La pelvis vertebra la societat

Quan a les classes d’evolució humana en Daniel Turbón en explicava conceptes com l’encefalització, el bipedisme, el desenvolupament dels infants Homo i el desenvolupament dels comportaments de cohesió social, no parava un de sentir anomenar dos parts de l’esquelet: el coll del fèmur i la pelvis. Com aquests dos òssos tenen el poder d’ajudar-nos a entendre aspectes comportamentals o fins i tot demogràfics de l’home, és el què pretenc explicar en aquest post.

Salta a la vista que l’home és un animal que tarda molt en desenvolupar-se fins a l’edat reproductiva. Fins als 6 o 7 anys un nen és incapaç de protegir-se, de procurar-se menjar, en definitiva, de sobreviure. Ens costa el doble que als ximpancès esdevenir adults, en part perquè la cria humana neix comparativament menys desenvolupada. Per què passa això? Tradicionalment s’explica dient que l’home necessita molt temps per desenvolupar-se per tal de donar temps al cervell a madurar; i també s’argumenta que la infantesa i juventut ens permet aprendre dels altres per millorar les nostres habilitats de supervivència per quan ens toca ser pares. Això ens podria explicar perquè ens desenvolupem lentament però no perquè apareixem al món amb tanta feina per fer. Anem a la pelvis i al coll del fèmur:

Comencem amb el gènere homo que presenta una tendència persistent i estranya a incrementar el seu pensament simbòlic, la qual cosa li va de perles per la creació d’eines i altres aspectes que li faciliten la supervivència (estem en el primer punt de l’esquema que poso aquí dalt, sempre va seguint d’esquerra a dreta). Això sembla indissociable d’un augment cerebral (o del que s’anomena coeficient d’encefalització). Costa parir aquest capgros i el canal del part (pelvis) s’ha d’adaptar; es produeix un augment del canal de part. El coll del fèmur s’escurça, el caminar bípede s’ha de conservar però les reorganitzacions biomecàniques tenen un límit i s’ha d’arribar a un compromís; i quan s’hi arriba, la solució ha estat reduir el tamany del cap del fetus al néixer. Augmenta, per tant, la dependència dels nadons així com la necessitat d’assistència al part i la cura parental. A nivell cerebral s’observa un increment de zones del cervell relacionades amb l’experimentació de sensacions de plaer, com el sèptum i l’amígdala (com explicava en Frij aquí). Aquest “enriquiment emocional” permet la cohesió grupal que ha d’ajudar a aquests requeriments en el part i en la cura parental. I tot això té un impacte en la demografia com proposa la hipòtesi demogràfica de Lovejoy (que explicàvem aquí i enriquia l'Homorgasmus en els comentaris).

Aquest entremat (matitzable) és un paradigma molt entenedor que poso per tal de copsar la importància i celebrar la troballa i publicació a Science de la primera pelvis quaaaasi completa d’un Homo erectus (d’una dona, sortosament). La pelvis s’ha trobat a Gona, Etiopia i fa replantejar algunes qüestions. Amb els anàlisis que s’havien dut a terme amb el material que es tenia fins ara, l’esquelet d’un jove erectus de Kènia, es considerava que la pelvis estava bàsicament constrenyida per la locomoció i només permetia el part de nens amb caps petits que després creixein molt ràpidament requerint un sistema de cura parental similar al dels humans moderns. Com que la pelvis era d’home la cosa anava d’estimació amunt, estimació avall per deduir com podia ser la de la dona. L’estudi de la nova pelvis indica que si hi havia modificacions per pemetre el part de criatures amb el cap més gran i que res tenien a veure amb la locomoció. Els fetus erectus, segons els autors de la troballa, desenvolupen rápidament el seu cervell dins l’úter just abans de néixer, perquè la pelvis de la mare els ho permet, igual que el sapiens. La diferència és que quan neixen i acaben el desenvolupament fora l’úter, a les cries sapiens els queda un cervell més gran. Els erectus es troben, per tant, en un punt intermig entre els australopitecs i el sapiens pel què fa al desenvolupament de les cries i a la història vital. L’inici de la nostra llarga infància si comença en els erectus és molt subtil, hem de mirar més cap aquí.

I més cap aquí pot ser l’Homo antecesor (fa uns 800.000 anys) on gràcies a les marques microscòpiques de creixement de les dents, en Bermúdez de Castro d’Atapuerca va trobar de forma preliminar que aquesta espècie madurava com els sapiens moderns. Això va ser al 1999 i la comunitat encara espera que aquesta frase deixi de ser “preliminar”.

I quan dura la infància dels Neandertals? Preguntareu. Doncs no es posen d’acord. Mentre que uns estudis dentals suggereixen que els Neandertals es desenvolupaven més ràpid que nosaltres, altres diuen allò contrari. El què si sembla és que el cervell dels Neandertals els creixia més rápidament després de néixer. Això, però, no vol dir necessàriament que tinguessin una infància més curta tenint en compte que el seu cervell era més gran que el nostre, i potser el tenien completament desenvolupat al mateix temps o després que nosaltres (vegeu la notícia a Mundo Neandertal).

La conclusió és que encara no sabem massa sobre el quan de l’allargament de la infantesa fins a nosaltres, però que desocobriments com el d’aquesta pelvis d’Etiòpia són collonudament il•luminadors.

Referències:

- A female Homo erectus pelvis from Gona, Ethiopia. Simpson SW, Quade J, Levin NE, Butler R, Dupont-Nivet G, Everett M, Semaw S. Science. 2008 Nov 14;322(5904):1089-92.

- The Birth of Childhood. Ann Gibbons. Science Nov 14;322 1040-43.

Dodger