El crepuscle dels mamuts, snif.

Després de veure la pel·lícula 10.000BC, de Roland Emmerich, em vaig quedar a casa dos dies sense fer res més que contemplar com em rendia als efectes d’un xoc post-traumàtic. Després de superar, mitjançant moltes hores de psicoanàlisi, la meva sobtada amnèsia de natura histèrica, vaig poder esbrinar l’origen del xoc. No el causava el fet d’haver vist a la pel·lícula una taula plena de papers escrits, sinó pel fet de veure els meus estimats mamuts cruelment domesticats pels alfabetitzats habitants d’aquella impossible ciutat neolítica.
Penso superar el trauma escrivint sobre ells, in memoriam, diguéssim. I aquesta primera entrada la dedicaré a la part més trista: el seu final.

L’extinció dels mamuts

El mamut, Mammuthus primigenius, va habitar estepa i tundra de l’hemisferi nord durant uns 300.000 anys, des de mitjans del Pleistocè, i els últims exemplars es van trobar a Sibèria i daten de fa 3700 anys.

Les trovalles de fòssils de mamuts han provocat les més diverses teories en el passat, i d’això en parlarem en un altre post. Però una cosa de la qual alguns científics van estar segurs fins al segle XVIII, quan encara no s’havia declarat que cap espècie pogués estar extingida, és que es tractava d’òssos d’elefants africans que havien arribat a l’Àrtic degut a les innundacions bíbliques. A finals del XVIII, les diferències morfològiques evidents entre els elefants i allò que trobaven van acabar amb la teoria. Però llavors el problema era un altre: si Noè no es va descuidar ningú a l’Arca, i cap de les espècies que transportava havia desaparegut del mapa, on estaven els anomenats mamuts? Cito del fabulós llibre de Richard Stone:

“Inclús Thomas Jefferson asumia que els mamuts, els ossos dels quals es trobaven per tot el Nou Món, existien en el salvatge oest del riu Mississipí. Aquesta falàcia va quedar clarament desmentida durant la presidència de Jefferson, quan el mamut llanut es va convertir en la primera espècie l’extinció de la qual va quedar demostrada”.

Concretament pels estudis comparatius del fundador de la paleontologia, George Cuvier.

Llavors què va passar, se les van tenir Noè i la parella de mamuts que havia de transportar? Entre cosacs i misioners ortodoxes rusos establerts a Sibèria se’n va suggerir la resposta. Es veu que la parella de mamuts corretejaven per la coberta de l’Arca i feien trontollar l’embarcació, de manera que Noè no va tenir més remei que expulsar-los a cops i condemnar-los a desaparèixer. Coi! Déu podria haver escollit algú amb més simpatia pels animalons. Però una altra resposta que va sorgir d’aquesta obligada revisió de la Bíblia era que els mamuts van quedar-se a l’Arca i van superar el diluvi amb alegria, però quan van voler desembarcar es van enfonsar en el fang. Ahà.

Anant de cara a la ciència, bàsicament s’han proposat tres teories, que poden ser complementàries, per explicar les causes de l’extinció dels mamuts.

1) Canvi climàtic. Un canvi climàtic sobtat va ser proposat ja al segle XIX per Henry Howorth, i la proposta va servir per atacar l’uniformitarisme vigent fins el moment que deia que les forces naturals actuaven de manera constant i en el mateix grau durant tota la història del planeta de manera immutable. El fet és que al final de l’ultima glaciació es va escalfar el planeta de manera molt ràpida. En dues dècades la temperatura va pujar quasi 5 graus (comparem’ho amb els 0,75 graus que es calcula que ha pujat la temperatura durant l’úlim segle degut a l’escalfament). La reducció de l’habitat degut al canvi climàtic hauria enviat els mamuts a l’extinció. Un argument a favor d’aquesta hipòtesi és que molts altres animals grans es van extingir a finals del Pleistocè (28 espècies a Euràsia i 48 a Amèrica del Nord). Un prova bona a favor seria la de trobar òssos de mamut amb signes de malnutrició així com evidències de canvis en la vegetació, evidències escasses fins el moment.

2) Cacera desenfrenada de mamuts. La teoria de que van ser els humans caçadors els que van acabar amb els mamuts és especialment convincent, però controvertida, en relació a la cultura Clovis de Nord Amèrica, on els mamuts desapareixen poc després de l’aparició d’aquests emigrants de Bering. En diversos jaciments Clovis s’han trobat restes de mamuts i de puntes de llança, però sembla que caçar mamuts amb aquestes llances no era tan fàcil. En un experiment es va veure que aquestes puntes eran inútils per penetrar la pell d’elefants morts en un zoològic, excepte en certs punts concrets. El principal defensor d’aquesta teoria, Paul Martin, va suggerir que els mamuts al no estar familiaritzats amb la presència d’humans caçadors no ho consideraven una amenaça i això sens dubte facilitava la feina als caçadors. Però ara sabem del cert de presència humana a Amèrica més antiga que la cultura Clovis, la qual cosa debilita aquest argument; però no la teoria general. De jaciments amb restes de cacera de mamuts com hem dit n’hi ha, però no són gaires, i aquesta si és una falta important per la teoria. Martin no es sorprèn per la manca de jaciments per dos motius: els clovis es movien ràpid i no es quedaven prou a cap lloc per acumular suficients òssos; i que els jaciments de matances no perduren gaire, en general, en el registre fòssil. A Euràsia, aquesta teoria encara és més controvertida. Entre milers d’òssos examinats, De Vos, del Museu d’Història Natural de Leiden, afirma que ni un de sol té marques d’haver estat manipulat per l’home. En els llocs on és clar que els humans havien consumit carn de mamut, afegeix, és impossible saber si els havien caçat o se’ls havien trobat morts o moribunds.

3) Un virus letal. Al 1997 Ross MacPhee, del Museu d’Història Natural de Nova York, va proposar una tercera teoria. Un virus, transportat pels humans o pels seus gossos, hauria infectat els mamuts causant una epidèmia mortal. Aquest virus, d’haver existit, podria trobar-se analitzant l’ADN recuperat de mamuts congelats de Sibèria. Ja veurem. En un altre parlarem dels estudis i usos relacionats amb l’ADN mamut, alguns d’ells molt sorprenents.

Molt recentment va sortir publicat a la revista PLOS biology, un estudi que no pot ser més apropiat per esclarir una mica el tema que ens ocupa. La idea era fer estimacions quantitatives de la relació entre clima-humans-mamuts (en diferents escenaris paleo-climàtics simulats i sobreposats a models poblacionals d’humans i mamuts) per tal de veure el seu efecte sobre la reducció de la població de mamuts. Els resultats mostren que el 90% del rang geografic dels mamuts, on les condicions climàtiques són les propícies per ells, es va reduir entre fa 42000 i 6000 anys, deixant Sibèria com la última terra promesa, on de fet es va trobar el cadàver de l’ultim mamut. A la dreta es pot veure la reducció de l'habitat propici pels mamuts (que és la zona vermella) i la línia negra indica el límit nord de la presència d'humans.

L’estudi conclou que la dràstica pèrdua en el nombre de mamuts que la pèrdua d'habitat va causar els va deixar exposats i vulnerables a la creixent presència de caçadors humans, que finalment van ser els que van acabar donant el cop de gràcia i van provocar la seva extinció.

Continuarà...

Referències:

- Nogués-Bravo D, Rodríguez J, Hortal J, Batra P, Araújo MB. Climate change, humans, and the extinction of the woolly mammoth. PLoS Biol. 2008 Apr 1;6(4):e79.

- Stone, Richard. Mamut. La Hitoria Secreta de los Gigantes del Hielo. 2001. Huellas Perdidas.

- Paul S. Martin. Twilight of the Mammoths:: Ice Age Extinctions and the Rewilding of America. 2005. University of California Press

Dodger