12/03/2008

D'estrès i hormones

Fa uns dies sentia l'Eduard Punset en una entrevista a la ràdio. En algun moment va començar a parlar de la relació entre estrès i disminució de la memòria. L'Eduard Punset té una sort, i és que sempre té amics que li expliquen coses. En aquest cas, parlava d'un amic que li havia explicat la relació que es dóna entre viure amb estrès i la pèrdua de la memòria.
Els que no tenim tants amics, hem de regirar entre piles i piles de publicacions per conèixer alguna cosa més sobre aquests mecanismes, i així ho he fet.
El cert, és que hi ha suficients experiments com per poder afirmar que l'estrès prolongat perjudica la memòria. Sinó, proveu d'estudiar Biologia Cel·lular amb una agulla d'estendre roba pinçant-vos els testicles.

L'hipocamp, és una estructura del cervell que està relacionada amb la memòria declarativa. També se la coneix com a memòria explícita, i és aquella que inclou els records conscients, com per exemple, el com, quan i on vaig escriure per última vegada al blog. Per altra banda tenim la memòria no-declarativa o implícita (no relacionada amb l'hipocamp) i és la que intervé en les habilitats automàtiques com conduir o donar patades a les llaunes pel carrer.
En la malaltia d'Alzheimer l'hipocamp degenera i es perd la memòria declarativa, en canvi, la no-declarativa resta intacte.
Una de les respostes que es produeixen durant l'estrès és un augment en el nivell de glucocorticoids en sang, que són unes hormones sintetitzades per l'escorça adrenal.
L'hipocamp és la regió on es troben més receptors de glucocorticoids en el cervell dels mamífers, la qual cosa el fa una diana perfecte en situacions d'estrès.
Se sap, que en malalties en les que s'han d'administrar glucocorticoids diariament (com el síndrome de Cushing), es dóna una espècie de demència, que no apareix en els pacients que no se'ls medica amb glucocorticoids. A més, en individus que han patit un estrès post-traumàtic, depressió, o han estat sotmesos a altes dosis de glucocorticoids, a l'analitzar el seu cervell post-mortem s'ha vist que tenien un hipocamp més petit del normal.
Com s'ho fan aquestes hormones?
Els glucocorticoids, al interactuar amb els seus receptors (GR), són capaços de produïr atrofia de les dendrites, neurotoxicitat, inhibir la neurogènesi,...Tot un conjunt d'accions que acaben tenint un impacte en la supervivència de les neurones i la consolidació de la memòria a l'hipocamp.

Estudis en ratolins han acabat de confirmar aquestes hipòtesis. Quan se'ls posava en presència d'un gat (o només la seva olor) els ratolins eren incapaços de recordar. També, a ratolins que se'ls administraven elevades dosis de glucocorticoids els disminuïa la memòria. I com he comentat abans, individus amb malalties inflamatòries que se'ls tracta amb glucocorticoids durant uns dies, ja és suficient per deteriorar la memòria explícita.
Ara bé, com sabem, en ciència no tot és tant senzill, i pel que sembla no només els glucocorticoids estan relacionats amb el deteriorament de la memòria, ja que (perquè sempre hi ha alguna cosa que no quadra?) s'ha vist que en alguns casos, individus amb alts nivells de glucocorticoids no presentaven cap descens en la memòria. La qual cosa ha fet sospitar d'altres factors que acompanyarien la resposta d'estrés i podrien produïr aquest efecte junt amb els glucocorticoids. S'han suggerit neurotransmissors com els opioides, las serotonina o el glutamat com a possibles cooperadors en aquest mecanisme.

Per acabar-ho de complicar, l'estrès és capaç de potenciar també la formació de records. Jo, recordo perfectament el dia que vaig demanar per sortir a la meva primera nòvia. Recordo perfectament com vaig fer la pena, recordo cada paraula (si home!! No, no... No ho diré), recordo cada gest vergonyós, com em suava tot, l'olor de la seva colònia,...en canvi, no en tinc ni punyetera idea del que vam fer 5 minuts després o què estava fent 5 minuts abans. En aquest cas, l'estrès (vaya cabrón) m'ajuda a recordar aquell moment com si fós ara.
Aquesta potenciació de la memòria en situacions estressants es ben adaptativa, ja que si un dia som capaços d'escapar de les urpes d'un lleó, és interessant recordar per sempre més com ho vam aconseguir.
Com s'ho fa l'estrès per produïr respostes oposades en la consolidació de la memòria? La veritat és que no està gens clar. A més, la cosa es complica quan hi afegim en el joc l'amigdala, estructura involucrada en les emocions i que és capaç de modular la formació de records en l'hipocamp.
Una de les explicacions possibles però, la va donar Ron de Kloet. Resulta que en l'hipocamp hi trobem 2 classes de receptors de glucocorticoids: els d'alta i els de baixa afinitat.
Quan es dóna una resposta amb una pujada moderada de glucocorticoids (estrés puntual, ens ataca un lleó) l'efecte de l'hormona estarà mediat pel receptor d'alta afinitat, en canvi, si ens trobem amb una alta concentració de glucocorticoids (estrès post-traumàtic, depressió), es produïrà un efecte mitjançant el receptor de baixa afinitat.
Resulta doncs, que l'estimulació del receptor d'alta afinitat reforça la potenciació a llarg plaç (LTP) involucrada en la memòria, mentre que a l'estimular el receptor de baixa afinitat es produeix tot el contrari.
Com sempre, l'estrès presenta aquesta naturalesa dual. És absurd discutir sobre el significat evolutiu de l'estrès, és de sobres demostrat que qui s'estressa davant un lleó té més numeros de sortir-ne viu, però per altra banda avui en dia ens trobem amb tot conjunt de situacions estressants (a les que fa referència l'Eduard Punset) de tipus psicològic, emotiu, suggestiu,....que poden durar molt temps i que produeixen en el nostre cos la mateixa resposta que si estéssim escapant d'un lleó.


Referències:
- Kim J. and Diamond D. The stressed hippocampus, synaptic plasticity and lost memories. Nat Rev Neurosci. 2002 Jun
- Porqué las cebras no tienen úlcera. R. Sapolsky.
Frij

10 comentaris:

Asimetrich ha dit...

Aquesta mena de paradoxa dels glucocorticoids i la memòria no m'estranya gens. En el cas d'hormones i altres metabòlits amb capacitat senyalitzadora de vegades passa que pics elevats però transients provoquen un efecte, mentre que el manteniment de nivells elevats de forma crònica arriba a produir efectes diferents o fins i tot contraris. Això ho he viscut en persona a la meva recerca i m'ha costat hores i hores d'estrujar-me el cap per entendre què podia estar passant amb els meus resultats.

L'explicació dels dos receptors està bé, un pic faria que actuessin els receptors d'alta afinitat, però concentracions elevades i constants primer es lligarien als d'alta afinitat i, un cop saturats, quedaria via lliure pels de baixa... ojalà sempre fos tan fàcil! :-)

Per cert, passo de posar-me una agulla d'estendre roba als collons, si tu dius que és així, jo m'ho crec i no em cal comprobar-ho ;-)

en Girbén ha dit...

Ja ho deia que seguint-vos n'aprendria un munt!
Suposo que no us fa res que us recomani als meus amics curiosos empedreïts.

Sostinc que la ciència, per a ser entenedora, ha de presentar-se com un relat; més o menys dissimulat, d'acord. No és gens fàcil bastir un conte amb paraulotes com glucocorticoids per protagonistes, és difícil però es pot aconseguir, acabo de llegir-ne una bella mostra. Enhorabona!

Si ha de servir per a res diré que els que som de pedra -vull dir els que ens agrada enfilar-nos a les roques-, apart de les endomorfines a raig, en sabem força de l'estrès.
Aquell allau de pedres que va tallar la corda, la realitat transmutada de trobar-te, inoportunament, on s'estan forjant els llamp -hipersaturat de kilovolts-...
Puc donar fe de la nítida memòria que en servem. I del tot d'acord que funciona com lliçó. No són lleons però pots deixar-hi la pell, la de l'escrot inclosa.

Jordi

Homorgasmus ha dit...

Bueno, nosotros también tenemos la suerte de tener amigos que nos explican cosas. Gracias Frij, muy buen colgajo.

Salva ha dit...

Ei! El tema de la memòria està candent!

És curiosa aquesta dualitat de les concentracions de diferents compostos i metabòlits. En el tema dels glucocorticoids també hi podria tenir alguna cosa a veure les proteïnes que té enganxades el seu receptor quan no ha rebut cap "senyal"... aquestes proteïnes (com la hsp90) podrien tenir alguna funció, però només quan sobrepassen un cert llindar... és a dir, quan ha arribat molts glucocorticoids...

En quant a les "formes" del receptor... candidats no n'hi falten! El RNA genera una considerable quantitat de formes diferents)... però és que quan es tradueix a proteïnes, tambe!

Un món espectacular el del GR (receptor dels glucocorticoids)... i que, a més, està a totes bandes!

Vallve ha dit...

Ei molt bon post, enhorabona..

Frij ha dit...

Osti quin èxit!!
Ja veig que quan es toquen els collonets de la gent...es produeixen emocions!
Sigueu benvinguts els nous: en Girbén, Salva i Vallve. Com si estéssiu a casa.
És cert asimetrich, potser és més complicat que 2 receptors amb diferents afinitats. A part, com he dit, hi ha altres zones del cervell involucrades que també modulen la resposta...el cervell és una xarxa massa complicada per reduïr-la a 4 línies...
Estem encantats que t'interessi el nostre dessendreçat interès per la ciència, Girbén. Pel que fa a qualsevol iniciativa "aventurera", compta amb nosaltres, la nostra ànima exploradora és dèbil...
Homorgasmus, un placer. Nosotros también aprendemos mucho de tí. Estamos meditando tu reto, no tiene una solución fácil...
Tens raó Salva, cada dia es coneixen més formes diferents de proteïnes degut a splicing alternatiu i altres factors, no m'extranyaria, que d'aquí a un temps hi intervinguessin més receptors en la senyal mitjançada pels glucocorticoids.

en Girbén ha dit...

Sé prou bé que no hi ha porter enfront de la vostra barraca, tanmateix, demano pas: toc, toc...
El comentari dels collonets no m'afecta gaire -fa vint-i set anys llargs que tinc descendència, mascle i geògrafa-, no és el que més m'ha "llamat". Ho ha sigut la infreqüent consistència lingüística i literària que mostreu.
I, de "desendreçats" gens ni mica, i d'exploradors... En sé de tants que se'n diuen i que, al vostre costat, ni gota ni mica.
És clar, tracteu a fons temes pels que tinc fília. Aquest deu ser el meu problema.
Jordi

FXavier ha dit...

La paraula stress m’omple de dubtes, perquè es fa servir per anomenar coses diferents.
Algú la va definir com “ganes reprimides de donar un cop de puny”, apuntant a les situacions en què una persona se sent desbordada (problemes massa complexos, excés de feina, etc) i no sap com resoldre-ho ni és capaç d’evadir-se’n.
Aplicant-ho al lleó que esmentaves, les accions de lluitar amb la fera o de fugir no serien pròpiament estrés sinó accions de supervivència, que augmentarien la possibilitat de sortir-se’n.
Tindria estrés el gladiador engarjolat als soterranis del Coliseu, escoltant els roncs dels lleons de la gàbia del costat durant dies, i tant convençut que no té cap possibilitat de vèncer-los que, quan surt a la sorra, en lloc de lluitar es caga.
Suposo que seria aquest gladiador el que patiria problemes de memòria (abans de sortir a la sorra).

Frij ha dit...

Hola FXavier,
el que vull dir és justament això. Que el fet d'escapar d'un lleó o de pensar que tinc una presentació molt important demà provoquen en nosaltres les mateixes reaccions. Avui en dia la paraula, es fa servir per anomenar també una malaltia (o algo semblant) dels nostres dies, que no devia haver existit mai en la nostra espècie, però que és un cronificació d'una resposta d'estrès a factors externs. No?
Exacte, aquest gladiador estaria bastant histèric. Però, per exemple, el meu cap a la feina, va tot el dia atabalat, amunt i avall, no dina, tot el dia de reunions,... I mai recorda que havia de parlar amb mi. L'estrès modern li provoca mala memòria....jeje.

Anònim ha dit...

miley cyrus nude miley cyrus nude miley cyrus nude