Un dels missatges més clars que s’obté de l’estudi dels mecanismes que en permeten prendre decisions a la vida és el que Antonio Damasio va resumir en el seu “sento, doncs existeixo”. És l’error de Descartes, la idea de què l’home pensa, doncs existeix. La idea de què l’home pertany a una classe especial, superior, i els seus pensaments, decisons i moral es troben aïllats dels sentiments i les emocions.
L’estudi de pacients amb lesions al cervell que són incapaços de prendre decisions bones per la seva vida, encara que racionalment “correctes”, mostren en alguns casos que el mecanisme de les emocions està alterat, i que aquest està involucrat en tot allò que pensem, recordem i fem.
Els instints i la capacitat d’experimentar emocions són innats, però la manera que tenen d’expressar-se i el moment, estan influits per les experiències vitals de cada persona; alguns, com la por, són més automàtics i d’expressió més primarenca que altres, com la vergonya. Els sentiments i les emocions són la clau i el mecanisme de l’organisme per orientar els seus actes cap a la supervivència amb benestar.
Un altra visió antropocèntrica és la que sovint estableix que l’home es diferencia dels altres animals en què aquests últims es mouen com màquines dirigides pels seus instints sense capacitat d’emocionar-se, en canvi l’home és esencialment lliure i moral. L’herència animal de l’home és perniciosa per la societat, diuen. Naturalment no estic dient que l’home no tingui ètica i moral, només que tant la moral, com el bé i el mal, són ficcions útils, paraules, amb les que referir-se als mecanismes naturals per construir una societat. A diferència de la idea platònica de bé, mal, bellesa, justícia i moral, aquí insisteixo en què tots aquests conceptes tenen una base biològica en les emocions i els sentiments, i no en el món de les idees ni en Déu.
Un exemple del paper de les emocions en les “coses grans” de la humanitat queda ben retratat en un estudi publicat a Science aquesta setmana. Douglas Oxley i col·laboradors, del departament de ciències polítiques de la Universitat de Nebraska, han observat que l’actitut política de les persones respon a components molt més “automàtics” del què sovint tenim presents. Ja es coneixien certs estudis que donaven un paper molt important a les emocions com la por o el fàstic alhora d’explicar determinades posicions polítiques. Aquest estudi ha trobat una forta correlació entre les respostes fisiològiques disparades per la sensació d’amenaça i que es poden mesurar a partir dels canvis de conductància de la pell i l’orientació política. En resum, les persones que responien de manera més forta a un estímul d’amenaça eren més propenses a polítiques bèliques, la pena de mort, patriòtiques i en augmentar la despesa en defensa. Mentre que les persones més resistents emocionalment a l’amenaça, eren més propenses a polítiques més liberals en temes d’immigració, pacifistes i favorables a un control de les armes. Ja dona una mica la sensació que la gent molt bèl·lica el què està en realitat és molt acollonida. Aquest treball ho comfirma.
L’altra aspecte que volia comentar és el fet freqüent de negar les emocions que considerem més humanes als altres animal. Els conductistes ja deien que si la nostra conducta i emocions són fruit de l’evolució s’han de poder rastrejar en altres animals, i així és, i per això util·litzaven models animals com rates i coloms (vam parlar dels coloms d’Skinner aquí). Evidentment els exemples
del comportament emocional en animals són considerables, no excepcions marginals com diuen alguns, i que també inclouen les emocions socials com la simpatia, la vergonya, l’orgull, els gelos, l’enveja, la gratitut, la indignació, l’admiració o la culpabilitat. Totes aquestes emocions no són exclusives de l’Homo sapiens i es poden observar en primats, dofins, elefants, gossos, gats i un llarg etcètera. Una notícia recent il·lustra amb una sola imatge que l’afecte de les mares goril·la per les seves cries va més enllà de l’instint robotitzat i inclou una dimensió emocional. La goril·la de la imatge va estar diversos dies sense separar-se del cadàver de la seva criatura, la mort de la qual podria haver provocat ella mateixa.
Aquest post una mica arravatat ha sorgit parcialment d’una discussió en un blog anomenat Frustración voluntaria entre el seu responsable i Abulafia. En el blogs d’aquest blogger, al marge de l’orientació furibúndament anti-abortista i homòfoba de què fa gala, queden ben representats els aspectes que es pretenen criticar en aquest post. La discussió s’ha fet una mica llarga, us deixo al link aquí, per si algú hi vol participar.
L’estudi de pacients amb lesions al cervell que són incapaços de prendre decisions bones per la seva vida, encara que racionalment “correctes”, mostren en alguns casos que el mecanisme de les emocions està alterat, i que aquest està involucrat en tot allò que pensem, recordem i fem.
Els instints i la capacitat d’experimentar emocions són innats, però la manera que tenen d’expressar-se i el moment, estan influits per les experiències vitals de cada persona; alguns, com la por, són més automàtics i d’expressió més primarenca que altres, com la vergonya. Els sentiments i les emocions són la clau i el mecanisme de l’organisme per orientar els seus actes cap a la supervivència amb benestar.
Un altra visió antropocèntrica és la que sovint estableix que l’home es diferencia dels altres animals en què aquests últims es mouen com màquines dirigides pels seus instints sense capacitat d’emocionar-se, en canvi l’home és esencialment lliure i moral. L’herència animal de l’home és perniciosa per la societat, diuen. Naturalment no estic dient que l’home no tingui ètica i moral, només que tant la moral, com el bé i el mal, són ficcions útils, paraules, amb les que referir-se als mecanismes naturals per construir una societat. A diferència de la idea platònica de bé, mal, bellesa, justícia i moral, aquí insisteixo en què tots aquests conceptes tenen una base biològica en les emocions i els sentiments, i no en el món de les idees ni en Déu.
Un exemple del paper de les emocions en les “coses grans” de la humanitat queda ben retratat en un estudi publicat a Science aquesta setmana. Douglas Oxley i col·laboradors, del departament de ciències polítiques de la Universitat de Nebraska, han observat que l’actitut política de les persones respon a components molt més “automàtics” del què sovint tenim presents. Ja es coneixien certs estudis que donaven un paper molt important a les emocions com la por o el fàstic alhora d’explicar determinades posicions polítiques. Aquest estudi ha trobat una forta correlació entre les respostes fisiològiques disparades per la sensació d’amenaça i que es poden mesurar a partir dels canvis de conductància de la pell i l’orientació política. En resum, les persones que responien de manera més forta a un estímul d’amenaça eren més propenses a polítiques bèliques, la pena de mort, patriòtiques i en augmentar la despesa en defensa. Mentre que les persones més resistents emocionalment a l’amenaça, eren més propenses a polítiques més liberals en temes d’immigració, pacifistes i favorables a un control de les armes. Ja dona una mica la sensació que la gent molt bèl·lica el què està en realitat és molt acollonida. Aquest treball ho comfirma.
L’altra aspecte que volia comentar és el fet freqüent de negar les emocions que considerem més humanes als altres animal. Els conductistes ja deien que si la nostra conducta i emocions són fruit de l’evolució s’han de poder rastrejar en altres animals, i així és, i per això util·litzaven models animals com rates i coloms (vam parlar dels coloms d’Skinner aquí). Evidentment els exemples
del comportament emocional en animals són considerables, no excepcions marginals com diuen alguns, i que també inclouen les emocions socials com la simpatia, la vergonya, l’orgull, els gelos, l’enveja, la gratitut, la indignació, l’admiració o la culpabilitat. Totes aquestes emocions no són exclusives de l’Homo sapiens i es poden observar en primats, dofins, elefants, gossos, gats i un llarg etcètera. Una notícia recent il·lustra amb una sola imatge que l’afecte de les mares goril·la per les seves cries va més enllà de l’instint robotitzat i inclou una dimensió emocional. La goril·la de la imatge va estar diversos dies sense separar-se del cadàver de la seva criatura, la mort de la qual podria haver provocat ella mateixa.Aquest post una mica arravatat ha sorgit parcialment d’una discussió en un blog anomenat Frustración voluntaria entre el seu responsable i Abulafia. En el blogs d’aquest blogger, al marge de l’orientació furibúndament anti-abortista i homòfoba de què fa gala, queden ben representats els aspectes que es pretenen criticar en aquest post. La discussió s’ha fet una mica llarga, us deixo al link aquí, per si algú hi vol participar.
Referències:
- Els llibres El Error de Descartes i En Busca de Spinoza d'Antonio Damasio.
- Oxley DR, Smith KB, Alford JR, Hibbing MV, Miller JL, Scalora M, Hatemi PK, Hibbing JR. Political attitudes vary with physiological traits. Science. 2008 Sep 19;321(5896):1667-70.
Dodger
4 comentaris:
Hola de nou, Abulafia.
Descartes distingia radicalment entre pensar i sentir; els darwinistes dieu que pensar és una forma de sentir. Per contra, opino que sentir ja és pensar en un sentit molt dèbil, i que ambdues accions mai no es donen separadament, tot i que conceptualment s'oposin: un sent segons l'acció d'altri (canalitzada per la memòria), i pensa a partir de la pròpia acció (en base a la intel·ligència). Deixar de pensar és tan impossible com deixar de sentir.
La superioritat de l'home no consisteix en haver assolit la desconnexió del cos, sinó en contenir-lo i controlar-lo perseguint tota classe de fins que sovint escapen a les reaccions instintives. Cap animal, per exemple, s'aguantaria la set si l'instint no li ho imposès, cosa que l'home pot fer, en canvi, atenent a objectius racionals o irracionals lliurement escollits.
No ens hem deslliurat dels condicionaments del cos, però sí de l'hàbitat. Per tant, la nostra evolució ja no pot ser només -ni bàsicament- natural. Hem de cercar-la a l'àmbit de la cultura. I quina evolució hi trobem? Vers quins objectius d'espècie, amb quins mitjans i mecanismes? Vet aquí la pregunta.
La meva resposta a la mateixa és que, arribats a un punt de no retorn, que identifico amb la llibertat i l'autoconsciència, no evolucionem. I no perquè la cultura, com una vessant més de la informació, sigui impermeable als processos selectius. La raó és més profunda, i rau en la condició recalcitrant de l'home, el qual per més que avanci en coneixements naturals no pot traspassar certs límits morals universalment vàlids, ni tampoc certs límits metafísics als que podríem referir-nos com a "destí".
Tal com existeix la veritat, existeix l'error, que només pot manifestar-se a través dels éssers lliures. Un animal, per definició, mai s'equivoca, ja que no té cap interès que pugui estimar-se individual. La seva mort beneficiarà l'espècie tant com la seva vida. Les causes de l'error, doncs, no són naturals, considerant que les nostres potències són molt superiors a les de les bèsties i que, per tant, no cap acollir-se a cap pretext de finitud o fal·libilitat.
Pel que fa a les conseqüències d'errar intel·lectualment, són dues. Una és la vergonya, que no experimentarà ningú que no hagi estat lliure per a optar pel seu propi fracàs; l'altra és l'odi, el mal moral, la tristesa i la pulsió de mort en l'home, que representen la seva rebel·lió contra tot ordre i que, a pesar de rebutjar la raó, requereixent el recolzament actiu de la intel·ligència i són una mostra d'antianimalitat. Perquè és evident que cap animal es creu superior al seu entorn ni gosa enfrontar-s'hi, entès aquest com un tot global (com a destí, dèiem abans).
El sentiment de llibertat total, també de llibertat per condemnar-se, destrueix qualsevol ordre o estructura en la que es vulgui encabre les nostres decisions, fora de l'ordre de les pròpies disposicions de l'individu en particular. La llibertat és nogensmenys un instrument neutre que no pressuposa cap direcció volitiva, de la qual hem afirmat que tampoc hem de buscar causes eficients a l'entorn. De l'absència de causa se segueix l'absència d'efecte. Essent indubtable aquest darrer, hem de concloure que la causa del foraviament en nosaltres és sobrenatural.
Hola Irchc,
Estic parcialment d'acord amb tu sobre el què dius a la primera meitat del text, pensar i sentir no es donen de manera separada a no ser que hi hagi pel mig lesions en determinades zones del cervell, com han anat mostrant els neuròlegs.
La superioritat de l'home suposo que fa referència a determinades qualitats (raó, moral, etc.) que glorifiques. Perquè a nivell adaptatiu parlar de superioritat és una mica agosarat, tots els ésser vius que comparteixen el present ho fan pq estan prou adaptats. Parem atenció per exemple als bacteris, que realment es troben a qualsevol tipus d'habitat.
El control dels instints i l'ús de la raó són estratègies que es posen en funcionament de forma variable en les diferents societats humanes. No estic d'acord en considerar Veritat i Error com universals tal com tu els tractes. Val la pena observar la feina de Brown alhora de llistar el conjunt d'universals humans a partir de l'estudi del major nombre de societats humanes estudiades pels antropòlegs o en aquest cas, etnògrafs. A partir d'aquí podem discutir què és el que REALMENT és universal i què és relatiu. Allò que de relatiu té la moral en els homes es pot deduir de com funciona el dret privat internacional, relatiu per definició, que està limitat per l'ordre públic de cada pais (tu d'això en sabràs més que jo).
Un altre error és el de pensar que la cultura frena l'evolució biològica. Això no és així, els estudis estan publicats i es poden llegir, l'home, com no podria ser d'altra manera, continua evolucionant.
"La seva mort beneficiarà l'espècie tant com la seva vida" Home, això és una mica radical, no? Vols dir que la mort d'una persona afecta més a l'espècie humana que la mort d'un lleó a la seva espècie? Les causes de l'error són d'allò més naturals, si per error entenem fabricar i fer explotar una bomba atòmica o matar i violar. Segons la meva moral són accions horrendes, però basades en instints descontrolats que puc reconèixer en mi (tot i que m'han ensenyat a controlar-los) i que són la mar de naturals i, en part, útils.
No veig per enlloc la necesitat d' afegir forces sobrenaturals a l'esquema. No es necessiten per explicar les propietats emergents d'altres sitemes complexos, no comprenc perquè creus que si cal aquí. L'esforç, penso, cal orientar-lo a esbrinar com funcionen les coses, no en pensar cada dos per tres que fora la natura resta l'explicació de determinats "cul-de-sac" filosòfics.
L'explicació sobrenatural i finalista, amb conceptes omnipresents i univesals de Bé, Veritat, Mal i Error, no cal per discutir els fets observables. Seria un argument racional que porta a la fe, sinó fos de què és obligat partir d'una visió molt particular (de be i mal etc.) que requereix també la fe. En aquest cas la fe en uns universals indemostrables.
Un petit apunt abans de continuar la discussió. Fas una interpretació capciosa de l'experiment que correlaciona ideologia i reaccions primàries, encara que probablement hagi estat aquesta la buscada per l'experimentador. Definir una major sensibilitat a l'amenaça externa com "covardia" és menystenir l'habilitat de l'home per sobreimposar-se a la por inicial i superar-la. Per a entendre'ns: qui no té por mai no és un valent, sinó un imbècil. Els animals als que considerem "valents" són, per ferotges, els més irreflexius, o bé els més gregaris.
Serveixi com a exemple de com la bestialització de la noció d'home pot amagar-nos les seves característiques diferencials i fer-nos, a més, incórrer en un antropomorfisme maldestre amb la resta d'espècies.
No he dit que siguin més o menys valentes sinó que estan més acollonides, és a dir, que tenen por. Jo no he parlat de covardia, sinó de ser més propens a experimentar amenaça. Però la gràcia del tema no és aquesta, sinó que les emocions primàries et suggereixin un vot i no un altre. Tampoc he dit que el determinin! És una correlació que tindrà la seva dispersió. L'estudi tampoc parla de la ideologia en per exemple temes econòmics, que no té pq correlacionar amb polítiques bèl·liques.
Publica un comentari a l'entrada