7/21/2008

Els coloms d'Skinner


Com ja tots deveu saber (o no llegiu els diaris?), el Papa va confirmar la propera Jornada Mundial de la Joventut a Espanya el 2011. N'hi haurà de més contents i de menys, la nostra íntima amiga Esperanza Aguirre ja ha dit que és una gran oportunitat per a tots els joves i que Madrid rebrà al Papa tal i com es mereix.
Bé, us explico això més que res per a poder introduïr el tema del que volia parlar avui.
Molts cops ens preguntem (o potser només ens ho preguntem els ateus) quina és la raó de que la humanitat tingui i hagi tingut sempre aquesta necessitat de creure en quelcom més enllà de la pròpia naturalesa humana. Està clar que avui abunden els exemples de col·lectius de gent (per dir-ho d'alguna manera) que fan tota una sèrie de rituals sense sentit biològic amb diferents finalitats. Vull dir que per a qualsevol observador ocasional, per exemple un extraterrestre que estudïi la nostra espècie, li podria resultar bastant ridícul veure com els humans fem la dansa de la pluja durant hores i hores perquè els Déus ens deixin caure quatre gotes (per no parlar de 200.000 joves escoltant a un paio amb un gorret i una creu des de un balcó).
Jo crec que a aquest nivell tots podem acceptar que és un comportament bastant curiós i que segurament no val la pena si no hi ha pluja, perdre el temps amb aquestes danses (que consti que tampoc he dit que això ens permeti perdre'l en fer transvassaments). Però tot i així és ple de gent que no passa mai per sota una escala, d'altres que li tenen pànic al numero 13, que li fan petons a una medalleta abans de començar un partit de futbol..fins i tot, ara que hi penso, sempre que em poso el despertador intento que els numeros sumin un número senar,... és que així dóna bona sort!
L'any 1948 Burrhus Frederic Skinner va realitzar un experiment utilitzant una caixa que porta el seu nom: Caixa d'Skinner. En aquesta caixa s'hi posaven típicament rates o coloms i ell n'estudiava el seu comportament. El joc consistia en que dins de la caixa hi havia una palanqueta que quan l'animal accionava queia menjar; així l'animal acabava relacionant el fet de prémer la palanca i rebre menjar. El joc es podia anar complicant, només se li donava menjar alguns cops que apretava la palanca, així, l'animal "aprenia" que si apretava la palanca el menjar podia caure o no. Skinner va veure que aquest tipus de relació última era la que l'animal tardava més temps a oblidar, l'animal esperava a que algun cop caigués el menjar.
En el seu experiment més interessant però, el que feia era donar menjar a uns coloms independentment del que fessin. En aquest joc el menjar queia cada quinze segons. De vegades coincidia amb que el colom s'estava rascant l'orella, en d'altres estava movent el coll cap a un costat, o feia un saltet tres giragonses i aixecava l'ala dreta. Si en un espai curt de temps, per pur atzar l'animal s'havia gratat l'orella algun cop que queia el menjar, no tardava gens en relacionar (de manera totalment equivocada) el fet de gratar-se l'orella i l'aparició de la teca.
Skinner en un moment tenia a 6 coloms amb comportaments completament extranys fent, el que podríem dir, el ritual de la caiguda del menjar. Curiosament, cada un tenia el seu propi: un colom donava voltes un parell o tres de vegades repetidament, un altre es donava cops de cap contra un cantó de la caixa, un altre es balancejava d'un lloc a un altre,...fins i tot es podia observar que si el menjar tardava a caure exageraven tots aquests moviments. Així, Skinner va donar una nou punt de vista sobre la superstició i la creació d'aquesta en coloms.

Ràpidament em ve al cap una escena de sequera continuada, els humans esperant els mesos de pluja per poder menjar, i una nit, a la vora del foc un tio s'aixeca i fa un ball d'allò més curiós, o sacrifiquen un animal per menjar-se'l; i l'endemà s'aixeca amb pluja, tots els que estaven allí ràpidament relacionen aquell ball o aquell sacrifici amb la bona nova. Els humans, a més, tenim l'eina del llenguatge que permet propagar de forma molt extensa aquests coneixements, de manera que a part de les supersticions de cadascú ens és molt senzill adquirir les dels veïns; si tu ja saps què hem de fer per què plogui, perquè no fer-ho jo també? Ja tenim un comportament supersticiós arrelat a la població.
Entre això i treure una verge al carrer o posar unes espelmetes a algun sant perquè et treguis l'exàmen de conduir no em sembla que hi hagi cap diferència. Al final tots sóm uns coloms d'Skinner.


Referències:
- Skinner BF. 'Superstition' in the pigeon. (1948) J Exp Psychol Gen. 1992 Sep;121(3):273-4.
- http://www.bfskinner.org/video_audio.html

Foto dansa: - http://albertomuriel.blogspot.com/
Frij

4 comentaris:

b ha dit...

potser dic una bajanada... però això podria relacionar-se també amb el desordre obsessiu-compulsiu? o no té res a veure i estic pixant molt fora de test?

Frij ha dit...

Osti, m'has matat! jaja!
Doncs m'imagino que si "l'energumenu" en qüestió adquireix aquest comportament en algun moment que (potser per atzar) li produeix un benefici, i relaciona una cosa amb l'altra... Tot i que pot ser que aquest desordre es degui a que es passa el dia fent "danses" extranyes per tal d'obtenir alguna cosa (això sí, suposo que algun dia ha de funcionar-li...) i oblida l'ordre...
No sé, com diria un amic d'aquest bloc: Pajillas mentales.

b ha dit...

hmmm... suposo que la cosa és que el benefici que li produeix és imaginari... i al final pot arribar a ser conscient que si no executa bé "la seva dansa de la pluja", s'angoixa... usease, que crea la cosa contrària, quasi... vaig veure un reportatge amb gent amb OCD fa poc, i, p.e., una dona explicava que ella tenia un problema amb la brutícia, la veies rentar-se les mans per tot, fins i tot havia de rentar l'aixeta perquè estava bruta i ho havia notat quan volia encendre-la, i després tornar-se a rentar les mans, etc... i ella explicava que al començament això per ella era com un "ritual" sense el qual pensava que les coses no sortirien bé, però que és conscient, després de molts anys, que això li crea una angoixa brutal i que no pot disfrutar de la vida. era impressionant, realment.
jo em pregunto si no poden derivar de la mateixa "teoria", quasi, però que després es transformen en coses diferents (en l'OCD seria més aviat un "si no faig això, els astres es conjuraran en contra de la meva persona", cosa que acaba obsessionant i angoixant la persona, i en la dansa de la pluja, és com més "en positiu": faig això per a que pasi quelcom... tot i que no té per què, tampoc)... sí, jo també tinc "pajillas mentales" :)

b ha dit...

uix... les aixetes s'obre, no s'encenen... jeje