Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.
És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...
Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...
En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?
Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.
Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).
Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.
Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...
Frij
8 comentaris:
Deixa deixa, que si poguéssim donar llet ens hauríem de depilar els pels del pit, i només de pensar-ho se'm salten les llàgrimes.
Són unes preguntes ben interessants aquestes que fas. Potser la cosa és com és perquè no hi ha hagut la necessitat de que fos d'una altra manera, no? (Digues-li pregunta tonta si vols ;-)
Llenço una pregunta al vol, la infidelitat està en contra de la monogàmia?
Per desgràcia el fet de ser pares no impedeix que molts siguin infidels, fins fa poc les dones simplement aguantàven (pels fills deien). Les noves generacions ja n'han tingut prou. Tendim a la poligàmia?
Ja sé que les dones també són infidels, però és una qüestió de proporcions. I estic segura que molt poques ho són mentre crien els seus fills.
Janu
Doncs es altament probable que sigui aquesta la resposta Asimetrich. La gràcia està en perquè no és necessari si sembla que s'augmentarien les probabilitats de sobreviure de la descendència...
Hola Janu, crec que has donat al clau. De fet, això m'ho aguardava per quan parlés d'ovulació encoberta.
Molts cops la monogàmia és la tapadera per poder fotre el salt i anara buscar els gens bons del veï mentre te'ls cuida el tontet de torn (pensant que són seus)...
Et vull recordar que l'ocasió on és més freqüent que un mascle segregui llet és just a l'instant de néixer. Tot i que en desconec les raons, em diuen que és tan habitual que a les sales de part ningú li dona importància al fet.
Qui sap si a tu mateix et va passar...
Ah! i jo tenia un amic que tenia quatre visibles mugrons!
Desconeixia totalment aquesta segregació en el part...
Aquest amic si que funcionaria com un bon amamantador!!!
Hmmm... doncs jo conec també 3 mascles més amb 4 mugrons, tot i que els "secundaris" cal dir que són el triple de petits. No és estrany veure això, em sembla que durant el desenvolupament fetal tenim més mugrons, que normalment després "desapareixen", però de vegades neixen nadons amb mugrons "extra" d'aquests...
Saluti!
Interessants aportacions! Així que cal fer una crida: dones embarassades, estimuleu els mugrons del vostre company! potser tindreu la sort de fer més equitativa la criança!!!
Respecte l'ovulació encoberta, és una arma de les dones per contrarestar l'instint de fecundació masculí? és una arma per poder escollir, independentment del fecundador exitós, al millor mascle (q inclou característiques més enllà del seu potencial sexual)?
Infidelitat i monogàmia... a les dones els hi és més costós ser infidels i monogàmiques perquè estan menys preparades per deixar de banda els lligams emocionals amb els seus? probablement són menys infidels físicament però, i psíquicament? tenen més capacitat els homes per ser infidels o directament poligàmics? de nou la resposta rau en la biologia humana?
I dones amb 4 mugrons no n'hi ha???
Curiós....
L'ovulació encoberta? És una arma, segur!
Espero que respongui alguna d'aquestes preguntes del final el nou post.
Publica un comentari a l'entrada