Bé, ja hem arribat al dia assenyalat en què tots el habitants de l’univers han d’aparcar un moment les seves tasques quotidianes i cel·lebrar l’aniversari de qui, al planeta Terra, va descobrir i explicar als altres els mecanismes de l’evolució de la vida, de tota la vida, allà on hi hagi vida.
Homenatjant a Darwin, homenatgem també tota la colla d’observacions i coneixements que ja existien a l’època de Darwin i que van ser el substrat de la teoria de l’evolució. D’alguna manera el món ja estava madur perquè la idea eclosionés. Recentment és freqüent trobar articles en relació a l’efemèride sobre “allò que Darwin no sabia”, que trobo un títol un pèl autocomplaent, Darwin no sabia que eren els gens Hox, com tampoc sabia util·litzar un GPS o fer-se el sopar amb una TermoMix. Però bé, per tal de canviar l’enfoc i homenatjar també el grau de maduresa del món alhora d’acceptar la teoria de l’evolució parlaré una miqueta d’”allò que Darwin ja sabia”.
L’evolució dels organismes era una noció que ja planejava pel món desde feia temps. Les idees fixistes, segons les quals Déu va col·locar les bèsties pel planeta segons un pla ocult, anaven deixant de quadrar entre alguns científics ja cap a mitjans del segle XVIII. Les observacions que començaven a esmicolar el paradigma fixista venien sobretot de tres camps: l’estudi dels fòssils, l’embriologia i la infant biologia.
El national geogràfic d’aquest més porta un article on es dicuteix la importància dels fòssils que Darwin va trobar per sud-amèrica en la gestació de la teoria en la seva ment, per sobre de la més que anomenades observacions sobre els pinsans de les Galàpagos. Tot i la resistència que oposaven alguns a la possibilitat que hi hagués animals en el passat que haguéssin desaparegut (com el cas de Jefferson enviant expedicions a buscar mamuts vius per Amèrica), grans especialistes d’anatomia comparada com Cuvier presentaven animals extingits. Les poc subtils restes de dinosaures també feien replantejar-se d’una manera clara tot l’assumpte de l’Arca de Noé, o si Déu va calcular bé les mides de l’Arca.
El tema dels fòssils en efecte portava temps fent expremer el cervell a molts científics. Buffon, d’Hollbach, Lavoisier i d’altres van relacionar els coneixements créixents en geologia, que mostraven que la Terra era molt més antiga del què els fans de la Bíblia proposaven, i els diferents tipus de fòssils que es recollien dels diferents estrats. Els animals d’ara diferien dels d’abans, i els d’abans dels de més abans encara.
El naturalista francès Buffon, és a dir, George-Louis Leclerc, compte de Buffon, va ser el primer en donar a tot plegat una visió de “transformació” tant de la Terra com de la vida, essent les transformacions de la primera (clima, moviments de roques i oceans, etc.) les que incideixen en els canvis de la segona. De totes maneres, segons les seves reflexions, les espècies es podien extingir i transformar però sempre es mantenien com a espècies diferenciades. El seu fixisme es recolzava en què no coneixia cap especie nova descrita en tota la història coneguda, veia que la infertilitat dels híbrids mantenia les espècies per sempre aïllades, i que si les especies vinguessin unes de les altres hi hauria d’haver un gran nombre d’organismes intermitjos que no trobava per enlloc.
Mentrestant els embriòlegs preformistes com Charles Bonnet començaven a fer ús de la noció d’evolució. Segons els preformistes tots els organismes provenen de gèrmens creats per déu, que són l’organisme en petitet. La transformació aparent de les espècies ve donada perque l’organsime, a més, porta gèrmens per desenvolupar d’altres organismes. Les catàstrofes mundials poden extingir els organismes però no els seus gèrmens de criatures noves, que es desenvolupen i hereden la terra.
A mida que els microscopis van començar a furular millor, és va veure que el desenvolupament embrionari era una mica més complicat, i que diversos estadis del desenvolupament recordaven al d’altres espècies animals. Els preformistes van readaptar la teoria de l’adult en miniatura a una seqüència d’adults en miniatura d’espècies inferiors. Oposat al preformisme, l’epigenetisme, que es va fer dominant a mitjans del segle XIX, proposava que l’embrió no estava preformat sinó que es desenvolupava des d’un origen material homogeni. El botànic alemany Treviranus, a partir dels estudis en embrions va afirmar que els animals passaven per les mateixes fases durant el seu desenvolupament embrionari que els seus avantpassat havien passat durant la seva transformació cap a les formes superiors. Per recolzar la seva hipòtesi de la transformació, Treviranus assenyalava el registre fòssil.
Deixant de banda els embrions, una altra colla de botànics i zoòlegs ja deien coses curioses des de principis del XVIII. El botànic Jame Marchant hipotetitzava que Déu podria haver creat uns quants tipus genèrics dels quals després haurien sortit les espècies. Linné, Duchesne van identificar cadascun gèneres de plantes nous que afirmaven que no havien existit abans. Michel Adanson suggeria que les espècies vegetals podien patir canvis mitjançant la reproducció sexual o altres que les podien convertir en altres espècies. Soulavie, va afirmar que certes famílies de crustacis provenien d’altres famílies ja desaparegudes.
Doncs ja està, ja hem recordat que la immutabilitat de les espècies ja habia estat qüestionada i que certa noció d’evolució ja campava per l’ambient científic. El problema és que aquesta idea d’evolució no tenia una teoria darrera. El primer que n’hi va posar una de ben arreglada va ser Lamarck, però avui no és el seu dia i ja m’he allargat massa. Però se li ha d’agraïr, a ell i a tots aquests altres i als d’abans, el fet d’haver preparat el terreny perquè el nostre gloriós Darwin (i en Wallace, eh) fotessin la clau al pany adequat.
Feliç dia Darwin!
Últim apunt: Per cert, digueu-me ignorant però no tenia ni idea (gràcies Meri) de que un tal Walter Drawbridge Crick, sabater principiant, li va enviar un escarbat a Darwin que tenia enganzat un petit bivalve i sobre el qual Darwin en va fer la seva última publicació. La conya és que aquest Walter D. Crick era l’avi de Francis Crick! Que juntament amb Watson i la Franklin van descriure l’estructura de l’ADN. Com diria l’Iker: Atzar? Casualitat? No!... Serendipias.
Homenatjant a Darwin, homenatgem també tota la colla d’observacions i coneixements que ja existien a l’època de Darwin i que van ser el substrat de la teoria de l’evolució. D’alguna manera el món ja estava madur perquè la idea eclosionés. Recentment és freqüent trobar articles en relació a l’efemèride sobre “allò que Darwin no sabia”, que trobo un títol un pèl autocomplaent, Darwin no sabia que eren els gens Hox, com tampoc sabia util·litzar un GPS o fer-se el sopar amb una TermoMix. Però bé, per tal de canviar l’enfoc i homenatjar també el grau de maduresa del món alhora d’acceptar la teoria de l’evolució parlaré una miqueta d’”allò que Darwin ja sabia”.
L’evolució dels organismes era una noció que ja planejava pel món desde feia temps. Les idees fixistes, segons les quals Déu va col·locar les bèsties pel planeta segons un pla ocult, anaven deixant de quadrar entre alguns científics ja cap a mitjans del segle XVIII. Les observacions que començaven a esmicolar el paradigma fixista venien sobretot de tres camps: l’estudi dels fòssils, l’embriologia i la infant biologia.
El national geogràfic d’aquest més porta un article on es dicuteix la importància dels fòssils que Darwin va trobar per sud-amèrica en la gestació de la teoria en la seva ment, per sobre de la més que anomenades observacions sobre els pinsans de les Galàpagos. Tot i la resistència que oposaven alguns a la possibilitat que hi hagués animals en el passat que haguéssin desaparegut (com el cas de Jefferson enviant expedicions a buscar mamuts vius per Amèrica), grans especialistes d’anatomia comparada com Cuvier presentaven animals extingits. Les poc subtils restes de dinosaures també feien replantejar-se d’una manera clara tot l’assumpte de l’Arca de Noé, o si Déu va calcular bé les mides de l’Arca.El tema dels fòssils en efecte portava temps fent expremer el cervell a molts científics. Buffon, d’Hollbach, Lavoisier i d’altres van relacionar els coneixements créixents en geologia, que mostraven que la Terra era molt més antiga del què els fans de la Bíblia proposaven, i els diferents tipus de fòssils que es recollien dels diferents estrats. Els animals d’ara diferien dels d’abans, i els d’abans dels de més abans encara.
El naturalista francès Buffon, és a dir, George-Louis Leclerc, compte de Buffon, va ser el primer en donar a tot plegat una visió de “transformació” tant de la Terra com de la vida, essent les transformacions de la primera (clima, moviments de roques i oceans, etc.) les que incideixen en els canvis de la segona. De totes maneres, segons les seves reflexions, les espècies es podien extingir i transformar però sempre es mantenien com a espècies diferenciades. El seu fixisme es recolzava en què no coneixia cap especie nova descrita en tota la història coneguda, veia que la infertilitat dels híbrids mantenia les espècies per sempre aïllades, i que si les especies vinguessin unes de les altres hi hauria d’haver un gran nombre d’organismes intermitjos que no trobava per enlloc.
Mentrestant els embriòlegs preformistes com Charles Bonnet començaven a fer ús de la noció d’evolució. Segons els preformistes tots els organismes provenen de gèrmens creats per déu, que són l’organisme en petitet. La transformació aparent de les espècies ve donada perque l’organsime, a més, porta gèrmens per desenvolupar d’altres organismes. Les catàstrofes mundials poden extingir els organismes però no els seus gèrmens de criatures noves, que es desenvolupen i hereden la terra.
A mida que els microscopis van començar a furular millor, és va veure que el desenvolupament embrionari era una mica més complicat, i que diversos estadis del desenvolupament recordaven al d’altres espècies animals. Els preformistes van readaptar la teoria de l’adult en miniatura a una seqüència d’adults en miniatura d’espècies inferiors. Oposat al preformisme, l’epigenetisme, que es va fer dominant a mitjans del segle XIX, proposava que l’embrió no estava preformat sinó que es desenvolupava des d’un origen material homogeni. El botànic alemany Treviranus, a partir dels estudis en embrions va afirmar que els animals passaven per les mateixes fases durant el seu desenvolupament embrionari que els seus avantpassat havien passat durant la seva transformació cap a les formes superiors. Per recolzar la seva hipòtesi de la transformació, Treviranus assenyalava el registre fòssil.
Deixant de banda els embrions, una altra colla de botànics i zoòlegs ja deien coses curioses des de principis del XVIII. El botànic Jame Marchant hipotetitzava que Déu podria haver creat uns quants tipus genèrics dels quals després haurien sortit les espècies. Linné, Duchesne van identificar cadascun gèneres de plantes nous que afirmaven que no havien existit abans. Michel Adanson suggeria que les espècies vegetals podien patir canvis mitjançant la reproducció sexual o altres que les podien convertir en altres espècies. Soulavie, va afirmar que certes famílies de crustacis provenien d’altres famílies ja desaparegudes.
Doncs ja està, ja hem recordat que la immutabilitat de les espècies ja habia estat qüestionada i que certa noció d’evolució ja campava per l’ambient científic. El problema és que aquesta idea d’evolució no tenia una teoria darrera. El primer que n’hi va posar una de ben arreglada va ser Lamarck, però avui no és el seu dia i ja m’he allargat massa. Però se li ha d’agraïr, a ell i a tots aquests altres i als d’abans, el fet d’haver preparat el terreny perquè el nostre gloriós Darwin (i en Wallace, eh) fotessin la clau al pany adequat.
Feliç dia Darwin!
Últim apunt: Per cert, digueu-me ignorant però no tenia ni idea (gràcies Meri) de que un tal Walter Drawbridge Crick, sabater principiant, li va enviar un escarbat a Darwin que tenia enganzat un petit bivalve i sobre el qual Darwin en va fer la seva última publicació. La conya és que aquest Walter D. Crick era l’avi de Francis Crick! Que juntament amb Watson i la Franklin van descriure l’estructura de l’ADN. Com diria l’Iker: Atzar? Casualitat? No!... Serendipias.
Referències:
- National Geographic Febrer 2009
Dodger
8 comentaris:
Wow, bonic resum de l'estat de la qüestió en aquell moment, sí senyor. Jo no oblidaria els russos, que segur que alguns devien dir coses també "precursores de la teoria"... ;). Em pregunto si actualment s'està gestant alguna altra gran futura teoria i no en som conscients. El post m'ha fet pensar en això.
salut, i bona nit!,
b
Jo sóc defensora de la corrent de "el que Darwin no sabia", perquè sembla que Darwin va dir les espècies evolucionen i a partir d'aquí ningú hagués treballat mai més en evolució. Només cal veure els temaris escolars, l'evolució comença i acaba el 1859!
Crec que és molt important fer èmfasi en tot el que hem après després de Darwin, que és molt. Com llegia l'altre dia al paleofreak, "La ciencia ha continuado avanzando. Pero únicamente la evolución puede parecer algo atascado en su fundador. No llamamos a la astronomía Copernicanismo, ni llamamos a la gravedad Newtonismo."
Ei, però el post m'ha agradat, eh! És un bon repàs dels antecedents, que a vegades també sembla que Darwin partís de zero!
Yes, Anna, jo també estic d'acord en anar recalcant que el darwinisme és un troç del què se sap del tema, que Malthus ja no té pq pintar-hi res, etc.
El problema és que em canso del lema aquest, sobretot pq l'hem d'anar pregonant els biòlegs. Tampoc he vist per enlloc frases com "allò que copèrnic no sabia". Copèrnic no sabia moltes coses, com tothom, i quan fa anys cel·lebrem el què va descobrir no el que no va descobrir.
Entenc la necessitat del lema, però em fa ràbia el lema i la seva necessitat.
Hei! Hola de nou, m'ha arribat això sobre l'Odon de Buen:
Catedràtic d'història natural de la Universitat de Barcelona entre el 1889i el 1911,
De Buen va ser un dels primers i més destacats defensors de l'evolucionisme a Catalunya i l'Estat espanyol. L'Església va prohibir dos dels seus llibres i va fer suspendre
temporalment les seves classes a finals del 1895. La resposta estudiantil i social va
obligar el govern central i la Universitat de Barcelona a permetre que De Buen tornés a
exercir la seva càtedra.
Mola, no? A més, no us passo la resta del seu Cv, però Déu n'hi do, l'home!!!! ;)
També m'ha arribat un dels poemes de la rebesneta del Darwin, la Ruth Padel, que va descriure la vida de Darwin en poemes... per a qui en tingui curiositat! ;)
fins després,
b
@dodger: deu ser perquè quan s'estudia astronomia a l'escola no s'acaba amb Copèrnic :D
però entenc perfectament que n'estiguis cansat (jo també, i molt... però és una croada personal!!!)
@anònim: sí, a mi també m'ha arribat, però sincerament, no li he trobat gaire gràcia al poema, com a mínim al que he llegit
Anna, coincideixo amb tu, a mi tampoc m'ha semblat gaire bonic, per això no l'he posat... a qui li piqui la curiositat, ja buscarà els poemes. Però m'ha semblat, si més no, curiós (potser és purament una qüestió comercial ;P).
b
# L’origen de les espècies • Alfred Russel Wallace va desenvolupar amb un mètode independent la mateixa teoria que Darwin. La que van decidir publicar junts. • Els seus amics Charles Lyell i Joseph Hooker, van ser els que van organitzar el juliol de 1858 un acte en la Linnean Society de Londres, on es va llegir una memòria conjunta de Darwin i Wallace que posteriorment es va publicar en el diari Societat.
# •Darwin va recollir la seva teoria en el seu llibre L’origen de les espècies, que es va posar a la venta el 24 de novembre de 1859, esgotant- se aquell mateix dia. En gener de 1860 va sortir la segona edició, arribant a sis edicions en vida de Darwin. Des de llavors no ha deixat de editar- se sent traduït a més de trenta idiomes.
Bu alanda geçmiş meseleleri magazinel bir dille ele almak ve bunun sonucu ortaya çıkan düşünce akımlarını bir moda gibi incelemek esastır.
Que en turc vol dir: Gràcies, company, per compartir aquesta valuosa informació amb nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada