Li ha tocat a l'ornitorrinc ensenyar el genoma

Amb les tècniques actuals de seqüenciació d’ADN no hi ha genoma en el regne dels vius (no extingits) que se’ns resisteixi. Seqüenciar un genoma no és desxifrar-lo; desxifrar un genoma sencer és una feinada i no n’hi ha prou en anar identificant els gens. Entre d’altres coses s’ha de tenir en consideració que l’estudi de les zones d’ADN que no es tradueixen a proteïna (introns, microRNA, siRNA…), i que van guanyant importància a passos de gegant, està més o menys a la infantesa. En Paleofreak critica com de costum i amb raó la manera en que els mitjans transmeten la notícia d’un nou genoma seqüenciat. De tota manera estem òbviament tots d’acord en afirmar que és una informació molt útil, rica i amb molt potencial. Vegeu a la imatge de la dreta els genomes complets que s’han seqüenciat fins ara, els que estan en procés i els que es tenen públicament planejats d’obtenir.

El nou genoma seqüenciat, es publica a Nature aquesta setmana, és el de l’ornitorrinc, aquell entrenyable i raro, raro, animaló australià. I us podeu preguntar perquè carai algu es posa a seqüenciar aquest bitxo? Doncs perquè és encara més raro del que pot semblar a primera vista, i ens pot donar moltes dades sobre quan van començar a aparèixer determinats caràcters propis dels mamífers.

Quan es contempla un ornitorrinc, les persones d’ànima sensible com a mínim aixequen una cella. En aquesta mínima expressió d’estupefacció hi ha condensades preguntes com: és un bec d’ànec això que té al morro? I allò, és un ou allò d’allà? Però està mamant aquella cria? D’on està mamant exactament? I això no és tot. De cara a les persones d’ànima menys sensible que estan rumiant cenyudes com atrapar-lo i si estaria millor arrebossat que a la brasa, haurien de saber que els esperons de les potes de darrera són verinosos de veritat. La confusió que produeix la contemplació d’aquest animal va fer que quan es va descobrir i dur a Anglaterra al segle XVIII els científics pensesin que era un frau fabricat a peces pels taxidermistes xinesos.

I és que l’ornitorrinc és el representant, junt amb l’equidna, d’una branca de l’evolució que va divergir dels teràpsids (la branca dels rèptils que es “mamiferitzen”) i es van separar de la branca que porta als marsupials i euteris (d’on pengem nosaltres) fa uns 166 milions d’anys. Els designis inescrutables de l’evolució han fet que mantingui caràcters reptilians que els altres mamífers han perdut. Però el més interessant de conèixer els seus gens és que, sabent que va divergir de la branca de la resta de mamífers fa tant de temps, es pot estudiar la base genètica de determinats caràcters típicament mamífers, com és per exemple la lactància. L’anàlisi del genoma ha mostrat que l’ornitorrinc té els gens de les proteïnes de la llet (caseïnes), similars a les humanes; per tant, la llet apareix en l’evolució fa com a mínim, més de 166 milions d’anys.

L’estudi també ha permès descobrir bases genètiques dels seus caràcters particulars. Els gens que permeten la producció del potentíssim verí de l’ornitorrinc (que és una mescla de més de 19 substàncies), encara que semblaria que han de ser herència dels rèptils, doncs no ho són, són uns altres; el verí de l’ornitorrinc ha evolucionat de manera independent, i estaríem parlant d’un exemple d’evolució convergent. En canvi, el gen de la vitelogenina, una proteïna de l’ou, es troba en ocells i en peixos i per tant s’hereda de lluny. Encara que els ocells comparats en presenten tres còpies i l’ornitorrinc només una.

A nivell olfactiu l’ornitorrinc presenta gran quantitat de gens associats a receptors de l’olor cosa que el situa més proper als mamífers que als rèptils. Però a nivell de cromosomes sexuals no s’assemblen en res als mamífers. El sexe dels ornitorrincs ve determinat no per dos cromosomes sexuals, sino per 10! I el cromosomes X són més semblants als cromosomes sexuals dels ocells que els dels mamífers.

En conclusió, l’ornitorrinc és una mescla fascinant de gens i caràcters reptilians i mamífers. Però, ull, nosaltres també ho som, i tots els organismes són barreges de les seves innovacions i les herències genètiques dels seus avantpassats fins la primera cèl•lula. I com comenta en Centpeus, que per cert m’ha guanyat en velocitat de llençament d’ornitorrinc, les seves estratègies adaptatives no són més extraordinàries que les nostres, ni de la resta de mamífers, sinó simplement diferents. L’evolució no culmina, però si ho fes per què hauria de fer-ho en l’home i no en l’ornitorrinc? Vegeu la Paleofreakada que ve a continuació (click per ampliar):

Dodger