Neurociència a través dels premis Nobel (1)

Per donar resposta a moltes coses en aquesta vida, esbrinar com funciona el cervell és “la madre del cordero”. No és d’extranyar, per tant, que la branca de la neurociència s’estigui començant a doblegar per culpa del pes dels premis Nobel orotgats. Aquest grapat de Nobels marquen les grans fites que en qüestió d’un segle han esclarit considerablement molts aspecte de les cosetes que pasen en el merder de neurones contingudes dins els nostres cranis.

Aquest és el primer d’una sèrie de post que pretenen explicar el què hi ha darrera de cada un d’aquest premis en el camp de la neurociència.

Nobel 1 (1906) Santiago Ramón i Cajal i Camillo Golgi.

Així resumint, en Cajal va tirar per terra amb alegria la teoria reticular vigent a l’època. Aquesta, defensada per tot cristo, inclòs en Golgi, afirmava que la unitat funcional del sistema nerviós era una xarxa immensa de connexions. Realment això és el què es veia en les preparacions microscòpiques, menys amb el mètode de tinció de Golgi. Aquest mètode, Cajal el va util·litzar en cervells en desenvolupament (que tenien menys neurones) i va veure que aquella xarxa infernal i incomprensible es podia dividir en cèl·lules. Cèl·lules raretes, si, no s’assemblaven gens a cap altra del cos, però cèl·lules al cap i a la fi.

Donant voltes a tot plegat i observant els seus preciosos dibuixos d’allò que veia pel microscopi, en Cajal va anar més lluny i va deixar anar al món la teoria neuronal i els seus 4 principis:

1) La neurona és la unitat funcional i estructural del cervell. Una neurona util·litza les seves dendrites per rebre senyals d’una altra neurona i els axons per enviar-la a la neurona següent.

2) Va inferir que la comunicació entre els axons i les dendrites es produïa en llocs especialitzats (que més tard es van anomenar sinapsis). També, que les sinapsis entre dues neurones es caracteritza per un petitíssim espai (més tard anomenada fenedura sinàptica), però que mai s’arribaven a tocar. Aquí Cajal va forçar la vista de veritat.

3) Les neurones no formen sinapsis com els dona la gana, sinó que segueixen circuïts específics. Els senyals circul·len segons patrons predictibles.

4) La polarització dinàmica, amb el que pretenia explicar que el senyal viatja en una única direcció: de la dendrita a l’axó, i no al revés.

El més curiós de tot plegat és que aquestes observacions no les hauria pogut realitzar si no hagués estat pel mètode de Golgi, però en Golgi va morir sense creure’s un borrall del que deia en Cajal. Tot i tenir un premi Nobel a la xemenèia per aquest descobriment. A la xerrada que havien de donar cadascú en rebre el premi, en Golgi va aprofitar per tornar a carregar-se la teoria neuronal amb tota la obcecació que va aconseguir reunir en el seu interior, però va ser prou “polite”: “In my opinion, we cannot draw any conclusion, one way or the other, from all that has been said… in being for or against the neuron doctrin”.

Més tard, en Cajal escriuria: “What a cruel irony of fate to pair, like Siamese twins, united by the shoulders, scientific adversaries of such contrasting character.”

Refrència:


- Les memòries d'Eric Kandel. In Search of Memory. Ed. Norton and Co.2006.

Dodger