Pocs dies després de la creació d’Abulafia, un comentarista ens va suggerir fer un post sobre la violència en els humans. Doncs, ara va, que més val tard que mai.
Sovint les ciències socials i la humanitat en general ha trobat lògic pensar que la cultura té molt a veure en la conducta violenta, i és cert, sens dubte. Però sovint es va més lluny afirmant que no hi ha base genètica de l’instint assassí, que res té a veure amb l’herència animal de l’home i que d’haver nascut a no sé quina tribu i en estat salvatge, ens estaríem regalant flors en comptes de punyalades. Això últim és la falàcia del bon salvatge.
Sovint les ciències socials i la humanitat en general ha trobat lògic pensar que la cultura té molt a veure en la conducta violenta, i és cert, sens dubte. Però sovint es va més lluny afirmant que no hi ha base genètica de l’instint assassí, que res té a veure amb l’herència animal de l’home i que d’haver nascut a no sé quina tribu i en estat salvatge, ens estaríem regalant flors en comptes de punyalades. Això últim és la falàcia del bon salvatge.
Abans de res mirem què tal ho porten o portàven en realitat els « bons salvatges ». Per contabilitzar els morts per accions violentes naturalment no valen nombres absoluts, com diu Steven Pinker, dos morts en una banda de cinquanta persones equival a deu milions de morts en un país del tamany d’Estats Units. « Si les guerres del segle XX a Europa i Nord Amèrica s’haguessin carregat la mateixa proporció de població que mor en les guerres d’una típica societat tribal, hi hagués hagut dos bilions de morts i no 100 milions”. A la gràfica de dalt es veu la porporció observada per l’arqueòleg Lawrence Keeley de morts de varons degudes a la guerra en diferents societats. Menys l’última barra, totes pertanyen a pobles indígenes d’Amèrica del Sud i Nova Guinea. Pinker continua informant que l’antropòloga Carol Embert ve veure que el 90% de les societats caçadores-recolectores participaven en guerres i que el 64% ho feien com a mínim dues vegades l’any. Com a dada divertida “a principis dels anys setanta, el New York Times informava del descobriment dels “bons tasaday” de la selva tropical de Filipines, un poble que no tenia paraules per designar el conflicte, la violència o les armes. Va resultar que els tasaday eren uns grangers locals que s’havien vestit amb fulles per fer-se una foto, amb la finalitat d’aconseguir que els amics de Ferdinand Marcos puguessin parlar de la seva “patria” com una reserva i disfrutar en exclusiva dels drets miners i de la fusta”.
Historiadors, criminòlegs i arqueòlegs afirmen que, en la majoria de llocs i durant la història d’Europa entre el segle XII i el present, els altercats violents acabats amb mort eren més freqüents en el passat que en l’actualitat. Per exemple, de 32 homicidis per cada 100.000 habitants per any als segles XIII i XIV a 1,4 al segle XX. Per tant, si busquem un origen evolutiu a la violència que ja hem vist que és universal, hem de tenir en compte que és en efecte fortament regulable per altres factors no genètics. La violència apareix, però també pot disminuir, a un ritme molt ràpid (7 segles, en l’exemple d’abans) per pensar de bones a primeres en adaptacions evolutives.
Que l’instint de violència hagi aparegut evolutivament, com en moltes coses, no invalida que la cultura el pugui modul·lar, que quedi clar. Però anem a veure per quins motiu podem pensar que l’instint assassí és una herència incrustada en els gens.
Aquells que defensen la “teoria de l’homicidi adaptatiu” proposen que l’home sovint treu partit adaptatiu de matar un altre individu, per exemple l’infanticidi pel control demogràfic o l’eliminació de rivals pels recursos o per la parella sexual. És obligatori mencionar el fet que la teoria de l’homicidi adaptatiu és una proposta conflictiva alternativa a la més popular: la que dius que la mort violenta no és una finalitat recolzada per un instint de matar sinó una conseqüència inevitable de perseguir amb molt d’ímpetu un objectiu. És a dir, la mort violenta dels individus és tan sols un dany colateral de lluitar per aconseguir per exemple major èxit reproductiu o major estatus.
Un dels arguments per considerar-ho producte biològic de l’evolució és el fet que l’instint está majoritàriament present en homes que no pas en dones. Als homes el destí ens ha portat a haver de competir molt més que les dones entre nosaltres per obtenir estatus social o sexe. L’instint assassí pot afavorir la capacitat de competir per aconseguir-ho. Per altra banda, perdre un home en un altercat violent és menys costós genèticament parlant que perdre una dona. En general, la mort de la mare perjudica més la supervivència dels fills que la del pare. La del pare és greu també, no fotem, però quan els recursos escassegen és possible que el risc de morir per ells valgui la pena. Les dones, per tant, s’haurien seleccionat a favor de resoldre els seus problemes més pacíficament. Els estudis de comportament en homes i dones mostren que les dones presenten majors nivells d’empatia i da capacitat d’autocontrol que els homes. Salta a la vista a tot arreu menys a les tertúlies televisives i als rols cinematogràfics de Penélope Cruz.
Una base biològica també es deduiex de l’estudi dels cervells d’assassins. Sovint s’observen diferències en l’escorça prefrontal i major activitat d’estructures límbiques. Diferències en la neurobiologia de l’agressivitat (en concret en el volum de l’escorça orbitofrontal) també s’han observat entre homes i dones.
Més que la violència individual, el què pot ser més fàcil d’explicar a nivell adaptatiu és la violència entre grups. Com sempre, pot resultar informatiu veure què passa entre els nostres parents més propers. Si observem el ximpancès trobem violència entre bandes? Si, i tant. Petits grups de mascles ximpancès sovint es matxaquen per ampliar el seu rang de recerca de menjar. Richard Wrangham, un antropòleg de Harvard, i altres investigadors han comparat les taxes de mort per conflictes entre grups de ximpancès i d’humans de societats de caçadors-recolectors o grangers de subsitència. Tant uns com altres presentaven nivells semblants de morts violentes.
Sens dubte, barreres morals en els humans protegeixen de molts altercats violents. Però en paraules de Robert Hinde (Zoòleg de Cambridge) ideologies, propaganda i denigració dels de fora del grup poden reforçar la barrera entre el “nosaltres” i el “ells”, de manera que matar es torna moralment permissible. Paral·lelament, els humans hem desenvolupat una gran capacitat d’odiar els altres i estimar els del propi grup. Dos economistes (Choi i Bowles) van desenvolupar un model on s’observava com co-evolucionava la guerra al mateix temps que l’altruisme (la guerra entre grups i l’altruïsme i el bon rotllo dins el propi grup).
He parlat poc de com influeix la cultura en tot això, però hem vist dades suficients com per refutar la concepció falaç de que venim al món purs com l’esperit sant. Acabo per no torturar-vos més. La informació está extreta de les dues referències que poso a continuació i que recomano on hi ha més o menys el mateix que aquí però més ben escrit.
Historiadors, criminòlegs i arqueòlegs afirmen que, en la majoria de llocs i durant la història d’Europa entre el segle XII i el present, els altercats violents acabats amb mort eren més freqüents en el passat que en l’actualitat. Per exemple, de 32 homicidis per cada 100.000 habitants per any als segles XIII i XIV a 1,4 al segle XX. Per tant, si busquem un origen evolutiu a la violència que ja hem vist que és universal, hem de tenir en compte que és en efecte fortament regulable per altres factors no genètics. La violència apareix, però també pot disminuir, a un ritme molt ràpid (7 segles, en l’exemple d’abans) per pensar de bones a primeres en adaptacions evolutives.
Que l’instint de violència hagi aparegut evolutivament, com en moltes coses, no invalida que la cultura el pugui modul·lar, que quedi clar. Però anem a veure per quins motiu podem pensar que l’instint assassí és una herència incrustada en els gens.
Aquells que defensen la “teoria de l’homicidi adaptatiu” proposen que l’home sovint treu partit adaptatiu de matar un altre individu, per exemple l’infanticidi pel control demogràfic o l’eliminació de rivals pels recursos o per la parella sexual. És obligatori mencionar el fet que la teoria de l’homicidi adaptatiu és una proposta conflictiva alternativa a la més popular: la que dius que la mort violenta no és una finalitat recolzada per un instint de matar sinó una conseqüència inevitable de perseguir amb molt d’ímpetu un objectiu. És a dir, la mort violenta dels individus és tan sols un dany colateral de lluitar per aconseguir per exemple major èxit reproductiu o major estatus.
Un dels arguments per considerar-ho producte biològic de l’evolució és el fet que l’instint está majoritàriament present en homes que no pas en dones. Als homes el destí ens ha portat a haver de competir molt més que les dones entre nosaltres per obtenir estatus social o sexe. L’instint assassí pot afavorir la capacitat de competir per aconseguir-ho. Per altra banda, perdre un home en un altercat violent és menys costós genèticament parlant que perdre una dona. En general, la mort de la mare perjudica més la supervivència dels fills que la del pare. La del pare és greu també, no fotem, però quan els recursos escassegen és possible que el risc de morir per ells valgui la pena. Les dones, per tant, s’haurien seleccionat a favor de resoldre els seus problemes més pacíficament. Els estudis de comportament en homes i dones mostren que les dones presenten majors nivells d’empatia i da capacitat d’autocontrol que els homes. Salta a la vista a tot arreu menys a les tertúlies televisives i als rols cinematogràfics de Penélope Cruz.
Una base biològica també es deduiex de l’estudi dels cervells d’assassins. Sovint s’observen diferències en l’escorça prefrontal i major activitat d’estructures límbiques. Diferències en la neurobiologia de l’agressivitat (en concret en el volum de l’escorça orbitofrontal) també s’han observat entre homes i dones.
Més que la violència individual, el què pot ser més fàcil d’explicar a nivell adaptatiu és la violència entre grups. Com sempre, pot resultar informatiu veure què passa entre els nostres parents més propers. Si observem el ximpancès trobem violència entre bandes? Si, i tant. Petits grups de mascles ximpancès sovint es matxaquen per ampliar el seu rang de recerca de menjar. Richard Wrangham, un antropòleg de Harvard, i altres investigadors han comparat les taxes de mort per conflictes entre grups de ximpancès i d’humans de societats de caçadors-recolectors o grangers de subsitència. Tant uns com altres presentaven nivells semblants de morts violentes.
Sens dubte, barreres morals en els humans protegeixen de molts altercats violents. Però en paraules de Robert Hinde (Zoòleg de Cambridge) ideologies, propaganda i denigració dels de fora del grup poden reforçar la barrera entre el “nosaltres” i el “ells”, de manera que matar es torna moralment permissible. Paral·lelament, els humans hem desenvolupat una gran capacitat d’odiar els altres i estimar els del propi grup. Dos economistes (Choi i Bowles) van desenvolupar un model on s’observava com co-evolucionava la guerra al mateix temps que l’altruisme (la guerra entre grups i l’altruïsme i el bon rotllo dins el propi grup).He parlat poc de com influeix la cultura en tot això, però hem vist dades suficients com per refutar la concepció falaç de que venim al món purs com l’esperit sant. Acabo per no torturar-vos més. La informació está extreta de les dues referències que poso a continuació i que recomano on hi ha més o menys el mateix que aquí però més ben escrit.
Refrències:
- Human behaviour: killer instincts. Jones D. Nature. 2008 Jan 31;451(7178):512-5.
- La Tabula Rasa. Steven Pinker. 2002.
Dodger
7 comentaris:
el millor, la foto ;)
Captada la indirecta ;)
La dinastia Tang (618 a 907) destaca, segons el meu parer, per dues coses; va ser l'edat d'or de la poesia xinesa (això no ve al cas del tema d'avui però retinguem-ho), i en aquest període a causa de les guerres la població de l'imperi va passar de 50 a 16 milions d'habitants... Un carnatge de rècord mundial!
I mira que dona de si el Pinker.
Una bona demostració del prescindible que pot ser un mascle a la vegada que costós, un cop ja ha fecundat a la femella es dóna en l'espècie d'àcars Acarophenax tribolii. El mascle fecunda les femelles abans de sortir de l'interior de la mare i ja surt mort. Podriem dir que amb prou feines viu....
Hi ha moltes formes de violència, no només física. Potser s'hauria de veure si del segle XII ençà ha augmentat algun altre tipus de violència o de comportament agressiu de caire diferent en la nostra societat.
dodger: ei, m'has malintepretat! no volia dir que no m'agradés el post, però és que davant una foto d'en Gàndalf... el millor sempre és la foto! :P
osti, m'ha agradat molt l'article!Hi ha un filòsof, Borbujo, que defensa aquesta teoria sobre la violència innata i, inclús necesària, en l'esser humà per tal de establir una propia identitat colectiva i l'avanç d'una societat.
les "cavil·lacions" socials i filosòfiques les tenia però l'aspecte biòlogic em faltava!Ole!
Publica un comentari a l'entrada