Les ciències socials i les humanitats han tendit, a vegades, a no tenir en gaire consideració l’aportació de la biologia, o de tot allò que pugui fer olor de força determinista, alhora de parlar de naturalesa humana. La idea de la tábula rasa, exhaustivament analitzada per Stephen Pinker, ve a dir que l’home neix únicament equipat amb un cistell buit que la cultura s’encarregarà d’omplir. De la mateixa manera, apareix també la idea de que les cultures possibles són pràcticament il·limitades.
Els etnògrafs es dediquen a estudiar diferents cultures o ètnies. Les ciències socials sovint s'han dedicat a resaltar les diferències. Però l’interès de l'antropologia ha estat fer just el contrari: avançar entre les fulles de l’arbre per trobar les branques. Desfullar, d’allò contingent, el què és universal.
L’antropòleg Donald Brown va pretendre caracteritzar el què va anomenar el Poble Universal. Del seu estudi de recopilació d’universals en va sorgir una llista, que es pot consultar en aquest link. Un pàgina molt austera de forma, però de contingut espectacular.
En aquesta llista d’universals en trobarem molts que ens resultaran molt obvis, al capdavall tothom té una idea tàcita de què és la naturalesa humana i a la pràctica aquest coneixement ens serveix per entendre’ns entre nosaltres (i entre diferents ètnies). Entre aquests universals poc sorprenents trobaríem, per citar-ne alguns: tenir rituals, por a la mort, cura maternal, atracció sexual, sentiments d’afecte, somnis, simbolisme, viure en grup, i molts altres.
Però hi ha alguns universals que realment haurien de fer replantejar-se moltes coses als defensors de la tábula rasa, o a utòpics del rollo de Rousseau, o als que moren d’urticària quan senten a parlar de naturalesa humana, o bé aquells que creuen que si que existeix una naturalesa humana però que aquesta és de divina excepcionalitat. Què me’n dieu de que la gelosia sexual sigui un universal? O el fet de trobar relacions de dominància/submissió entre individus. O la privació de l’incest. O que les dones realitzin més cura directa dels bebès. O enveja. O modèstia sexual, i realització de la còpula en intimitat…
Penso que aquesta llista d’universals és una de les majors fites aconseguides per l’antropologia. Són universals perquè provenen de propietats universals dels individus i del món en que vivim. En explicar el perquè d’aquests universals és quan s’ha de començar a anar a picar la porta dels biòlegs.
Els etnògrafs es dediquen a estudiar diferents cultures o ètnies. Les ciències socials sovint s'han dedicat a resaltar les diferències. Però l’interès de l'antropologia ha estat fer just el contrari: avançar entre les fulles de l’arbre per trobar les branques. Desfullar, d’allò contingent, el què és universal.
L’antropòleg Donald Brown va pretendre caracteritzar el què va anomenar el Poble Universal. Del seu estudi de recopilació d’universals en va sorgir una llista, que es pot consultar en aquest link. Un pàgina molt austera de forma, però de contingut espectacular.
En aquesta llista d’universals en trobarem molts que ens resultaran molt obvis, al capdavall tothom té una idea tàcita de què és la naturalesa humana i a la pràctica aquest coneixement ens serveix per entendre’ns entre nosaltres (i entre diferents ètnies). Entre aquests universals poc sorprenents trobaríem, per citar-ne alguns: tenir rituals, por a la mort, cura maternal, atracció sexual, sentiments d’afecte, somnis, simbolisme, viure en grup, i molts altres.
Però hi ha alguns universals que realment haurien de fer replantejar-se moltes coses als defensors de la tábula rasa, o a utòpics del rollo de Rousseau, o als que moren d’urticària quan senten a parlar de naturalesa humana, o bé aquells que creuen que si que existeix una naturalesa humana però que aquesta és de divina excepcionalitat. Què me’n dieu de que la gelosia sexual sigui un universal? O el fet de trobar relacions de dominància/submissió entre individus. O la privació de l’incest. O que les dones realitzin més cura directa dels bebès. O enveja. O modèstia sexual, i realització de la còpula en intimitat…
Penso que aquesta llista d’universals és una de les majors fites aconseguides per l’antropologia. Són universals perquè provenen de propietats universals dels individus i del món en que vivim. En explicar el perquè d’aquests universals és quan s’ha de començar a anar a picar la porta dels biòlegs.
Referència:
- Stephen Pinker. La tabla rasa.
Dodger
7 comentaris:
hola. dodger, em sembla que estàs equivocat quan dius que "el més interessant tradicionalment ha estat buscar la diferència entre elles (les cultures/ètnies)" i que "en els últims temps l'interès d'alguns antropòlegs ha estat fer just el contrari". no sé d'on ho has tret. però em sobta, perquè justament el fet de buscar universals és molt antic, en antropologia, i que justament al començament, l'antropologia buscava i aplicava conceptes "científics", i cèlebres antropòlegs eren gent que venien de la "ciència". els antropòlegs sempre "havien buscat ciència". sota el meu punt de vista és més avui dia que sovint hi ha més "rebuig" a la ciència (per part d'alguns), i a apel.lar a la "naturalitat de l'home" (i jo trobo que els arguments que tenen molts detractors de la "inevitable biologia de l'home", per a dir-ho d'alguna manera, són sempre excessivament culturalistes). i crec que també és avui quan, en el fons, per més que es considera sovint la "diferència" com a paraula lletja, se la reforça massa (directa o indirectament). necessites cites?
com sempre, nature or nurture? Potser una mica de cada...
Anònim: tens raó, és tan simplificat que no és veritat. L'antropologia no, el seu objectiu com a ciència és ben clar i conegut;l'interès per la diversitat i el "tot pot ser" és més dispers per les ciències socials.
Anna: Una mica de cada, jo també crec.
Anna
Anònim: Text modificat arran del teu comentari. Gràcies.
Apareixen "shame" (tristesa, vergonya), "pride" (orgull), "envy" (enveja), "hope" (esperança) i "fear of death" (por a la mort) com a únics sentiments universals clarament definits. Tots són afectes negatius, bé d'autoengany, o bé que remeten a un estat de caiguda. No n'hi ha un per a l'amor, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar. Sí que es parla, en canvi, de l'empatia, que no és més que un narcisisme projectat que de vegades sentim espontàniament i que propicia les creences animistes. L'empatia és la que va fer als nostres avantpassats reverenciar el sol i la lluna, no la disposició desinteressada a acomplir la justícia (amor). Entra, doncs, dins els sentiments d'autoengany. I el mateix cabria dir de l'orgull, que no estableix cap límit entre la voluntat d'autodefensa i la de dominació.
Compartim amb els animals la facultat d'enganyar-nos, tot i que la utilitat que representa per a la nostra espècie conservar aquest tret sigui més qüestionable. Ambdues característiques (orgull, empatia) s'oposen entre sí i es donen sempre en moments diferenciats, segons s'aprecïi que el perill ens afecta mediatament -com a grup- o immediata -com a individus. Són, doncs, reaccions estereotipades i, per tant, moviments irracionals de la consciència.
Ara bé, tots els sentiments de misèria moral (vergonya, enveja, esperança, por a la mort) ens pertanyen en exclusiva, sense que n'hi hagi de positius que compensin el biaix.
Aquí entra en escena el progressisme, atribuint a la cultura el paper de redemptora dels nostres "baixos instints". Però, com pot una creació humana emancipar-se de la naturalesa de la ment que l'ha creat? Com sense una ajuda sobrenatural i objectiva?
Hola de nou, Irichc. Ets massa donat a redefinir-te el conceptes a la teva mesura.
"l'empatia, que no és més que un narcisisme projectat que de vegades sentim espontàniament i que propicia les creences animistes. L'empatia és la que va fer als nostres avantpassats reverenciar el sol i la lluna, no la disposició desinteressada a acomplir la justícia"
Bufa, tu. L'empatia és una capacitat cognitiva que permet sentir el què algú altre pot estar sentint en una situació (capacitat clarament necessària, no et sembla?, alhora de muntar un sistema moral que no sigui purament teòric). Però no entrem altra vegada a discutir definicions de sentiments; perquè tendeixes a redefinir-los de manera que et vagin bé per justificar coses molt estranyes com l'ànima i d'altres entitats sobrenaturals.
El què si que vull aclarir és que si hi ha altres sentiments en el llistat d'universals que potser tu consideres "positius" (personalment considero que tots són positius en determinades circumstàncies, incloses l'enveja, la tristesa i la vergonya, per això existeixen).
Entre els universals que curiosament t'has oblidat d'enumerar hi ha: affection expressed and felt, generosity admired, hope o moral sentiments.
Si haguessis volgut fer un discurs contrari al que has fet, podries haver agafat aquest altre grup i incloure-hi l'empatia.
A veure si ho entenc això, irichc.
O sigui, que ho compartim quasi tot amb el que tu anomenes "animals", tenim les mateixes proteïnes, utilitzem el mateix codi genètic, el cervell ens reacciona igual a diferents substàncies,...Però en un moment determinat ve un tio (diga-li Déu, diga-li energia)i ens posa un disquet d'arranc amb una sèrie de sentiments de misèria moral i es deixa de posar-nos els sentiments guais. Ostres, vols dir que caldria montar-li tota una religió a aquest poca-solta?
A més, no sé què entens tu per misèria moral, però diria que la por a la mort, per exemple, no ho és. És una cosa ben útil, que a part, compartim amb tots els éssers vius del planeta, sinó, de ben segur que no estaríem aquí.
Publica un comentari a l'entrada