Criptozoòlegs contra fanerozoòlegs

Als criptozoòlegs gairebé ningú no els fa cas. En principi, es dediquen a buscar animals que no criden “present!” quan els zoòlegs de tota la vida (fanerozoòlegs?) passen llista de tots els animals que coneixen. Els criptozoòlegs, a més, estan interessats sobretot en trobar animals que mites i llegendes d’arreu del món han recollit. Aquí està la gràcia del criptozoòleg. Donem una volta per l’Insitut Virtual de Criptozoologia.

El problema és que passa sovint que l’enfoc de la recerca fa pensar que el criptozoòleg estàndard pateix de neurosi obsessiva. Si no hi ha un monstre al llac Ness, no hi és, tu, deixem-ho estar que aquí a Escòcia fot un fred que pela. Doncs no, el monstre ha de sortir perquè segles de llegendes sobre serps gegants llacustres no poden estar equivocades. Amb el Bigfoot, Sasquatch o Ieti tres quarts del mateix; hi ha de ser per pebrots. I aquí és on la criptozoologia es converteix en una pseudeciència. Una pena.

Les “evidències” que recullen són des de videos de mala qualitat on un Bigfoot surt d’un bosc tot despistat i saluda a la càmera, a petjades de la versió hivernal del citat criptoindividu a la neu, a muntanyes de matèria orgànica en descomposició (suposades restes de serps marines) trobades a la platja.

El científic seriós, a qui tampoc deixa indiferent una muntanya de carn podrida que apareix un bon dia a la sorra, agafa els bàrtols (pipeta, primers, taq polimersa, eppendorfs, clorur de magnesi, uns quants dinucleòtids, una caixa de puntes estèrils i un termociclador) i se’n va amb el banyador i les xancletes cap allà. Aparta educadament a tots els criptozoòlegs reverentment emocionats i extreu una mica de teixit de la mole putrefacta. Un cop endollat el termociclador al generador del xiringuito més porper i realitzada la PCR allò sempre resulta una balena morta o algun altre animal la mar de quotidià. Un criptozoòleg de veritat no es deixarà ensorrar per una batalla perduda, la guerra és molt llarga.

Però d’això no n’hem d’extreure la conclusió que no existeixen els criptoanimals, animals gens coneguts o molt poc. De haberlos haylos, i de tant en tant es descobreixen noves espècies a vegades d’animals prou grans com per semblar impossible que no s’haguessin descrit abans. En veurem un parell que recentment ha mostrat National Geographic.

El primer és un tauró, que de normal neda en aigües molt profundes però que se’l van trobar proper a la superfície. El van agafar i portar al parc marítim d’Awashima, al Japó, i allà la va dinyar, el pobre. Van dir que el fet que nedés tan amunt potser era degut a que ja estava malalt. O potser no, eh.

L’altre és un bitxarraco que encara que sembli un explorador de la primera onada d’una invasió alienígena és un calamar. Nedava feliç a un quilòmetre i mig de profunditat i el van filmar de casualitat amb un submergible. Quin susto es devien fotre.

Lectura:

- Benjamin Radford. Please Pass the Globster. Skeptical Inquier July/August 2006

Dodger