5/02/2008

The Boy With The Incredible Brain


Vull que pareu atenció. Vull que us concentreu i que, com es diu de vegades, obriu la vostra ment. El que esteu a punt de llegir, no només us deixarà estupefactes sinó que, probablement, canviarà el vostre concepte de la intel·ligència i dels límits del cervell humà...

En Daniel Paul Tammet va néixer el dia 31 de gener del 1979 a un poblet britànic. Tenia 8 germans i durant els seus primers anys va desesperar la seva mare perquè, a més de tenir un caràcter inaguantable, es passava el dia plorant a crits. Poc després d’haver demostrat les seves habilitats bípedes (com tot bon homínid), un dia va patir un atac que el va deixar tremolant i inconscient a terra. Poc desprès se li va diagnosticar epilèpsia. Ja a l’escola primària, en Daniel va començar a tendir a aïllar-se i a tenir comportaments estranys: mentre els seus companys de classe gaudien de l’esbarjo ell es dedicava a observar amb deteniment tot allò que l’envoltava, des dels arbres fins als dibuixos que hi havia pintats a terra. De fet, no era com si ell busqués allò que els altres nens i nenes ignoraven, sinó, més aviat, com si hagués trobat quelcom extraordinari en el seu entorn que només ell era capaç d’entendre. En poc temps, en Daniel es va adonar, d’alguna manera, que a partir d’aquell atac la seva percepció de la realitat havia patit un canvi dràstic: veia imatges, colors, formes i patrons on la resta de la gent només veia simples números. Cada número, del 0 al 9, era molt més que un símbol. Un càlcul matemàtic no era només una combinació de números, eren formes i patrons que es reproduïen i tenien un significat. Mentre la resta operava amb seqüències numèriques, ell contemplava i desxifrava un espectacular paisatge de figures abstractes. Amb el pas dels anys, Daniel no va fer més que constatar que aquella estranya habilitat per a percebre el món que l’envoltava anava més enllà de la seva pròpia comprensió…

La sinestèsia és un fenomen que, fins fa poc, es considerava poc freqüent. En l’actualitat, es creu que una de cada 25 persones té algun tipus de sinestèsia. La majoria dels sinestèsics perceben estímuls sensorials de forma simultània, per exemple, veuen determinats colors quan escolten un so o senten un determinat gust quan toquen una superfície amb una determinada textura, etc. Hi ha diferents tipus i diferents graus de sinestèsia. Des d’un punt de vista clínic se sap que trastorns neurològics com l’epilèpsia i l’autisme van associats moltes vegades amb la sinestèsia. Els individus autistes i sinestèsics acostumen a tenir tendències obsesivo-compulsives i a ser poc sociables però, en contrast, poden desenvolupar grans habilitats intel·lectuals i, per exemple, gaudir d’una memòria inusual. La hipòtesi més acceptada actualment proposa que el fenomen de la sinestèsia pot gestar-se durant els dos primers anys de vida d’un individu. En condicions normals, durant aquest període hi ha milions de projeccions neuronals que uneixen regions del nostre cervell que han de desaparèixer, és a dir, certes projeccions han de degenerar per tal que la complexa xarxa neuronal que constitueix el cervell estigui ben integrada des d’un punt de vista funcional. Segons aquesta hipòtesi, al cervell d’un individu sinestèsic hi ha tot un grup de projeccions neuronals que haurien d’haver desaparegut però que no ho han fet. Depenent de les regions cerebrals implicades, la sinestèsia donarà lloc a una àmplia varietat d’efectes sobre la percepció de l’individu...

Amb 24 anys d’edat, en Daniel, que ja parlava 9 idiomes a la perfecció, aixecava l’admiració de tothom, no només per les seves habilitats matemàtiques, sinó també perquè, contra pronòstic, no presentava problemes importants en les seves relacions socials. En aquest context, entre els anys 2002 i 2004 Daniel Tammet va ser objecte d’estudi i seguiment per una sèrie de neurocientífics de prestigi. Una de les seves demostracions més impressionants va ser a Cambridge, on va ser capaç de dir de memòria 22.514 dígits del número “p” (pi) sense cap error i davant l’absoluta sorpresa del grup selecte de gent encarregada de revisar la correcció dels valors. Unes setmanes després, dos neurocientífics americans, més enllà de posar a prova la seva extraordinària habilitat en el càlcul matemàtic, van tractar de conèixer el procés per mitja del qual la seva ment era capaç de fer-ho. Amb la calculadora a la mà, un d’ells li va preguntar a Daniel quant resultava 37 multiplicat per ell mateix 4 vegades (374). Davant la pregunta, Daniel va abaixar el cap lleugerament i va començar a moure els dits a sobre la taula com si estigués dibuixant figures al no-res. Uns 12 segons després, en Daniel va donar el resultat correcte que, com tots ja deveu saber, és 1.874.161. El següent càlcul semblava augmentar la dificultat: 13 dividit entre 97. Daniel, amb el mateix posat de concentració que a la primera pregunta, va pensar i va respondre en pocs segons. El valor decimal que va donar (0,1340206…) va superar, no només el de la calculadora, sinó també el d’un ordinador que donava 32 posicions decimals. Segons en Daniel, ell era capaç de donar-ne 100. Increïble.

Després d’una intensa sessió de càlcul mental, els dos investigadors van demanar a Daniel que, en primer lloc, dibuixés què veia quan imaginava un número i, en segon lloc, que donés forma a aquesta imatge per mitjà d’una figura de plastilina. La primera conclusió va ser que les figures que en Daniel veia eren sempre similars, és a dir, eren imatges reproduïbles que li permetien vincular un determinat valor numèric a una forma o figura de manera automàtica. D’altra banda, en Daniel comentava que, durant els seus càlculs, veia flaixos, seqüències i patrons d’imatges que tenien un significat matemàtic instantani. Seguidament, van col·locar uns elèctrodes als dits d’en Daniel i el van sotmetre a una sessió de fotografies on apareixien números i símbols. Els investigadors van comprovar, sorpresos, que en Daniel presentava una resposta variable depenent del valor numèric que mirava i una resposta emocional enorme quan visualitzava el número “p” amb qui semblava mantenir una vinculació afectiva, com a mínim, particular.

Us he reservat pel final l’últim repte que li van plantejar a en Daniel. Li van proposar d’anar a Islàndia i aprendre l’Islandès amb l’ajut d’una professora particular. La prova de foc seria una entrevista feta per dos presentadors, en directe, al plató d’un canal de televisió islandès. ¿Oi que no sabeu quan de temps va necessitar en Daniel per a aprendre l’Islandès? Doncs us donaré una pista: el mateix temps que va trigar Déu (em refereixo al mite religiós cristià) en fer la Terra, segons la Bíblia. Increïble.

En Daniel Paul Tammet és un noi excepcional, no només per la seva extraordinària intel·ligència sinó per ser un autista poc comú, donada l’aparent normalitat amb què es relaciona amb la gent que l’envolta. A banda de generar-nos una perplexitat absoluta, el seu cas obre un nou camp de recerca en l’àmbit neurocientífic i suposa un repte inquietant no només per a la ciència sinó també per a la filosofia, ja que replanteja, d’alguna manera, quins són els límits del coneixement humà.

LINKS

Video: http://video.google.com/videoplay?docid=4913196365903075662
Autisme:http://en.wikipedia.org/wiki/Autistic_savant
Sinestèsia: http://en.wikipedia.org/wiki/Synesthesia

Agustí, el Senyor dels Prions

9 comentaris:

Liberta ha dit...

Hola,

Suposo que el primer que hauria de fer és presentar les meves referències... Bé, diguem que un amic comú ha comés el terrible error de divulgar l'adreça d'aquest blog al seu lloc de treball, i encara pitjor, de donar-me consentiment per divulgar-la al meu torn en una mena de "secta" a la que pertanyo... Us aviso que és possible que no passi res, però que també és possible que comenceu a rebre un allau de comentaris de tota mena i nivell pertanyents a membres molt intel·ligents però un xic freaks de la nostra societat... i d'alguns que n'estan definitivament als afores. Aquest article en particular estic segura que interessarà a molts. Prepareu-vos per opinions, crítiques ferotges, dissertacions i anades de pilota en general, si és que es decideixen a manifestar-se... Espero que l'experiència doni fruit i us sigui agradable.

Salut!

Dodger ha dit...

Encantats de que això es converteixi en un fòrum de freaks d'altura. Tinc curiositat per saber quin amic comú és el que està proper a aquesta secta tan perillosa :-)
Benvinguts, passeu, passeu!

Sus o Sue o Susana o Suni... ha dit...

Hola, vinc de la secta en qüestió. He llegit el que expliques d'aquest noi i no crec en absolut que sigui autiste... Estàs segur de que no es un Asperger?
Ho dic perque estic bastant ficada en el mon de l'autisme, i no em cuadra massa el perfil.

El senyor dels Prions ha dit...

Hola "sectària"... (ho dic amb afecte). Bé, abans de tot, dir-vos que estic preparant un altre post que crec que us donarà una visió més general del tema (potser l'hauria d'haver escrit abans que aquest, però els camins del senyor dels prions són inexcrutables).
Bé, pel que fa al teu comentari... és cert... En Daniel no és un autista clàssic. El seu cas està a cavall de l'autisme i l'epilèpsia a l'infantesa i de la superdotació i la sinestèsia a l'edat adulta. Aquest noi és un món apart.
Valoraré qualsevol de les vostres aportacions "sectàries". Així que sóc tot ulls...

Assenyat ha dit...

Vaig veure el mateix reportatge en què et bases per aquest post i vaig quedar parat. L'anomenaven "la pedra roseta dels autistes", per què era un cas excepcional: tenia les seves habilitats, però no vivia aïllat i refugiat en el seu propi món intern, i el més increïble de tot és que era capaç de descriure el que li passava pel cap.

El rei dels savants, però, és en Kim Peek. Al TouTube hi ha reportatges sobre ell, i és simplement acollonidor. És una aspiradora sense fons d'informació.

Anònim ha dit...

ei, jo estic d'acord amb la suse, susi o com es digui...amb què us baseu per dir que en Daniel és autista?..us vaig plantejar, fa temps amb l'ecrit sobre l'esquizofrenia, que havien descobert un gen associat a l'autisme...ningú va dir res al respecte...per tant, i torno a dir/preguntar, amb què us baseu per a definir a en Daniel con un noi autista?..seràperquèno juga com els altres nens, perquè es fixa en coses en que els nens de la seva edat no es fixen?....no sé, m'agradaria saber perquè el catalogueu com a tal...
Apa nois...ànims i aupa el blog!!
Salut,
Anònim

El senyor dels Prions ha dit...

Doncs exactament no sé en què es basen els entesos per haver considerat autista en Daniel. Puntualitzen, però, que el seu autisme no és l'habitual perquè ell pot comunicar-se de forma convencional amb el seu entorn. D'altra banda, em sembla entendre que l'"autisme" li atribuiexen quan era més petit, abans de patir els atacs epilèptics, etc.
Bé, em sap greu no resoldre't del tot el dubte...
Arreveure!

Assenyat ha dit...

L'austime no és una malaltia molt concreta amb unes característiques molt concretes, sinó un espectre de malalties. Els autistes es diu que "viuen en el seu propi món" i una causa és que tenen desordres de disestèsia i sinestèsia que fan que no percebin la realitat com nosaltres. Una minoria d'aquesta gent són "savants", o "genis ximples", com el de la pel·lícula d'en Rainman (que estava inspirada en en Kim Peek de qui us recomano que mireu vídeos a YouTube per al·lucinar del potencial que té). La gràcia d'aquest home és que després de molt posar-lo a prova ha quedat clar que és un savant de cap a peus i que té una sinestèsia força severa, cosa que el relaciona decididament amb els autistes, però el seu cas és molt especial perquè és l'únic conegut en què pot explicar què és el que li passa pel cap (quines formes, colors i mides relaciona amb cada número, per exemple) amb la gent amb qui és relaciona.

O sigui que és una persona que efectivament té trets d'autista (i de fet no és tan sociable com una persona normal), però amb característiques que el fan únic al món.

nahla ha dit...

realment impressionants els videos del kim peek, sembla impossible