És fàcil entendre que el dolor físic s'hagi lligat evolutivament a tota una circuiteria cerebral que ens provoca dolor i rebuig (per corroborar-ho podriem preguntar-los-hi als que corrien davant de les porres ara fa uns dies...). És altament comprensible, que si no evitem lesions físiques el nostre èxit reproductiu pot veure's afectat de forma dràstica.
Ara bé, poden els fets psicològics produir-nos aquest tipus d'experiències també? Tots els que esteu llegint això sabeu prou bé que si. I com pot ser això? La resposta directa és senzilla: perquè utilitzem les mateixes estructures cerebrals per a processar-les.
Aquesta és la conclusió a la que van arribar uns científics japonesos en un article publicat a la revista Science, ara fa uns mesos.
Van observar que els nuclis del dolor s'activaven de forma creixent quan més gran era l'enveja que els voluntaris sentien per una persona. Val a dir, a més, que la correlació era exacta entre les possessions de la persona que se li presentava i l'activació d'aquestes regions. O sigui, que el nostre cervell interpreta igual un dolor físic que l'enveja que pot sentir vers algú. D'aquí va néixer la frase: "em cau com una patada als collons". Aquestes regions consistien en el tàlam i l'escorça cingulada dorsal anterior entre d'altres.
Per altra banda, en l'estudi es va poder constatar un altre fet que tots algun dia hem experimentat. Es podria definir com el plaer pel dolor aliè, però que els investigadors han preferit anomenar: Schadenfreude (així ningú entèn res).
O sigui, la cosa era que si a aquesta persona que tenia tantes possessions i li tenien tanta tirria, li ocorria algun fet desafortunat, automàticament, a l'envejós se li activaven les zones relacionades amb el plaer i la recompensa, per ser exactes, el nucli estriat ventral (del qual el component més important és el nucli accumbens).
Siguem sincers, qui no ha volgut mai que se li cagués un colom tamany Nyu de la sabana en tot el tarro al president del govern o al de l'oposició (en aquest cas les possessions venen a ser les mateixes) en la presentació d'algun acte oficial?
Doncs bé, no us preocupeu per tenir aquests desitjos tant deplorables. Si aconseguissim que un dia se li cagués a sobre, experimentariem un plaer semblant a un orgasme, a una abraçada, a un bany després de passejar-nos amb abric per Barcelona en ple agost o a una dosi de la nostra droga preferida. Si més no, s'activaria la mateixa àrea cerebral.
Llavors, tornant al principi. Què ha fet que l'evolució hagi actuat a nivell cerebral de manera que es mantinguin les mateixes xarxes neuronals relacionades amb el dolor físic i les experiències psicològiques? Tot apunta a que les relacions interpersonals han estat d'una importància cabdal en l'evolució de l'espècie i que ha valgut la pena que ens fés mal la pèrdua d'algun ésser estimat o que algí fós deshonest amb nosaltres, per tal d'envoltar-nos de gent cooperativa i honesta, amb la qula cosa, augmentavem la nostra supervivència.
Aquests mecanismes han estat amb tota seguretat, un dels substrats per a crear i promoure el manteniment dels vincles grupals, als quals avui dia estem "addictes".
Ara bé, poden els fets psicològics produir-nos aquest tipus d'experiències també? Tots els que esteu llegint això sabeu prou bé que si. I com pot ser això? La resposta directa és senzilla: perquè utilitzem les mateixes estructures cerebrals per a processar-les.
Aquesta és la conclusió a la que van arribar uns científics japonesos en un article publicat a la revista Science, ara fa uns mesos.
Van observar que els nuclis del dolor s'activaven de forma creixent quan més gran era l'enveja que els voluntaris sentien per una persona. Val a dir, a més, que la correlació era exacta entre les possessions de la persona que se li presentava i l'activació d'aquestes regions. O sigui, que el nostre cervell interpreta igual un dolor físic que l'enveja que pot sentir vers algú. D'aquí va néixer la frase: "em cau com una patada als collons". Aquestes regions consistien en el tàlam i l'escorça cingulada dorsal anterior entre d'altres.
Per altra banda, en l'estudi es va poder constatar un altre fet que tots algun dia hem experimentat. Es podria definir com el plaer pel dolor aliè, però que els investigadors han preferit anomenar: Schadenfreude (així ningú entèn res).
O sigui, la cosa era que si a aquesta persona que tenia tantes possessions i li tenien tanta tirria, li ocorria algun fet desafortunat, automàticament, a l'envejós se li activaven les zones relacionades amb el plaer i la recompensa, per ser exactes, el nucli estriat ventral (del qual el component més important és el nucli accumbens).
Siguem sincers, qui no ha volgut mai que se li cagués un colom tamany Nyu de la sabana en tot el tarro al president del govern o al de l'oposició (en aquest cas les possessions venen a ser les mateixes) en la presentació d'algun acte oficial?
Doncs bé, no us preocupeu per tenir aquests desitjos tant deplorables. Si aconseguissim que un dia se li cagués a sobre, experimentariem un plaer semblant a un orgasme, a una abraçada, a un bany després de passejar-nos amb abric per Barcelona en ple agost o a una dosi de la nostra droga preferida. Si més no, s'activaria la mateixa àrea cerebral.
Llavors, tornant al principi. Què ha fet que l'evolució hagi actuat a nivell cerebral de manera que es mantinguin les mateixes xarxes neuronals relacionades amb el dolor físic i les experiències psicològiques? Tot apunta a que les relacions interpersonals han estat d'una importància cabdal en l'evolució de l'espècie i que ha valgut la pena que ens fés mal la pèrdua d'algun ésser estimat o que algí fós deshonest amb nosaltres, per tal d'envoltar-nos de gent cooperativa i honesta, amb la qula cosa, augmentavem la nostra supervivència.
Aquests mecanismes han estat amb tota seguretat, un dels substrats per a crear i promoure el manteniment dels vincles grupals, als quals avui dia estem "addictes".
Frij
7 comentaris:
Wow, mola, el post.
Em pregunto en quin punt de l'evolució això comença a ser ben bé així (té pinta de entre "ben primari" i alhora "sofisticació de coses ben primàries")... Dodger va estar explicant-me coses del desenvolupament del neocórtex, en resposta a dubtes que tenia sobre grups de primats (primats superiors, era l'exemple), i suposo que això m'hi ha fet pensar.
salut!,
b
Wow, mola, el post.
Em pregunto en quin punt de l'evolució això comença a ser ben bé així (té pinta de entre "ben primari" i alhora "sofisticació de coses ben primàries")... Dodger va estar explicant-me coses del desenvolupament del neocórtex, en resposta a dubtes que tenia sobre grups de primats (primats superiors, era l'exemple), i suposo que això m'hi ha fet pensar.
salut!,
b
Com que no estic subscrit, no he pogut llegir el text sencer de l'sciencemag. Tinc alguns dubtes:
1) Tamany de la mostra
2) Historial de dolor físic dels participants en l'experiment
3) Historial de dolor psíquic dels participants en l'experiment
Per la resta, molt interessant
Hola b, i tant que ho deu ser de primari! Diria que amb l'aparició dels mamífers ja es fa molt important tot el tema de cura parental i ajudar-te entre familiars. Clar que després es va complicant mica en mica...
Benvolgut Josep, em pilles en bragues... Ara mateix no tinc accés tampoc a l'article, però recordo que el tamany mostral era de 19 voluntaris. Pel que fa a l'historial, crec que no se'n fa referència enlloc, però m'imagino que devien ser prou sanots!
19 són poquets. Si vols agrupar per classes (dona/home, etc.) et quedes en no res.
Però és un primer pas
Igualment, això de la n és molt relatiu: els ecòlegs de vegades han de treballa amb n=1... Trobo que mola el que s'explica al post, independentment de la n. Igualment, les coses de la n, de l'estat d`ànim i de les particularitats de les persones és el mateix que se li criticava a Dodger en un altre post. Trobo que les més de les vegades, treballar amb persones duu molta càrrega subjectiva i incontrolable, per més que s'intenti unificar al màxim. Igualment, les propostes d'explicacions, d'experiments i de coses que es voldrien explicar solen molar.
b
Tens raó Josep. Com diu la b, el tamany mostral sempre és limitant en la majoria d'experiments. A més sempre n'hi ha algun que s'escapa una mica, que és el que els passa als de l'experimnet en qüestió. Tot i així no deixa de ser una aproximació, a més, no són els únics que han intentat fer. Si els científics poden anar replicant aquests resultats anirà guanyant consistència.
Publica un comentari a l'entrada