El cel i la terra són en moltes mitologies els pares del món. Siguin germans, parella de fet, o les dues coses a la vegada, la relació entre ells és còmplice, profunda i intemporal. La comunicació és constant i atenta, i el llenguatge que utilitzen és, per norma general, suau, subtil i acaronador. El cel envia missatges en forma de vents suaus, plugims i bucòliques nevades, i la terra vibra amb calfreds de baixa graduació en l’escala de Richter. La tensió amorosa creixent sovint acaba amb ruixats celestials violents però inofensius i reactivacions sobtades de Geisers aïllats.
Però de vagades, petites discussions sobre temes trivials, com la disposicío dels continents o la direcció de les corrents oceàniques, han acabat en furibundes baralles. Les expressions de còlera, encara que sublims, provoquen greus danys col·laterals als habitants que s’arrosseguen entre els dos amants contariats. Volcans estrombolians i huracans es troben entre els insults més grollers emprats per la terra i el cel respectivament. Cal fer notar el fet, sense voler afavorir la imatge de cap del dos, que el cel és el que amb més freqüència arriba a les mans; i és el llamp amb el què més sovint exerceix la violència domèstica.
I la pregunta que ja fa estona que us feu és: Per què aquest tio ens castiga amb una cursi classe de geologia de primària carregada, a sobre, d’ínfules pseudo-literàries? Doncs perquè el tema de que us vull parlar desperta el poeta incomptent que porto dins.
I és que us vull compartir la meva recentment adquirida admiració per les fulgurites. Les fulgurites són bàsicament sorra o roca (es divideixen en fulgurites de sorra i de roca) fusionada per l’impacte d’un llamp, quan aquest fereix i a la vegada cauteritza la terra. Quan el llamp colpeja i penetra a terra, els granets de quars (SiO2) es fusionen (el punt de fusió del SiO2 és uns 1600ºC) seguint el camí del llamp. Els granets es van fonent i després es solidifiquen formant una fràgil roca tubular plena de petites bombolletes d’aire atrapat.
Queda tota llisa per dintre i rugosa per fora. El gruix del tubet pot ser d’entre 2 i 50mm però poden arribar a fer metres de llargada i el color varia en funció de la composició de la sorra o roca. La més gran del món es va trobar al 1996 a Florida i fa 5,2 metres, medint la ramificació més llarga (aquí, a la dreta). Es veu que per excavar aquestes roques sense malmetre-les es necessita molta paciència i tècniques similars a les emprades en extracció de fòssils, i és que, de fet, es tracta d’un “llamp fòssil”, perquè tant la fulgurita com l’aire atrapat dins les bombolletes petrificades poden resistir tranquil·lament el pas del temps 
(geològic).Dins les bombolletes es pot trobar òxid nítric. I això és molt interessant en biologia perquè sembla que un llamp és prou energètic com per separar els àtoms d’N2 o O2 atmosfèrics, i formar NO. Cosa que normalment és missió de determinats bacteris, i s’ha porposat que potser en absència d’aquests els llamps col·laboraven en la funció de fer el nitrogen utilitzable per la vida. Aquí queda anotat, i hi afegim un gran interrogant fins que algun comentarista ens il·lumini. (Nota d'última hora: Un comentarista ja ens ha il·luminat, mireu el primer comentari).
La fulgurita fascina, i encara que no serveixi per a res, científics i artistes han col·laborat per fer-ne d’artificials, mitjançant un aparell dissenyat per cridar llamps i provant diferents tipus de sorra.
Quan no fa fulgurites un llamp pot deixar un bon rastre igualment a la pedra , mireu com ha quedat aquesta acera d’un carrer de Los Àngeles.
I ho deixo aquí tot comentant que la fusió de la sorra formant roques s’ha observat també en relació a explosions nuclears, i la roca que es forma s’anomena trinitita (de Trinity, el nom de la primera prova nuclear al 1945 en un desert de Nou Mèxic); o per culpa de l’impacte d’un meteorit, on la roca resultant s’anomena tectita.Aquestes últimes formes d’agressió (meteorit i bomba atòmica), que marquen el cel i la terra per igual, ja no són conseqüència de les desavinences conjugals sinó de l’impertèrrit i insensible cosmos, o de l’intermitentment obcecat en destruir massivament, homo sapiens.
Dodger
11 comentaris:
home, si formen directament quantitats bèsties de NO, malament, que és tòxic, habitualment. o potser depenent del tipus de "coses" que habitessin el planeta no ho devia ser tant. igualment, l'NO s'oxida amb facilitat en presència d'oxigen, passant a NO2, que potser encara és pitjor i tot. apart de ser molècules bastant "reactives", són de les que contribueixen a l'escalfament global, a carregar-se l'ozo i a participar en la pluja àcida (handemorrr!). però sí... la qüestió era fer assimilable el N2, i potser els llamps i d'altres intermediaris van ajudar a donar una empenteta a la criatureta de bolquers "Vida". els bacteris sí són uns cracks fent birgueries amb el nitrogen. si eren prou ràpids com per a processar el NO "sintetitzat" pels llamps, doncs fantàstic! el problema és que NO s'acumuli.
per altra banda, NO esta relacionat amb metabolisme d'algun aminoàcid, si no recordo malament, i tot i que l'he pintat "mu malo", també té coses bones, dins l'organisme (fins i tot com a quelcom tipus "neurotransmissor")... però sense passar-se! ;) parlant molt en general, els organismes vius -bacteris i d'altres microorganismes a banda- incorporem nitrogen de maneres molt "sibarites": normalment els autòtrofs poden usar-lo més "com volen" (més oxidat, si volen, tipus nitrat), però els heteròtrofs (l'inintermitent obcecat sapiens entre ells) el necessitem més reduït (més "aminos"). però bé, amb tot, la fixació de nitrogen per efecte dels llamps és un fenomen que les orelles dels biòlegs solen sentir anomenar a les classes de biogeoquímica, o de fisiologia de plantes, o d'altres, com a "fixació abiòtica de nitrogen". imagino que sí que és un fenomen a tenir en compte en els origens, tot i que espero que el NO es combinés ràpidament amb d'altres espècies químiques, cosa que sembla que sí devia fer! mira tu, de les lluites conjugals encara en sortirien criaturetes... ;)
ostres... la imatge del llamp a la vorera sembla quasi fractal... com a mínim, sembla una pirolusita... una estructura dendrítica... ja veieu, deuen ser els remordiments del cel en el moment de deixar anar el llamp: que com a mínim, en quedi una imatge poètica... o quelcom que desperti l'interés de certs sapiens, com els canutillos de sorra/roca!
Hola anònims, que ràpids que sou, si pràcticament l'acabo de penjar! XD.
Gràcies per l'explicació sobre el NO, la veritat és que en biogeoquímica vaig ben perdut. M'ha agradat la frase: "el problema és que NO s'acumuli", que es pot llegir de dues maneres i volen dir el mateix.
És ben veritat que NO és un neurotransmissor (és a dir que NO SI és un NT). De fet es produiex mitjançant l'enzim NO sintasa a partir d'Arginina i O2, donant NO i citrulina. És un NT important en un procés molt important en la fabricació de memòria a través de LTP (potencials a llarg termini), reforçant sinapsis alliberant-se d'una neurona estimulada (ràpidament passa a NO2 o NO3 i per tant no pot correr gaire)actuant retrògradament a la neurona excitadora augmentant el NT alliberat.
Un brindis pels bacteris currantes!
hahaha!
no acabo d'entendre que la frase del NO s'acumuli vulgui dir el mateix, però mentre quedi clar que allò que no ens interessa és que el NO s'acumuli, ja està... de fet, vostè mateix ho diu "indirectament" amb això dels neurotransmissors: ràpidament passa a NO2 i NO3 (que no són taaaaan "terribles" tot i que déu n'hi do!). sàvia naturalesa, que no deixa que NO s'acumuli, d'una manera o altra. per cert, us recomano que mireu les TEDtalks al youtube, n'hi ha que paguen la pena (hi ha xerrades de dennet, dawkins, etc). no n'he trobat de llamps, de moment, però sí d'altres temes dels tractats a abulafia.
ja posats... podríeu retre homenatge als bacteris currantes i fer un "apunt" (o post) de coevolució homes-bacteris. s'ho mereixen! ;) és només una suggerència
Anotem suggerència, de fet en vam rebre una similar en un comentari de fa poc ;)
Què són els TEDtalks? M'ho miraré.
ei, en aquest article tan interessant el que s'explica com el que es comenta! així que oblido les tonteries que anava a dir i me'n vaig corrent a mirar els TEDtalks aquests, que tampoc sé què són :P
Molt interessant això dels Ted Talks, ja n'he vist alguna, de xerrada, és curiós la quantitat de temes barrejats que hi ha. Val la pena.
Tocatardà llegeixo aquesta entrada i em venen a cap dues referències d'allò més classiques.
Goethe en parla al capítol "Problema físico-químico-macánico" de la seva TEORIA DE LA NATURALEZA (Ed. Tecnos. Madrid, 1997).
Darwin toca el tema (tubs formats pel llamp) al capítol IV "Maldonado", del DIARI DEL VIATGE D'UN NATURALISTA AL VOLTANT DEL MÓN.
Comparar els dos textos diu molt de la ràpida evolució de la ciència al XIX.
Gràcies per les referències, Girbén. A veure si tinc ocasió de consultar-les
Girbén, ja he trobat la referència d'en Darwin al Arxiu Darwin que linkem a "Enllaços d'interès". La poso aquí encara que és una mica llarg. Gràcies altre cop:
"In a broad band of sand-hillocks which separate the Laguna del Potrero from the shores of the Plata, at the distance of a few miles from Maldonado, I found a group of those vitrified, siliceous tubes, which are formed by lightning entering loose sand. These tubes resemble in every particular those from Drigg in Cumberland, described in the Geological Transactions.* The sand-hillocks of Maldonado, not being protected by vegetation, are constantly changing their position. From this cause the
* Geolog. Transact., vol. ii. p. 528. In the Philosoph. Transact. (1790, p. 294) Dr. Priestley has described some imperfect siliceous tubes and a melted pebble of quartz, found in digging into the ground, under a tree, where a man had been killed by lightning.
[page] 60 MALDONADO. [CHAP. III.
tubes projected above the surface; and numerous fragments lying near, showed that they had formerly been buried to a greater depth. Four sets entered the sand perpendicularly: by working with my hands I traced one of them two feet deep; and some fragments which evidently had belonged to the same tube, when added to the other part, measured five feet three inches. The diameter of the whole tube was nearly equal, and therefore we must suppose that originally it extended to a much greater depth. These dimensions are however small, compared to those of the tubes from Drigg, one of which was traced to a depth of not less than thirty feet.
The internal surface is completely vitrified, glossy, and smooth. A small fragment examined under the microscope appeared, from the number of minute entangled air or perhaps steam bubbles, like an assay fused before the blowpipe. The sand is entirely, or in greater part, siliceous; but some points are of a black colour, and from their glossy surface possess a metallic lustre. The thickness of the wall of the tube varies from a thirtieth to a twentieth of an inch, and occasionally even equals a tenth. On the outside the grains of sand are rounded, and have a slightly glazed appearance: I could not distinguish any signs of crystallization. In a similar manner to that described in the Geological Transactions, the tubes are generally compressed, and have deep longitudinal furrows, so as closely to resemble a shrivelled vegetable stalk, or the bark of the elm or cork tree. Their circumference is about two inches, but in some fragments, which are cylindrical and without any furrows, it is as much as four inches. The compression from the surrounding loose sand, acting while the tube was still softened from the effects of the intense heat, has evidently caused the creases or furrows. Judging from the uncompressed fragments, the measure or bore of the lightning (if such a term may be used), must have been about one inch and a quarter. At Paris, M. Hachette and M. Beudant* succeeded in making tubes, in most respects similar to these fulgurites, by passing very strong shocks of galvanism through finely-powdered glass: when salt was added, so as to increase its fusibility, the tubes were larger in every
* Annales de Chimie et de Physique, tom. xxxvii., p. 319.
[page] 61 ELECTRIC PHENOMENA. 1832–3.]
dimension. They failed both with powdered felspar and quartz. One tube, formed with pounded glass, was very nearly an inch long, namely, ·982, and had an internal diameter of ·019 of an inch. When we hear that the strongest battery in Paris was used, and that its power on a substance of such easy fusibility as glass was to form tubes so diminutive, we must feel greatly astonished at the force of a shock of lightning, which, striking the sand in several places, has formed cylinders, in one instance of at least thirty feet long, and having an internal bore, where not compressed, of full an inch and a half; and this in a material so extraordinarily refractory as quartz!
The tubes, as I have already remarked, enter the sand nearly in a vertical direction. One, however, which was less regular than the others, deviated from a right line, at the most considerable bend, to the amount of thirty-three degrees. From this same tube, two small branches, about a foot apart, were sent off; one pointed downwards, and the other upwards. This latter case is remarkable, as the electric fluid must have turned back at the acute angle of 26°, to the line of its main course. Besides the four tubes which I found vertical, and traced beneath the surface, there were several other groups of fragments, the original sites of which without doubt were near. All occurred in a level area of shifting sand, sixty yards by twenty, situated among some high sand-hillocks, and at the distance of about half a mile from a chain of hills four or five hundred feet in height. The most remarkable circumstance, as it appears to me, in this case as well as in that of Drigg, and in one described by M. Ribbentrop in Germany, is the number of tubes found within such limited spaces. At Drigg, within an area of fifteen yards, three were observed, and the same number occurred in Germany. In the case which I have described, certainly more than four existed within the space of the sixty by twenty yards. As it does not appear probable that the tubes are produced by successive distinct shocks, we must believe that the lightning, shortly before entering the ground, divides itself into separate branches."
Publica un comentari a l'entrada