphophallus aquesta (la flor cadàver, que li diuen, o la flor més gran del món, perquè a sobre és gran que no te l'acabes). Suspens en forma, color i fragància. Encara que la selecció artificial la pogués acabar convertint en un... xiguagua, millor deixar-la allà on creix i donar una bona volta al seu voltant. La petitona vermella (que l'anomenen Benjamí) no és queda curta. A part de la pudor nauseabunda acumula cristalls d'oxalat càlcic a les fulles que si algun herbívor amb problemes d'olfacte li arriba a fotre mossegada ja s'assegura la planta de que ho farà un cop i mai més.

Si amb la flor voleu afegir un llibre. Us recomano l’Atles del Creacionisme. A veure si amb l’atles a la mà i la flor putrefacta a l’altra aconsegueix congeniar les dues coses. Quin paio, el dissenyador.

Referència:

- Evolución. Richard Dawkins 2009.

Dodger