Molts de nosaltres pensem que ens falta descans, que no dormim prou i se'ns acumulen les hores de son. Però per altra banda també ens agrada aprofitar el dia (i la nit) i no ens importaria que no fós necessari dormir les nostres 7 o 8 horetes diaries. És necessari?
No us parlaré de per què serveix dormir, d'això amb una mica de sort en podríem fer un post més endavant, sinó que us parlaré de la bogeria que va fer un marrec de 17 anys el 1964, que va estar 264 hores despert (uns 11 dies).
Aquest noi es deia Randy Gardner, llavors era un estudiant de secundària, que amb l'ajuda d'un parell d'amics i l'atenció de l'investigador William Dement va entrar al Guiness Book of World Records com la persona que ha estat més temps sense dormir.
Gardner, no va voler fer com el seu precedent Peter Tripp, un discjòckey que uns anys abans, el 1959, havia estat 201 hores sense dormir. No va voler prendre cap tipus de drogues, ni cap altre estimulant per mantenir-se despert; va batre el rècord amb l'ajuda dels seus amics, documentals de TV i jugant a bàsquet.
Quan es parla del cas d'aquest noi, la majoria de cops es diu que l'informe mèdic no esmentava que Gardner hagués patit al·lucinacions, paranoies o cap canvi d'humor extrany, i que les seves facultats motores, sensorials i mentals van ser força bones durant tot l'experiment. Aquest informe mèdic és el resultat de l'entrevista que va fer-li W. Dement durant el desè dia. Dement explica també que es va emportar a Gardner a jugar una partida de pinball i que va jugar molt bé i el va guanyar.
Per altra banda, un comandant de la U.S Navy Medical Unit, anomenat John J. Ross, al qual els pares de Gardner, preocupats per la salut del seu fill, van demanar que li fés un seguiment durant tots els dies, va explicar una història ben diferent:
Deia que el segon dia, Gardner tenia problemes en reconèixer els objectes pel tacte (astereognosis), al tercer dia era incapaç de repetir un embarbussament. El quart dia, Gardner va patir la seva primera al·lucinació, va pensar-se que un signe del carrer era una persona i després va tenir un episodi delirant en què s'imaginava que era un jugador famós de futbol americà. Durant el cinquè dia va continuar tenint alucinacions i el sisè dia tenia problemes en nombrar objectes d'ús comú. Després d'uns dies en que mostrava irritabilitat, lapsos de memòria i problemes en acabar les frases, el desè dia va patir la paranoia de que un presentador de ràdio l'estava intentant tornar boig. Finalment, l'últim dia, se li va proposar una sèrie en què havia de restar 7 començant des de 100. Va arribar fins al 65 i allí es va parar, quan Ross li va preguntar la raó de que no seguís, Gardner li va contestar que no recordava què havia de fer.
Des de llavors, hi ha hagut diversos intents de batre aquest rècord, i depenent de les fonts es parla de diferents persones que han aguantat més hores que Gardner, però el Guiness Book of World Records va decidir que no acceptaria més rècords relacionats amb la falta de son degut als problemes que podien comportar per a la salut.
Fonts:
- Coren S. Sleep Deprivation, Psychosis and Mental Efficiency. Psychiatric Times Vol.15 Nº3
Frij
2 comentaris:
a mi em va impressionar molt saber que una persona pot morir literalment de son si n'és privada. La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en un llibre de psicobiologia on explicava un experiment amb ratolins, i més tard em vaig assabentar que existeix una malaltia humana causada per prions (insomni familiar fatal) que causa el mateix efecte: mort per no dormir.
La cara no científica la dóna Stephen King amb el seu Insomnia ;)
Si, és veritat Anna,
s'han fet experiments en ratolins en que se'ls privava de dormir i al cap de dues setmanes morien...
En humans, la privació del son també s'utilitzava durant l'edat mitja com a forma de tortura(tot i que actuals dictadors també ho han utilitzat).
Publica un comentari a l'entrada