A partir d'ara ja podem expressar tots el que pensem...
Al final era qüestió de temps que algú invertís una estona en això
Al final era qüestió de temps que algú invertís una estona en això
2/12/2009
Allò que Darwin ja sabia
Bé, ja hem arribat al dia assenyalat en què tots el habitants de l’univers han d’aparcar un moment les seves tasques quotidianes i cel·lebrar l’aniversari de qui, al planeta Terra, va descobrir i explicar als altres els mecanismes de l’evolució de la vida, de tota la vida, allà on hi hagi vida.
Homenatjant a Darwin, homenatgem també tota la colla d’observacions i coneixements que ja existien a l’època de Darwin i que van ser el substrat de la teoria de l’evolució. D’alguna manera el món ja estava madur perquè la idea eclosionés. Recentment és freqüent trobar articles en relació a l’efemèride sobre “allò que Darwin no sabia”, que trobo un títol un pèl autocomplaent, Darwin no sabia que eren els gens Hox, com tampoc sabia util·litzar un GPS o fer-se el sopar amb una TermoMix. Però bé, per tal de canviar l’enfoc i homenatjar també el grau de maduresa del món alhora d’acceptar la teoria de l’evolució parlaré una miqueta d’”allò que Darwin ja sabia”.
L’evolució dels organismes era una noció que ja planejava pel món desde feia temps. Les idees fixistes, segons les quals Déu va col·locar les bèsties pel planeta segons un pla ocult, anaven deixant de quadrar entre alguns científics ja cap a mitjans del segle XVIII. Les observacions que començaven a esmicolar el paradigma fixista venien sobretot de tres camps: l’estudi dels fòssils, l’embriologia i la infant biologia.
El national geogràfic d’aquest més porta un article on es dicuteix la importància dels fòssils que Darwin va trobar per sud-amèrica en la gestació de la teoria en la seva ment, per sobre de la més que anomenades observacions sobre els pinsans de les Galàpagos. Tot i la resistència que oposaven alguns a la possibilitat que hi hagués animals en el passat que haguéssin desaparegut (com el cas de Jefferson enviant expedicions a buscar mamuts vius per Amèrica), grans especialistes d’anatomia comparada com Cuvier presentaven animals extingits. Les poc subtils restes de dinosaures també feien replantejar-se d’una manera clara tot l’assumpte de l’Arca de Noé, o si Déu va calcular bé les mides de l’Arca.
El tema dels fòssils en efecte portava temps fent expremer el cervell a molts científics. Buffon, d’Hollbach, Lavoisier i d’altres van relacionar els coneixements créixents en geologia, que mostraven que la Terra era molt més antiga del què els fans de la Bíblia proposaven, i els diferents tipus de fòssils que es recollien dels diferents estrats. Els animals d’ara diferien dels d’abans, i els d’abans dels de més abans encara.
El naturalista francès Buffon, és a dir, George-Louis Leclerc, compte de Buffon, va ser el primer en donar a tot plegat una visió de “transformació” tant de la Terra com de la vida, essent les transformacions de la primera (clima, moviments de roques i oceans, etc.) les que incideixen en els canvis de la segona. De totes maneres, segons les seves reflexions, les espècies es podien extingir i transformar però sempre es mantenien com a espècies diferenciades. El seu fixisme es recolzava en què no coneixia cap especie nova descrita en tota la història coneguda, veia que la infertilitat dels híbrids mantenia les espècies per sempre aïllades, i que si les especies vinguessin unes de les altres hi hauria d’haver un gran nombre d’organismes intermitjos que no trobava per enlloc.
Mentrestant els embriòlegs preformistes com Charles Bonnet començaven a fer ús de la noció d’evolució. Segons els preformistes tots els organismes provenen de gèrmens creats per déu, que són l’organisme en petitet. La transformació aparent de les espècies ve donada perque l’organsime, a més, porta gèrmens per desenvolupar d’altres organismes. Les catàstrofes mundials poden extingir els organismes però no els seus gèrmens de criatures noves, que es desenvolupen i hereden la terra.
A mida que els microscopis van començar a furular millor, és va veure que el desenvolupament embrionari era una mica més complicat, i que diversos estadis del desenvolupament recordaven al d’altres espècies animals. Els preformistes van readaptar la teoria de l’adult en miniatura a una seqüència d’adults en miniatura d’espècies inferiors. Oposat al preformisme, l’epigenetisme, que es va fer dominant a mitjans del segle XIX, proposava que l’embrió no estava preformat sinó que es desenvolupava des d’un origen material homogeni. El botànic alemany Treviranus, a partir dels estudis en embrions va afirmar que els animals passaven per les mateixes fases durant el seu desenvolupament embrionari que els seus avantpassat havien passat durant la seva transformació cap a les formes superiors. Per recolzar la seva hipòtesi de la transformació, Treviranus assenyalava el registre fòssil.
Deixant de banda els embrions, una altra colla de botànics i zoòlegs ja deien coses curioses des de principis del XVIII. El botànic Jame Marchant hipotetitzava que Déu podria haver creat uns quants tipus genèrics dels quals després haurien sortit les espècies. Linné, Duchesne van identificar cadascun gèneres de plantes nous que afirmaven que no havien existit abans. Michel Adanson suggeria que les espècies vegetals podien patir canvis mitjançant la reproducció sexual o altres que les podien convertir en altres espècies. Soulavie, va afirmar que certes famílies de crustacis provenien d’altres famílies ja desaparegudes.
Doncs ja està, ja hem recordat que la immutabilitat de les espècies ja habia estat qüestionada i que certa noció d’evolució ja campava per l’ambient científic. El problema és que aquesta idea d’evolució no tenia una teoria darrera. El primer que n’hi va posar una de ben arreglada va ser Lamarck, però avui no és el seu dia i ja m’he allargat massa. Però se li ha d’agraïr, a ell i a tots aquests altres i als d’abans, el fet d’haver preparat el terreny perquè el nostre gloriós Darwin (i en Wallace, eh) fotessin la clau al pany adequat.
Feliç dia Darwin!
Últim apunt: Per cert, digueu-me ignorant però no tenia ni idea (gràcies Meri) de que un tal Walter Drawbridge Crick, sabater principiant, li va enviar un escarbat a Darwin que tenia enganzat un petit bivalve i sobre el qual Darwin en va fer la seva última publicació. La conya és que aquest Walter D. Crick era l’avi de Francis Crick! Que juntament amb Watson i la Franklin van descriure l’estructura de l’ADN. Com diria l’Iker: Atzar? Casualitat? No!... Serendipias.
Homenatjant a Darwin, homenatgem també tota la colla d’observacions i coneixements que ja existien a l’època de Darwin i que van ser el substrat de la teoria de l’evolució. D’alguna manera el món ja estava madur perquè la idea eclosionés. Recentment és freqüent trobar articles en relació a l’efemèride sobre “allò que Darwin no sabia”, que trobo un títol un pèl autocomplaent, Darwin no sabia que eren els gens Hox, com tampoc sabia util·litzar un GPS o fer-se el sopar amb una TermoMix. Però bé, per tal de canviar l’enfoc i homenatjar també el grau de maduresa del món alhora d’acceptar la teoria de l’evolució parlaré una miqueta d’”allò que Darwin ja sabia”.
L’evolució dels organismes era una noció que ja planejava pel món desde feia temps. Les idees fixistes, segons les quals Déu va col·locar les bèsties pel planeta segons un pla ocult, anaven deixant de quadrar entre alguns científics ja cap a mitjans del segle XVIII. Les observacions que començaven a esmicolar el paradigma fixista venien sobretot de tres camps: l’estudi dels fòssils, l’embriologia i la infant biologia.
El national geogràfic d’aquest més porta un article on es dicuteix la importància dels fòssils que Darwin va trobar per sud-amèrica en la gestació de la teoria en la seva ment, per sobre de la més que anomenades observacions sobre els pinsans de les Galàpagos. Tot i la resistència que oposaven alguns a la possibilitat que hi hagués animals en el passat que haguéssin desaparegut (com el cas de Jefferson enviant expedicions a buscar mamuts vius per Amèrica), grans especialistes d’anatomia comparada com Cuvier presentaven animals extingits. Les poc subtils restes de dinosaures també feien replantejar-se d’una manera clara tot l’assumpte de l’Arca de Noé, o si Déu va calcular bé les mides de l’Arca.El tema dels fòssils en efecte portava temps fent expremer el cervell a molts científics. Buffon, d’Hollbach, Lavoisier i d’altres van relacionar els coneixements créixents en geologia, que mostraven que la Terra era molt més antiga del què els fans de la Bíblia proposaven, i els diferents tipus de fòssils que es recollien dels diferents estrats. Els animals d’ara diferien dels d’abans, i els d’abans dels de més abans encara.
El naturalista francès Buffon, és a dir, George-Louis Leclerc, compte de Buffon, va ser el primer en donar a tot plegat una visió de “transformació” tant de la Terra com de la vida, essent les transformacions de la primera (clima, moviments de roques i oceans, etc.) les que incideixen en els canvis de la segona. De totes maneres, segons les seves reflexions, les espècies es podien extingir i transformar però sempre es mantenien com a espècies diferenciades. El seu fixisme es recolzava en què no coneixia cap especie nova descrita en tota la història coneguda, veia que la infertilitat dels híbrids mantenia les espècies per sempre aïllades, i que si les especies vinguessin unes de les altres hi hauria d’haver un gran nombre d’organismes intermitjos que no trobava per enlloc.
Mentrestant els embriòlegs preformistes com Charles Bonnet començaven a fer ús de la noció d’evolució. Segons els preformistes tots els organismes provenen de gèrmens creats per déu, que són l’organisme en petitet. La transformació aparent de les espècies ve donada perque l’organsime, a més, porta gèrmens per desenvolupar d’altres organismes. Les catàstrofes mundials poden extingir els organismes però no els seus gèrmens de criatures noves, que es desenvolupen i hereden la terra.
A mida que els microscopis van començar a furular millor, és va veure que el desenvolupament embrionari era una mica més complicat, i que diversos estadis del desenvolupament recordaven al d’altres espècies animals. Els preformistes van readaptar la teoria de l’adult en miniatura a una seqüència d’adults en miniatura d’espècies inferiors. Oposat al preformisme, l’epigenetisme, que es va fer dominant a mitjans del segle XIX, proposava que l’embrió no estava preformat sinó que es desenvolupava des d’un origen material homogeni. El botànic alemany Treviranus, a partir dels estudis en embrions va afirmar que els animals passaven per les mateixes fases durant el seu desenvolupament embrionari que els seus avantpassat havien passat durant la seva transformació cap a les formes superiors. Per recolzar la seva hipòtesi de la transformació, Treviranus assenyalava el registre fòssil.
Deixant de banda els embrions, una altra colla de botànics i zoòlegs ja deien coses curioses des de principis del XVIII. El botànic Jame Marchant hipotetitzava que Déu podria haver creat uns quants tipus genèrics dels quals després haurien sortit les espècies. Linné, Duchesne van identificar cadascun gèneres de plantes nous que afirmaven que no havien existit abans. Michel Adanson suggeria que les espècies vegetals podien patir canvis mitjançant la reproducció sexual o altres que les podien convertir en altres espècies. Soulavie, va afirmar que certes famílies de crustacis provenien d’altres famílies ja desaparegudes.
Doncs ja està, ja hem recordat que la immutabilitat de les espècies ja habia estat qüestionada i que certa noció d’evolució ja campava per l’ambient científic. El problema és que aquesta idea d’evolució no tenia una teoria darrera. El primer que n’hi va posar una de ben arreglada va ser Lamarck, però avui no és el seu dia i ja m’he allargat massa. Però se li ha d’agraïr, a ell i a tots aquests altres i als d’abans, el fet d’haver preparat el terreny perquè el nostre gloriós Darwin (i en Wallace, eh) fotessin la clau al pany adequat.
Feliç dia Darwin!
Últim apunt: Per cert, digueu-me ignorant però no tenia ni idea (gràcies Meri) de que un tal Walter Drawbridge Crick, sabater principiant, li va enviar un escarbat a Darwin que tenia enganzat un petit bivalve i sobre el qual Darwin en va fer la seva última publicació. La conya és que aquest Walter D. Crick era l’avi de Francis Crick! Que juntament amb Watson i la Franklin van descriure l’estructura de l’ADN. Com diria l’Iker: Atzar? Casualitat? No!... Serendipias.
Referències:
- National Geographic Febrer 2009
Dodger
2/10/2009
Avui fa 100 posts que vam començar
Reproducció EXACTE de la conversa mantinguda entre dos científics fa aproximadament un any:
- Tio, hem de fer algu. Ara que he acabat el curs de macramé teòric sóc incapaç d’omplir el temps.
- Ja tio, estic igual. Podríem embarcar-nos en un projecte comú…
-Jajaja, què dius tio! No siguis pastel!!
-Osti, és que això d’investigar tot el dia la mateixa proteïna al final és una mica avorrit, no? Ja no em serveix ni com excusa per lligar…
- Ja ho tinc! Perquè no fem un blog de ciència? Com el Memecio, com el Paleofreak, com el Cenpteus…
- Jajajajajaja!! Estàs flipant!!! Encara no t’has tret aquesta idea del cap? I què explicarem? Tu creus que dóna per tant això de la ciència? Si ens seguiran 4 beneits i amb una mica de sort mon pare...
-Què va! Serà innovador i trencador...els diaris n’aniran plens...rodes de premsa...sopars amb glamour...festes privades.......no??
- Si, si...tu tranquil...amb una mica de sort et deixa la nòvia.
- Burro!
- Però tu no creus que anriríem millor si ens dediquéssim a coses més socials, més físiques, no sé... fer-nos d’un grup d’excursionistes com els NBE, Nenúfars Bisexuals de l’Empordà. Caminar no caminen gaire, però...
- No. Un bloc és el que necessita el nostre esperit inquiet.
- El tens inquiet perquè encara no coneixes el empordanencs bisexuals. Però vale, vinga, intentem-ho.
Total, que ja en portem 100 i encara no ens hem cansat de sentir-nos, que era el principal perill que corríem. Només ens vam equivocar en una cosa…no ens llegeixen els nostres pares.
- Tio, hem de fer algu. Ara que he acabat el curs de macramé teòric sóc incapaç d’omplir el temps.
- Ja tio, estic igual. Podríem embarcar-nos en un projecte comú…
-Jajaja, què dius tio! No siguis pastel!!
-Osti, és que això d’investigar tot el dia la mateixa proteïna al final és una mica avorrit, no? Ja no em serveix ni com excusa per lligar…
- Ja ho tinc! Perquè no fem un blog de ciència? Com el Memecio, com el Paleofreak, com el Cenpteus…
- Jajajajajaja!! Estàs flipant!!! Encara no t’has tret aquesta idea del cap? I què explicarem? Tu creus que dóna per tant això de la ciència? Si ens seguiran 4 beneits i amb una mica de sort mon pare...
-Què va! Serà innovador i trencador...els diaris n’aniran plens...rodes de premsa...sopars amb glamour...festes privades.......no??
- Si, si...tu tranquil...amb una mica de sort et deixa la nòvia.
- Burro!
- Però tu no creus que anriríem millor si ens dediquéssim a coses més socials, més físiques, no sé... fer-nos d’un grup d’excursionistes com els NBE, Nenúfars Bisexuals de l’Empordà. Caminar no caminen gaire, però...
- No. Un bloc és el que necessita el nostre esperit inquiet.
- El tens inquiet perquè encara no coneixes el empordanencs bisexuals. Però vale, vinga, intentem-ho.
Total, que ja en portem 100 i encara no ens hem cansat de sentir-nos, que era el principal perill que corríem. Només ens vam equivocar en una cosa…no ens llegeixen els nostres pares.
2/06/2009
Diamants de sang de mamut
No. No em penso cansar de parlar de mamuts. És fotut, però és així. Avui tornarem a donar voltes al tema de la seva desaparició, concretament d’Amèrica del Nord. Recordem primer de tot les tres teories en dansa, de les que ja vàrem parlar aquí: 1) El canvi climàtic. 2) La cacera despietada per part dels Clovis. 3) Un virus mortal.Agafar únicament la 1 o la 2 té els seus problemes. Algunes crítiques ja les vam comentar en el post anterior esmentat. Altres fets que les posen en dubte el canvi climàtic (en aquest cas parlem de glaciació sobtada) són per exemple que s’han donat altres fenòmens de glaciació durant el pleistocè que han deixat els mamuts impertèrrits, què té de diferent aquest últim per aconseguir extingir-los? Si no és el canvi climàtic i proposem la cacera, com s’explica que mai s’hagin trobat restes d’altres 33 gèneres d’animals dels pleistocè que també es van extingir per aquelles dates? Sobre el virus mortal la crítica és la de sempre: troba el virus que dius McPhee, i llavors en parlarem. De moment, ni rastre.
El tema de les extincions de la megafauna del pleistocè a Nord-Amèrica encén el debat com pocs entre els científics. La qüestió és que alguna cosa va passar pels voltants de fa 13.000 anys que va acabar tant amb la megafauna (inclosos mamuts) com amb la cultura Clovis (segons indica l’abrupte buit de troballes arqueològiques). Per damunt de molts jaciments Clovis i amb una datació de 12.900 anys bp (before present) sempre es troba un estrat negrós i finet que coincideix amb el principi d’una intèrval de glaciació que va durar uns 1300 anys i que s’ha anomenat Dryas recent (Young Dryas). Dryas octopetala, de qui rep el nom aquest sobtat periode glacial, és una flor alpina la mar de mona. La cultura clovis, per tant, realment va durar poquets segles i a partir del Dryas recent es va veure substituida per moltes altres cultures locals post-Clovis.
Per què de sobte apareix el Dryas recent, per què es moren els mamuts i per què els Clovis es transformen són tres preguntes a les que un grupet de científics va proposar l’any passat una sola resposta : l’impacte d’un pedrolo extraterrestre.
A partir d’aquesta proposta que no van tardar gaire en publicar al PNAS (1) es va produir un revol·lució mediàtica amb reportatges al National Geografic, als diaris i per tot arreu (les caixes dels cereals, etc.). Mentrestant, molts altres científics arrufaven el nas amb clara senyal d'hostil desaprovació. Alguns (p.e. en Dr. Koeberl, geoquímic especialista en impactes) ho van expressar de manera subtil: “Tot l’assumpte és controvertit. Les seves dades no lliguen amb res del què sabem sobre impactes. Simplement no té cap sentit. La navalla d’Occam s’ha ben desat en algun calaix”. En el fons, el malestar entre partidaris (els autors) i detractors (els altres) es resumeix en una qüestió de diamants.
- Què dius ara de diamants?
Si. M’explico. Els arguments publicats al PNAS a favor d’un impacte a Amèrica del Nord, com a causa de tot el què hem comentat, es basaven en la presumpta troballa de nanodiamants i iridi a l’estrat negrós que marca l’origen del Dryas recent. Els nanodiamants es veu que es troben associats a impactes de cossos de l’espai, com en el cas de les restes de l’impacte que es va endur els dinosaures. Els asteroides el poden transportar i també es poden formar a partir del grafit per culpa del propi impacte; també es poden formar per condensació de vapor de carboni en el núvol de l’impacte. Pel què fa a l’iridi, sembla ser que és un element que es troba en molt poqueta quantitat a l’escorça terrestre, però com els nanodiamants, es pot trobar present en els meteorits.
Per tant, molt bé. Aleshores, quin problema hi ha, no són proves prou clares?
El PNAS va ser molt discutit (2) per culpa de les tècniques util·litzades per detectar nanodiamants. Mentre que en el congrés on es van presentar les primeres dades els autors deien que habien util·litzat microscopia electrònica de transmissió (TEM), en el PNAS només apareixien experiments fets amb ressonància magnètica nuclear (NMR). Els experts amb aquesta última tècnica i a la llum de les dades publicades van llançar-se al coll dels autors. El dr. Cody, geoquímic, per exemple va afirmar que ell mai hauria dit que aquell espectre de NMR tingués res a veure amb nanodiamants.Amb l’Iridi, els autors tampoc ho van tenir fàcil. Van enviar a un altre analista mostres del sediments del Dryas recent i aquest no va ser capaç de trobar Iridi per enlloc. El debat va acabar l’any 2007 amb frases com aquesta a la revista GSA today: “spectacular stories to explain unespectacular evidence consume the finite commodity of scientific credibility”. Toma cleca!
Però això no es podia acabar aquí. El 2 de gener del 2009 apareix un brevia al Science amb aquest títol: Nanodiamonds in the Younger Dryas Boundary Sediement Layer (3). Si, els mateixos autors ataquen de nou amb la teoria d’un cos de l’espai que va matxacar Amèrica del Nord, una vegada fragmentat al cel, amb una sèrie de shocks aeris (rollo el meteorit de Tunguska). Aquesta vegada presenten evidències de la presència de nanodiamants util·litzant la tècnica promesa de TEM a l’estrat finet negrós, però no per sobre ni per sota d’aquest.Però això no ha acabat amb el debat ni molt menys (4). Els científics no es convencen a la pirmera de canto. Les frases més neutres són “Potser han trobat nanodiamants, o potser no” o “Sembla interessant , però no hi ha prou informació a l’article per dir si han trobat diamants”. Les més negatives podrien ser “Hi ha molts materials que tenen aquesta estructura. Podria ser només metall”. Les més positives potser en realitat són les més negatives com “Estic convençut de que són nanodiamants, però això no ha d’estar relacionat necessàriament amb impactes ».
La qüestió que preocupa ara és averiguar d’on venen realment aquests nanodiamants. Hi ha moltes coses que no se saben sobre la seva proporció en estrats no relacionats amb impactes. Hi ha investigadors que n’han començat a trobar en zones que sempre han estat geològicament molt tranquil·letes. Ja es veurà, ja es veurà, l’asunto està que crema!
Referències:
Dodger
2/01/2009
Metil·la'm un gen...
L'epigenètica era la gran desconeguda i avui en dia se li comença a donar un paper força important a l'hora de regular les múltiples funcions cel·lulars. De fet, fa escassos 10 anys que es va observar per primer cop que els patrons de metil·lació eren importants en la regulació dels gens. El que fins llavors havia estat impepinable: tens tal gen, tens tal malaltia, es comença a posar en dubte. Diferents patrons de metil·lació podrien fer que s'expressi o no un gen (una malaltia) o que s'expressi molt més endavant en el temps.
La metil·lació el que fa és inhibir l'expressió gènica, si el gen el trobem metil·lat, aquell gen deixarà de traduïr-se a proteïna. En canvi, si no està metil·lat, el gen s'expressa. Sembla ser que aquest procés podria tenir un paper en varies malalties com per exemple diferents càncers, malalties cardiovasculars, neurològiques,...
L'epigenètica explica coses que fins ara no tenien explicació, com la diferència en l'expressió d'un càncer per germans bessons, o les diferències que es presenten entre clons, les grans diferències que veiem entre un humà i un ximpanzè mentre compartim el 99% de nostre genoma,...
Totes aquestes modificacions epigenètiques són les que li donen joc al genoma, el gen és el que és, però tenim l'epigenoma que ens dóna l'interruptor que ens permet triar quan i com i on aquell gen farà la seva funció.
El que ha atret una gran espectació és el fet que s'estigui iniciant la medicació epigenòmica, o sigui, un medicament que metil·la o desmetil·la l’ADN, pràctica que ja s’utilitza en el tractament de leucèmies i limfomes. A més, sembla que la metil·lació podria modificar-se amb els hàbits, i el tabac, l’alcohol i d’altres podrien influir en els patrons de metil·lació.
El gran problema, com sovint, és que això ho han aprofitat una sèrie de “xarlatans” (dit d’aquell que aprofita avenços científics per criticar als propis científics, sempre traient-ne uns quartus; necesita viure d’alguna cosa també) que han vist una llum en la possibilitat de modificar amb el pensament i el bon rotllo, els patrons de metil·lació i guarir càncers, depressions,…total, que et poses al Youtube buscant epigenètica i esperes el típic video on surten unes proteïnes i uns grups metils per poder-li explicar graficament a la teva mare com funciona tota aquesta maquinària. I que et trobes? Doncs que tots els videos tracten sobre el mateix. Us deixo una mostra.
Em sobta que cada gen pugui donar 30 000 proteïnes...és bastant curiós, quan es calcula que el proteoma humà consta d’unes 300 000 proteïnes, que no són poques, però és que amics de Mercola, no tenim 10 gens…
També és curiós això de que amb la ment es pot modificar l’epigenoma….ben trobat. Un 10 per aquest Mercola! Espero que no es concentri en excés i es confongui de gen al enviar tot aquest poder mental…
Via: Sandra
Frij
Cultura diferent, dislèxia diferent
L'altre dia vam anar a veure l'exposició sobre la Xina al CCCB. Hi ha coses ben curioses i impactants que junt amb altres coses la fan recomanable, al meu parer. Una de les que em van semblar interessants és la diferència que existeix entre les àrees del cervell emprades per aprendre a llegir el xinès en comparació amb els llenguates alfabètics que nosaltres aprenem. Sobre aquest tema tractarà el post d'avui, perquè mentre que els llenguatges del món comparteixen universals també presenten diferències, algunes tan importants que efecten els circuits neuronals.
Investigant una mica sobre el tema, un s'adona que tard o d'hora s'acaba topant amb un nom: Tan li Hai. Aquest senyor forma part del laboratori de ciències cognitives i del cervell de la universitat de Hong Kong i ha dedicat tota la seva exitosa carrera a l'estudi de les àrees involucrades en l'aprenentatge del xinès, així com les àrees que fallen en la dislèxia d'aquest idioma. Gran part del què se sap sobre el tema porta la seva firma.
El caràcter xinès no es pot descomposar en sons com a nosaltres ens ensenyen a fer quan aprenem a llegir sinó que s'ha d'aprendre sencer, de memòria pura i dura. Els nens xinesos han d'aprendre que aquest caràcter en forma de quadradet vol dir tal cosa i es pronuncia de tal manera; i axí centenars de caràcters. Necessàriament, l'aprenentatge del xinès ha d'involucrar molt més, i així s'ha trobat, les àrees de memòria visuo-espacial i zones de la meitat esquerra del lòbul frontal, per la memòria de treball verbal. Reconèixer la figura, quin so representa i quin significat, implica diferents zones del cervell que han de treballar en paral·lel i ben coordinades.
Com sempre que s'estudia quines àrees implica determinada funció cognitiva, és de gran ajuda observar què no funciona a les persones que tenen dificultats duent a terme aquestes funcions. En el cas del llegir tenim la dislèxia. La dislèxia es caracteritza per una dificultat en la lectura que no té res a veure amb la intel·ligència de qui la pateix, ni amb una escolarització deficient ni tampoc amb problemes socioculturals. Els estudis de neuroimatge realitzats sobre dislèxics de llenguatges alfabètics han mostrat que realment hi ha certes zones que no xuten gaire bé. Bàsicament són tres: La que s'encarrega de la conversió d'una lletra en un so (zona temporal-parietal esquerra); la que s'encarrega de l'analisi dels sons (zona mitja-superior esquerra del temporal); i la que sembla que funciona com un sistema ràpid de reconeixament de paraules (zona esquerra inferior del girus temporo-occipital).
La dislèxia s'ha considerat “linguocèntricament”, un fenòmen universal causat per les mateixes disfuncions cerebrals. Però en Tan li Hai i col·laboradors van acabar amb aquesta idea fa quatre anys. Partien de la idea de que mentre que la dislèxia en llenguatges alfabètics era causada per problemes alhora de relacionar ortografia amb sons, en el xinès això no es podia aplicar. Mentre es llegeix en xinès, treballen en paral·lel tan les àrees que connecten grafia amb so, com les que connecten grafia amb significat. El què van observar mitjançant tècniques de neuroimatge, va ser que a diferència de la dislèxia en llenguatges alfabètics, la disleia xinesa estava associada a un reducció de la funcions localitzades en una àrea de la part mitja esquerra del girus frontal (a diferència de les zones posteriors afectades en els dislèxics d'idiomes occidentals). Aquesta àrea sembla que funciona coordinant diferents inputs per la memòria de treball.
La qüestió és interessant perquè representa un exemple de com una diferència cultural, com és util·litzar idiomes diferents, comporta diferències en el cervell tan funcionals com morfològiques. La dislèxia, que es considerava un desordre universal que afectava les meteixes regions del cervell, s'ha de considerar ara com a mínim dos desordres diferents que afecten diferents zones, i que s'ha de tenir molt en compte quin llenguatge s'ha après de petit.
Referències:
-Siok, W.T., Niu, Z.D., Jin, Z., Perfetti, C.A., & Tan, L.H. (2008). A structural-functional basis for dyslexia in the cortex of Chinese readers. Proc. Natl. Acad. Sci., 105, 5561-5566
-Siok, W.T., Perfetti, C.A., Jin, Z., & Tan, L.H. (2004). Biological abnormality of impaired reading is constrained by culture. Nature, 431: 71-76.
Dodger
1/28/2009
L'altre autobús agnòstic
Havíem dit que si vèiem un autobús d’aquest que porten lemes pro-ateus o pro-religiosos en faríem una foto i la penjaríem al blog. La veritat és que pensàvem que seria difícil ensopegar el moment. Però l’altre dia surto de casa pel matí, abans de prendre el cafè, amb tot l’organisme encara arrencant el sistema operatiu, i em topo davant la porta amb un autobús d’aquests que anava circul·lant. Donant-ho tot, cridant “Abulaaaaafia!” com un almogàver i corrent com un boig sense pensar si esquivava del tot o no els cotxets amb nens i les iaies amb pròtesis de pelvis, desenfundant la càmera digital amb el moviment expert d’un caçador de nyus, li vaig disparar una foto.
Després vaig llegir el que posava: “Autobús agnòstic. Aquí paguen justos i pecadors”. Coi, no era cap dels que coneixia. Aquest sembla ser que l'ha pagat el Terrat, la productora del Buenafuente. Que ve a dir: Me la repixa si déu existeix o no, però no us coleu a l’autobús.
En realitat, el missatge original de l’autobús ateu també és agnòstic en el sentit que no diu que déu no existeix, sinó que probablement no existeix.
Aquest país és un catxondeo, aquesta campanya aquí no podia tardar ni dos dies en convertir-se en a veure qui la diu més grossa (cap problema, per altra banda). Fins i tot la revista Pronto ho ha util·litzat per fer propaganda amb un autobús que diu: “Hi ha autobusos que ens pregunten: Déu existeix? Aquest autobús et garantitza que la revista Pronto existeix”.
Després vaig llegir el que posava: “Autobús agnòstic. Aquí paguen justos i pecadors”. Coi, no era cap dels que coneixia. Aquest sembla ser que l'ha pagat el Terrat, la productora del Buenafuente. Que ve a dir: Me la repixa si déu existeix o no, però no us coleu a l’autobús.En realitat, el missatge original de l’autobús ateu també és agnòstic en el sentit que no diu que déu no existeix, sinó que probablement no existeix.
Aquest país és un catxondeo, aquesta campanya aquí no podia tardar ni dos dies en convertir-se en a veure qui la diu més grossa (cap problema, per altra banda). Fins i tot la revista Pronto ho ha util·litzat per fer propaganda amb un autobús que diu: “Hi ha autobusos que ens pregunten: Déu existeix? Aquest autobús et garantitza que la revista Pronto existeix”.
Dodger
Subscriure's a:
Missatges (Atom)