Eh! Que jo control·lo...

Ara que ja és ben entrada la tardor, dubto qe algú s'hagi escapat del primer encostipat post-estiu.
En tot moment sents algú que es moca (o que en el seu defecte s'estira els mocs cap endins com i li haguessin de foradar el cervell), algú que es rasca algun gargall que se li anava gola avall o simplement algú que et llença a la cara un regiment de virus quan t'estornuda a la cara...Que bé, és temps d'encostipats.

El cert és que en aquesta vida tan estressada que portem (aixeca't d'hora, vés a treballar, t'has deixat la roba a la rentadora tres dies, torna-la a rentar, ja no et queden "gallumbos", posa't aquells sense goma, intenta entrar en el metro carregant contra alguna iaia, arriba a casa i esciur al blog,...) el sol fet de l'estrès ens pot ajudar a patir aquests refredats recurrents.
Això ja se sap des de que al 1946 van començar els estudis per erradicar l'encostipat en el Centre del Refredat Comú a Gran Bretanya, on s'agrupava la gent en dos grups, estressats i no-estressats, es va poder comprovar, que després de ruixar a la gent a la cara amb aerosols del virus que causa el refredat, els estressats tenien molts més números d'encostipar-se.
Com ja sabem, el cervell té un control general sobre el nostre entorn i el nostre interior. Control·la que els nostres músculs se n'ocupin de la digestió, reb informació de l'exterior a través dels sentits, dirigeix moviments voluntaris,... I pel que sembla, de tot aquest control no se n'escapa el nostre sistema immunològic. Així és, el cervell també està comunicat a través de fibres nervioses amb el sistema immunològic (com podria alguna cosa escapar al control del cervell?).
Fa molt temps que els metges ja saben que l'estrès acaba provocant a vegades dermatitis o eczemes per exemple, i a més, s'han trobat una sèrie de molècules que podrien mediar la informació entre sistema nerviós i immunològic i que estan presents en ambdós (substància P, Neuropèptid Y, serotonina, endorfines, melatonina, etc.).
Prova d'això és l'experiment que es va realitzar ja al segle passat quan a un home al·lèrgic a les roses se li va deixar a l'habitació una rosa de plàstic (mentre ell pensava que era real). Aquesta persona va desenvolupar una resposta al·lèrgica completa en absència de cap factor al·lergènic. Així quedava demostrada la gran capacitat del cervell a l'hora de desenvolupar alguna malaltia (que no, que no és el mateix que doblegar culleres!).
Però no acaben aquí les evidències, tota una sèrie d'experiments realitzats en els darrers anys venen a aportar més proves per a concloure el mateix, la gran capacitat del cervell per a intervenir en el sistema immunològic.
A uns ratolins se'ls administrava una droga immunodepressora (que provocava una gran devallada en els sistemes de defensa de l'organisme) acompanyada de cert estímul. Lògicament, posteriors anàlisis sanguinis confirmaven l'efecte de la droga. Però que passava si un cop els ratolins estaven condicionats se'ls administrava tan sols l'estímul? Doncs, s'observava la mateixa devallada en les defenses.
De fet, qui no té un d'aquells amics hipocondríacs que són capaços de desenvolupar una malaltia o els seus símptomes per culpa, no de la invasió de patògens, sinó per la simple qüestió d'estar convençuts que patiran la malaltia?
Els encostipats no escapen a aquest control del cervell i l'estrès pot fer que se sigui molt més sensible a patir-lo o no.
Així que, vigileu, no us estresseu més del compte! A...a....a.....Atchííís!!!

Referències:
- Shepherd AJ, et al. Without nerves, immunology remains incomplete -in vivo veritas. Immunology. 2005 Oct;116(2)
- ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Robert Sapolsky

Frij