1/25/2009

Millorant l'esperma

La competència intraespecífica produeix un efecte sobre la generació següent, en comparació amb el que hauria passat si no hi haguéssin competidors. I condueix a una reducció de la supervivència, el desenvolupament, el creixement i/o la reproducció dels indvividus de l'espècie. Hi pot haver competència sempre i quan el recurs sigui limitat en relació amb la densitat d'individus, la qual cosa porta a que la sel·lecció natural actuï al nivell de les diferents característiques que fan possible l'obtenció del recurs.
Així, tots estem competint entre nosaltres. Millorant constantment les prestacions del nostre hardware. Tots els individus d'una espècie lluitant per endur-se el premi més preuat en biologia: Reproduïr-se.

És fàcil d'entendre i ilustrar-ho, ho podem comprovar qualsevol nit de l'any en qualsevol discoteca de qualsevol racó del món. Podem presenciar un dels espectacles més extesos en el món animal. Un conjunt d'individus d'una mateixa espècie (en aquest cas la humana) es reuneixen en un lloc on es barallaran pel seu botí. Llueixen les seves armes, les seves eines, les seves dots i d'alguna manera també realitzen el ball nupcial (que s'ha de reconèixer que en els últims anys ha degenerat. És incomparable la bellesa d'un tango amb el que es balla en els locals de moda actuals). Hi ha una autèntica guerra entre els dos sexes per endur-se el gat a l'aigua.
És cert però, que en el nostre cas no hi intervé estrictament una component genètica, o sigui, els beneficis que en trauria el més alt, amb les esquenes més amples, la dels pits més grans o la cintura més estreta o (en alguns casos) qui té la cornamenta més gran i visible. Som víctimes també d'una sel·lecció artificial que ens ha de dur a l'èxit reproductiu.
Una mica de gimnàs, gomina a manta, lentilles de colors, roba interior que realça les pròpies característiques. Tot ajuda en aquesta guerra sexual on reproduïr-se és l'últim fi que respon a les nostres necessitats evolutivament sel·leccionades.

Bé, tota aquesta divagació ve a "cuento" per un treball publicat en els darrers dies en la revista PNAS.
En aquest treball, els autors es preguntaven si la competència entre mascles d'una mateixa espècie podia produïr una millora en les carcterístiques dels espermatozoides.
Quan he de competir per una femella amb el tio del costat, em creixerà la cornamenta, em vestiré de colors vius, m'enfortiré, sabré construir els millors nius,....Però, el meu esperma també es trobarà sota l'atenta mirada de la sel·lecció natural?
Doncs sembla ser que si.
Els investigadors van escollir 29 espècies de peixos d'aigües dolces tropicals que pertanyen a la família dels cíclids, però que presenten els comportaments més variats, des de la monogàmia estricta fins a la més llibertina poligàmia posada en pràctica per unes femelles que practiquen el que produïria calfreds en el mascle més assedegat, la incubació bucal.
I just. Les espècies monògames tenien un esperma bastant cutrillo, lent i petit.
Per la seva banda, hi havia les espècies polígames, on la gran competència imperant havia portat als mascles a produir un esperma gran, ràpid, amb una vida més llarga i més abundant.
Per realitzar aquesta gran despesa metabòlica, els investigadors assenyalen que algun tret independent a l'esperma s'ha hagut de veure adversament afectat. Podria ser, com diu el tòpic, que quan destines tanta energia a les parts baixes, sacrifiques la que es destina a les parts altes?

Frij

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Home, el que està clar és que, a banda de competència espermàtica en aquest sentit, en la nostra espècie sí hi ha cert empitjorament espermàtic per causes diverses, com són el sedentarisme, l'stress, el dur els pantalons massa ajustats, i etc. Es podria dir que hi ha certa competència involuntària en aquest sentit? També sembla estrany, doncs per més que a la disco un home llueixi com pot, potser va més estressat que jo què sé (p.e. arreglar-se per anar a la disco pot arribar a ser un stress per a alguns ;)) i a més duu pantalons massa ajustats per a marcar cul atlètic, i el que intenta mostrar per una banda va en detriment de la qualitat espermàtica en sí. Em plantejava això, de moment.

Anònim ha dit...

Hola de nou! Apart de la "incompetència espermàtica" ;)que volia assenyalar en el comentari d'abans, volia dir que m'és difícil discernir, segons el que expliques, entre competència sexual i competència espermàtica. Potser només és que m'he fet un embolic?

Recordo a classe de bio de poblacions que ens deien coses de la competència espermàtica com que en els ocells, té avantatges qui posa el seu esperma l'últim dins la femella, i en canvi en mamífers sol tenir més avantatge qui el posa primer.

Salut!,

b

Homorgasmus ha dit...

Aunque con un poquito de retraso, muy bonita vuestra nueva cabecera. Saludos y feliz año.

sarah ha dit...

Una vegada més s'ha m'ha escapat una riallota tot llegint el teu article, Frij. Crec que a classe de "natus" el meu fill necessita un profe amb el teu tarannà, de ben segur s'ho pasarien millor, fins i tot aprendrien més...

He rigut molt perquè has definit molt bé tot això del "cortejo y demás" que en el cas de l'homo sapiens actual sembla que acaba amb l'acoblament de mascle-femella (o d'altres possibilitats) deixant de banda la finalitat originària i primal que era la reproducció, cosa que ja em sembla bé perquè, com a espècie crec que ja som bastants exemplars.

Seriosament, sembla que la poligàmia és la forma de contracte sexual més extesa en el regne animal. Aquest article pot insinuar que tenim altre prova més, en comprovar que l'esperma de les espècies monògames és de pitjor qualitat. De fet, crec recordar que fins i tot s'ha fet servir aquest argument per justificar la predisposició genètica del mascle de primat humà cap a la promiscuïtat. Si extrapolem el resultat de l'estudi ara tindrem un altre argument de pes, oi? ja m'imagino allò de "bufona meva, no és el que sembla, m'ho faig amb la teva millor amiga, però tan sols per millorar la meva capacitat reproductiva, així el mes vinent farem un fill, com tu havies planificat, carinyo"...

Pel que sembla, avui em costa de prendre'm seriosament res, je je

Frij ha dit...

Hola b: No sé si el lio l'he creat jo, però en principi la competència espermàtica és un mecanisme a través del qual "treballa" la sel·lecció sexual. Simplement el diferencia d'altres mecanismes més visuals com cues llargues, colors vius, etc. el fet que actúa després de la còpula, o sigui, un cop la llavoreta és dins.
Depenent de cada espècie, han arribat a mecanismes de sel·lecció diferents com dius, uns posen un tap, els altres fan el buit per treure el que hi havia abans,...
Hola de nou sarah, de vegades, si m'"escolto" el cos tinc seriosos dubtes de pertànyer una espècie monògama... Potser hauríem de comparar la nostra qualitat espermàtica amb la d'algun parent avesat a les relacions com el bonobo.
Gracias Homorgasmus, desde aqui te animamos a seguir y a conseguir otras 30000, un abrazo.

Homorgasmus ha dit...

Sarah, he recordado con este colgajo un chiste de Forges que vi hace años en el que un casado decía algo parecido a “fue decir sí [su esposa en la boda] y empezar a engordar y a engordar al punto que tuvimos que desmontar la puerta de la iglesia piedra a piedra”. Y es que cumplido el objetivo y sin competencia uno, pues oye…, se relaja. Vamos, que no me extraña que la calidad del esperma sea la que es, amén de otros pitos, flautas y pantalones vaqueros que se han mencionado aquí, y el argumento de tu “bufoncete” no me parece nada mal hilvanado… :).

De todas formas copio un párrafo de un libro al que en alguna ocasión ya se ha hecho referencia en este blog (La conjura de los machos, de Ambrosio García Leal).

“La evolución de un vínculo monógamo por parte femenina requiere que la hembra obtenga algún beneficio a cambio de renunciar a aparearse con el mejor semental a su alcance. Puesto que los machos homínidos más dominantes y cotizados habrían estado poco interesados en pasarse a una estrategia reproductiva que limitaba sus opciones de apareamiento, me inclino a pensar que la monogamia genuina fue inicialmente una opción marginal. Los machos subordinados y carentes de atractivo, que en un régimen poligínico están condenados al celibato, habrían sido los más interesados en entablar relaciones celosamente monógamas, pues enamorarse de una y sólo una hembra consorte no habría supuesto para ellos un menoscabo significativo de sus opciones de apareamiento… Es posible que la importancia creciente de la carne [se refiere a su incorporación en la dieta y a que son los machos los que la aportarían] en la economía de las comunidades protohumanas propiciara la formación de parejas satélites en torno a un núcleo ‘poliginándrico’ de machos y hembras dominantes”. Vamos, que tu “bufoncete” podría parafrasear y hacer suya una frase, como hago yo, de ese mismo libro y decirte, “bufonceta mía, que la monogamia es una opción aceptable, pero para un macho subordinado con pocas pretensiones”.

Gracias Abulafia.

Anònim ha dit...

Yo le diría "sí quiero" al bufoncete este, visto que tampoco soy una hembra alpha! ;)

sarah ha dit...

Hola, se me habían "escapado" estos comentarios sobre el interesante artículo de los colegas de Abulafia.

Homorgasmus, el chiste de Forges no tiene precio, es real... como la vida misma y todo sobre lo que aquí hablamos. Toda esta reflexión me viene al hilo de que en nuestro caso, como especie que somos, mezclamos churras con merinas (me parece, a veces) en pretender comportamientos sociales establecidos como correctos y convenientes, que, estudio tras estudio la ciencia va constando lo que a veces, culturalmente, nos empeñamos en negar (o se empeñan algunos, vaya). En nuestra especie, el exito adaptativo actual viene dado por más fama, más poder económico, y son los varones alpha, esos que llegan "tan arriba" los que se pueden permitir el lujo de la poligamia (¡cuidadín! que también pasa con hembras que llegan a los "top ten" de nuestra especie). Parece claro que la monogamia ha quedado, como has indicado astutamente, Homorgasmus, relegada a los mediocres je je je. Para darle una patada a Corín Tellado, ¿no?

Un abrazo a todos, os agradezco la sabiduría que compartís con lectores interesados aunque no tan versados en estos temas (yo misma, de gamma pa'bajo :DDD) Sou tots, molt "bufons i bufones" que seguro que Homorgasmus sabe que en catalán es una manera cariñosa de decir guapo y guapa.