7/28/2008

El plaer de menjar carn

He anat a xafardejar en el bloc d'en Paco Traver, i un dels seus últims articles que tracta sobre el mono obeso, m'ha recordat una cosa que havia llegit en el llibre de La conjura de los machos (de Ambrosio García Leal).

Com podríem explicar els orígens de la nostra dieta carnívora? Està clar que els nostres avantpassats eren vegetarians i que potser, de mica en mica, es van anar iniciant en el món carnívor. Primer potser com a carronyaires, competint amb d'altres animals per la carn morta, per passar més endavant a exercir de caçadors.
Havia de ser un canvi paulatiu, no es pot passar de la nit al dia a fer un canvi tant dràstic de dieta. Doncs en aquest llibre, l'autor comenta una teoria que em va cridar l'atenció.

Els ximpanzès són els únics primats que comparteixen amb nosaltres l'activitat de la caceria. Els ximpanzès tenen bàsicament una dieta vegetariana, però de tant en tant, s'ajunten un grup de mascles adults i se'n van a caçar, normalment cacen preses petites, sobretot micos. Quan practiquen aquesta activitat, es perden els galons, i els mascles dominants deixen de ser-ho, es destensen les relacions i es reparteixen la presa de forma equitativa. És típic que les femelles no tinguin accés a provar la carn en condicions normals, però la cosa canvia quan alguna femella està en estat d'estre. La femella, sembla conscient de la seva irresistibilitat i es passeja per davant del mascle mentre li pispa la tant preciada peça. Així, sembla ser que el mascle es guanya el seu favor i pot accedir a la femella. Alguns primatòlegs han suggerit, de fet, que els ximpanzès cacen exclusivament per poder copular amb les femelles en estre, i així elles tenen preferències a l'hora d'aparellar-se per els mascles que han estat generosos amb elles.
Podria ser doncs, que el ritual de la caça també hagués tingut aquests orígens en la nostra espècie...
El propulsor d'aquesta hipòtesi va ser D. Symons, ell va lligar-ho amb el fet de que les femelles humanes tenen un estre prolongat (tema interessantíssim que es mereix un post a part). Les femelles humanes, són les úniques que han allargat l'atractiu sexual fora dels períodes ovulatoris, convertint-lo en permanent (sinó que m'ho digui qui es pugui resistir a això. I us aviso que està fora de període ovulatori), la qual cosa té un cost, que segons aquesta teoria es compensat per l'accés permanent a la carn. Així, les femelles haurien evolucionat a mantenir un estre permanent per tal de poder tenir accés a la carn, i els mascles seguirien caçant per tal de poder tenir accés a les femelles.
Aquest comportament es pot assemblar bastant al que s'observa en algunes tribus de caçadors recol·lectors actuals, com són els hadza i els aché en els que s'ha observat que el fenòmen de la caça és essencial a l'hora de mantenir relacions d'adulteri. Els caçadors amb grans capacitats i els que cacen les peces més grosses són els que tenen més èxit entre les dones, d'aquesta forma hi ha alguns caçadors que es passen molta estona fora del poblat per poder aconseguir una peça que els faci valedors dels favors d'una dama.
Aquest comportament tampoc hauria de ser tant estrany, ja que el caçador més hàbil i el que caça les peces més grans és el que poseeix una qualitat genètica contrastada, i qui no voldria aparellar-se amb ell!!
Segons aquesta teoria, el fet que ens ha portat a tenir una dieta en gran mesura carnívora, que per altra banda ha permès assolir fites molt importants en l'evolució humana, ha estat la simple ostentació masculina.

Referència:
- La conjura de los machos. Una visión evolucionista de la sexualidad humana. Ambrosio García Leal. Metatemas.
Frij

7/21/2008

Els coloms d'Skinner


Com ja tots deveu saber (o no llegiu els diaris?), el Papa va confirmar la propera Jornada Mundial de la Joventut a Espanya el 2011. N'hi haurà de més contents i de menys, la nostra íntima amiga Esperanza Aguirre ja ha dit que és una gran oportunitat per a tots els joves i que Madrid rebrà al Papa tal i com es mereix.
Bé, us explico això més que res per a poder introduïr el tema del que volia parlar avui.
Molts cops ens preguntem (o potser només ens ho preguntem els ateus) quina és la raó de que la humanitat tingui i hagi tingut sempre aquesta necessitat de creure en quelcom més enllà de la pròpia naturalesa humana. Està clar que avui abunden els exemples de col·lectius de gent (per dir-ho d'alguna manera) que fan tota una sèrie de rituals sense sentit biològic amb diferents finalitats. Vull dir que per a qualsevol observador ocasional, per exemple un extraterrestre que estudïi la nostra espècie, li podria resultar bastant ridícul veure com els humans fem la dansa de la pluja durant hores i hores perquè els Déus ens deixin caure quatre gotes (per no parlar de 200.000 joves escoltant a un paio amb un gorret i una creu des de un balcó).
Jo crec que a aquest nivell tots podem acceptar que és un comportament bastant curiós i que segurament no val la pena si no hi ha pluja, perdre el temps amb aquestes danses (que consti que tampoc he dit que això ens permeti perdre'l en fer transvassaments). Però tot i així és ple de gent que no passa mai per sota una escala, d'altres que li tenen pànic al numero 13, que li fan petons a una medalleta abans de començar un partit de futbol..fins i tot, ara que hi penso, sempre que em poso el despertador intento que els numeros sumin un número senar,... és que així dóna bona sort!
L'any 1948 Burrhus Frederic Skinner va realitzar un experiment utilitzant una caixa que porta el seu nom: Caixa d'Skinner. En aquesta caixa s'hi posaven típicament rates o coloms i ell n'estudiava el seu comportament. El joc consistia en que dins de la caixa hi havia una palanqueta que quan l'animal accionava queia menjar; així l'animal acabava relacionant el fet de prémer la palanca i rebre menjar. El joc es podia anar complicant, només se li donava menjar alguns cops que apretava la palanca, així, l'animal "aprenia" que si apretava la palanca el menjar podia caure o no. Skinner va veure que aquest tipus de relació última era la que l'animal tardava més temps a oblidar, l'animal esperava a que algun cop caigués el menjar.
En el seu experiment més interessant però, el que feia era donar menjar a uns coloms independentment del que fessin. En aquest joc el menjar queia cada quinze segons. De vegades coincidia amb que el colom s'estava rascant l'orella, en d'altres estava movent el coll cap a un costat, o feia un saltet tres giragonses i aixecava l'ala dreta. Si en un espai curt de temps, per pur atzar l'animal s'havia gratat l'orella algun cop que queia el menjar, no tardava gens en relacionar (de manera totalment equivocada) el fet de gratar-se l'orella i l'aparició de la teca.
Skinner en un moment tenia a 6 coloms amb comportaments completament extranys fent, el que podríem dir, el ritual de la caiguda del menjar. Curiosament, cada un tenia el seu propi: un colom donava voltes un parell o tres de vegades repetidament, un altre es donava cops de cap contra un cantó de la caixa, un altre es balancejava d'un lloc a un altre,...fins i tot es podia observar que si el menjar tardava a caure exageraven tots aquests moviments. Així, Skinner va donar una nou punt de vista sobre la superstició i la creació d'aquesta en coloms.

Ràpidament em ve al cap una escena de sequera continuada, els humans esperant els mesos de pluja per poder menjar, i una nit, a la vora del foc un tio s'aixeca i fa un ball d'allò més curiós, o sacrifiquen un animal per menjar-se'l; i l'endemà s'aixeca amb pluja, tots els que estaven allí ràpidament relacionen aquell ball o aquell sacrifici amb la bona nova. Els humans, a més, tenim l'eina del llenguatge que permet propagar de forma molt extensa aquests coneixements, de manera que a part de les supersticions de cadascú ens és molt senzill adquirir les dels veïns; si tu ja saps què hem de fer per què plogui, perquè no fer-ho jo també? Ja tenim un comportament supersticiós arrelat a la població.
Entre això i treure una verge al carrer o posar unes espelmetes a algun sant perquè et treguis l'exàmen de conduir no em sembla que hi hagi cap diferència. Al final tots sóm uns coloms d'Skinner.


Referències:
- Skinner BF. 'Superstition' in the pigeon. (1948) J Exp Psychol Gen. 1992 Sep;121(3):273-4.
- http://www.bfskinner.org/video_audio.html

Foto dansa: - http://albertomuriel.blogspot.com/
Frij

7/18/2008

Origen subaquàtic comú de la vocalització social a nivell neuronal, toma ya

Fa uns mesos vam tocar molt per sobre alguns aspectes de l’evolució del llenguatge (el gen FOXP2 i els universals innats). Avui l’actualitat ens porta a parlar d’un aspecte molt i molt més antic: els orígens de la vocalització social en els vertebrats.

Aquestes vocalitzacions bàsiques s’anomenen de manera general sons de crida i són innates. Entre els humans els nadons són els majors experts en comunicar-se amb aquest registre. Però aquest tipus de sons els produeixen no només els mamífers sinó també alguns amfibis, rèptils-ocells, i també, peixos. Si, peixos sota l’aigua, si. Les balenes també ho fan i no poseu pas aquesta cara. Mireu els videos pujant el volum.

video video

La qüestió és que els organs per on passa l’aire per produir el so són ben diferents entre els grups de vertebrats. Mentre que els mamífers, rèptils i amfibis utilitzen la laringe, per on passa l’aire des dels pulmons, o les aus la siringe, els peixos utilitzen un altre mètode que val la pena d’explicar amb més detall.

Els peixos es poden dividir en dos grans grups: condrictis i osteoictis. Els primers (taurons, rajades, etc) tenen un esquelet cartilaginós, mentre que els altres el tenen ossi. Els osteoictis es poden subdividir en dos altres grups: actinopterigis i sarcopterigis. Els actinoptergis són el grup més diversificat de vertebrats i es caractaritzen per posseir unes aletes radiades amb espines òssies. Els sarcopterigis tenen aletes carnoses o lobulades i estan molt emparentats amb els tetràpodes (és a dir, amfibis, rèptils-aus i mamífers).

Doncs bé, un òrgan que es pot trobar a l’interior d’un actinopterigi és la bufeta natatòria. És com un sac que el peix pot omplir o buidar de gasos per controlar la seva flotabilitat sense haver de nadar com un boig per pujar, baixar o mantenir-se en una determinada profunditat. Encara que ho podria semblar, la bufeta no és l’òrgan que va derivar cap als pulmons. Els pulmons moderns i la bufeta natatòria són solucions independents que provenen d’un “pulmó” primitiu.

Els peixos que vocalitzen utilitzen uns músculs especialitzats que fan vibrar la bufeta natatòria que fa de cambra de resonància pel so produit per la vibració. Aquests músculs són els de contracció més ràpida que podem trobar en els vertebrats i poden vibrar a uns 200Hz.

El fet que els sons de crida es produeixin en diferents línies de vertebrats però de manera tan diferent ha fet pensar que aquesta particular habilitat ha evolucionat de manera independent diverses vegades. Però ahir es van presentar unes dades a Science que apunten a un origen comú de la vocalització, que hauria aparegut abans de la divergència entre actinopterigis i sarcopterigis/tetràpodes de la qual cosa ara, a veure, que acabi de passar el minut, ja en farà uns… 400 milions d’anys.

Andrew Bass i col·laboradors, del departament de neurobiologia i comportament de la Cornell University, s’han dedicat a investigar la bases neuronals de la vocalització en peixos actinopterigis que produeixen sons per tal d’atraure parelles i per marcar territori, com el peix gripau (Opsanus tau); i ho han comparat amb sarcopterigis, amfibis, ocells, rèptils i mamífers.

El resultat és que han localitzat la població neuronal que s’encarrega de muntar el sistema per la vocalització en una zona propera al cerebel i part de la medul·la espinal. Els sistema i la localització d’aquestes neurones específiques és molt similar en tots els vertebrats estudiats, la qual cosa suggereix un avantpassat compartit entre tots on es va originar aquesta xarxa neuronal. Però no tota la xarxa està organitzada tan igual; els músculs encarregats de la vocalització, encara que tenen també el mateix origen (del somita occipital) en el desenvolupament, tant en peixos com en tetràpodes, curiosament estan innervats per nervis diferents (veure la figura). La bufeta natatòria està controlada pel nervi occipital, la siringe pel nervi hipoglós i la laringe a la resta dels tetràpodes ho està pel nervi vagus.

Per acabar quedem-nos amb una pregunta interessant. Daniel Margoliash i Melina Hale, de la universitat de Chicago, es qüestionen, en un article del mateix número de Science, si l’aprenentatge vocal, que és una cosa rara en els animals, -es dona més en ocells, alguns mamífers (nosaltres i pocs més, balenes i ratpenats)-, podria tenir també un origen comú pel que fa a la seva base neuronal.

De moment ens quedem amb la idea que el hardware neuronal de la vocalització, però no tots els perifèrics (bufeta, laringe, siringe), provenen d’un avantpassat comú que va viure fa com a mínim 400 milions anys.

Referències:

- Evolutionary Origins for Social Vocalization in a Vertebrate Hindbrain–Spinal Compartment Andrew H. Bass, Edwin H. Gilland, and Robert Baker Science 18 July 2008: 417-421

- Vertebrate Vocalizations. Daniel Margoliash and Melina E. Hale Science 18 July 2008: 347-348.

Dodger

7/14/2008

El plaer és nostre

Corria l'any 1954 quan un grup d'investigadors que liderava el senyor James Olds, de la Universitat de McGill (Canadà), es va equivocar a l'hora d'implantar un electròde.
Estaven estudiant el son i la vigilia en rates, i el disseny experimental d'aquest incloïa la implantació d'uns electrodes en l'hipotàlam, mitjançant el quals, la rata es podia autosubministrar unes descàrregues apretant una palanqueta que tenia a la gàbia (tal i com es pot veure en la fotografia).
El cas, és que aquesta línia d'investigació va deixar de tenir interès per ells el dia que per error, van col·locar l'electròde una miqueta més avall del que tocava, justament en unes zones que es coneixen com a feix prosencefàlic medial i els nuclis septals (ja vam parlar un altre dia del creixement que ha sofert el sèptum al llarg de l'arbre evolutiu de la nostra espècie). Avui en dia, se sap que aquesta zona se sap que es una part molt important del sistema de recompensa del cervell i juga un paper important en la sensació de plaer.
L'animal va apretar un cop la palanqueta, i a través de l'electròde una corrent de no més 0.0005 ampers va estimular aquesta zona del cervell. Fins aquí, tot va ser com el senyor James Olds ho havia vist fins llavors, però alguna resposta es va desencadenar en el cervell de la rata perquè ja no va parar d'estimular-se, va arribar fins a 7000 estimulacions per hora, oblidant-se de l'exploració, el dolor, el menjar, la beguda, el sexe,... Evidentment, ràpid s'en van adonar, que estaven estimulant el nucli del plaer.
Els investigadors van anar provant de canviar l'electròde per diferents zones del cervell, van trobar que n'hi havia algunes que la seva estimulació produïa reaccions aversives, d'altres que produïen algun tipus de recompensa (ja que els animals no deixaven d'estimular-se) i la gran majoria que eren zones neutrals. Afortunadament per a nosaltres tenim en el cervell més zones estimulables generadores de plaer que d'aversió.
L'animal, fins i tot era capaç de travessar una zona electrificada per arribar fins la palanca i seguir estimulant-se com es pot veure (amb poca qualitat) en aquest video:

video

Hi ha una cosa que és comú en aquestes regions que produïen plaer, totes utilitzen com a neurotransmisor la Dopamina. No podia ser d'una altra manera, i ràpidament va ser anomenada: la substància del plaer. Amb el temps però, s'ha discutit que sigui realment la dopamina la substància encarregada de la sensació de plaer.
En uns treballs més recents, el senyor Kent Berridge, de la Universitat de Michigan, va proposar que la dopamina no seria la substància del plaer, sinó que seria la substància del desig. Va veure que quan a les rates se'ls hi donava un bon menjar, alguna cosa dolça per exemple, es llepaven els llavis en acabar, més o menys com ho faria un nen petit. Quan va modificar els nivells de dopamina en el cervell de les rates, va observar que el comportament, no canviava, i va proposar que la dopamina jugava un paper en el desig, no pas en el plaer. Més tard, va proposar el sistema opioide com a l'encarregat del plaer en el cervell.
És un tema que desperta gran interès, ja que al final d'aquest camí hi espera la substància de la felicitat, en el moment que siguem capaços d'estimular aquestes zones del cervell a voluntat ens trobarem (com les rates d'Olds) a punt de travessar la línia de l'èxtasi. Algú apretarà primer la palanqueta?
Vist que això de l'estiu disminueix el ritme de publicació en molts dels blocs que normalment visitem, del qual aquest no n'és cap excepció, jo proposo la primera candidata a ser la nostra substància del plaer: la cervesa.

Referències:
- http://www.wireheading.com/index.html
- http://news.bbc.co.uk/2/hi/programmes/happiness_formula/4880272.stm
Frij

7/07/2008

Els intel·lectuals miops

Durant les faraòniques obres de la plaça Lesseps es va desenterrar una càpsula que a totes llums provenia del futur. La influent agrupació de veïns de Lesseps en va recuperar del seu interior la caixa d'un videojoc (Grand Thief Auto XVI) que contenia, extranyament, un disc de dades amb un arxiu de text. El text correspon al diari personal d'un habitant de la Terra futura, Tyrion. A continuació, en reproduim un fragment:

La fi del llatí de Bouguereau.


En una ardua labor de investigación histórica descubrimos que, hace no muchos años, un grupo de intelectuales “apolíticos” firmaron, en España, manifiestos a favor de la lengua castellana y fueron rápidamente secundados por partidos políticos amantes de la unificación lingüística y del pensamiento único.

La idea se fundamentaba en valores prácticos, el castellano era y debía ser el idioma común sin ningún límite. No les importaba en absoluto que en España se hablasen, cooficialmente, otros idiomas milenarios, llenos de riqueza humana, con sus propias gramáticas, su literatura mundialmente aceptada y hasta con sus propias enciclopedias.

¿Qué importaba que dicho bagaje cultural, riqueza de todos los humanos, según algunos, fuese desplazado del ámbito público? ¡Nada! El futuro tenía que estar en manos de los grandes idiomas. Al precio que fuese, inclusive al precio de evitar que más del treinta por ciento de los españoles tuviesen que limitar el uso de sus lenguas vernáculas.

¿Qué importancia tenían esas lenguas en un mundo globalizado? Y sobre todo ¿Qué importancia podrían tener en un futuro? La cultura y los sentimientos que expresan un idioma, ¿no podían ser traducidos a otra lengua? Quizás se perdiese un poco de sensibilidad. Aquellas palabras que no tenían una traducción exacta reflejaban un cierto pensamiento, una cierta forma de sentimiento incluso para los más reacios una forma de expresar una forma distinta de ver la vida y de aportar cultura. Incluso he llegado a leer en mi investigación, que algunos llegaron a creer que un idioma era la aportación de un pueblo al conocimiento universal. ¡Tonterías! La lengua es sólo un instrumento de intercambio social, vacuo y vacío.

Gracias por ese enorme favor que ha facilitado, en mucho, nuestra realidad actual. Con la macroglobalización dos idiomas tomaron las riendas de la comunicación humana: el ingles y el chino. Ambos se disputaban el honor de ser los más utilizados. Las grandes empresas, en aras de facilitar el comercio y el mercado global, terciaron para evitar el enfrentamiento. ¿Por qué enfrentarse por un idioma? Lo importante era lo importante. Y lo importante era el mercado único en todas sus expresiones.

Buscaron entonces a los mejores especialistas en léxico y a los más prestigiosos lingüistas. Debían de crear una mezcla de ambos idiomas: el anglomandarín. Debía de ser fácil para los angloparlantes, que ya eran legión y para los chinos cuyo número era exorbitado. Y se logró. Lo logramos entre todos. Por fin teníamos un idioma común. Un idioma nuevo. Lo difícil era introducirlo en los países en que esta nueva lengua era extraña.
Las otras lenguas importantes se defendieron como gatos panza arriba. Los países que no eran ni chinos ni angloparlantes se resistían. ¿Cómo podían perder su lengua, su identidad, su cultura decían? ¡Pobres!

El anglomandarín se empezó a estudiar en todas las escuelas del mundo. Las universidades impartían clases en este nuevo idioma. Los gobiernos intentaban aumentar las horas de clase de sus lenguas propias, para defenderlas decían. Pero muchos padres, preocupados por el futuro laboral de sus hijos, pedían a gritos el aumento lectivo del anglomandarín. En las empresas de un mundo globalizado se trabajaba ya con ese nuevo idioma. Los escritores, escribían en esa nueva lengua porque les producía más beneficios. Y las editoriales publicaban mayoritariamente en ese idioma de la globalización.

Sin embargo no todo fue fácil, franceses, alemanes, portugueses, españoles, clamaban al cielo pidiendo a gritos la conservación de sus lenguas, de su cultura. Los españoles decían que Cerbantes debía ser leído en castellano… Perdón, Cervantes..¿es así como se escribe?. ¡Vale! Es que estas lenguas antiguas son complicadísimas. Como iba diciendo nos presentaron batalla. No se daban cuenta de que el futuro no puede pararse por culpa de nimiedades como los idiomas.
Pero las cosas se ponían feas, la resistencia era enorme. ¡No entendían el futuro! Por tanto el Comité de la nueva lengua nos comisionó para bucear en la historia y justificar la implantación del nuevo idioma. Y por fin lo encontramos. Lo encontramos en España, a finales de mayo del 2008. Un manifiesto de intelectuales a favor de la lengua única instrumental, que arrinconaba las otras lenguas vernáculas del país. ¡Eureka!. Si los autollamados intelectuales habían firmado ese manifiesto ¿Por qué otros no iban ha firmar un nuevo manifiesto ahora?

Y lo hicieron. Buscamos intelectuales proclives al futuro. Nos costó. Esa rara clase intelectual defiende valores incomprensibles para alguien tan práctico como yo. Pocos quisieron firmarlo. Pero algunos lo hicieron. Uno de aquí otro de allá. A todos les mostrábamos aquel manifiesto español, pero la mayoría lo refutaban como un atentado a la cultura. Estos españoles, franceses alemanes, portugueses, árabes, japoneses…son muy complicados. No entienden a la primera. Incluso nos encontramos en España, con que catalanes, vascos, gallegos, seguían reivindicando sus viejas lenguas. ¡Que horror!

Si no hubiese sido por aquellos intelectuales preclaros, no sé como hubiésemos podido provocar el cambio idiomático. Fueron un ejemplo. Al luchar por arrinconar lenguas vernáculas de su propio Estado, en vez de apoyarlas como lo que muchos consideraban un patrimonio común, en aras de una lengua dominante, nos facilitaron a nosotros el camino.

Estoy seguro que si esos intelectuales viviesen hoy estarían de acuerdo con nosotros. Fueron unos adelantados a su tiempo, como se espera de un intelectual. ¿O quizás no? Es posible que algunos, siguiendo viejos prejuicios culturales, ahora se arrepintiesen. Bueno, que mas da, en todo caso nos han sido útiles. Y eso hoy, es lo único que cuenta. Allá ellos con sus conciencias.

Tyrion

7/05/2008

Escalar la irritació

Existeix un fenomen en la naturalesa ben conegut i constatat per la totalitat de la humanitat; i que m’atreviria a aventurar que es porta observant ja d’abans dels temps de l’Eva mitocondrial. Es tracta dels canvis d’humor que experimenten les femelles sapiens en relació a la naturalesa del seu cicle reproductiu (menstruació, embaràs i menopausa).

Un dels símptomes d’aquests desordres de l’humor és la irritabilitat. En general no és un problema particularment greu socialment parlant, però en algunes dones la irritabilitat es dóna amb tal intensitat que és capaç d’afectar les seves vides de manera significativa, i en alguns casos es fa necessari un tractament.

Mentre escric això, visualitzo perfectament les perilloses i suspicaces mirades que em llençaran algunes dones que hagin llegit fins aquí. “Què carai pretens escriure sobre la irritabilitat de les dones? Que no s’irriten, també, els homes? Què vols dir, que quan m’irrito amb raó de la bona, tu penses en els meus ovaris?”

Com que les converses de cafè sobre la irritabilitat sovint irriten, us presento una proposta que es va presentar al 2nd World Congress of Women’s Mental Health, al 2004 a Washington, per tal de quantificar la irritabilitat associada als canvis hormonals, que potser ajuda a l’entesa.

La proposta es va publicar a principis d’any al Journal of Psychiatry and Neuroscience pels investigadors Lesli Born i Meir Steiner del departament de psiquiatria i neurociència del comportament de la McMaster University d’Ontario, Canadà. Es tracta de l’escala Born-Steiner, que com l’escala de Richter, pretén posar números a la magnitud de les forces naturals.

Hi ha dues escales d’evaluació de la irritabilitat: una per auto-avaluar-se i l’altra per ús d’un avaluador. Els punts a avaluar han estat recollits de descripcions espontànies de diferents dones, i són per exemple: “M’he sentit com a punt d’explotar” o “m’ha irritat que algú em toqués” o “els sorolls semblen més forts” o “he cridat als altres” o “estic com hipersensible”. Les dones sobre les que s’ha construït l’estudi i la proposta són majoritàriament canadenques blanques de classe mitjana, amb feina i estudis post-secundària. Les dues escales semblen coincidir en un nivell molt alt. Al final de tot us poso el test de Born-Steiner per auto-avaluar-se la irritabilitat. El màxim de irritabilitat de l’escala és un 42 (irritabilitat severa).

De moment, l’escala és per us clínic per dones amb problemes emocionals de gravetat relacionats amb el cicle reproductiu, però l’ús no té perquè no poder-se generalitzar. Arribar a la feina i dir: “Bon dia, tinc un 37 de Born-Steiner”, bé podria ser una bona mesura preventiva. Pensem-hi.

Referències:

- Born L, Koren G, Lin E, Steiner M. A new, female-specific irritability rating scale. J Psychiatry Neurosci. 2008 Jul;33(4):344-54

Dodger

7/01/2008

El naixement de la família

Ara que ens trobem en un moment en el qual tothom diu la seva sobre la família, assistim a baralles polítiques per definir el terme i escoltem com alguns desautoritzen i desacrediten els models familiars alternatius que no s'ajusten al model catòlic, és un bon moment per fer una ullada al passat, fixar-nos en les estructures del cervell i intentar esbrinar quina és la raó de que els humans ens agrupem, en totes les cultures, al voltant d'un nucli familiar.
Està clar que la paraula família, tal i com nosaltres la coneixem, té el seu origen en el matrimoni, la qual cosa, és bastant novedosa des d'una perspectiva evolutiva. Llavors, els qui mantenen que qui no manté un model familiar catòlic viu en el pecat, estan abocant a l'infern generacions i generacions d'humans que, pobres, ningú els hi ho havia dit...

En les diferents societats actuals, el que s'entèn per família, també és molt diferent, ens podem trobar societats en les que la família la formen el que anomenem família nuclear, o sigui, pares i fills. D'altres, entenen per família el nucli que formen la família nuclear i els altres familiars, tiets, avis, cosins i altres nivells de parentesc, és la família extensa. Hi ha també famílies monoparentals i famílies adoptades on no hi ha cap vincle de consanguinitat. Al cap i a la fi, es pot dir que el que compartim tots els humans és el fet de formar vincles amb altres persones i viure en grups cohesionats on la solidaritat, l'altruïsme i la convivència en són els trets característics.
A partir de quan el nostre llinatge comença a formar i enfortir aquests vincles i perquè?
Sempre tornem al mateix: el bipedisme. Quan els humans van començar a caminar de forma erecta, es van trobar amb un problema (bé, de fet, ningú va sentir el problema com a tal, sinó que per ser correctes, hauriem de dir que es van trobar en un punt crític on la sel·lecció natural va beneficiar als més adaptats), el fet de caminar drets aturava el creixement cranial, ja que el canal del part es reduïa. Això implicava que els nadons naixien amb un cervell immadur per poder passar pel canal del part. Les cries estaven molt desvalgudes i requerien molta cura i vigilància per part dels adults.
En aquest punt, ens remetem a la hipòtesi de Lovejoy (1982), ell proposa que els homínids de fa 2 milions d'anys només van poder sobreviure en grups cohesius, amb divisió del treball i interdependència grupal. Aquesta hipòtesi la recolza el fet de passar cap a una sexualitat contínua (baixada de l'estrés maternal gràcies a l'assistència a les cries realitzada pel grup o família) i l'augment de la unió grupal recompensada pel plaer sexual.
En aquest escenari hem de trobar una base fisiològica que recolzi aquesta hipòtesi. Com ha evolucionat el nostre cervell per donar cabuda a totes aquestes noves emocions i sensacions que produïa el nucli familiar? Així mateix, hem de trobar un substrat a nivell del cervell que ens permeti experimentar el plaer i que ens permeti recordar qui són els nostres i qui no, qui ens ajudarà i a qui hem d'ajudar. Aquest canvi, està relacionat amb una potenciació d'unes estructures del cervell que coneixem com a sèptum, amígdala i hipocamp.
El sèptum, és una part del sistema límbic que que controla les emocions, així com l'impuls sexual, la gana, el comportament agressiu i la por. L'amígdala està involucrada amb la resposta a les hormones sexuals i s'encarrega de la formació i emmaguetzemament de la memòria associada a processos emocionals. I l'hipocamp se'l relaciona habitualment amb la formació de nous records associats a l'experiència.
Totes aquestes regions han crescut en els humans respecte als nostres avantpassats, la qual cosa confirma que l'evolució ha conduït a un increment relatiu d'aquestes zones del cervell involucrades en el plaer i el record. Això ens ha lligat de tal manera a la necessitat de crear vincles, que avui en dia se'ns coneix per allà on anem com a l'animal social.


Frij