Mamutets (1): Dima i el senyor Vereshchagin

Aquest més, la revista National Geographic publica els resultats de l’autòpsia realitzada a Liuba, la cria de mamut que es va treure del permafrost siberià el maig del 2007, i que representa l’exemplar més ben conservat de tota la història. Per un fan dels mamuts això és una gran notícia, i aprofitaré l’entusiasme per fer un post dedicat a les cries de mamut, les tres més famoses: Dima, Masha i Liuba.

El primer en sortir a la llum va ser el petit Dima. Un dia de juny de 1977, Anatoly Logachev estava assegut a la seva excavadora amb la que treballava en un jaciment d’or, en un indret del noroest de Sibèria. De sobte la pala de l’excavadora es va quedar incrustada en alguna cosa dura, que tenia tota la pinta de ser una arrel. Pero no, mirat de mes a prop era més aviat un animal. Amb l’ajuda d’altres miners i una manguera d’aigua calenta, van descongelar el gel i descobrir el cos de Dima.

En Logachev va insistir en no desfer-se del cos i continuar treballant com si no hagués passat res. Intuïa que la cosa era important. I ho era, Dima era el mamut més ben conservat que mai s’havia trobat. El cap de la mina va avisar del descobriment i l’avís va arribar finalment a l’institut de zoologia de Leningrad (com es dèia Sant Petersburg en època sovètica).

Un dels experts que es va desplaçar a Sibèria va ser Nikolai Vereshchagin. Aquest senyor es mereixeria un post en exclusiva. Ha estat involucrat en gran quantitat de descobriments de mamuts, i des dels anys 70 va estar el cap del Mammoth Comittee de l’Acadèmia de Ciències Rusa. El museu de Zoologia de Sant Petersburg, on ha treballat tota la vida, és una autèntica meca dels fans dels mamuts, on s’hi exposen gran quantitats d’exemplars entre ells les cries de les que avui parlem. Vereshchagin va morir l'octubre del 2008 amb 99 anys a tres setmanes de fer els 100, i encara va tenir temps de donar la seva opinió sobre Liuba. Per una breu biografia seva vegeu la que van escriure per la Society of Vertebrate Paleontology, aquí.

Només arribar, Vereshchagin va felicitar a Logachev per haver informat del descobriment. El va recompensar amb l’única cosa que estava permesa: un rellotge especial de l’Acadèmia Soviètica de les Ciències. En Richard Stone ens dona més informació:

“Un any després, el govern soviètic va assegurar l’espècimen per 10 milion de rubles abans d’enviar-lo a Londres per una exposició. Vereshchagin, avergonyit, va demanar al secretari del Partit Comunista de Magadan que augmentés la escassa recompensa de Logachev i els seus homes regalant-los una altra excavadora. […] El funcionari es va negar, però al cor dels científics sempre va haver-hi un lloc per Logachev, que més endavant va ocupar un lloc d’honor al Museu Zoològic de Sant Petersburg, on s’exhibeix una fotografia color sèpia […]. La imatge está penjada entre dos pots de vidre: en un hi ha el cor de Dima; a l’altre, el penis embalsamat de 30 cm del mamontyonok”.

Lamentablement, el cos de Dima, mentre esperaba que se l’emportessin es va assecar i començar a descomposar. A més, es va establir una forta controvèrsia sobre la jurisdicció de la troballa entre la secció siberiana de l’Acadèmia Soviètica de les Ciències i Vereshchagin. Qui finalment va arribar a l’acord de publicar conjuntament els resultats de l’estudi futur de Dima. El cos de Dima havia de volar a Leningrad, al museu de zoologia, però es va cometre un terrible error. Els taxidermistes que havien d’embalsamar el cos per alguna extranya raó primer el van empapar en bencè. El poc pel que li quedava enganxat (perquè ja ni havia caigut molt mentre s’assecava a l’aire lliure) va desaparèixer en pràcticament la seva totalitat. El to de pell va canviar de marró pàlid a negre.

Quan vam parlar aquí, de l’estudi de Gilbert i Schuster sobre la seqüenciació de l’ADN mitocondrial a partir de l’arrel del pèl que s’havia dut a terme sobre 18 mamuts, establint dues poblacions genètiques diferents, vam dir que un dels 18 era Dima. Sembla ser que tot i l’aspecte completament afeitat de Dima, encara tenia pel en alguna banda. Si mireu a les potes, encara se'n poden veure uns quants.

Les proves sobre les restes maltractades de Dima va mostrar que trotava pel món ara fa més d'uns 40.000 anys. El mamutet tenia entre 6 i 8 mesos, i ja pesava els seus 90 quilets. Tot i els processos de congelació, descongelació i recongelació, Dima encara tenia algunes parts toves del cos conservades. En Vereshchagin va trobar un enorme coàgul de sang als intestins i restes de llet materna a l’estómac. Els C.S.I.s van fer una reconstrucció de la seva mort que consistia en l’abandó de la mare durant una setmana (probablement la mare va patir un accident, perquè d’altra manera no s’explica), de manera que Dima, afamat, va començar a consumir el seu greix escàs. Finalment es proposa que va caure en un toll fangós on es va ofegar, després de dramàtics i extenuants intents de sortir-se’n.

En properes entregues: Masha i Liuba

Per cert, si algú en vol una reproducció per la xemaneia, aquí.

Lectura: Mamut, de Richard Stone

Podeu veure la notícia original portada de la Vanguàrdia del 1977 en aquest link de l'hemeroteca.

Dodger