Ara que ens trobem en un moment en el qual tothom diu la seva sobre la família, assistim a baralles polítiques per definir el terme i escoltem com alguns desautoritzen i desacrediten els models familiars alternatius que no s'ajusten al model catòlic, és un bon moment per fer una ullada al passat, fixar-nos en les estructures del cervell i intentar esbrinar quina és la raó de que els humans ens agrupem, en totes les cultures, al voltant d'un nucli familiar.
Està clar que la paraula família, tal i com nosaltres la coneixem, té el seu origen en el matrimoni, la qual cosa, és bastant novedosa des d'una perspectiva evolutiva. Llavors, els qui mantenen que qui no manté un model familiar catòlic viu en el pecat, estan abocant a l'infern generacions i generacions d'humans que, pobres, ningú els hi ho havia dit...
En les diferents societats actuals, el que s'entèn per família, també és molt diferent, ens podem trobar societats en les que la família la formen el que anomenem família nuclear, o sigui, pares i fills. D'altres, entenen per família el nucli que formen la família nuclear i els altres familiars, tiets, avis, cosins i altres nivells de parentesc, és la família extensa. Hi ha també famílies monoparentals i famílies adoptades on no hi ha cap vincle de consanguinitat. Al cap i a la fi, es pot dir que el que compartim tots els humans és el fet de formar vincles amb altres persones i viure en grups cohesionats on la solidaritat, l'altruïsme i la convivència en són els trets característics.
A partir de quan el nostre llinatge comença a formar i enfortir aquests vincles i perquè?
Sempre tornem al mateix: el bipedisme. Quan els humans van començar a caminar de forma erecta, es van trobar amb un problema (bé, de fet, ningú va sentir el problema com a tal, sinó que per ser correctes, hauriem de dir que es van trobar en un punt crític on la sel·lecció natural va beneficiar als més adaptats), el fet de caminar drets aturava el creixement cranial, ja que el canal del part es reduïa. Això implicava que els nadons naixien amb un cervell immadur per poder passar pel canal del part. Les cries estaven molt desvalgudes i requerien molta cura i vigilància per part dels adults.
En aquest punt, ens remetem a la hipòtesi de Lovejoy (1982), ell proposa que els homínids de fa 2 milions d'anys només van poder sobreviure en grups cohesius, amb divisió del treball i interdependència grupal. Aquesta hipòtesi la recolza el fet de passar cap a una sexualitat contínua (baixada de l'estrés maternal gràcies a l'assistència a les cries realitzada pel grup o família) i l'augment de la unió grupal recompensada pel plaer sexual.
En aquest escenari hem de trobar una base fisiològica que recolzi aquesta hipòtesi. Com ha evolucionat el nostre cervell per donar cabuda a totes aquestes noves emocions i sensacions que produïa el nucli familiar? Així mateix, hem de trobar un substrat a nivell del cervell que ens permeti experimentar el plaer i que ens permeti recordar qui són els nostres i qui no, qui ens ajudarà i a qui hem d'ajudar. Aquest canvi, està relacionat amb una potenciació d'unes estructures del cervell que coneixem com a sèptum, amígdala i hipocamp.
El sèptum, és una part del sistema límbic que que controla les emocions, així com l'impuls sexual, la gana, el comportament agressiu i la por. L'amígdala està involucrada amb la resposta a les hormones sexuals i s'encarrega de la formació i emmaguetzemament de la memòria associada a processos emocionals. I l'hipocamp se'l relaciona habitualment amb la formació de nous records associats a l'experiència.
Totes aquestes regions han crescut en els humans respecte als nostres avantpassats, la qual cosa confirma que l'evolució ha conduït a un increment relatiu d'aquestes zones del cervell involucrades en el plaer i el record. Això ens ha lligat de tal manera a la necessitat de crear vincles, que avui en dia se'ns coneix per allà on anem com a l'animal social.
Està clar que la paraula família, tal i com nosaltres la coneixem, té el seu origen en el matrimoni, la qual cosa, és bastant novedosa des d'una perspectiva evolutiva. Llavors, els qui mantenen que qui no manté un model familiar catòlic viu en el pecat, estan abocant a l'infern generacions i generacions d'humans que, pobres, ningú els hi ho havia dit...
En les diferents societats actuals, el que s'entèn per família, també és molt diferent, ens podem trobar societats en les que la família la formen el que anomenem família nuclear, o sigui, pares i fills. D'altres, entenen per família el nucli que formen la família nuclear i els altres familiars, tiets, avis, cosins i altres nivells de parentesc, és la família extensa. Hi ha també famílies monoparentals i famílies adoptades on no hi ha cap vincle de consanguinitat. Al cap i a la fi, es pot dir que el que compartim tots els humans és el fet de formar vincles amb altres persones i viure en grups cohesionats on la solidaritat, l'altruïsme i la convivència en són els trets característics.A partir de quan el nostre llinatge comença a formar i enfortir aquests vincles i perquè?
Sempre tornem al mateix: el bipedisme. Quan els humans van començar a caminar de forma erecta, es van trobar amb un problema (bé, de fet, ningú va sentir el problema com a tal, sinó que per ser correctes, hauriem de dir que es van trobar en un punt crític on la sel·lecció natural va beneficiar als més adaptats), el fet de caminar drets aturava el creixement cranial, ja que el canal del part es reduïa. Això implicava que els nadons naixien amb un cervell immadur per poder passar pel canal del part. Les cries estaven molt desvalgudes i requerien molta cura i vigilància per part dels adults.
En aquest punt, ens remetem a la hipòtesi de Lovejoy (1982), ell proposa que els homínids de fa 2 milions d'anys només van poder sobreviure en grups cohesius, amb divisió del treball i interdependència grupal. Aquesta hipòtesi la recolza el fet de passar cap a una sexualitat contínua (baixada de l'estrés maternal gràcies a l'assistència a les cries realitzada pel grup o família) i l'augment de la unió grupal recompensada pel plaer sexual.
En aquest escenari hem de trobar una base fisiològica que recolzi aquesta hipòtesi. Com ha evolucionat el nostre cervell per donar cabuda a totes aquestes noves emocions i sensacions que produïa el nucli familiar? Així mateix, hem de trobar un substrat a nivell del cervell que ens permeti experimentar el plaer i que ens permeti recordar qui són els nostres i qui no, qui ens ajudarà i a qui hem d'ajudar. Aquest canvi, està relacionat amb una potenciació d'unes estructures del cervell que coneixem com a sèptum, amígdala i hipocamp.
El sèptum, és una part del sistema límbic que que controla les emocions, així com l'impuls sexual, la gana, el comportament agressiu i la por. L'amígdala està involucrada amb la resposta a les hormones sexuals i s'encarrega de la formació i emmaguetzemament de la memòria associada a processos emocionals. I l'hipocamp se'l relaciona habitualment amb la formació de nous records associats a l'experiència.
Totes aquestes regions han crescut en els humans respecte als nostres avantpassats, la qual cosa confirma que l'evolució ha conduït a un increment relatiu d'aquestes zones del cervell involucrades en el plaer i el record. Això ens ha lligat de tal manera a la necessitat de crear vincles, que avui en dia se'ns coneix per allà on anem com a l'animal social.
Frij
4 comentaris:
Hola Frij, muy interesante tu colgajo, y quiero decir alguna cosa al respecto. Cuando Owen Lovejoy planteó su “teoría de la paternidad responsable” o “de la atracción epigámica”, su interpretación, de carácter sistémico, resultó atractiva pero quizás partía de un hecho (la causa que habría activado todas las reacciones de ese sistema) bastante discutible: lo que el consideraba un riesgo en la estrategia de reproducción (de tipo K) de los grandes primates, los póngidos, estrategia que siguen otros muchos grandes mamíferos. Decir que los chimpancés, los gorilas o los orangutanes están al borde de la extinción porque tienen un vástago cada bastante tiempo (6 a 8 años) es obviar unas cuantas cosas: la primera que para llegar hasta hoy tan buena parece una estrategia K como una estrategia r (la de las ostras, por ejemplo) o cualquier otra intermedia de todo el continuum de estrategias; la segunda, que la situación crítica en la que se encuentran se debe más al hecho de que estamos acabando con sus ecosistemas, cuando no se les mata directamente para poder dejar un cigarrillo en una mano disecada de gorila; y la tercera, que las mujeres de grupos de primitivos actuales espacian sus partos (entre 4 y 8 años) lo mismo que los póngidos. Partiendo de ese planteamiento y para, según él, superar esa situación de riesgo, los homínidos de hace 3.5 millones de años (cuando la formuló el más antiguo conocido era A. afarensis) habrían reducido la movilidad de las hembras (evitando así el riesgo de depredación de madres y niños), lo que a su vez habría permitido aumentar la frecuencia, siendo para ello necesaria la colaboración de un macho que se ocupara de la hembra y de los hijos. Una hembra estaría dispuesta a “participar en un proyecto común” siempre que estuviera segura de que recibiría para ella y para su progenie las atenciones debidas por parte del macho, y un macho lo mismo siempre y cuando estuviera seguro de que no estaba alimentando a los hijos de otros, y de esa manera habrían surgido los “lazos de pareja”. En fin, pudo ser así, pero también pudo no serlo. Si la razón conductual del bipedismo fue esa ¿vale sólo a partir de los A. afarensis, o como parece lógico debe valer para todos los que se han ido conociendo después hasta llegar al Orrorin? Sea cual sea la respuesta el registro paleoantropológíco apunta un problema que no parece compatible con un grupo social “lazos de pareja”, una “primera familia”, entre esos homínidos, incluidos los afarensis. Existen distintos tipos de grupos sociales entre los primates, desde los solitarios, como en el caso del orangután, hasta el de “fusión-fisión”, muy parecido al nuestro en muchos aspectos, de los chimpancés, pero en casi todos hay una competencia por “el acceso” a las hembras, o un control por evitar que el harén merme. Otro tipo de grupo social es el de “lazos de pareja”, el que se da entre gibones y siamangs. En todos los tipos de grupos sociales, excepto en éste último, el dimorfismo sexual entre machos y hembras es muy notable. Así pues los críticos apuntan que si entre los homínidos, como el afarensis, se hubiera dado un tipo de grupo social como el que hoy denominaríamos familiar (de lazos de pareja) no debería de darse el dimorfismo sexual que se observa en el registro fósil. Un saludo.
Gracias Homorgasmus (o Jones), realmente estás enriqueciendo mucho éste blog con tus comentarios. Son más largos tus comentarios que el colgajo!!
Quería tan sólo introducir un poco la hipótesis de Lovejoy, para relacionarlo con el incremento en algunas areas del cerebro. A ver si algún dia de estos la podemos comentar más extensamente en algun otro post...sempre y cuando no te nos adelantes (cómo siempre)!! jeje
Gracias campeón!
Pues nada puedo decir sobre el cerebro, la verdad. En aspectos de esos, como vereís (Por una triste "O"), sólo me dedico a destripar noticias. Saludos.
Sobre la "O", homorgasmus, hay que decir que tenía el articulo en la impresora cuando leí el tuyo. Considero la noticia debidamente representada en la blogosfera.
Me sumo a Frij en agradecerte la información de calidad que aportas en el blog. Tus colgajos siempre seran bienvenidos (Dios! qué mal ha sonado eso).
Publica un comentari a l'entrada