Si en el post anterior us vau quedar amb la idea que la nàpia femenina no pintava res quan es tractava de perfumeria masculina, avui veurem que la cosa no és tan radical. L’article que comentàvem continua presentant les teories sobre el perquè de l’ús de perfums: 1) Emmascarar olors corporals dolentes. 2) Imitar les feromones per atraure parella.
Sobre el primer punt no hi ha res a dir. Les persones tenen una olor corporal la vulguin o no. Algunes la tenen molt forta i o fan alguna cosa per posar-hi remei o no només tenen dificultat per trobar parella sinó perque les deixin pujar al metro. A més, diverses malalties i també l’edat poden modificar l’olor corporal. Les persones grans fan una olor característica i alguns perfums es venen amb el pretext de dissimular-la.
Al segon punt és on ens aturarem. Les feromones humanes existeixen o són com l’avió del Pentàgon, que es dona per suposat però ningú sap ben bé on para? Segons la definició original de l’any 1959 de Karlson i Lüscher, les feromones són: “substàncies que es secreten a l’exterior per un individui són rebudes per un segon individu de la mateix espècie a qui provoquen una reacció específica, per exemple, un comportament definit o un procés desenvolupamental.”
Els estudis que s’han dut a terme per tal de trobar feromones humanes s’han centrat sobretot en els andrògens presents a la suor. De tots els components proposats només un fa pinta de ser un bon candidat. Aquest rep el fabulós i comercial nom de 4,16-androstien-3-ona. Que per anar ràpid els que l’han de dir cada dia li diuen : Androstadienona.
Básicament, l’androstadienona está present en la suor de l’aixella de l’home i molt poquet en la de la dona. Una colla d’estudis suggereixen que aquest compost és capaç d’influir l’estat d’ànim de les dones sempre i quan hi hagués un mascle rondant per allà. A més, alguns estudi suggerien que les dones exposades a la substància tenien la sensació d’estar més atentes. Vegem què diu un estudi recent molt divertit que han realizat un suecs de la universitat d’Uppsala (referència al final).
Aquests investigadors van entabanar 37 dones i van comprovar, cosa molt important, que no patissin de congestió nassal, infeccions, disfuncions olfactòries o fossin fumadores. Totes elles eren heterosexuals. Després les van exposar a una solució amb androstadiona a unes i a unes altres sense i van començar les proves.
La primera va ser veure si la substància provocava un efecte sobre el sistema nerviós autònom. Van mesurar el pols i la temperatura de la pell.
La segona va ser veure si el compost afectava a quant d’atractiu els resultaven diferents fotos de senyors, només de la cara, que els experimentadors anaven mostrant.
La tercera va ser veure com deien que se sentien les dones en presència o no de l’androstadienona.
I la quarta va ser veure si afectava realment a l’atenció i fèien millor una tasca que requeria concentració com és mantenir amb un joystick un quadradet petit a dins d’un de més gran durant 20 minuts.
Anem als resultats. Les dones en efecte se sentien en un estat d’ànim més positiu en presència del compost que sense, però sempre i quan l’experimentador que corria per allà fos un home. Les dones se sentien més atentes també, quan un home hi estava present però no quan l’expermientadora era una dona. Tot i estar més atentes la tasca del quadradet no la feien millor que les que no estaven exposades a l’androstadienona. Estaven atentes si, però no precisament al maleït quadradet. La resposta del sistema nerviós autònom també s’incrementava en presència de la substància i de l’experimentador mascle. Però una cosa important és que l’androstadiona no modificava el grau d’atractiu que tenien per elles els senyors que mostraven les imatges.
Hem trobat per tant una feromona humana? Doncs no. Hem trobat una substància que depenent del què les dones tinguin al davant pot alterar el seu estat d’ànim cap a positiu. Però de moment no podem dir que l’androstadienona sigui una feromona perquè tot i que altera discretament l’estat d’ànim i la fisiologia, no determina una resposta comportamental definida (i.e. la dona no es tira al coll del mascle tota arravatada ni el troba més atractiu en foto; encara que no diuen si totes es van enamorar de l’experimentador, potser els va fer vergonya)*. Els investigadors suecs ens diuen que per acabar-ho de confirmar s’haurien de testar altres proves comportamental, vist que la prova del quadrader la fan igual. Però per ara, el principal candidat a feromona humana no és tal. Tot i així, l’andorstadiona fa sentir millor a les dones i ja es posa en fragàncies masculines. A mi em sembla que ja justifica un primer esborrany d’una oda a l’aixella masculina, mentre n’esperem el descobriment de noves virtuts.
Sobre el primer punt no hi ha res a dir. Les persones tenen una olor corporal la vulguin o no. Algunes la tenen molt forta i o fan alguna cosa per posar-hi remei o no només tenen dificultat per trobar parella sinó perque les deixin pujar al metro. A més, diverses malalties i també l’edat poden modificar l’olor corporal. Les persones grans fan una olor característica i alguns perfums es venen amb el pretext de dissimular-la.
Al segon punt és on ens aturarem. Les feromones humanes existeixen o són com l’avió del Pentàgon, que es dona per suposat però ningú sap ben bé on para? Segons la definició original de l’any 1959 de Karlson i Lüscher, les feromones són: “substàncies que es secreten a l’exterior per un individui són rebudes per un segon individu de la mateix espècie a qui provoquen una reacció específica, per exemple, un comportament definit o un procés desenvolupamental.”
Els estudis que s’han dut a terme per tal de trobar feromones humanes s’han centrat sobretot en els andrògens presents a la suor. De tots els components proposats només un fa pinta de ser un bon candidat. Aquest rep el fabulós i comercial nom de 4,16-androstien-3-ona. Que per anar ràpid els que l’han de dir cada dia li diuen : Androstadienona.
Básicament, l’androstadienona está present en la suor de l’aixella de l’home i molt poquet en la de la dona. Una colla d’estudis suggereixen que aquest compost és capaç d’influir l’estat d’ànim de les dones sempre i quan hi hagués un mascle rondant per allà. A més, alguns estudi suggerien que les dones exposades a la substància tenien la sensació d’estar més atentes. Vegem què diu un estudi recent molt divertit que han realizat un suecs de la universitat d’Uppsala (referència al final).Aquests investigadors van entabanar 37 dones i van comprovar, cosa molt important, que no patissin de congestió nassal, infeccions, disfuncions olfactòries o fossin fumadores. Totes elles eren heterosexuals. Després les van exposar a una solució amb androstadiona a unes i a unes altres sense i van començar les proves.
La primera va ser veure si la substància provocava un efecte sobre el sistema nerviós autònom. Van mesurar el pols i la temperatura de la pell.
La segona va ser veure si el compost afectava a quant d’atractiu els resultaven diferents fotos de senyors, només de la cara, que els experimentadors anaven mostrant.
La tercera va ser veure com deien que se sentien les dones en presència o no de l’androstadienona.
I la quarta va ser veure si afectava realment a l’atenció i fèien millor una tasca que requeria concentració com és mantenir amb un joystick un quadradet petit a dins d’un de més gran durant 20 minuts.
Anem als resultats. Les dones en efecte se sentien en un estat d’ànim més positiu en presència del compost que sense, però sempre i quan l’experimentador que corria per allà fos un home. Les dones se sentien més atentes també, quan un home hi estava present però no quan l’expermientadora era una dona. Tot i estar més atentes la tasca del quadradet no la feien millor que les que no estaven exposades a l’androstadienona. Estaven atentes si, però no precisament al maleït quadradet. La resposta del sistema nerviós autònom també s’incrementava en presència de la substància i de l’experimentador mascle. Però una cosa important és que l’androstadiona no modificava el grau d’atractiu que tenien per elles els senyors que mostraven les imatges.
Hem trobat per tant una feromona humana? Doncs no. Hem trobat una substància que depenent del què les dones tinguin al davant pot alterar el seu estat d’ànim cap a positiu. Però de moment no podem dir que l’androstadienona sigui una feromona perquè tot i que altera discretament l’estat d’ànim i la fisiologia, no determina una resposta comportamental definida (i.e. la dona no es tira al coll del mascle tota arravatada ni el troba més atractiu en foto; encara que no diuen si totes es van enamorar de l’experimentador, potser els va fer vergonya)*. Els investigadors suecs ens diuen que per acabar-ho de confirmar s’haurien de testar altres proves comportamental, vist que la prova del quadrader la fan igual. Però per ara, el principal candidat a feromona humana no és tal. Tot i així, l’andorstadiona fa sentir millor a les dones i ja es posa en fragàncies masculines. A mi em sembla que ja justifica un primer esborrany d’una oda a l’aixella masculina, mentre n’esperem el descobriment de noves virtuts.
*S'entén que no tota substància amb olor que produeixi un canvi en l'estat d'ànim s'hagi de considerar una feromona. La detecció d'una flatulència alliebrada per un individu proper predisposa invariablement a un estat d'ànim violent cap a aquest.
Referències:
- Lundström JN, Olsson MJ.Subthreshold amounts of social odorant affect mood, but not behavior, in heterosexual women when tested by a male, but not a female, experimenter. Biol Psychol. 2005 Dec;70(3):197-204
Dodger
8 comentaris:
Realment, l'experimentador devia estar boníssim... o potser el seu desodorant habitual era AXE?
Curiós, curiós.
Potser si, però era el mateix pel grup de les dones no exposades a la substància.
Potser tenien la líbido o la coqueteria més baixa, les altres. O justament l'AXE no els mola. Potser era una combinació de l'AXE i la substància.
Era per a fer una mica de soroll ;)
això em recorda a aquell estudi (del que sempre he sentit a parlar però mai he vist, així que potser és una llegenda urbana) de les dones que trobaven atractives les samarretes suades. Uhm, no recordo gaire com anava, a algú li sona?
Però trobar atractives samarretes suades no deu ser el mateix que que et posin com de més bon humor, no? ;)
Jo, una mica fora de tema, però a rel dels dos posts de perfums, m'estava preguntant sobre com funcionen els perfums unisex.
No diré de la suor sinó dels perfums...
Fa una pila d'anys, en un seminari sobre "els sentits silenciosos", aquell dia tocava l'olfacte i un perfumista expert ens il.lustrava amb essències pures.
En un moment donat tots vam sucar dues tires de secant en dos petits flascons... I durant deu minuts ens van deixar sols ensumant aquelles fragàncies meravelloses. Temps suficient per a què a la sala s'hi instal·lés el més feliç dels desoris. Tots i totes d'allò més amics...
Després ens va explicar que es tractava de mesc i d'ambre gris en estat pur; en unes quantitats que normalment queden diluïdes en una ampolleta de perfum dels cars.
Quina pena que les paraules aquí siguin tan insuficients. Tot just ara han aparegut els primers dispensadors d'olor-USB -és cert!-.
Anem pel bon camí.
No recordo com anava això de les samarretes, però em sona.
L'ambre gris, a qui se li va ocorrer d'anar a rebuscar esències a les entranyes dels catxalots? A mi aquestes coses em deixen perplexe.
No recordo com anava això de les samarretes, però em sona.
L'ambre gris, a qui se li va ocorrer d'anar a rebuscar esències a les entranyes dels catxalots? A mi aquestes coses em deixen perplexe.
Publica un comentari a l'entrada