Aquest any s’ha sentit a parlar molt de més o menys noves perspectives per explicar Stonehenge. Ja vam parlar aquí de les excavacions a l’interior del monument d’uns arqueòlegs que proposaven Stonehenge com a candidat a una espècie de Lourdes primitiu.Doncs la National Geographic Society ha finançat part d’unes excavacions a Stonehenge i llocs propers amb els diners dels membres, i part dels resultats i especulacions dels autors es van publicar al juny a la revista versió anglesa. El mateix article ha sortit aquest més a la versió espanyola, i de cop i volta he recordat que no havia ni mencionat el tema. Si que ho van fer l’Homorgasmus (no ell, sino la perspicaç IA que habita el planetoide Calamocha) i Magonia.
Cada any visiten el monument unes 800.000 persones, que és el més famós d’entre els aproximadament 1300 monuments megalítics circulars del regne unit. Stonehenge deixa flipat a qualsevol, però encara no en sabem del cert gaire coses i moltes, molt probablement, no les sabrem mai. És el que té la prehistòria.
L’excavació finançada per la NG, dirigida per l’arqueòleg Michael Parker Pearson, de la Universidat de Sheffield, aporta dues idees particularment interessants. La primera és que re-datant restes humanes enterrades pertanyents a algun tipus d’èlit social neolítica han descobert que com a mínim Stonhenge va ser un cementiri durant més de 500 anys (del 3000 adC al 2340 adC).
La segona cosa és el resultat de les excavacions del poblat neolític, que ja comentavem aquí, que es va descobrir a la zona de Durrington Walls (veure el mapa), a uns tres quilòmetres d’Stonehenge. Aquest poblat es troba al costat d’un enorme henge que ja s’havia identificat a principis del segle XIX. Aquí és on es suggereix que hi van viure els constructors d’Stonehenge i s’estima que hi podrien haver unes 300 cases. La proposta de Parker Pearson es basa en estudiar les troballes d’aquesta zona en conjunt, i donar sentit als dos jaciments tot rel·lacionant-los; en resum el què suggereix és el següent: Durrington representa el regne dels vius i Stonehenge, el regne dels morts.
Per comparació amb jaciments i cultures d’on havia treballat amb anterioritat, a Madagascar (una mica lluny de Salisbury, jo també ho penso), Parker Pearson proposa que la pedra es considerava la immutabilitat, la masculinitat i el millor per commemorar la mort. Mentre que la fusta, al descomposar-se era una metàfora excel·lent de la transitorietat de la vida; “sua i dúctil com les dones i els nadons”. Stonhenge és de pedra, Durrington de fusta (totes les seves construccions incluits els woodhenges). Una avinguda amb rases a banda i banda comunica tant Stonhenge com Durrington amb el riu Avon. Però l’avinguda Avon-Stonhenge és molt més llarga, la qual cosa suggereix a Pearson una funció ceremonial. Un altre aspecte és l’orientació dels complexes: Stonhenge està orientat de manera que queda alineat amb l’eix de la sortida del sol al solstici d’estiu i amb l’eix de la posta de sol al solstici d’hivern. Mentre que un dels cercles més gran de l’interior de henge (el cercle sud) durant el soltici d’hivern queda alineat amb la sortida del sol. Per últim la cosa més òbvia: Stonehenge està plè de cadàvers incinerats o enterrats i Durrington quasi no presenta restes humanes.
Stonehenge és un gran cementiri, doncs, això no es pot negar. La teoria del regne dels morts? això ja costarà més de demostrar. Però que s’hi posin amb ansia perquè se li tira al damunt encara una altra teoria.
Cada any visiten el monument unes 800.000 persones, que és el més famós d’entre els aproximadament 1300 monuments megalítics circulars del regne unit. Stonehenge deixa flipat a qualsevol, però encara no en sabem del cert gaire coses i moltes, molt probablement, no les sabrem mai. És el que té la prehistòria.
L’excavació finançada per la NG, dirigida per l’arqueòleg Michael Parker Pearson, de la Universidat de Sheffield, aporta dues idees particularment interessants. La primera és que re-datant restes humanes enterrades pertanyents a algun tipus d’èlit social neolítica han descobert que com a mínim Stonhenge va ser un cementiri durant més de 500 anys (del 3000 adC al 2340 adC).
La segona cosa és el resultat de les excavacions del poblat neolític, que ja comentavem aquí, que es va descobrir a la zona de Durrington Walls (veure el mapa), a uns tres quilòmetres d’Stonehenge. Aquest poblat es troba al costat d’un enorme henge que ja s’havia identificat a principis del segle XIX. Aquí és on es suggereix que hi van viure els constructors d’Stonehenge i s’estima que hi podrien haver unes 300 cases. La proposta de Parker Pearson es basa en estudiar les troballes d’aquesta zona en conjunt, i donar sentit als dos jaciments tot rel·lacionant-los; en resum el què suggereix és el següent: Durrington representa el regne dels vius i Stonehenge, el regne dels morts.
Per comparació amb jaciments i cultures d’on havia treballat amb anterioritat, a Madagascar (una mica lluny de Salisbury, jo també ho penso), Parker Pearson proposa que la pedra es considerava la immutabilitat, la masculinitat i el millor per commemorar la mort. Mentre que la fusta, al descomposar-se era una metàfora excel·lent de la transitorietat de la vida; “sua i dúctil com les dones i els nadons”. Stonhenge és de pedra, Durrington de fusta (totes les seves construccions incluits els woodhenges). Una avinguda amb rases a banda i banda comunica tant Stonhenge com Durrington amb el riu Avon. Però l’avinguda Avon-Stonhenge és molt més llarga, la qual cosa suggereix a Pearson una funció ceremonial. Un altre aspecte és l’orientació dels complexes: Stonhenge està orientat de manera que queda alineat amb l’eix de la sortida del sol al solstici d’estiu i amb l’eix de la posta de sol al solstici d’hivern. Mentre que un dels cercles més gran de l’interior de henge (el cercle sud) durant el soltici d’hivern queda alineat amb la sortida del sol. Per últim la cosa més òbvia: Stonehenge està plè de cadàvers incinerats o enterrats i Durrington quasi no presenta restes humanes.
Stonehenge és un gran cementiri, doncs, això no es pot negar. La teoria del regne dels morts? això ja costarà més de demostrar. Però que s’hi posin amb ansia perquè se li tira al damunt encara una altra teoria.
Referència:
- Caroline Alexander. Si las piedras hablasen, en busca del significado de Stonhenge. NG Setembre 2008.
Dodger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada