Sobre el quan i el com es va produir el poblament d’Amèrica per part de l’Homo sapiens no està tot dit. Però s’han publicat uns analisis recents que ens aporten nova i valuosa infomació, però abans de comentar-la ens haurem de posar al dia sobre la qüestió.
L’estudi dels moviments poblacionals des de la nostra expansiva sortida d’Àfrica es realitza principalment combinant dues aproximacions: l’estudi de les restes arqueològiques (datació, tipus d’indústria, etc.) i l’estudi de l’ADN antic. L’estudi de l’ADN antic es basa en estudiar les variacions que es produeixen en les seqüències sobretot d’unes zones escollides d’ADN mitocondrial i del cromosoma Y. Aquestes variacions genètiques han de ser neutres respecte la selecció natural, perquè han de poder variar tranquil·lament sense que s’afavoreixin o es penalitzin. Una població que té unes determinades variacions (haplotips) es diu que pertany a un haplogrup, i comparant haplogrups es pot saber de quines poblacions provenen unes i altres. A més, sabent el ritme de canvi espontani d’aquestes seqüències d’ADN i mirant les variacions que s’hi han produit, es pot utilitzar de rellotge molecular per calcular el temps en què les poblacions es van dispersar.
Se sap que totes les poblacions de nadius americans (vius i fòssils) comparteixen haplotips originaris de les poblacions d’Àsia. No hi ha dubte que els primers americans eren asiàtics que van aparèixer al nou continent via Alaska, creuant l’estret de Bering. Però exactament quan?
Amb les eines que us he comentat abans es coneix que l’Homo sapiens s’irradia per Euràsia des d’Àfrica farà uns 50.000 anys. Als 40.000 anys arriba per la zona central d’Àsia. A Sibèria sembla que s’hi instal·len fa 32.000 anys segons restes de fauna i d’eines, però les restes humanes més antigues d’aquesta zona són de fa 24.000 anys. Les restes trobades per aquesta zona són d’una tecnologia del paleolític superior força sofisticada, amb eines fabricades amb banyes de rinoceront i de mamuts; per viure en aquesta zona de l’àrtic s’havia d’anar ben equipat. Anant-se aventurant cap a Alaska, la primera resta arqueològica de fiar creuat l’estret és de fa 14.000anys.
Però una gran crosta de gel per tot Alaska i Canadà els separava d’Amèrica del Nord. Quan van aconseguir sortejar-la? Fins fa uns 10 anys, la teoria dominant és que una població que rep el nom de Clovis va aprofitar la formació d’un corredor de gel per les muntanyes Rocalloses per baixar cap al sud farà uns 13.600anys. La cultura de Clovis deu el nom a una localitat de Nou Mèxic, on es va trobar el primer jaciment, i es caracteritza per la fabricació d’unes precioses puntes de projectil amb forma aflautada que utilitzaven per caçar, entre d’altres coses, mamuts a dojo (aviat parlarem de la contribució d’aquestes poblacions en l’extinció d’aquests increibles animals).Aquesta hipòtesis es coneix com “el consens Clovis”, i us comunico que acaba d’anar per terra definitivament. D’entrada les noves i millors datacions de les restes Clovis situen la més antiga en 13.200anys, i això vol dir que fèia segles que tenien el corredor del Canadà obert. Però la qüestió més important és la següent: els arqueòlegs han buscat i trobat restes d’ocupació pre-Clovis. De les més sonades són els artefactes trobats a Monte Verde (Chile) datats en 14.600anys. Alguns altres jaciments daten les restes d’ossos treballats i eines fins i tot abans, però encara no està del tot clar i haurem d’esperar.
La prova més forta contra el consens Clovis ha estat publicada a Science fa una setmana. Es tracta de la troballa al jaciment de Paisley Caves (Oregon) de 14 copròlits (zurullo fossilitzat, entre tu i jo) de fins a 14.000anys, que van sortir durant les campanyes del 2002 i 2003, dels quals encara no se’n coneixien els resultats del seu estudi exhaustiu.
De sis dels copròlits en van aconseguir extreure ADN mitocondrial d’humà, i han vist que conté el mateix haplotip que el de tots els nadius americans. Com que una excavació no es caracteritza per mantenir les condicions òptimes d’esteril·litat, van haver de descartar la possible contaminació per part del personal de l’excavació. Van seqüenciar la mateixa zona d’ADN mitocondrial de 12 científics i 55 persones que estaven presents a l’excavació. Cap d’ells tenia l’haplotip de nadiu americà.
Alguns crítics amb el poblement pre-Clovis han saltat a la legítima polèmica pel fet que en tres copròlits s'hi ha trobat ADN de cànid. Els autors de la troballa contesten que els humans es podrien haver menjat algun cànid, o bé que el propi cànid es podria haver dedicat a orinar sobre les caques humanes. Llavors els critics contesten: si les caques fossin en realitat de cànid (perquè de forma i tamanys s’assemblen molt) podria molt bé ser que fossin els humans els que haguessin orinat sobre els copròlits deixant’hi el seu ADN. I llavors les datacions no serien d’humans pre-Clovis sino de cànids pre-Clovis.
Els autors finalment ensenyen dades que tanquen la qüestió, la troballa de proteïnes humanes (amb més quantitat de les que deixa una micció) i més important, la troballa de cabell humà. El cabell converteix en absurda la discussió sobre si la caca és humana o de cànid. Si el cànid es va menjar un humà, és perquè aquest hi era fa 14.000anys.
La teoria proposada més parsimoniosa amb les dades que es tenen fins ara (arquològiques i genètiques) és que els humans van expandir-se per Amèrica fa al voltant de 15.000anys i que van utilitzar barques per baixar per la costa, pel fet que el corredor del Canadà no s’obriria fins 1000anys més tard. La cultura de Clovis es podria haver originat a partir d’aquests primers pobladors o bé haver vingut com a segona migració des de l’estret de Bering quan el corredor finalment es va obrir.
Referències:
- Balter M. Archaeology: DNA from fossil feces breaks Clovis barrier. Science. 2008 Apr 4;320(5872):37.
- Goebel T, Waters MR, O'Rourke DH. The late Pleistocene dispersal of modern humans in the Americas. Science. 2008 Mar 14;319(5869):1497-502. Review
Dodger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada