Lle-teta!!!!

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.

És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij